miniatura|El Palau Presidencial de Varsòvia, Polònia, on es va establir i signar el Pacte de Varsòvia el 14 de maig de 1955. El Pacte de Varsòvia, oficialment anomenat Tractat d'Amistat, Col·laboració i Assistència Mútua, fou un acord de cooperació militar, un tractat de defensa col·lectiva signat a Varsòvia, Polònia, entre la Unió Soviètica i set altres repúbliques socialistes del Bloc de l'Est de l'Europa Central i Oriental el 14 de maig de 1955, durant la Guerra Freda. El terme «Pacte de Varsòvia» fa referència habitualment tant al tractat en si com a la seva aliança militar resultant, l'Organització del Pacte de VarsòviaPage 22, ‘NATO and OSCE, Partners or Rivals? ’, Edward Killham (OMC)‘Organization Acronyms ’ (sub‑chapter H‑312), TAGS/Terms Handbook (State Department, Government of the United States of America) (també coneguda com a «Organització del Tractat de Varsòvia» («OMC»)). El Pacte de Varsòvia era el complement militar del Consell d'Assistència Econòmica Mútua (COMECON), l'organització econòmica dels estats del Bloc de l'Est.
Dissenyat sota el lideratge de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), el Pacte de Varsòvia es va establir com un equilibri de poder o contrapès a l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN, fundada el 1949), i especialment el rearmament de la República Federal Alemanya, a la que el tractat fundacional de la Comunitat Europea de Defensa permetia reorganitzar les seves forces armades. No hi va haver cap confrontació militar directa entre les dues organitzacions; en canvi, el conflicte es va lliurar sobre una base ideològica i mitjançant guerres per poders. Tant l'OTAN com el Pacte de Varsòvia van conduir a l'expansió de les forces militars i la seva integració en els respectius blocs. El compromís militar més gran del Pacte de Varsòvia va ser la invasió de Txecoslovàquia, el seu propi estat membre, per part del Pacte de Varsòvia, l'agost de 1968 (amb la participació de totes les nacions del pacte excepte Albània i Romania), que, en part, va provocar que Albània es retirés del pacte menys d'un mes després. El pacte va començar a desfer-se amb l'expansió de les Revolucions de 1989 pel Bloc de l'Est, començant amb el moviment Solidaritat a Polònia, el seu èxit electoral el juny de 1989 i el Pícnic paneuropeu de l'agost de 1989.
L'Alemanya Oriental es va retirar del pacte després de la reunificació alemanya el 1990. El 25 de febrer de 1991, en una reunió a Hongria, el pacte va deixar d'existir mitjançant una declaració conjunta dels ministres de defensa i afers exteriors dels sis estats membres restants. La mateixa URSS es va dissoldre el desembre de 1991, tot i que la majoria de les antigues repúbliques soviètiques van formar l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva poc després. En els següents 20 anys, els països del Pacte de Varsòvia fora de l'URSS es van unir a l'OTAN (Alemanya Oriental a través de la seva reunificació amb Alemanya Occidental; i la República Txeca i Eslovàquia com a països separats), igual que els estats bàltics.
La seu d'aquest organisme es trobava a Moscou, on fou format un Comitè Assessor Polític format per tots els països signants. La funció principal d'aquest Comitè era la discussió d'una aplicació eventual d'algun article del tractat en una situació interior o exterior que ho requerís. Tanmateix, les figures amb més influència eren soviètics. D'aquesta manera la URSS s'assegurà que aquest organisme militar complia els seus interessos en política exterior.
