El riu Missouri és el riu més llarg d'Amèrica del Nord i la via fluvial més important dels Estats Units. Neix a les muntanyes Rocoses, al sud-oest de Montana, i discorre cap a l'est i el sud al llarg de 3.767 km, fins que desemboca al riu Mississipí a Saint Louis (Missouri). Drena una conca poc poblada i de clima semiàrid de 1.370.000 km², que inclou parts de deu estats nord-americans i de dues províncies del Canadà. Encara que nominalment és considerat un tributari del Mississipí, el Missouri, per sobre de la confluència, és més llarg i porta un volum d'aigua comparable. Quan es combina amb el baix Mississipí constitueixen el quart sistema fluvial mundial.
El riu va definir aproximadament la frontera americana al , especialment aigües avall de Kansas City, on fa un fort gir cap a l'est fins al cor de l'estat de Missouri, una zona coneguda com el Boonslick. Com a primera àrea poblada pels europeus al llarg del riu, ho va ser en gran part per habitants del sud propietaris d'esclaus seguint la carretera de Boone's Lick. Els camins principals per a l'obertura de l'oest americà tenen tots els seus punts de partida al riu, inclosos els senders de Califòrnia, Mormon, Oregon i Santa Fe. El primer tram cap a l'oest del Pony Express va ser un ferri a través del Missouri a St. Joseph, Missouri. De la mateixa manera, la majoria dels emigrants van arribar al terme oriental del primer ferrocarril transcontinental mitjançant un viatge en ferri a través del Missouri entre Council Bluffs, Iowa i Omaha. El pont d'Annibal és el primer pont a travessar el riu Missouri el 1869, i el lloc triat va ser una de les principals raons per les quals Kansas City es va convertir en la ciutat més gran del riu aigües amunt de la desembocadura a St. Louis.
Geologia alt=Top down view of two rivers merging, one dark and clear and the other light with clouds of sediment|miniatura|L'alt contingut de llim fa que el riu Missouri (esquerra) sigui notablement més lleuger que el riu Mississipí (dreta) a la seva confluència al nord de St. Louis.
Les Muntanyes Rocoses del sud-oest de Montana a la capçalera del riu Missouri van sorgir per primera vegada a l'orogènia de Laramide, un episodi de construcció de muntanyes que es va produir entre fa 70 i 45 milions d'anys (des del final del Mesozoic fins al Cenozoic primerenc). Aquesta orogènia va elevar les roques del Cretaci al llarg del costat occidental de la via marítima interior occidental, un vast mar poc profund que s'estenia des de l'oceà Àrtic fins al golf de Mèxic, i va dipositar els sediments que ara subjauen gran part de la conca de drenatge del riu Missouri. Aquest aixecament de Laramide va fer que el mar es retirés i va establir el marc d'un vast sistema de drenatge de rius que fluïen de les Muntanyes Rocoses i dels Apalatxes, el predecessor de l'actual conca hidrogràfica del Mississipí. L'orogènia de Laramide és essencial per a la hidrologia moderna del riu Missouri, ja que la neu i la fusió del gel de les Muntanyes Rocoses proporcionen la majoria del cabal al Missouri i els seus afluents.
Immediatament abans de la Glaciació del Quaternari, el riu Missouri probablement es va dividir en tres segments: una part superior que desguassava cap al nord a la badia de Hudson, i seccions mitjanes i inferiors que fluïen cap a l'est pel vessant regional. Quan la Terra es va submergir en l'Edat de Gel, una glaciació pre-Illinoiana (o possiblement la Illinoiana) va desviar el riu Missouri cap al sud-est cap a la seva confluència actual amb el Mississipí i va fer que s'integri en un únic sistema fluvial que talla el vessant regional. i referències allà citades A l'oest de Montana, es creu que el riu Missouri va fluir una vegada al nord i després a l'est al voltant de les muntanyes Bear Paw. Els safirs es troben en uns quants punts al llarg del riu a l'oest de Montana. Els avenços de les capes de gel continentals van desviar el riu i els seus afluents, fent que s'agrupessin en grans llacs temporals com els Glacial Lakes Great Falls, Musselshell i altres. A mesura que els llacs augmentaven, l'aigua que hi havia en ells sovint s'abocava per les divisions de drenatge locals adjacents, creant canals i canals ara abandonats, inclòs el Shonkin Sag, de 160 km de llarg. Quan les glaceres es van retirar, el Missouri va fluir en un nou curs al llarg del costat sud dels Bearpaws, i la part baixa de l'afluent del riu Milk es va fer càrrec del canal principal original.
El malnom del Missouri, el Big Muddy, es va inspirar en les seves enormes càrregues de sediments o llim, uns quants dels més grans de qualsevol riu nord-americà. En el seu estat previ al desenvolupament, el riu en transportava entre 175 a 320 milions de tones per any. La construcció de preses i dics l'ha reduït dràsticament de 20 a 25 milions de tones en l'actualitat. Gran part d'aquest sediment es deriva de la plana inundable del riu, també anomenada cinturó de meandres; cada vegada que el riu canviava de curs, erosionaria tones de sòl i roques de les seves ribes. Tanmateix, l'embassament i la canalització del riu ha impedit que arribi a les seves fonts naturals de sediments al llarg de la major part del seu curs. Els embassaments al llarg de la trampa de Missouri aproximadament 36,4 milions de tones de sediments cada any. Malgrat això, el riu encara transporta més de la meitat del total de llim que desemboca al golf de Mèxic; el delta del riu Mississipí, format per dipòsits de sediments a la desembocadura del Mississipí, constitueix la majoria dels sediments transportats pel Missouri.
