Anna de Bretanya (Nantes, 25 de gener de 1477 - Blois, 9 de gener de 1514) fou dos cops reina de França i duquessa de Bretanya de 1488 a 1491 i, un altre cop, de 1498 fins a la seva mort, provocada per una litiasi renal el 1514. Pels seus matrimonis obtingué els títols d'arxiduquessa d'Àustria i emperadriu dels romans (1490-1491), després reina de França (1491-1498) i reina de Sicília i de Jerusalem en dret; més tard, novament reina de França (1499-1514) i duquessa de Milà. Anna fou la cosina de la reina Anna de Candale, reina consort d'Hongria.
Era la filla de Francesc II de Bretanya (1435-1488), duc sobirà de Bretanya, i de la seva segona esposa Margarida de Foix (vers 1449-1486), princesa de Navarra.
És una peça central en les lluites d'influència que portaran, després de la seva mort, a la unió de Bretanya a França. Ha estat igualment mantinguda en la memòria bretona com un personatge preocupat per defensar el ducat de cara a l'apetit dels seus veïns.
Infància esquerra|miniatura|Escut d'armes d'Anna de Bretanya. esquerra|miniatura|Anna de Bretanya, miniatura de Jean Pérreal, 1508 Educació Anna de Bretanya va néixer el 25 de gener de 1477 (o el 25 de gener de 1476 del calendari antic)En antic estil, l'any començava a la Pasqua. al castell dels ducs de Bretanya a Nantes.
De l'educació d'Anna de Bretanya es conserven pocs rastres. És probable que rebés l'educació pròpia d'una jove noble del seu temps: aprengué a llegir i a escriure en francès i potser una mica de llatí. Contràriament al que es diu de vegades, és poc probable que conegués el grec o l'hebreu. Fou criada per una majordoma: Francesca de Dinan, comtessa de Laval.Sophie Cassagnes-Brouquet, Un manuscrit d'Anne de Bretagne a Les vies des femmes célèbres d'Antoine Dufour, Ouest-France, 2007, El seu mestre fou el poeta Joan Meschinot (de 1488 a la mort d'aquest el 1491) i li hauria ensenyat potser el ball, el cant i la música.
Hereva de Bretanya En aquest període la llei successòria era imprecisa, establerta principalment pel primer Tractat de Guérande del 1365 per Joan IV. Aquest preveia la successió de mascle en mascle en la família dels Montfort en prioritat; després en la de Penthièvre. En efecte, dels costat dels Montfort, no quedava més que Anna (i després Isabel) i dels costat dels Blois-Penthièvre, Nicolasa de Penthièvre. Ara bé el 1480, Lluís XI de França va comprar els drets de la família de Penthièvre per 50.000 escuts. Anna de Beaujeu va confirmar aquesta venda el 1485, a la mort de Joan de Brosse, marit de Nicolasa de Penthièvre.
Per a la successió del duc Francesc II, la manca d'un hereu mascle amenaçava de submergir Bretanya en una crisi dinàstica i fins i tot, amb veure passar el ducat directament al domini reial. Francesc II estava en rebel·lió contra el rei de França i va decidir fer reconèixer la seva filla com a hereva dels Estats de Bretanya malgrat el Tractat de Guérande. Això tingué lloc el 1486 i va créixer l'oposició al duc dins el ducat, la competència de pretendents al matrimoni amb Anna de Bretanya i descontent al cercle del rei de França.
