miniatura |upright=1.5| Un model filogenètic representa (des de baix a la dreta) el Homo erectus estenent-se des d'Àfrica fins a Euràsia fa uns 1,8 milions d'anys. El seu descendent H. heidelbergensis va originar els denissovans, els neandertals i els H. sapiens (humans moderns) fa uns 350.000 anys. Levolució dels éssers humans és el seguit de canvis que van sofrir alguns primats fins a arribar a constituir l'actual espècie dHomo sapiens sapiens. Els canvis més importants i, per això mateix, els més discutits, serien els relatius a l'aparició de la parla, el bipedisme i la fabricació d'estris.
Els éssers humans van aparèixer a la Terra fa més de 130.000 Human evolution at the Smithsonian Institution: Homo sapiens anys durant el període paleolític. Això va succeir després d'un llarg període d'evolució. En l'època, la Terra estava sumida en una era glacial, amb un clima bastant més fred que en l'actualitat (actualment, estem en un període interglacial).
Els antecessors dels éssers humans, com Homo erectus, havien usat eines simples durant mil·lennis, però, en aquesta època, les eines van millorar, es van fer més precises i complexes. En algun moment, els éssers humans van començar a usar el foc per a escalfar-se i cuinar. També van desenvolupar el llenguatge, així com els ritus funeraris. En aquest període, tots els éssers humans vivien de la caça (en un primer moment de carronya) i de la recol·lecció, i eren nòmades; l'element clau és que no produïen el seu propi aliment.
Fa uns 50.000 anys, en finalitzar el darrer període glacial, els éssers humans es van llançar a la conquesta del planeta en diferents branques des de l'Àfrica. Una branca va arribar Austràlia. L'altra va arribar a Àsia central, per a després bifurcar-se en dues, l'una a Europa i l'altra va pujar fins a creuar l'estret de Bering i va arribar a Amèrica. Les últimes àrees a ser colonitzades van ser les illes de la Polinèsia, durant el primer mil·lenni dC.
Teories sobre el desenvolupament humà Cladesde l'evolucióhumanaBiotaCytotaNeomuraEukaryota Unikonta Opisthokonta Holozoa FilozoaAnimaliaEpitheliozoaEumetazoaPlanulozoaBilateriaNephrozoaDeuterostomiaChordataCraniataVertebrataGnathostomataEugnathostomataOsteichthyesSarcopterygiiTeleostomiSarcopterygiiTetrapodomorphaTetrapodaAmphibia sensu latoLabyrinthodontiaReptiliomorphaAmniota SynapsidaPelycosauriaEupelycosauriaSphenacodontiaSphenacodontoidea Therapsida Eutherapsida Neotherapsida Theriodontia Eutheriodontia Cynodontia Epicynodontia Eucynodontia Probainognathia Chiniquodontoidea Mamaliamorpha MammaliaformesMammaliaTheriiformes Holotheria Trechnotheria Cladotheria Zatheria TribosphenidaTheriaEutheriaPlacentaliaExafroplacentaliaBoreoeutheriaEuarchontoglires Euarchonta PrimatomorphaPrimatesHaplorrhiniSimiiformesCatarrhiniHominoideaHominidaeHomininaeHomininiHomininaHomoHomo sapiensHomo sapiens sapiens Creacionisme
Els creacionistes més literals discuteixen aquest esquema, basant-se en la interpretació literal dels primers capítols del Gènesi, però les proves científiques no sols corroboren contundentment l'origen de l'ésser humà a Àfrica i la seva expansió gradual sobre el globus terrestre, sinó que ha arribat a determinar que el relat del Gènesi és una adaptació d'antigues llegendes mesopotàmiques recollides des de lEpopeia de Gilgamesh i, per tant, difícilment podrien tenir un contingut diví.