Història Origen i desenvolupament Abans de la creació del Pacte de Varsòvia, els líders txecoslovacs, temorosos d'una Alemanya rearmada, van intentar crear un pacte de seguretat amb l'Alemanya Oriental i Polònia. Aquests estats van protestar enèrgicament contra la remilitarització de l'Alemanya Occidental. El Pacte de Varsòvia es va establir com a conseqüència del rearmament de l'Alemanya Occidental dins de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). Els líders soviètics, com molts líders europeus a banda i banda del Teló d'acer, temien que Alemanya tornés a ser una potència militar i una amenaça directa. Les conseqüències del militarisme alemany van romandre com un record fresc entre els soviètics i els europeus de l'est. Com que la Unió Soviètica ja tenia una presència armada i dominació política a tots els seus estats satèl·lit orientals el 1955, el pacte s'ha considerat durant molt de temps "superflu", i, a causa de la manera precipitada en què es va concebre, els funcionaris de l'OTAN el van qualificar de "castell de cartró".
L'URSS, per por a la restauració del militarisme alemany a l'Alemanya Occidental, havia suggerit el 1954 que s'unís a l'OTAN, però els EUA ho van rebutjar.
miniatura|Conferència durant la qual es va establir i signar el Pacte. miniatura|El teló d'acer (línia negra) El punt negre representa Berlín Oest, un enclavament alineat amb Alemanya Occidental. Albània va retirar el seu suport al Pacte de Varsòvia el 1961 a causa de la divisió soviètico-albanesa i es va retirar formalment el 1968. La petició soviètica d'unir-se a l'OTAN va sorgir arran de la Conferència de Berlín de gener-febrer de 1954. El ministre d'afers exteriors soviètic, Viatxeslav Mólotov, va fer propostes per a la reunificació alemanya i celebrar eleccions per a un govern pangermànic, amb condicions de retirada dels exèrcits de les quatre potències i neutralitat alemanya, però els altres ministres d'afers exteriors, Dulles (EUA), Eden (Regne Unit) i Bidault (França), van rebutjar totes les propostes. Les propostes per a la reunificació d'Alemanya no eren res de nou: anteriorment, el 20 de març de 1952, les converses sobre una reunificació alemanya, iniciades per l'anomenada "Nota Stalin", van acabar després que el Regne Unit, França i els Estats Units insistissin que una Alemanya unificada no havia de ser neutral i havia de ser lliure d'unir-se a la Comunitat Europea de Defensa (CED) i rearmar-se. James Dunn (EUA), que es va reunir a París amb Eden, Konrad Adenauer (Alemanya Occidental) i Robert Schuman (França), va afirmar que "l'objectiu havia de ser evitar la discussió amb els russos i pressionar la Comunitat Europea de Defensa". Segons John Gaddis, «hi havia poca inclinació a les capitals occidentals a explorar aquesta oferta» de l'URSS, mentre que l'historiador Rolf Steininger afirma que la convicció d'Adenauer que «la neutralització significa sovietització», referint-se a les polítiques de la Unió Soviètica envers Finlàndia conegudes com a finlandització, va ser el principal factor en el rebuig de les propostes soviètiques. Adenauer també temia que la unificació alemanya pogués haver provocat la fi del paper polític principal de la CDU al Bundestag de l'Alemanya Occidental.
En conseqüència, Molotov, tement que la CED es dirigís en el futur contra l'URSS i "buscant evitar la formació de grups d'estats europeus dirigits contra els altres estats europeus", va fer una proposta de Tractat Europeu General sobre Seguretat Col·lectiva a Europa "obert a tots els estats europeus sense tenir en compte els seus sistemes socials", que hauria inclòs l'Alemanya unificada (deixant així la CED obsoleta). Però Eden, Dulles i Bidault es van oposar a la proposta.