Esposalles Casant la seva filla, Francesc II pensava reforçar la seva posició contra el rei de França. La perspectiva d'ajuntar el ducat al seu domini va permetre de manera successiva obtenir l'aliança de diversos prínceps d'Europa: Va ser promesa, en principi i oficialment el 1481, amb el príncep de Gal·les Eduard, fill del rei Eduard IV d'Anglaterra. A la mort del seu pare, va ser breument rei (en títol) sota el nom d'Eduard V d'Anglaterra i va desaparèixer poc després (mort probablement el 1483). Enric VII d'Anglaterra, (1457-1485-1509), llavors detingut a Bretanya, però aquest matrimoni no li interessava. Maximilià I d'Àustria, rei dels romans, futur emperador (1449-1508-1519), vidu de Maria de Borgonya, hereva de Carles el Temerari. Alan d'Albret, fill de Caterine de Rohan, espòs de Francesca de Blois-Penthièvre (doncs hereu possible), cosí i aliat de Francesc II. Lluís XII de França, duc d'Orleans, cosí germà del rei Carles VIII de França i futur rei Lluís XII (1462-1498-1515), però ja estava casat amb Joana de França. Joan IV de Chalon-Arlay, príncep d'Orange (1443-1502), nebot de Francesc II (net de Ricard d'Étampes) i hereu presumpte del ducat després d'Anna i Isabel.
El vescomte Joan II de Rohan, altre hereu presumpte, va proposar amb el suport del mariscal de Rieux, el doble matrimoni dels seus fills Francesc i Joan amb Anna i la seva germana Isabel, però Francesc II s'hi va oposar.
Matrimonis El 1488, la derrota dels exèrcits de Francesc II a Saint-Aubin-du-Cormier, que va decidir la guerra boja, el va obligar a acceptar el tractat del Verger del qual una clàusula estipulava que les filles de Francesc II no es podrien casar sense l'assentiment del rei de França.
A la mort de Francesc II, s'obre un nou període de crisi que porta a una última guerra franco-bretona. A Rennes el 19 de desembre de 1490 Anna, ja duquessa, es va casar en primeres noces i indirectament amb el futur emperador Maximilià I, llavors titulat rei dels Romans. Així va ser reina, conforme a la política del seu pare. Tanmateix, aquest matrimoni fou una greu provocació respecte al camp francès: violava el tractat del Verger, introduïa un enemic del rei de França a Bretanya, allò que la seva política sempre havia intentat evitar als segles i . A més fou decidit en el mal moment: els aliats de Bretanya estaven ocupats en un altre front: (seu de Granada el rei de Catalunya-Aragó, i successió d'Hongria Maximilià d'Àustria). Anna va establír els Estats Generals Bretons, encarregats dels ordenaments i d'impartir justícia, i la Cambra de Comptes, controlada pel Tresorer, amb seu a Nantes, però aquesta vila fou entregada després al rei francès pel senyor d'Albret. França va exigir el trencament de les esposalles i, davant la negativa, els francesos van envair Bretanya.
Tot i els reforços anglesos i catalans-castellans vinguts a sostenir les tropes ducals, la primavera de 1491 va veure nous èxits de La Trémoille (ja vencedor a Saint-Aubin-du-Cormier), i, proclamant-se hereu, Carles VIII de França va posar setge davant Rennes (6 de desembre de 1491) on es trobava Anna, per tal que renunciés a aquest matrimoni amb l'enemic del regne de França.Yolande Labande-Mailfert, a Charles VIII et son milieu (1470-1498) - La jeunesse au pouvoir (1975) mostra que en efecte el camp reial estava plenament decidit al matrimoni bretó, i havia abandonat el matrimoni borgonyó Vegeu també Dominic Le Page i Michel Nassiet. L'Union de la Bretagne à la France. Morlaix: Edicions Skol Vreizh, 2003. Isbn 2-911447-84-0
Després d'un setge, sense assistència i no tenint ja cap esperança de resistir, la ciutat es va rendir. Havent refusat Anna totes les proposicions de matrimoni amb prínceps francesos, les esposalles amb Carles VIII foren celebrades a la capella dels Jacobins de Rennes. Després Anna de Bretanya va anar, escortada del seu exèrcit (i per tant lliure, el que era important per a la legitimitat del matrimoni i del lligament de Bretanya)Dominic Le Page i Michel Nassiet. op. cit. pàg. 102 fins a Langeais pel matrimoni dels dos promesos. Àustria combatrà d'ara endavant sobre el terreny diplomàtic (sobretot davant la Santa Seu), sostenint que la duquessa vençuda ha estat presa pel rei de França i que la seva descendència és doncs il·legítima. miniatura|upright=1.5|Matrimoni amb Carles VIII al Castell de Langeais El 6 de desembre de 1491, Anna es va casar oficialment al castell de Langeais amb rei de França Carles VIII. Aquest matrimoni fou conclòs amb urgència, i validat després pel papa Innocenci VIII el 15 de febrer de 1492) que es va decidir a adreçar al tribunal de França l'acte d'anul·lació antedatat del matrimoni indirecte d'Anna amb Maximilià, considerat com que mai havia existit. Els esposos es van intercanviar pel contracte de matrimoni els seus drets sobre Bretanya; el contracte comprenia igualment una clàusula de donació mútua a l'últim viu. En cas d'absència d'hereu mascle, es va reconèixer que no es podria casar més que amb el successor de Carles VIII.Dominic Le Page i Michel Nassiet. op.cit. pàg. 105 i següents D'aquesta unió naixeren sis fills que tots van morir infants.
