Maximilian Weber (Erfurt, 21 d'abril de 1864 – Múnic, 14 de juny de 1920) va ser un sociòleg, politòleg, filòsof, economista i jurista alemany. És considerat, juntament amb Karl Marx, Vilfredo Pareto, Ferdinand Tönnies i Émile Durkheim, un dels pares de la sociologia.
Max Weber va néixer a Erfurt el 21 d'abril de 1864, el primer de vuit fills, sis dels quals (quatre fills i dues filles) van viure fins a l'edat adulta. Els seus pares van ser l'advocat i més tard representant del Reichstag del Partit Liberal Nacional Max Weber senior (1836-1897) i Helene Weber, nascuda Fallenstein (1844-1919), ambdós protestants amb ascendència hugonota; Helene Fallenstein era una neta del mercader Cornelius Carl Souchay. El menor dels germans, Alfred, també es va convertir en un destacat economista nacional i professor universitari en sociologia, i el seu germà Karl, nascut el 1870, es va convertir en arquitecte. Max Weber era nebot de Hermann Baumgarten a través de la línia materna i cosí de Fritz i Otto Baumgarten; el seu oncle patern era el fabricant tèxtil Carl David Weber.
El 1882 començà els seus estudis de dret a la Universitat de Heidelberg. També va estudiar en altres universitats, fonamentalment en la de Berlín, on es va dedicar especialment a la història. Es va doctorar en dret, el 1889, i aviat va entrar a formar part del cos de professors de la Universitat de Berlín. Va ser professor d'economia a les universitats de Friburg de Brisgòvia (1894) i Heidelberg (1896); abandonà la docència el 1903 per motius de salut i s'hi va reintegrar el 1918.
Es va fer càrrec de la redacció d'una de les primeres revistes dedicades a la sociologia, l'Arxiu de Ciències Socials. El 1905 aparegué el més famós dels seus estudis, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme. El 1909 va fundar, junt amb Georg Simmel i Ferdinand Tönnies, l'Associació Alemanya de Sociologia.
Durant la Primera Guerra Mundial va desenvolupar una forta crítica a la política bel·licista del II Reich. Quan va acabar la guerra, va ser membre del comitè d'experts de la Delegació de la pau de Versalles. També va formar part de la comissió redactora de la Constitució de Weimar. Durant llargs períodes de la seua vida, va patir fortes depressions nervioses; amb tot, la seua és una de les obres més extenses de les ciències socials.
Els seus treballs comprenen molts aspectes i són molt variats, i solament d'una manera parcial manifesten les tensions internes de l'autor i els seus enfrontaments amb els utilitaristes, els marxistes i els historicistes. Preocupat per la influència mútua dels interessos materials i espirituals en la interacció de les classes i grups socials, va investigar els vincles entre idees religioses i conductes econòmiques tant en les societats occidentals com en les orientals. També va estudiar els nexes entre el protestantisme —principalment en la seua versió calvinista— i la gènesi del capitalisme. També es va interessar per la naturalesa del poder i les seues modalitats (tradicional, racional i carismàtic), i en tot moment va remarcar la pluralitat de causes del desenvolupament històric i la necessitat de conèixer els continguts culturals per interpretar els canvis socials, en la perspectiva d'arribar a una conceptualització de les col·lectivitats en funció del comportament social i no de les estructures.
Les seues aportacions metodològiques són molt rellevants, en aprofundir els treballs de Wilhelm Dilthey en la distinció entre les metodologies de les ciències naturals i les de les ciències socials.