Evolucionisme
L'origen de l'ésser humà porta implícita l'acceptació de la teoria evolucionista. Si no, és creacionisme. En aquest sentit, podem distingir-ne tres corrents:
Jean-Baptiste Lamarck al segle XVII: sense base empírica, fou el primer que va descriure una teoria evolucionista, considerant que les adaptacions es donen per dues lleis: la tendència dels éssers vius a evolucionar a formes més complexes i, alhora, a adaptar-se al medi i diferenciar-se'n de la resta. Jean-Baptiste Lamarck, On classification and evolution
L'evolucionisme clàssic desenvolupat arran del viatge de Darwin a l'HMS Beagle: considera que les mutacions es donen en un llarg procés i el concepte clau n'és el de selecció natural. Els millor adaptats al medi tenen més possibilitats de reproduir-se. I això inclou l'ésser humà.
La cosmogènesi desenvolupada al és un intent d'unió de l'evolucionisme amb el cristianisme. Pierre Teilhard de Chardin va definir el que anomenà llei de la complexitat-consciència, segons la qual l'evolució seria el pas que portaria de la biosfera a la noosfera. Segons aquesta teoria, el cosmos tendiria a vitalitzar-se, la vida tendiria a hominitzar-se, i els éssers humans a ultrahominitzar-se. I l'esperit tendiria a alliberar-se de la seva matèria i a fusionar-se amb Déu. Crist evolucionador. D'aquí que divideixi la història en tres fases: geogènesi, biogènesi i antropogènesi, que tindria una fase de poblament (el Paleolític), una de civilització (el neolític) i una d'individualització (els segles XVIII i ). Malgrat la seva voluntat conciliadora i el reconeixement del registre fòssil, continua tenint un caràcter especulatiu i la presència de la figura indemostrable de Déu en el seu centre, per la qual cosa no es pot considerar una teoria veritablement científica (no compleix el principi de verificabilitat).
L'hominització
L'ésser humà és un primat haplorrí del parvordre Catarrhini, superfamília Hominoidea, família Hominidae, subfamília Homininae, gènere Homo i espècie sapiens, subespècie sapiens. L'hominització és un procés genètic accelerat per raons culturals en un medi físic i amb un ritme discontinu. Probablement, sigui el mateix ritme que la resta d'espècies de la Terra, però amb una intensitat més gran, és a dir, canvis en els mateixos moments, però de més intensitat. El seu tret principal és el desenvolupament de la intel·ligència reflexiva, del pensament conceptual. Això es pot percebre arqueològicament per les restes d'útils lítics, que impliquen l'ús de les mans per ordre del cervell, però sovint és difícil distingir entre alteracions antròpiques i casuals. Per a la paleontologia, l'hominització és el resultat de la modificació de l'aparell locomotor: fa 4 o 5 milions d'anys ens comencem a posar drets. Però no ens hem de confondre: l'hominització no és un procés exclusivament genètic, sinó la suma d'aquest i d'un procés cultural. Per això, hi va haver homínids que no es van hominitzar.
Aquest procés cultural té una primera etapa d'uns 3 milions d'anys en la qual els homínids són una família més dels primats. Els canvis en aquesta etapa estan vinculats al desafiament ecològic terciari a l'Àfrica. La segona etapa, pròpiament l'hominització d'alguns homínids, només dura uns 2 milions d'anys.
Es tracta d'un procés discontinu, intermitent en l'espai i el temps, a diferència del model darwinista tradicional, que era lineal, continu, lent i lògic. Els paleontòlegs proposen variacions en la intensitat del procés, la qual cosa explicaria l'escassesa de fòssils en alguns estadis i la seva abundància en d'altres. És, a més a més, un procés que es va donar només en els ambients naturals que el permetien. I la sabana africana n'era el millor possible.
Mecanismes de l'hominització El primer i més important mecanisme pel qual va funcionar l'hominització va ser el desafiament ecològic. Fa uns 22 milions d'anys, en l'era Terciària (Miocè-Pliocè), el clima va canviar. El bosc tropical es va convertir en una sabana semiàrida. Aquest canvi del clima i del paisatge africà està al darrere d'un canvi anatòmic dels primats que adoptaran la posició bípeda. El bipedisme, doncs, és una adaptació a les noves condicions mediambientals. Aquest canvi va tenir conseqüències tant positives com negatives. Entre els avantatges, cal destacar l'increment del camp de visió, l'estalvi d'energia en els desplaçaments, la menor exposició corporal a les radiacions solars, el transport dels aliments, la possibilitat de fabricar eines i de recol·lectar fruits. Però el bipedisme també va tenir conseqüències negatives per als homínids com ara la reducció de la velocitat de carrera i agilitat, l'augment dels mals d'esquena i genolls i un augment de la dificultat en el part. En aquest context, alguns primats arborícoles van passar de ser recol·lectors de fruites a caçadors o, si més no, carronyaires, la qual cosa va unida a un canvi a dentadura omnívora. El menor nombre d'arbres va provocar una major inseguretat, davant de la qual cosa era necessària una major capacitat d'observació, que s'associa a un augment de la intel·ligència. I l'aparició de la caça comporta la necessitat d'útils.