Reina de França miniatura|La duquessa Anna pregant Miniature a "Les Grandes Heures d'Anne de Bretagne". miniatura|esquerra|upright=0.5|Blasó d'Anna, Reina de França. Pel matrimoni de 1491, Anna de Bretanya fou reina de França. El seu contracte de matrimoni precisa que fou ajustat per assegurar la pau entre el ducat de Bretanya i el regne de França. Feia de Carles VIII el seu procurador perpetu. El 8 de febrer de 1492, Anna fou coronada i consagrada com a reina de França a Saint-Denis. El seu espòs li va prohibir portar el títol de duquessa de Bretanya.Dominic Le Page i Michel Nassiet. op. cit. pàg. 108 i següents
Passava molt temps embarassada (amb un fill cada catorze mesos de mitjana). En el moment de les guerres d'Itàlia, la regència fou atribuïda a Anna de Beaujeu, que ja havia tingut aquest paper de 1483 a 1491. Anna de Bretagne era encara jove, i la seva cunyada en sospitava.Georges Minois. Anne de Bretagne pàg. 359 Le Boterf pàg. 148 No va tenir més que un paper reduït tant a França com a Bretanya i va haver d'acceptar de vegades ser separada dels seus fills de baixa edat. Anna visqué essencialment als castells reials d'Amboise, de Loches i del Plessis o a les ciutats de Lió, Grenoble o Molins (quan el rei era a Itàlia). A Amboise, Carles VIII fa fer construccions, mentre que ella residia al costat, al Clos Lucé, futura casa de Leonardo da Vinci, creador de la Gioconda, on tenia la seva petita capella.
Fou reina de Sicília i de Jerusalem en el moment de la conquesta de Nàpols per Carles VIII.
Des de la mort de Carles VIII va reprendre la direcció de l'administració del ducat de Bretanya restaura sobretot la cancelleria de Bretanya en benefici del fidel Filip de Montauban, anomena tinent general de Bretanya al seu hereu Joan de Chalon, convoca els Estats de Bretanya, i emet una encunyació de moneda al seu nom.Anna, reina de França i duquessa de Bretanya. Philippe Tourault, pàg. 196
Entre els poetes de la cort, cal esmentar l'humanista italià Fauste Andrelin de Forlì. miniatura|medalla d'Anna de Bretanya realitzada pel seu pas per Lió el 1499
Tres dies després de la mort del seu espòs, el principi del matrimoni amb Lluís XII de França fou asseguratDidier Le Fur. Louis XII: un altre César ?. París: Perrin, 2001. pàg. 38 amb la condició que Lluís obtingués l'anul·lació del seu matrimoni abans d'un any. Tornà per primera vegada a Bretanya l'octubre de 1498, després d'haver intercanviat una promesa de matrimoni amb Lluís XII a Étampes el 19 d'agost, alguns dies abans del començament del procés d'anul·lació de la unió entre Lluís XII i Joana de França.Didier Le Fur. Louis XII: un altre César ?. París: Perrin, 2001. ppag. 48: es va iniciar el 26 de setembre