Biografia Max Weber va nàixer a Erfurt, a Turíngia, Alemanya. Va ser el primogènit dels set fills que van tenir Max Weber (pare), un prominent polític i funcionari, i Helene Fallenstein. El seu germà Alfred Weber va ser igualment sociòleg i economista. Gràcies al compromís del pare amb la vida pública, Weber va créixer en una llar immersa en la política. A casa seua, sovintejaven les visites d'una llarga llista d'erudits i figures públiques. Al mateix temps, Max Weber va demostrar ser intel·lectualment precoç. El regal de Nadal que va fer als seus pares el 1876, quan només tenia tretze anys, va consistir en dos assajos històrics titulats Sobre el curs de la història d'Alemanya, amb especial referència a les posicions del papa i l'Emperador i Sobre el període imperial de Roma, des de Constantí a la migració de les nacions. Semblava clar que Weber es dedicaria a les ciències socials. A l'edat de catorze anys, ja escrivia cartes plenes de referències a Homer, Virgili, Ciceró i Titus Livi. I, ja abans de començar els estudis universitaris, tenia uns grans coneixements sobre Goethe, Spinoza, Kant i Schopenhauer.
miniatura|esquerra|Max Weber i els seus germans Alfred i Karl el 1879 El 1882 Weber va entrar a la Universitat de Heidelberg com a estudiant de dret. No sols havia triat la mateixa branca que son pare, sinó que també va ingressar en la mateixa fraternitat que ell. A més dels seus estudis de dret, durant aquest període, Weber va sovintejar les classes d'economia, va estudiar tant història medieval com teologia i va servir de manera intermitent en l'exèrcit alemany a Estrasburg. A la tardor de 1884, Weber va tornar a casa dels pares per continuar els estudis a la Universitat de Berlín. Hi va restar els següents vuit anys, amb l'excepció d'un trimestre a Göttingen i dels curts períodes d'entrenament militar, i hi va passar de ser estudiant a ajudant a les corts de Berlín i, més tard, docent a la universitat d'aquesta ciutat. El 1886 Weber es va llicenciar en dret. Va continuar els seus estudis d'història. I es va doctorar el 1889 amb una tesi sobre història del dret, La història de les societats comercials a l'edat mitjana. Dos anys més tard, Weber va fer la tesi d'habilitació, La història agrària romana i la seua importància per al dret públic i privat, la qual cosa el qualificava per a ser professor universitari.
Aquests anys, a més, van ser decisius per a la formació d'un altre vessant de Weber, el d'home polític, ja que va ser llavors que va començar a interessar-se en els problemes socials de l'època i, el 1888, es va afiliar al Verein für Socialpolitik ('Associació per la política social'), la nova associació professional dels economistes alemanys que provenien de l'anomenada escola històrica, per a la qual la principal funció de l'economia era la resolució dels problemes socials i econòmics de l'època i que va ser capdavantera en els estudis estadístics a gran escala dels problemes econòmics. El 1890 el "Verein" va posar en marxa un programa de recerca per examinar allò que llavors era conegut com la qüestió polonesa (també dita Ostflucht): és a dir, el fenomen consistent en l'afluència de treballadors agrícoles estrangers a l'Alemanya occidental i la migració paral·lela dels treballadors locals a les ciutats alemanyes en un procés de ràpida industrialització. Va ser Weber qui va fer-se càrrec de la recerca i qui en va escriure gran part dels resultats. L'informe final va ser lloat de manera general com una excel·lent mostra de recerca empírica i va ajudar a fonamentar la reputació de Weber com expert en economia agrària.
miniatura|Max Weber amb la seua dona Marianne Schnitger el 1894 El 1893 es va casar amb la seua cosina llunyana Marianne Schnitger, que al seu torn va ser una figura de la causa feminista, així com de la política i de la vida intel·lectual d'Alemanya, i que a la mort de Weber (el 1920) ajudaria de manera decisiva en la recopilació de tota la seua obra dispersa en articles en revistes. El 1894, el matrimoni es va traslladar a Friburg, on Weber va ser nomenat professor d'economia. El maig de 1895 hi va pronunciar la seua lliçó inaugural ("L'estat nació i la política econòmica"), que va causar sensació. Hi expressava de manera encesa el seu nacionalisme, donava suport a l'imperialisme alemany i afirmava la primacia dels valors alemanys per a un teòric alemany de l'economia política. Al mateix temps, criticava la base social del règim de Bismarck, fonamentat en el domini dels junkers, els aristòcrates de la Prússia oriental, i assenyalava la impotència política del liberalisme alemany.
