El cinema dels Estats Units d'Amèrica és aquell que globalment ha afaiçonat més profundament el cinema en el transcurs del seu primer segle d'existència, tant pels continguts i les tècniques que va desenvolupar com per l'aspecte econòmic i cultural. El seu cor és a Hollywood, un barri de la ciutat estatunidenca de Los Angeles on es produeixen la major part dels programes audiovisuals del país, televisius compresos.
La crítica estatunidenca Pauline Kael va resumir el 1968 l'estil de les pel·lícules hollywoodenques amb una la fórmula esdevinguda famosa: «Kiss Kiss Bang Bang». Per lapidària i breu que sigui, la fórmula tradueix la importància de l'acció que caracteritza aquesta producció, posant en un epígraf la importància del domini tècnic que ha caracteritzat aquest cinema: el guió, l'escenificació, les imatges, el muntatge, la música, el so i els efectes especials.
Però el cinema estatunidenc és igualment una indústria poderosa i molt estructurada, en la qual el finançament i el màrqueting són als primers rangs dels criteris de decisió. El sector de la diversió audiovisual és al primer lloc dels ingressos de l'economia dels Estats Units a l'estranger. Les pel·lícules produïdes als Estats Units són, per exemple a Europa, les que suposen la major part de les entrades en sales (62,5% de les entrades el 2001). El cinema de Hollywood és considerat com el primer vector de difusió de la cultura estatunidenca a l'estranger (conjuntament amb les sèries de televisió).
El cinema dels Estats Units ha tingut un profund efecte sobre el cinema de tot el món des de principis del . La seva història és de vegades separada en quatre grans períodes: l'era del cinema mut, el cinema clàssic de Hollywood, el nou Hollywood i l'època contemporània (després de 1980). Des de la dècada de 1920, la indústria cinematogràfica estatunidenca ha recaptat més diners cada any que la de qualsevol altre país.
Història Al començament del , quan la indústria cinematogràfica no existeix encara, la majoria dels que es llancen al cinema són immigrants, i més particularment immigrants jueus, procedents de Rússia, d'Alemanya o de l'Imperi Austrohongarès. Desembarquen a Nova York amb una voluntat que els distingeix dels seus contemporanis europeus: per a aquests immigrants als Estats Units, el cinema és més que una senzilla diversió, és una nova forma d'art. Els productors que apareixeran, com William Fox (fundador el 1915 de la 20th Century Fox, que es convertirà en la 20th Century Fox, Samuel Goldfish (que convertiran el seu nom en Samuel Goldwyn, fundador el 1916 de la Goldwyn Picture Corporation, que serà més tard la Metro-Goldwyn-Mayer, els Germans Warner (fundadors el 1923 de Warner Bros Studios, tenen des del començament ambicions artístiques. Es posen doncs en contacte amb escriptors de nomenada per escriure els guions de les seves pel·lícules, pensant, amb raó, que una pel·lícula basada en un llibre que ha tingut èxit té més oportunitats d'aconseguir bones recaptacions.
Hom es pot adonar des dels començaments del cinema als Estats Units que els productors tenen un paper que va més enllà de l'aspecte purament financer: participen en la creació de les pel·lícules al mateix nivell que els directors i els guionistes.
De la invenció del cinema a les primeres pel·lícules sonores (1893-1930) miniatura|Jackie Coogan al costat de Charles Chaplin a The Kid miniatura|Justus D. Barnes a The Great Train Robbery. La segona gravació d'imatges capturant i reproduint moviment va ser una sèrie de fotografies d'Eadweard Muybridge que mostraven un cavall galopant, agafades a Palo Alto, Califòrnia, utilitzant un conjunt de càmeres fixes col·locades en fila. L'assoliment de Muybridge va motivar a inventors de tot arreu per intentar crear dispositius similars que poguessin capturar aquest moviment. Thomas Alva Edison va ser el primer a construir un dispositiu d'aquestes característiques, el kinetoscopi, l'abusiva patent del qual va forçar als primers cineastes a buscar altres alternatives.
