LAssociació Lliure de Sindicats d'AlemanyaL'adjectiu (en aquest cas Frei, "Lliure": Free, en anglès) —posat en la posició del nostre epítet— a vegades es diu que pot fer referència a qualsevol dels noms, depèn de si creiem que és un complement de un nom, o de tots els noms de la frase. Nota a la traducció. (; abreujat FVdG; el seu nom també es podria traduir com a Lliure Associació de Sindicats d'AlemanyaBock 1990 (traduït a l'anglès per Wayne Thorpe) fa aquesta traducció. o Aliança Lliure Alemanya de Sindicats)Müller 1985b, en canvi, ho tradueix així. fou una federació sindical al Segon Imperi Alemany i a començaments de la República de Weimar. Va ser fundada el 1897 a Halle amb el nom de Vertrauensmänner-Zentralisation Deutschlands (Centralització de Representants d'Alemanya) com l'organització coordinadora nacional del moviment localista d'aquell moment del moviment obrer alemany, i va existir fins a l'any 1919, en què es va unir amb altres sindicats alemanys per a formar el Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya, il·legalitzat i dissolt en 1933 per Adolf Hitler.
Als anys noranta del , els localistes havien rebutjat la centralització del moviment obrer després de l'abolicióEn anglès, aquest article esmenta el mot sunset, enllaçat a sunset provision, que es pot traduir per “abolició”, però sembla que fa referència al fet que la llei quedava abolida a partir d'una determinada data i, per tant, havia de ser aprovada una altra vegada pel Parlament, però l'any 1890 la Llei antisocialista no va ser prorrogada i, per tant, va restar abolida. La història sindical està formada per una sèrie d'èpoques de prohibicions, èpoques de tolerància de l'activitat, i a vegades es fomenta l'activitat sindical. de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890 i van preferir les estructures democràtiques de tipus grassroots. La manca d'una llei de vaga aviat va conduir a conflictes dins l'organització. Abans d'acordar l'any 1903 un sistema de solidaritat voluntària es van avaluar diverses formes de prestar ajuda financera a les vagues, el mateix any es va crear el sindicat amb el nom d'Associació Lliure de Sindicats d'Alemanya.
Durant els anys següents a la seva formació, l'FVdG va començar a adoptar posicions cada vegada més radicals. Durant el debat en el moviment socialista alemany sobre l'ús de les vagues massives, l'FVdG avançà l'opinió que la vaga general havia de ser una arma en mans de la classe obrera. La federació crèia que la vaga massiva era l'últim pas abans de la revolució social i es va tornar cada vegada més crítica amb l'acció parlamentària. Les disputes amb el sector majoritari del moviment obrer finalment van conduir a l'expulsió de l'FVdG de membres del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) el 1908 i a la ruptura completa de relacions entre les dues organitzacions. Les posicions anarquistes i sindicalistes en particular van esdevenir cada vegada més populars dins de la FVdG. Durant la Primera Guerra Mundial, el FVdG va rebutjar l'SPD i la cooperació del moviment general obrer amb l'estat alemany conegut com el Burgfrieden, però va ser incapaç d'organitzar una resistència real o mantenir les seves activitats habituals durant la guerra. Immediatament després de la revolució de novembre, el FVdG es va convertir ràpidament en una organització de masses. Fou particularment atractiu per als miners de la regió del Ruhr, oposats a les polítiques dels principals sindicats reformistes. El desembre de 1919, la federació es va unir amb altres sindicats minoritaris de l'esquerra comunista per convertir-se en el Sindicat Lliure de Treballadors d'Alemanya (FAUD, de l'alemany, Freien Arbeiter-Union Deutschlands).