El 1897 va ser nomenat també professor d'economia, però aquesta vegada en la Universitat de Heidelberg. Tanmateix, el fet clau d'aquell any va ser la mort de son pare, dos mesos després d'una greu discussió amb el fill. Arran d'això, Weber cada vegada serà més propens a patir de "nerviosisme" i insomni, la qual cosa farà que tant els seus deures com a professor, com les seues classes li esdevinguen tasques difícils de portar a terme. L'empitjorament d'aquest anomenat dol patològic el va obligar a reduir el nombre de classes, fins que, la tardor de 1900, Weber va abandonar l'ensenyament, amb la interrupció fins i tot del curs d'aquell any. Després d'una estada en un sanatori durant l'estiu i la tardor, Max i la seua dona, Marianne, van marxar de viatge cap a Còrsega, Itàlia i Suïssa a finals d'any i ja no van tornar a Heidelberg fins a l'abril de 1902.
Després de la intensa productivitat que l'havia caracteritzat els primers anys de la dècada dels 90, Weber no va publicar res en un període que va de principis de 1898 fins a la tardor de 1903, quan va renunciar i tot al seu lloc de professor d'economia a la universitat. Aquell mateix 1903, però, va ser l'any en què va començar a eixir d'aquest estat d'abaltiment. Junt amb Edgar Jaffé i Werner Sombartl va fundar la revista Archiv für Sozialwissenschaft und Sozialpolitik, en la qual tindrà el càrrec d'editor associat i on publicarà alguns dels seus articles més importants, entre aquests, Sobre la teoria de les ciències socials (1904), i la que és considerada com la seua obra principal, L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1904 i 1905), que posarà les bases per a la seva recerca posterior sobre l'impacte de la cultura i la religió en el desenvolupament dels diferents sistemes econòmics. L'ètica protestant va ser, a més, l'únic treball que Max Weber va veure publicat com a llibre.
L'any següent, el 1904, va viatjar als Estats Units. I a Saint Louis va donar una conferència amb el títol de Capitalisme i societat rural a Alemanya.
Junt amb Ferdinand Tönnies i Georg Simmel, el 1910 va fundar la Societat alemanya de sociologia. Al pensament ascètic que havia estat analitzat en L'ètica protestant oposa llavors el misticisme rus. Apareix així d'alguna manera el que va acabar sent la seua teoria dels tipus ideals. L'any següent, a més, va començar a treballar en la sociologia de la religió, en la inacabada Economia i societat, que hauria hagut de ser la seua obra fonamental. I el 1912, Weber va mirar d'organitzar un partit d'esquerres que unís socialdemòcrates i liberals. Va fracassar, però, perquè molts liberals temien els ideals revolucionaris dels socialdemòcrates.
Quan va esclatar la Primera Guerra mundial, Max Weber tenia 50 anys i va demanar de ser cridat com a oficial de reserva. Es va ocupar, tot i que només durant un curt període, de la gestió de vuit hospitals militars de la regió de Heidelberg. Entre 1915 i 1916, va ser membre de les comissions que intentaven mantenir la supremacia alemanya a Bèlgica i Polònia després de la guerra. Weber, dins de l'òrbita imperialista alemanya, volia l'eixamplament de l'Imperi alemany tant cap a l'oest com cap a l'est. El 1918, va esdevenir membre del consell de treballadors i soldats de Heidelberg, assessor de la Comissió alemanya de l'armistici al tractat de Versalles i de la comissió encarregada de la redacció de la Constitució de Weimar. Va ser gràcies a això que va poder argumentar a favor de la inclusió de l'article 48 que, passat el temps, va ser aprofitat per Hitler per a poder governar per decret, així com per a obtenir poders dictatorials i suprimir tota mena d'oposició.