miniatura|Les bananes de tipus silvestre tenen un gran nombre de llavors. miniatura|Llavors de bananer (escala en centímetres) miniatura|Dones de Belize manipulen bananes. miniatura|Camp de bananers arrasat pel cicló Larry l'any 2006. miniatura|Un manat de bananes miniatura|Raïm de bananes a Saint Lucia encapsulat en una bossa de plàstic per a la seua protecció. miniatura|Xips cruixents de banana La banana o plàtan és el fruit en forma de baia oblonga i arquejada del bananer o plataner, de polpa farinosa, pell gruixuda i llavors grosses en estat salvatge, que a les varietals cultivades és mancada de llavors i comestible. Agrupa un gran nombre de plantes herbàcies del gènere Musa, tant híbrids obtinguts per horticultura a partir de les espècies silvestres Musa acuminata i Musa balbisiana, com cultivades genèticament a partir d'aquestes espècies. A Europa és especialment reconegut per la seva qualitat el Plàtan de Canàries, que des del 2013 és una Denominació d'origen protegida, l'única al món.
Origen i classificació És una planta originària de les zones tropicals de l'Àsia Sud-oriental d'on posteriorment va passar a ser conreada a Àfrica, Amèrica i a altres indrets del món de clima similar, com ara Oceania i Australàsia. A les Illes Canàries es cultiven generalment varietats nanes.
Classificada originalment el 1753 per Linné com Musa paradisiaca, l'espècie tipus del gènere Musa, estudis posteriors han portat a la conclusió que la complexa taxonomia del gènere inclou nombrosos híbrids, de variada composició genètica, i s'ha desenvolupat un sistema estrictament sui generis de classificació per catalogar aquesta variació. Tanmateix, d'acord amb les regles del Codi Internacional de Nomenclatura Botànica, el nom linneà és prioritari, i continua sent usat tant en la seva forma original com en la modificada Musa × paradisiaca, que indica que es tracta d'un híbrid.
El bananer El bananer no és un arbre ni un arbust sinó que és una planta herbàcia de grans dimensions, puix que pot arribar a 8 metres d'alt i les fulles fer 3,5 metres de llarg (segons la varietat conreada).
El conreu del bananer es basa en la multiplicació vegetativa de la planta. Una vegada trasplantat un rizoma del tipus corm en surt una tija, o del punt de vista botànic més exactament una pseudotija, la qual produirà un únic raïm o mà de bananes i després morirà i serà substituïda per una altra tija que continuarà el cicle fins a l'esgotament de la planta al cap de prop de 25 anys.
Actualment també es fa reproducció vegetativa en laboratori per a evitar de propagar malalties, car es pot realitzar selecció genètica directa. Les varietats més conreades són híbrids, mutacions i modificacions i millores entre diverses espècies.
Les bananes es produeixen al llarg de totes les estacions de l'any, no són plantes de temporada.
Les varietats més conreades com a fruita dolça són de la classe Cavendish que va desplaçar a partir de 1950 la varietat Gros Michel, afectada per una malaltia fúngica molt greu la malaltia del Panamà.
També es conreen varietats molt més riques en midó per a consumir-les cuites.
La flor del bananer i la part interna de la tija també és comestible crua o cuita i és popular aquest ús a la cuina de l'Índia.
Les fulles del bananer són flexibles i impermeables serveixen tant per a coure o embolicar el menjar com per a construir cabanes o com paraigües.
Les plantes silvestres de bananer tenen fruits amb llavors dures, però les conreades no en tenen cap.
El fruit: la banana En primer lloc, cal dir que totes les bananes d'importació es cullen verdes i que són afectades per les temperatures amb les quals finalment maduren fora del bananer. En el transport són refrigerades a entre 13,5 a 15 °C si les temperatures són inferiors, els fruits es tornen grisos.
El contingut calòric és similar al de la patata: unes 80 a 100 calories per 100 grams (pes aproximat d'una banana mitjana), per la qual cosa, tot i tenir el doble de calories que les pomes, no deixen de ser relativament baixes en calories i aptes per a ser incloses en dietes d'aprimament.