Això ens porta a un altre mecanisme de l'hominització, el de la dialèctica mà-cervell. El bipedisme deixa les mans lliures, amb la qual cosa l'habilitat manual millora i el seu ús estimula el desenvolupament de la intel·ligència. Però el mecanisme es retroalimenta, ja que una major intel·ligència millora l'habilitat manual, la qual cosa fa que s'usin més les mans, estimulant-se així el canvi al bipedisme.
Encara que ja no tenim la necessitat de viure als arbres, hem conservat les mans prènsils que eren útils per enfilar-s'hi, i aquestes ens han proporcionat l'oportunitat de crear i tenir millor interacció amb el nostre entorn. A banda d'això, persisteixen altres característiques arborícoles, i aquestes ens indiquen d'on venim. Tenim, d'èpoques passades, unes herències anatòmiques que ens han fet arribar fins a l'actualitat. Aquestes herències, anomenades anteriorment, realment són inimaginables a causa de la genètica i les seves variacions. Però a tall d'exemple, unes de les més òbvies, són els òrgans homòlegs. Aquests tenen la mateixa estructura interna de diferents espècies, encara que la seva forma i funció siguin diferents. Són la prova d'un origen comú. I gràcies a tot aquest conjunt d'imperfeccions que juntes funcionen bé, hem aconseguit ser una espècie complexa i intel·ligent.CORBELLA, J., CARBONELL, E., MOYÀ, S., SALA, R., Sapiens, Espanya, Edicions 62 s. a., labutxaca, 2010.
Hi ha encara un tercer mecanisme que sovint no es té en compte, i és la juvenilització. L'augment del temps d'aprenentatge desenvolupa el joc, la qual cosa estimula la vida social. A més a més, alguns trets juvenils com la curiositat per l'entorn, que fomenta l'exploració, en altres espècies només es donen en la joventut, però en nosaltres s'hi mantenen tota la vida. L'allargament de la infantesa redueix el nombre de fills que es tenen, però augmenta la seva intel·ligència i comporta canvis socials. És l'esquema de Johanson, l'estel de vuit puntes en les quals tots els seus extrems es retroalimenten: cura paterna, augment del coeficient intel·lectual, desenvolupament del cervell, disminució del nombre de fills, prolongació de la infantesa, joc, grup i comportament social.
Evolució
Els primers primats aparegueren fa uns 70 milions d'anys. Aquests mamífers van anar desenvolupant el cervell i reduint la cara, a mesura que adquirien una visió estereoscòpica. Les seves mans van perdre les urpes, i varen ser substituïdes per ungles i el polze va esdevenir oposable en pinça.
Fa uns 30 milions d'anys, alguns simis del Vell Món (primats superiors) inicien el procés d'hominització. Se'n poden distingir quatre fases: 1) Fase prehumana o humana primerenca, amb els australopitècids i Homo habilis; 2) fase humana arcaica, amb els arcantrops; 3) fase humana primitiva, amb els paleoantrops en el Paleolític mitjà i 4) fase humana moderna, amb els neantrops en el Paleolític superior.
Hi ha gairebé tants esquemes de l'evolució de la humanitat com prehistoriadors, però una de les principals qüestions és si l'Australopithecus i lHomo són parents. Segons Johanson i White, sí que ho són: lAustralopithecus afarensis (Lucy) en seria l'avantpassat comú. Però, segons Leakey, Homo i australopitecs serien coses ben distintes i l'avantpassat comú s'hauria de buscar fa 5 milions d'anys.