La secció de bàsquet del Futbol Club Barcelona va néixer el 24 d'agost de 1926, fet que el converteix en el club de bàsquet més antic de la Lliga ACB. És el primer club en nombre de títols de Catalunya, el segon d'Espanya i un dels de major prestigi d'Europa. La secció de bàsquet va viure els seus millors anys en les dècades dels 80 i dels 90, en les quals va aconseguir diversos títols espanyols i europeus. El seu títol més preuat, no obstant això, l'Eurolliga (o Copa d'Europa), no el va aconseguir fins a la temporada 2002-2003, quan va guanyar la Final Four celebrada a la mateixa ciutat de Barcelona. El 9 de maig del 2010 guanyà la seva segona Eurolliga, celebrada a París. L'octubre d'aquell mateix any es convertí en el primer i únic campió d'Europa en aconseguir derrotar el campió regnant de l'NBA (Los Angeles Lakers), en partit oficial organitzat per l'NBA i l'Eurolliga i disputat al Palau Sant Jordi.
El FC Barcelona disputa els seus partits de bàsquet al Palau Blaugrana.
Història miniatura|Samarreta de l'equip FC Barcelona. La de bàsquet és la secció professional més poderosa del club, quant a pressupost i afició.
Anys 20: els orígens L'any 1923 es va jugar a Barcelona el primer Campionat de Catalunya de bàsquet. Un dels equips que va prendre part va ser el Barcelona Basket-Ball Club, que arribaria a la final (i la perdria contra el Patrie). Aquest Barcelona, que tot i el nom no tenia res a veure amb el Barça, té una vida efímera (només juga els tres partits d'aquesta competició i desapareix).
La secció de bàsquet del FC Barcelona va ser creada oficialment el 24 d'agost de 1926 per acord de la junta del club a proposta del directiu Pere Cusell, disputant el primer partit de la seva història el 19 de desembre d'aquell mateix any (Sants 2 Barça 2). Al febrer de 1927 el Barça començà a jugar els seus partits com a local en una pista descoberta i de terra al Sol de Baix, el complex esportiu del club on jugaven les seccions al barri de Les Corts (on actualment hi ha la plaça del Sol de Baix). Aquest 1927 l'equip disputà la seva primera competició oficial, participant en la cinquena edició del Campionat de Catalunya de bàsquet. En aquesta etapa inicial el millor resultat de l'equip és el subcampionat de Catalunya l'any 28, per darrere del Laietà BC, i la victòria al 1929 en la Copa Caprinet, un torneig que es va disputar acabat el Campionat de Catalunya però en el qual no van participar els equips més potents del moment (Laietà, Patrie, Espanyol i Europa). La tardor de 1929 neix l'equip de bàsquet femení.
Anys 30: lluny dels millors L'equip no guanyà cap títol en aquesta dècada en què el FC Barcelona continuava lluny del nivell dels millors equips de bàsquet catalans: el Société Patrie, l'Espanyol, el Juventus de Sabadell i l'Iluro de Mataró es reparteixen els títols. Els únics èxits de la secció en aquesta dècada són de caràcter menor, ja que arriben de la ma del segon equip blaugrana, que guanya el seu campionat tres anys seguits. L'any 1932 l'equip deixa el camp del Sol de Baix i es trasllada a una pista descoberta annexa al camp de les Corts, on s'hi estarà fins als anys 60. D'aquests primers anys del Barça cal destacar els jugadors Joan Carbonell i Josep Tomàs i la jugadora Antònia Borràs, que va ser la dona que va aconseguir que el club apostés per l'equip femení.També cal destacar la figura d'Esteve Ramis, jugador que va morir el 10 d'abril de 1930, als 24 anys, víctima d'una malatia pulmonar. Ramis, que en aquell moment jugava la seva primera temporada al Barça, havia estat internacional per Catalunya, com Carbonell i Tomàs. Cal destacar també la figura de Joan Trigo, el primer entrenador en la història de la secció (1929-1931).
La història dels anys inicials de la secció (antecedents inclosos), queda recollida en el llibre "Història del Barça de bàsquet, 1926-1940", de Francesc Fernandez, publicat per Editorial Base el 2023.