Als Estats Units, les primeres exhibicions de pel·lícules per a grans audiències es feien usualment en els descansos dels xous de vodevil. Els empresaris van començar a viatjar per exhibir les seves pel·lícules, portant al món les primeres incursions en el gènere del drama. El primer gran èxit del cinema estatunidenc, i el més llarg fins al moment, va ser The Great Train Robbery, dirigida per Edwin S. Porter. En les albors de la indústria cinematogràfica estatunidenca, Nova York va ser l'epicentre dels cineastes. L'estudi d'enregistrament de Kaufman-Astoria a Queens, construït durant l'etapa muda del cinema, el van fer servir els germans Marx i W. C. Fields. Chelsea, a Manhattan també era utilitzat amb freqüència. Mary Pickford, una actriu guanyadora de l'Oscar, va rodar algunes de les seves primeres pel·lícules en aquesta zona. No obstant això, el millor clima de Hollywood durant tot l'any el va convertir en una millor opció per rodar.
D'aquesta època destaquen: The Great Train Robbery, 1903 In Old California, 1910 El naixement d'una nació, 1915 Intolerance: Love's Struggle Throughout the Ages, 1916 The Immigrant, 1917 A Dog's Life, 1918 Lest We Forget, 1918 The Sheik (amb Rudolph Valentino), 1921 Orphans of the Storm, 1921 The Kid, 1921 A Woman of Paris, 1923 El lladre de Bagdad, 1924 Ben-Hur, 1925 La quimera de l'or, 1925 The Jazz Singer, 1927 El maquinista de la General, 1927
De l'edat d'or de Hollywood dels anys 1930 a les dificultats de la postguerra miniatura|upright=1.4|Ingrid Bergman i Gary Cooper a «Per qui toquen les campanes»
La Gran depressió provoca un atur massiu entre els artistes i els actors dels anys 1930. El New Deal posat en marxa pel president Franklin D. Roosevelt implica una part cultural apuntant a ajudar els artistes en dificultats. La Work Projects Administration (1935) posa en marxa nombrosos projectes en l'àmbit dels arts i de la literatura, en particular els cinc programes del famós Federal One. Aquesta política cultural és interrompuda per la Segona Guerra Mundial i la mort de Roosevelt.
Les pel·lícules dels anys 1930 s'interessen pels problemes socials i per la sort dels més desproveïts:André Kaspi Franklin Roosevelt, París, Fayard, 1988, , p.343 el llibre de John Steinbeck El raïm de la ira, publicat el 1939 és adaptat per John Ford així com el de Richard Llewellyn, Que verda era la meva vall, qui descriu la vida dels miners de Gal·les. Les pel·lícules de Charlie Chaplin denuncien la pujada del feixisme (The Great Dictator el 1940) i les condicions de treball dels obrers (Modern Times el 1936). Els de Frank Capra critiquen els excessos del capitalisme salvatge:André Kaspi Franklin Roosevelt, París, Fayard 1988, , p.346 Mr. Deeds Goes to Town (1936), No us l'endureu pas (1938), Mr. Smith Goes to Washington (1939). Durant la dècada del 1930 els estatunidencs continuen sotmetent a plebiscit el cinema malgrat la crisi econòmica. Hollywood produeix més de 5.000 pel·lícules.Robert S. McElvaine The Great Depression: America, 1929-1941, New York, Times Books, 1984, p.238-239
Durant l'anomenada Edat d'Or de Hollywood, o de la narrativa clàssica de Hollywood, que són els termes utilitzats en la història del cinema, ens trobem amb un estil visual i de so per a pel·lícules i una manera de producció utilitzats en la indústria cinematogràfica dels Estats Units aproximadament entre 1910 i 1960.
Estil clàssic, fonamentalment basat en el principi de la continuïtat o l'edició de "invisible" d'estil. És a dir, la càmera i l'enregistrament de so no haurien de cridar l'atenció.