El contingut en sucres és del 12% i el de proteïna d'1%, en varietats de postres. Els greixos són molt escassos: un 0,3% del fruit i la fibra dietètica arriba al 2,6%. A més, té uns 358 mg de potassi i 9 mg de vitamina C per cada 100 grams.
Valor nutricional en 100 g de polpa de bananaUSDA National Nutrient Database for Standard Reference (en anglès) Aigua 69,9% Hidrats de carboni 20,2% Cel·lulosa 8,1% Proteïnes 1,3% Lípids 0,4% Àcid màlic 500 mg Àcid cítric 150 mg Àcid oxàlic 6 mg Potassi 400 mg Fòsfor28 mg Sodi2 mg Ferro0,6 mg Vitamina B10,1 mg Vitamina B20,6 mg Vitamina B30.665 mg Vitamina B50.334 mg Vitamina B60.367 mg Vitamina B920 μg Vitamina C8 mg Calci5 mg Magnesi27 mg Zinc0.15 mg
Hàbitat Origen i distribució La banana moderna és un cultiu probablement originari de la regió indomalaia. Des d'Indonèsia es van propagar cap al sud i l'oest, arribant a Hawaii i la Polinèsia de manera progressiva. Els comerciants europeus van portar notícies de l'arbre a Europa al voltant del , però no el van introduir fins al . De les plantacions de l'Àfrica Occidental els colonitzadors portuguesos el portarien a Sud-amèrica durant el .
Avui les varietats comercials es cultiven a totes les regions tropicals del món. És la més conreada de les fruites tropicals i una de les quatre més importants en termes globals, només per darrere del raïm (Vitis vinifera), els cítrics i la poma (Malus domestica). Anualment es produeixen més de 28 milions de tones de fruita, de les quals gairebé dos terços provenen d'Amèrica del Sud. Els principals importadors són Europa, els Estats Units, Japó i el Canadà. Brasil és el principal productor mundial de banana, amb uns 3 milions de tones anuals, destinades en la seva majoria al mercat intern. El segueix l'Índia, que produeix quantitats similars, també consumides localment en la seva gran majoria. Tant Indonèsia (2 milions de tones/any) com Filipines (0,5 milions de tones/any) exporten la majoria de la seva producció al Japó, i a la República de la Xina (0,5 milions de tones/any).
La fruita consumida a Europa procedeix sobretot de les plantacions de l'occident africà, en particular de Costa d'Ivori i de Somàlia, des d'on 9 milions de tones anuals proveeixen les taules europees, i en menor mesura les possessions franceses i neerlandeses al mar Carib. El consum intern a Espanya s'ha servit tradicionalment de bananes de postres produïdes a Canàries, similars a les de Madeira, que exporten també de manera important al mercat europeu, però la liberalització dels mercats els ha fet retrocedir davant les importacions d'origen africà i sud-americà. Equador i Colòmbia són els principals exportadors de banana a Amèrica, als que els segueix Veneçuela, que ha superat el milió de tones anuals. La producció de Panamà, Hondures i Costa Rica està principalment destinada al mercat dels Estats Units.
La banana és un producte agrícola fonamental a Colòmbia, on els subproductes vegetals s'usen en l'alimentació animal, així com a Mèxic i Veneçuela. La República Dominicana és també un important productor, però la principal font de les bananes al Carib és Puerto Rico, que produeix més de 30 milions de dòlars nord-americans anuals, consumint la gran majoria dels mateixos dins del país. El consum per càpita de bananes a Puerto Rico es xifrava en 30 quilograms per any a mitjans dels anys 1980. A Ghana ocupen un paper important en l'economia, sobretot en combinació amb el cacau (Theobroma cacao), conreant com ombra per a aquest.