Anys 40: la primera gran dècada L'equip començà a tenir els seus primers grans èxits. Guanyà la primera lliga espanyola (que es jugà la temporada 1946-47 i no es va tornar a disputar fins una dècada més tard), 6 Copes del Generalísimo (1943, 1945, 1946, 1947, 1949, 1950) i quedà subcampió en una ocasió (1942), consolidant-se com el millor equip de Catalunya i un dels millors d'Espanya. La temporada 1946-47 és perfecta per a l'equip, que guanya totes les competicions que disputa: Campionat de Catalunya, Lliga espanyola, Copa del Generalísimo (l'antecedent de l'actual Copa del Rei) i el seu primer títol internacional, el Trofeu Ibèric a Lisboa superant Benfica, Real Madrid i Vasco da Gama de Porto. Val a dir que la Copa d'Europa no començaria a disputar-se fins a la temporada 1957-58. Aquell 46-47 l'equip és entrenat per Fernando Font i l'estrella és Eduard Kucharski. El Barça a més, acaba la temporada invicte, ja que guanya els 32 partits oficials que disputa.
Anys 50: lent retrocés Els 1950 foren una dècada pobra en títols en què l'Aismalíbar de Montcada i el Joventut de Badalona es convertiren en els millors equips catalans. La temporada 1956-1957 es va reprendre la Lliga espanyola amb la participació de sis equips entre els quals hi havia el FC Barcelona. L'equip quedà subcampió per darrere del Reial Madrid.
La temporada 1958-1959 l'equip aconseguí el segon "doblet" de la seva història en guanyar la Lliga espanyola i la Copa del Generalísimo (el primer havia estat el de la temporada 1946-47). D'aquesta època cal destacar com a jugadors Jordi Bonareu, Alfonso Martínez i Francesc (Nino) Buscató.
Anys 60: la dècada ominosa Aquesta fou la pitjor dècada en la història del F.C. Barcelona de bàsquet. No només no s'aconseguí cap títol, sinó que es produïren els dos pitjors episodis en la història de la secció.
L'estiu de 1961 el president del club Enric Llaudet, tot al·legant problemes econòmics causats pel deute que l'entitat arrossegava arran de la construcció del Camp Nou, va retirar l'equip de la primera divisió estatal; així doncs, la temporada 1961-62 el Barça va disputar el Campionat de Catalunya. Es va donar la baixa a tota la plantilla, però dos jugadors (Joan Canals i Andreu Valbuena), van decidir quedar-se com amateurs i jugar a categoria regional, fet pel qual el club els va atorgar la medalla d'argent de l'entitat. Tot i l'any allunyat de la màxima divisió del bàsquet espanyol, el club va mantenir el juvenil. Mesos més tard Llaudet reconsiderà la decisió davant la pressió social i el primer equip va ser readmès a la primera divisió la temporada següent. El Barça, però, queda molt debilitat, ja que decideix refer un equip amb gent de casa, fet que provoca que la temporada 62-63, la del retorn a l'elit, acabi cuer a primera i se salvi només per l'ampliació de la lliga. L'any següent (1963-64), l'equip fa una temporada molt dolenta a la lliga, penúltim del seu grup, fet que l'obliga a jugar una promoció de permanència ja que, de cara a la temporada 64-65, la Federació Espanyola de Bàsquet, havia decidit tornar a reduir el campionat de 14 a 8 equips. Tot i disputar aquesta promoció a Barcelona, el Barça baixa a segona divisió, on s'estarà una temporada (1964-65) abans de tornar a pujar, ja definitivament, a Primera de la ma de l'entrenador Eduad Portela. Aquesta situació d'incertesa i d'irregularitat, sumada a la desaparició d'altres equips catalans (Orillo Verde de Sabadell al 1961, RCD Espanyol al 62 i Aismalibar de Montcada al 1964) deixarà l'hegemonia del bàsquet estatal en mans del Reial Madrid, mentre a Catalunya el relleu el prenen el Joventut de Badalona i el Picadero Jockey Club.