Història L'evidència arqueològica, especialment a Missouri, suggereix que els éssers humans van habitar per primera vegada la conca hidrogràfica del Missouri fa entre 10.000 i 12.000 anys al final del Pleistocè. Durant el final de l'últim període glacial, s'estaven produint grans migracions humanes, com les que passaven pel pont continental de Bering entre Amèrica i Euràsia. Durant segles, el riu Missouri va formar una d'aquestes vies migratòries principals. La majoria dels grups migratoris que van passar per la zona es van establir finalment a la vall de l'Ohio i a la baixa vall del riu Mississipi, però molts, inclosos els constructors de Mound, es van quedar al llarg del Missouri, convertint-se en els avantpassats dels posteriors pobles indígenes de les Grans Planes.
alt=Painting showing a village on a bluff above a river|esquerra|miniatura|Karl Bodmer, A Mandan Village, c. 1840–1843
Històricament els pobles indígenes d'Amèrica del Nord que han viscut al llarg del Missouri han tingut accés a un ampli menjar, aigua i refugi. Molts animals migratoris habiten de manera natural a la zona de les planes. Abans que fossin caçats pels colons i els nadius americans, aquests animals, com el búfal, proporcionaven carn, roba i altres articles quotidians; també hi havia grans zones de ribera a la plana inundable del riu que proporcionaven hàbitat per a herba i altres aliments bàsics. No existeixen registres escrits de les tribus i pobles del període de contacte pre-europeu perquè encara no feien servir l'escriptura. Segons els escrits dels primers colons, algunes de les tribus principals al llarg del riu Missouri incloïen els otoe, missouria, omaha, ponca, brulé, lakota, arikares, hidatses, mandans, assiniboines, atsina i blackfoot.
En aquesta època precolonial i primerenca, el riu Missouri es va utilitzar com a camí de comerç i transport, i el riu i els seus afluents sovint formaven límits territorials. La majoria dels pobles indígenes de la regió en aquell moment tenien cultures seminòmades, amb moltes tribus que mantenien diferents campaments d'estiu i d'hivern. No obstant això, el centre de la riquesa i el comerç dels nadius americans es trobava al llarg del Missouri, a la regió de dakotes, al seu gran revolt cap al sud. Un gran grup de pobles emmurallats de mandan, hidatsa i arikara situats als penya-segats i les illes del riu va ser la llar de milers de persones, i més tard va servir com a mercat i lloc comercial utilitzat pels primers exploradors i comerciants de pells francesos i britànics. Després de la introducció de cavalls a les tribus del riu Missouri, possiblement de poblacions salvatges introduïdes per Europa, la forma de vida dels nadius va canviar dràsticament. L'ús del cavall els permetia recórrer distàncies més grans, i facilitava així la caça, les comunicacions i el comerç.
Una vegada, desenes de milions de bisons (comunament anomenats búfals), una de les espècies clau de les Grans Planes i la vall d'Ohio, vagaven per les planes de la conca del riu Missouri. La majoria de les nacions natives americanes de la conca confiaven molt en el bisó com a font d'aliment, i les seves pells i ossos servien per crear altres articles per a la llar. Amb el temps, l'espècie es va beneficiar de les cremes controlades periòdiques dels pobles indígenes de les praderies que envolten el Missouri per netejar el creixement antic i mort. La gran població de bisons de la regió va donar lloc al terme gran cinturó de bisons, una àrea de riques praderies anuals que s'estenia des d'Alaska fins a Mèxic al llarg del flanc oriental de la divisòria continental. No obstant això, després de l'arribada dels europeus a Amèrica del Nord, tant el bisó com els nadius americans van veure un ràpid descens de la població. L'excés de caça esportiva per part dels colons va eliminar les poblacions de bisons a l'est del riu Mississipi el 1833 i va reduir el nombre a la conca de Missouri a només uns quants centenars. Les malalties estrangeres portades pels colons, com la verola, van fer estralls per tota la terra, delmant les poblacions natives americanes. Quedats sense la seva font principal de subsistència, molts dels indígenes restants es van veure obligats a les zones de reassentament i reserves, sovint a punta de pistola.
Els primers exploradors europeus alt=Painting of a group of Native Americans surrounding and fighting with explorers|miniatura|Massacre de l'expedició de Villasur, pintada c. 1720
El maig de 1673, l'explorador francocanadenc Louis Jolliet i l'explorador francès Jacques Marquette van abandonar l'assentament de St. Ignace al llac Huron i van viatjar pels rius Wisconsin i Mississipí amb l'objectiu d'arribar a l'oceà Pacífic. A finals de juny, Jolliet i Marquette es van convertir en els primers descobridors europeus documentats del riu Missouri, que segons els seus diaris estava en plena inundació. «Mai vaig veure res més fantàstic», va escriure Jolliet, «un embolcall d'arbres sencers des de la desembocadura del Pekistanoui [Missouri] amb tanta impetuositat que no es podia intentar travessar-lo sense gran perill. L'enrenou era tal que l'aigua s'enfangava i no es va poder netejar». Van gravar Pekitanoui o Pekistanoui com el nom local del Missouri. Tanmateix, el grup mai va explorar el Missouri més enllà de la seva desembocadura, ni es va quedar a la zona. A més, més tard es van assabentar que el Mississipí desguassavs al golf de Mèxic i no al Pacífic com havien suposat originalment; l'expedició va tornar enrere uns 708 km a prop del golf a la confluència del riu Arkansas amb el Mississipí.