Antecedents
Segons Angela Vogel i Hartmut Rübner, Carl Hillmann, un tipògraf i sindicalista destacat en la dècada de 1870, va ser el "pare intel·lectual" del moviment localista i del moviment anarcosindicalista. L'asseveració de Vogel i Rübner es basa en el fet que Hillmann va ser el primer a Alemanya a examinar el paper principal dels sindicats en la creació de les condicions per a una revolució social, a més de per millorar les condicions de vida dels treballadors. També va advocar per una estructura d'unió descentralitzada de la federació de sindicats. Molts dels darrers anarcosindicalistes, com per exemple Rudolf Rocker, estaven d'acord amb aquesta idea. Hans Manfred Bock, en canvi, no veu proves de la influència de Hillmann sobre l'FVdG.Rübner 1994, pàg. 23; Bock 1989, pàg. 296; Vogel 1977, pàg. 33–37.
Reacció a les lleis antisocialistes miniatura|Publicació Oficial de la primera Llei Antisocialista, 1878 De 1878 a 1890 les lleis contra els socialistes van prohibir tots els sindicats socialistes. Només unes poques organitzacions locals, comunicades per mitjà d'intermediaris i operant de forma clandestina, aconseguiren sobreviure, ja que aquesta forma d'organització era més fàcil de protegir contra la repressió estatal.Vogel 1977, pàg. 39 i Schönhoven 1985, pàg. 220.
Després que aquestes lleis no es prorroguessin en 1890, es va fundar el Comitè General dels Sindicats d'Alemanya (Generalkommission der Gewerkschaften Deutschlands) el 17 de novembre en una conferència a Berlín per centralitzar el moviment obrer socialista. El 1892, al Congrés de Sindicats de Halberstadt (Halberstädter Kongress) es va dur a terme l'organització de molts de sindicats locals en el marc del comitè.Schuster 2000.
Els sindicats localistes miniatura|esquerra|Nombre de membres de l'FVdG abans de la I Guerra Mundial Els localistes, 31.000 dels quals van estar representats en aquest congrés,Fricke 1976, pàg. 746. volien retenir molts dels canvis que s'havien adoptat durant el període de repressió. Per exemple, s'oposaven a organitzacions independents per qüestions polítiques i econòmiques, com ara el partit i el sindicat.Vogel 1977, pàg. 46 i 47. Especialment volien mantenir les seves estructures de base democràtica. També van advocar perquè els sindicats locals fossin una xarxa de delegats en lloc de l'ordenada forma centralitzada, i desconfiaven de les estructures burocràtiques.Bock 1989, pàg. 299 i 300.
Les propostes dels localistes van ser rebutjades en el congrés de Halberstadt, de manera que es van negar a unir-se als sindicats centralitzats, i van esdevenir les Unions de Sindicats Lliures. No renunciaren a la democràcia social, sinó que van ser considerats com a avantguardistes dins el moviment socialdemòcrata a Alemanya.Vogel 1977, pàg. 47.
El bastió principal dels localistes es trobava a Berlín, encara que els sindicats localistes existien també a la resta de l'Imperi Alemany. Els treballadors com als paletes, fusters, i algunes professions dels metalls, especialment els que requereixen un major grau de qualificació, com calderers, orfebres i argenters, hi van estar representats en gran nombre. Cap al 1891 hi havia almenys 20.000 treballadors del sector del metall en els sindicats localistes, més que en el centralitzat Sindicat de Treballadors Metal·lúrgics Alemany (Deutschen Metallarbeiter-Verband).Bock 1989, pàg. 298 i 299
Fundació miniatura|Portada del Programa d'Erfurt En un congrés a 1897 a Halle, els localistes fundaren una organització nacional pròpia, La Centralització dels Representants d'Alemanya (Vertrauensmänner-Zentralisation Deutschlands). El congrés va ser originàriament planejat per tenir lloc un any abans, però la falta d'interès va obligar a ajornar-lo. Hi havia 37 delegats al congrés que representaven 6.803 membres del sindicat. Gairebé dos terços dels delegats procedien de Berlín o Halle. Gairebé la meitat dels delegats treballaven a la indústria de la construcció, si bé 14 delegats procedien de professions altament especialitzades. El Congrés va decidir crear una Comissió Executiva (Geschäftskommission)Comitè de Negocis (o comissió) o Comissió de Comerç és la traducció literal de Bussines Comitee, encara que en la nostra llengua se sol parlar de “Comitè Executiu”, és a dir, un orgue de l'organització que du a terme els “negocis jurídics” necessaris per dur a terme l'activitat sindical de cinc persones a la seu de Berlín per a organitzar accions polítiques, ajudar en la comunicació entre les organitzacions locals, i augmentar el suport financer a les vagues. Fritz Kater va esdevenir el president de la comissió. Es va fundar un diari, Solidarität (en català, Solidaritat), el nom del qual va canviar a Die Einigkeit (La Unitat) l'any següent. En un inici era bisetmanal i a partir de 1898 va esdevenir setmanal.Müller 1985a, pg. 140–145, 148; Bock 1990, pg. 60; Müller 1985b, pg. 245.