Anys 70: la transició i el creixement La dècada dels anys 70 va suposar la dècada de la transició entre els ominosos anys 60 i els gloriosos 80. L'equip competí totes les temporades en primera divisió, va anar incrementant el seu nivell, i millorant les estructures de la secció. Un exemple és que el 1971 l'equip estrenà nova pista de joc, al Palau Blaugrana, considerat en el seu moment com un dels millors pavellons d'Europa. L'equip, amb l'arribada d'Antoni Serra i Illas a la banqueta, va millorar molt el nivell i se situà en l'elit del bàsquet espanyol, però els anys 70 seguiren essent dominats pel Reial Madrid, i el FC Barcelona quedà set vegades subcampió de Lliga. A més, el conjunt barceloní veié com el Joventut de Badalona continuava sent el conjunt català que aconseguia més títols de Lliga i Copa
La temporada 1974-1975 l'equip disputà la seva segona final europea (la primera havia estat la del Trofeu Ibèric a Lisboa, el 1947), però perdé la Copa Korac contra l'Squibb Cantú. No fou fins a la temporada 1977-1978 que l'equip aconseguí de guanyar un nou títol: la seva vuitena Copa, ja anomenada Copa del Rei.
Anys 80: la dècada prodigiosa Els 1980 foren la millor dècada en la història del FC Barcelona de bàsquet. El president del club, Josep Lluís Núñez es decidí a potenciar al màxim la secció i aconseguí que l'equip es convertís en el millor d'Espanya i un dels millors d'Europa de la mà de l'entrenador Aíto García Reneses i jugadors com ara Epi, Chicho Sibilio, Audie Norris, Andrés Jiménez i Nacho Solozabal.
Com a curiositat històrica cal dir que els partits es disputaven al Palau Blau Grana, una bombonera per a 6.000 aficionats que retrunyien amb els seus càntics, i que feien que molts equips rivals ja estiguessin mentalitzats de perdre per més de 20 punts. A més en aquesta dècada era l'únic equip d'Europa que quan feia contraatacs buscava, en lloc de la fàcil safata tot sol contra tauler, les cistelles de 3 punts a causa de comptar a les seves files amb Epi i sobretot amb Sibilio, especialistes en aquest tipus de cistelles.
En aquesta dècada el Barça es convertí en el dominador del bàsquet espanyol en conquerir 6 Lligues (1981, 1983, 1987, 1988, 1989, 1990), 5 Copes del Rei (1981, 1982, 1983, 1987, 1988), 1 Copa Príncep d'Astúries, i 6 Lligues catalanes.
A més, el Barcelona guanyà els seus primers títols internacionals en conquerir dues Recopes (1985 i 1986), una Copa Korac (1987) i un Mundial de Clubs (1985). Mostra del prestigi internacional que va aconseguir l'equip és que va ser dues vegades convidat en aquesta dècada (els anys 1989 i 1990) a participar en l'Open McDonald's.
L'única assignatura pendent de l'equip en aquesta dècada fou la Copa d'Europa, la qual no aconseguí guanyar malgrat disputar-ne dues vegades la final: el 1984 perdé la final davant el Banco Di Roma, i en la temporada 1989-1990 perdé davant la Jugoplastika Split.
Decepció a Ginebra El 1984 el FC Barcelona afrontava per primera vegada en la seva història la final de la Copa d'Europa a la ciutat de Ginebra (Suïssa), el torneig més prestigiós del bàsquet europeu, el cinc inicial del conjunt blaugrana dirigit per Antoni Serra va ser el següent: Solozábal, Epi, Sibilio, de la Cruz i Marcellus Starks. Davant hi havia un altre debutant en finals europees, el Banco di Roma. La primera part va ser un recital blaugrana, tal és així que al final de la primera part, el Barcelona tenia un avantatge de 14 punts. Però tot va canviar en la segona meitat, el Banco di Roma va remuntar el desavantatge gràcies en gran part a la gran aportació del base nord-americà Larry Wright, el Barça va patir la punteria de l'hàbil base, i va acusar la mala actuació de Chicho Sibilio que només va aportar 4 punts. Els 23 punts de l'MVP de la final: Juan Antonio San Epifanio no van ser suficients per alçar l'anhelada copa, que finalment es va emportar el conjunt italià. Aquell dia va començar una llarga maledicció del Barça a la Copa d'Europa, que va durar 19 anys.
Anys 90: consolidació a l'elit