Sòls Les bananes toleren bé una gran varietat de terrenys; creixen i fructifiquen en condicions de força pobresa, encara que perquè la producció sigui econòmicament rendible requereixen sòls fèrtils i humits. Prefereixen terrenys profunds, ben drenats, amb la capa freàtica a no menys de dos metres de profunditat; per evitar la inundació de les arrels, els conreus en zones d'extrema humitat solen elevar les plantes mitjançant picapedrers o feixes, a més de cavar canals de desguàs entre les plantes, preveient un pendent del voltant de l'1% per permetre el drenatge. En terrenys més secs es fa necessària la irrigació artificial; el reg per aspersió permet la plantació de bananes en terrenys argilosos que tradicionalment es van considerar inadequats.
Prefereixen sòls lleugerament àcids, amb un pH al voltant del 6. Un excés d'acidesa fa necessària l'addició d'àlcalis durant el creixement per evitar la propagació dels fongs del gènere Fusarium, responsables de la malaltia de Panamà, que és la principal plaga d'aquests cultius. Si bé els sòls ideals són d'origen al·luvial, els terrenys sorrencs, argilosos, calcaris i rocosos poden ser acceptables; es presenten problemes en les sorres massa fines, que retenen massa aigua.
Els requeriments nutritius de la banana són elevats; les varietats de fruita poden necessitar entre 250 i 600 kg de nitrogen per hectàrea per proporcionar rendiments comercials, i entre 700 i 800 kg de potassi. Els rebroten tallats per evitar el seu desenvolupament i les restes de les pseudotiges després de la collita s'abandonen a la superfície o s'afegeixen a un compost per millorar la qualitat de la terra. Un excés de salinitat no atura el creixement de la planta, però redueix marcadament el seu rendiment, donant lloc a fruits nans o molt prims.
Temperatura i pluviositat Els bananers són propis de regions tropicals i subtropicals, i poques vegades donen bons resultats fora de la banda compresa entre els 30° N i 30° S. Alguns cultius estan adaptats a altituds de fins a 2.300 msnm, però la majoria no prospera a més de 600 m d'altitud.
La temperatura òptima per a la floració voreja els 27 °C, i el creixement dels fruits es beneficia d'una lleugerament superior. Per sobre dels 37 °C les fulles pateixen cremades i els fruits es deformen; per sota dels 16 °C el ritme de desenvolupament es redueix sensiblement, donant lloc a l'aparició d'un full per mes en lloc del període òptim d'una per setmana. Per sota dels 10 °C, la planta deté el seu creixement per complet, i el desenvolupament dels fruits s'avorta. Encara breus accessos de fred poden matar les inflorescències, ocasionar la podridura dels fruits ja presents o avortar el seu desenvolupament, donant lloc a fruits petits, de color verd gris i sabor feble. Les gelades són molt perjudicials; temperatures sota del punt de congelació provoquen la dessecació de les parts verdes i l'eventual caiguda dels pseudotiges i fulles presents. El rizoma les sobreviu, i torna a brollar quan la temperatura és adequada, encara que rigors climàtics per sota dels 7 °C sota zero poden danyar de manera irreversible. A vegades s'inunda lleugerament el sòl en previsió d'una gelada breu per alentir l'intercanvi tèrmic i permetre la supervivència; en altres casos s'eleva artificialment la temperatura mitjançant la crema controlada de detritus.
El règim de pluges ha de ser constant, amb uns 100 mm mensuals al llarg de l'any, i no més de tres mesos d'estació seca. La sequera pot ocasionar una greu reducció en el nombre i la mida dels fruits, comprometent el rendiment de la collita. Davant la manca d'aigua, les fulles es parteixen o esgrogueeixen prematurament, i eventualment cauen per complet; en casos greus, les beines foliars que formen la pseudotija, també moren. Una major dotació genètica de M. balbisiana afavoreix la resistència a la sequera. La inundació és igual de perillosa; més de 48 hores de saturació o l'estancament d'aigua entre les arrels maten les plantes per podridura irreversiblement. Si la humitat és excessiva, les plantes poden presentar nanisme i manca de vigor, el que se soluciona obrint rases de drenatge o elevant les plantacions sobre talussos.