En aquesta època les pel·lícules en els estudis de Hollywood es rodaven de forma semblant a la que s'utilitzava per ensamblar els cotxes en les cadenes de muntatge de Henry Ford. No hi havia dues pel·lícules exactament iguals, però la majoria seguien un gènere: Western, comèdia, cinema negre, musicals, cinema d'animació, biogràfics, etc., i els mateixos equips creatius solien treballar en les pel·lícules produïdes pel mateix estudi - per exemple, Cedric Gibbons i Herbert Stothart sempre van treballar en les pel·lícules de la MGM, Alfred Newman va treballar per la Twentieth Century Fox durant vint anys, gairebé totes les pel·lícules de Cecil B. De Mille van ser produïdes per la Paramount, les pel·lícules del director Henry King van ser en la seva majoria rodades per Twentieth-Century Fox, etc. Es podia arribar a endevinar quin estudi havia produït cada pel·lícula només pels actors que hi sortien; cada estudi tenia el seu propi estil i toc característic que feia possible esbrinar-ho - una qualitat que no existeix avui en dia. Tot i així i tot cada pel·lícula tenia lleugeres diferències, i, en contraposició als fabricants de cotxes, la majoria dels que intervenien en el rodatge eren artistes. Per exemple, Tenir-ne o no (1944) és famosa no solament per la seva parella de protagonistes Humphrey Bogart (1899-1957) i Lauren Bacall (1924-2014) sinó també per haver estat escrita per dos futurs guanyadors del Premi Nobel de Literatura: Ernest Hemingway (1899-1961), autor de la novel·la en la qual es va basar la pel·lícula, i William Faulkner (1897-1962), que va treballar en l'adaptació per a la pantalla gran.
No obstant això rodar pel·lícules encara era un negoci i les productores feien diners operant sota l'anomenat sistema d'estudi. Els principals estudis tenien a milers de persones en nòmina -actors, productors, directors, escriptors, especialistes, mecànics i tècnics. També posseïen centenars de teatres en ciutats i pobles repartits per tot el país - teatres que projectaven les seves pel·lícules i que sempre necessitaven material fresc.
Molts historiadors posen l'accent en la gran quantitat de bones pel·lícules que van sorgir en aquest període de ferri control dels rodatges. Una de les raons que va fer això possible va ser que, amb tantes pel·lícules en producció simultàniament, no totes havien de ser un èxit de taquilla. Un estudi podia arriscar-se amb un projecte de pressupost mitjà que tingués un bon guió i actors relativament desconeguts: Ciutadà Kane, dirigida per Orson Welles (1915-1985) i unànimement considerada com una de les Pel·lícules considerades les millors de tots els temps, complia aquestes premisses. En altres casos, directors amb una gran personalitat com Howard Hawks (1896-1977) i Frank Capra (1897-1991) es van barallar amb els estudis per imposar les seves visions artístiques. El sistema d'estudi va aconseguir, probablement, el seu apogeu l'any 1939, que va veure l'estrena de clàssics com El màgic d'Oz, Allò que el vent s'endugué, La diligència, Només els àngels tenen ales, Ninotchka, i Midnight. Altres títols sortits de l'Edat d'Or que són considerats clàssics en els nostres dies: Casablanca, Que bonic que és viure, la versió original de King Kong, i Snow White and the Seven Dwarfs.
D'aquesta època: Frankenstein, 1931 City Lights, 1931 King Kong, 1933 Duck Soup, 1933 Va succeir una nit, 1934 Rebel·lió a bord, 1935 The Garden of Allah, 1936 The Trail of the Lonesome Pine, 1936 Allò que el vent s'endugué, 1939 El màgic d'Oz, 1939 Cims borrascosos, 1939 The Philadelphia Story, 1940 El raïm de la ira, 1940 The Great Dictator, 1940 El falcó maltès, 1941 Fantasia, 1940 Ciutadà Kane, 1941 Casablanca, 1942 Yankee Doodle Dandy, 1942 For Whom the Bell Tolls, 1943 Double Indemnity, 1944 Els millors anys de la nostra vida, 1946 El tresor de Sierra Madre, 1948 Que bonic que és viure, 1946 Nit i dia, 1946 Notorious, 1946
El declivi dels estudis El sistema d'estudi i, per tant, l'Edat d'Or de Hollywood van sucumbir a dues forces a finals dels anys 40: La intervenció federal que va separar la producció de pel·lícules de la seva exhibició en sales; i la invenció de la televisió.