La decisió de fundar una organització nacional va ser probablement el resultat de tres factors. En primer lloc, els sindicats eren cada vegada més un corrent reformista i centralitzat. En segon lloc, els localistes havien guanyat confiança amb la seva participació en la vaga dels treballadors dels molls a Hamburg de 1896/1897.Vogel 1977, pàg. 53–55. En tercer lloc, la pèrdua de membres (per exemple, els treballadors metal·lúrgics de Berlín que es van reincorporar a la DMV el 1897) va convèncer els localistes de la necessitat d'actuar.Müller 1985a, pàg. 140 i 141.
Les relacions de la Centralització dels Representants amb l'SPD va ser ambivalent. L'organització es va aliar amb l'SPD i va donar suport al Programa d'Erfurt.Müller 1985a, pàg. 141. Al mateix temps, la majoria del partit es va oposar a la fundació de la Centralització dels Representants i va exhortar als seus membres a afiliar-se als sindicats centralitzats. L'FVdG va romandre afiliat a l'SPD, que al seu torn ho tolerà perquè l'SPD tenia por que una divisió donàs lloc a una gran pèrdua de membres. L'FVdG va declarar que s'incorporaria als sindicats centralitzats, així com la direcció de l'SPD desitjava, només si els sindicats centralitzats acceptaven els principis d'organització de l'FVdG.
Els primers anys Els primers anys de la centralització dels representants d'Alemanya van estar dominats pel debat sobre com finançar les vagues dels sindicats locals individuals i especialment com aquests podrien conservar la seva autonomia a l'hora que rebien ajuda financera.
Finançament voluntari Al començament l'ajuda entre les organitzacions locals havia estat voluntari, però aquest sistema es va anar fent cada vegada menys pràctic, sobretot amb el canvi de segle. Aquesta època va estar marcada per nombroses grans vagues a les quals els empresaris van reaccionar d'una manera agressiva, sovint acomiadant a tots els treballadors.
El 1899, el Comitè Executiu es va sentir obligat a donar suport a una vaga a Brunsvic. Es va demanar un préstec, que va ser pagat amb les quotes i donacions dels sindicats de Berlín. L'any següent, el Comitè Executiu es va endeutar en 8.000 marcs amb el seu suport a les vagues. Part del deute va ser pagat per l'SPD mentre que la resta es repartí entre els sindicats locals.Müller 1985a, pàg. 146–147
Quotes sindicals i donacions Per això, el 1900, el sistema de finançament va ser reemplaçat per un altre molt més complex, de quotes sindicals i donacions destinades a augmentar els fons destinats a donar suport a les vagues, però ja en 1901 es va substituir per considerar-se poc pràctic.
El nou sistema de 1901 obligava que cada sindicat local i el Comitè Central creessin fons de vaga. Els sindicats locals tindrien suport des de Berlín a les seves vagues, en determinades circumstàncies; i el finançament del Comitè Central Executiu es faria per part de totes les organitzacions locals, en quantitats proporcionals al nombre dels seus afiliats i del seu salari mitjà. Aquest sistema també va presentar problemes perquè sancionava als sindicats més rics, i especialment als treballadors de la construcció a Berlín, que tenien majors salaris però també costos de vida més alts.
des de 1901 a 1903, moltes organitzacions petites es van unir a la federació, però el nombre de membres total de la FVdG va caure atès que el sistema de suport a la vaga punitiva va portar a la destrucció d'alguns grans sindicats.