Un mes després, el Tractat Europeu proposat va ser rebutjat no només pels partidaris de la CED, sinó també pels opositors occidentals de la Comunitat Europea de Defensa (com el líder gaullista francès Gaston Palewski), que el van percebre com a "inacceptable en la seva forma actual perquè exclou els EUA de la participació en el sistema de seguretat col·lectiva a Europa". Els soviètics van decidir llavors fer una nova proposta als governs dels EUA, el Regne Unit i França per acceptar la participació dels EUA en l'Acord General Europeu proposat. Com que un altre argument esgrimit contra la proposta soviètica va ser que les potències occidentals la percebien com a "dirigida contra el Pacte de l'Atlàntic Nord i la seva liquidació", els soviètics van decidir declarar la seva "disposició a examinar conjuntament amb altres parts interessades la qüestió de la participació de l'URSS al bloc de l'Atlàntic Nord", especificant que "l'admissió dels EUA a l'Acord General Europeu no hauria d'estar condicionada al fet que les tres potències occidentals acceptessin que l'URSS s'unís al Pacte de l'Atlàntic Nord". De nou, totes les propostes soviètiques, inclosa la sol·licitud d'unir-se a l'OTAN, van ser rebutjades pels governs del Regne Unit, els Estats Units i França poc després. Emblemàtica va ser la postura del general britànic Hastings Ismay, un fervent partidari de l'ampliació de l'OTAN. Es va oposar a la sol·licitud d'unió a l'OTAN feta per l'URSS el 1954 dient que "la sol·licitud soviètica d'unir-se a l'OTAN és com un lladre impenitent que sol·licita unir-se a la policia".
miniatura|Un típic jeep militar soviètic UAZ-469, utilitzat per la majoria dels països del Pacte de Varsòvia. L'abril de 1954, Adenauer va fer la seva primera visita als Estats Units, on es va reunir amb Richard Nixon, Dwight David Eisenhower i John Foster Dulles. La ratificació de la CED es va retardar, però els representants dels EUA van deixar clar a Adenauer que la CED hauria de formar part de l'OTAN.
Els records de l'ocupació nazi encara eren forts, i França també temia el rearmament d'Alemanya. El 30 d'agost de 1954, el Parlament francès va rebutjar la CED, assegurant així el seu fracàs i bloquejant un objectiu important de la política dels EUA envers Europa: associar militarment l'Alemanya Occidental amb Occident. El Departament d'Estat dels EUA va començar a elaborar alternatives: Alemanya Occidental seria convidada a unir-se a l'OTAN o, en el cas de l'obstruccionisme francès, s'implementarien estratègies per eludir un veto francès per tal d'obtenir el rearmament alemany fora de l'OTAN.
El 23 d'octubre de 1954 a les Conferències de Londres i París es va decidir finalment l'admissió de la República Federal d'Alemanya al Pacte de l'Atlàntic Nord. La incorporació de l'Alemanya Occidental a l'organització el 9 de maig de 1955 va ser descrita com "un punt d'inflexió decisiu en la història del nostre continent" per Halvard Lange, ministre d'Afers Exteriors de Noruega en aquell moment. El novembre de 1954, l'URSS va sol·licitar un nou Tractat de Seguretat Europea, per tal de fer un intent final per evitar que una Alemanya Occidental remilitaritzada s'oposés potencialment a la Unió Soviètica, sense èxit.
miniatura|Un cartell d'amenaces "Soviet Big Seven" de 1981, que mostra l'equipament dels exèrcits del Pacte de Varsòvia El 14 de maig de 1955, l'URSS i set altres països de l'Europa de l'Est, "reafirmant el seu desig d'establir un sistema de seguretat col·lectiva europea basat en la participació de tots els estats europeus independentment dels seus sistemes socials i polítics" van establir el Pacte de Varsòvia en resposta a la integració de la República Federal d'Alemanya a l'OTAN, declarant que: "una Alemanya Occidental remilitaritzada i la integració d'aquesta última al bloc nord-atlàntic […] augmenten el perill d'una altra guerra i constitueixen una amenaça per a la seguretat nacional dels estats pacífics; […] en aquestes circumstàncies, els estats europeus pacífics han de prendre les mesures necessàries per salvaguardar la seva seguretat".
Un dels membres fundadors, la República Democràtica Alemanya (RDA), va rebre permís de rearmament de la Unió Soviètica i l'Exèrcit Nacional Popular es va establir com a forces armades del país per contrarestar el rearmament de l'Alemanya Occidental.