miniatura|Penó dels conquistadors castellans, amb la corona de Castella i Lleó sobre una bandera vermella, usada per Hernán Cortés, Francisco Pizarro i d'altres miniatura|Imperis espanyol i portuguès el 1790 La colonització espanyola d'Amèrica va començar el 1493 a l'illa caribenya d'Hispaniola (actuals Haití i República Dominicana) després del viatge inicial de 1492 del mariner genovès Cristòfor Colom amb el patrocini dels Reis Catòlics. Els castellans veien les denses poblacions de pobles indígenes com un recurs econòmic important i el territori reclamat com a potencialment productor de grans riqueses per als castellans individuals i la corona. La religió va tenir un paper important en la conquesta castellana i la incorporació dels pobles indígenes, portant-los a l'Església Catòlica pacíficament o per la força. Els homes i dones castellans es van establir en major nombre on hi havia denses poblacions indígenes i l'existència de recursos valuosos per a l'extracció.
A partir de l'arribada de Cristòfor Colom al Carib el 1492 i el control de més territori durant més de tres segles, l'Imperi espanyol s'estendria per les illes del Carib, la meitat d'Amèrica del Sud la major part d'Amèrica Central i gran part d'Amèrica del Nord. S'estima que durant el període colonial (1492-1832), un total d'1,86 milions d'espanyols es van establir a les Amèriques i 3,5 milions més van emigrar durant l'era post-colonial (1850-1950); l'estimació és de 250.000 al i la majoria durant el , ja que la nova dinastia borbònica va fomentar la immigració.MacIas, Rosario Marquez; MacÍas, Rosario Márquez (1995). La emigración española a América, 1765–1824.
Per contra, la població indígena es va esfondrar aproximadament en un 80% al primer segle i mig després dels viatges de Colom, principalment a través de la propagació de malalties, treballs forçats i esclavitud per a l'extracció de recursos i missioner."La catastrophe démographique" (The Demographic Catastrophe) in L'Histoire n°322, July–August 2007, p. 17S'ha argumentat que aquest és el primer acte de genocidi a gran escala de l'era moderna.
A principis del segle XIX les guerres d'independència hispanoamericanes van donar lloc a la secessió i la divisió posterior de la majoria de territoris espanyols a les Amèriques, a excepció de Cuba i Puerto Rico, que es van perdre contra els Estats Units el 1898, després de la guerra hispanoamericana. La pèrdua d'aquests territoris va acabar amb la dominació espanyola a les Amèriques.
miniatura|Cabildo colonial.
Causes Econòmiques: el sorgiment del mercantilisme, així com la necessitat de trobar una ruta alternativa per al comerç de les espècies i de la seda, procedent de les "illes de les espècies", les Moluques, havia estat bloquejada pels turcs amb la presa de Constantinoble el 1453, controlant totalment la ruta de la seda, tant interior, com la ruta marítima.
Culturals: amb el Renaixement, en la societat europea alguns suggerien l'esfericitat de la Terra, i la proliferació de comerciants va provocar la proliferació de llegendes i cròniques exagerades (viatges de Marco Polo, llegenda del Preste Joan), que van causar un gran interès, pel desconegut en l'Europa de l'època, i l'esperit aventurer cap al Llunyà Orient.
Tecnològiques: l'aparició de noves naus, com les caravel·les o els galions que permetien la penetració transatlàntica, gràcies a Alfons V i a Joan II de Portugal ("El Perfecte", o "El Navegant"), i pel procés que van recolzar de millora naval i d'exploració, aquests vaixells incloïen les veles quadrades i les triangulars, juntament amb un casc reforçat, evolució dels vaixells del comerç flamenc. Aquests van ser els primers vaixells que van poder fer "caçades", navegar contra el vent i al costat d'est, amb el que es va aconseguir el descobriment de Canàries, remuntar la costa africana i descobrir Amèrica. Nous instruments de navegació, com l'astrolabi o la brúixola, que permetien orientar-se en el mar juntament amb el seguiment dels estels, així com els avanços en cartografia, van ser fonamentals per permetre l'arribada europea a Amèrica.
Les capitulacions de Santa Fe Cristòfor Colom va presentar el seu pla a Joan II de Portugal, però, basat en càlculs erronis sobre la grandària de la Terra i la distància entre Europa i l'Índia, no va ser tingut en compte. A continuació es va dirigir a Espanya, involucrada llavors en la conquesta de Granada, i va exposar el seu pla als Reis Catòlics, ajudat pels frares de La Rábida. Malgrat els errors tècnics, es va fer amb el suport de la regna Isabel i del Cardenal Cisneros i així, després de la presa de Granada, es van començar a redactar els acords, o Capitulacions de Santa Fe, per les quals els reis concedien a Colom el títol d'almirall, el de virrei i governador de les terres per descobrir i la desena part dels beneficis obtinguts per la nova ruta.
Expansió imperial miniatura|upright=0.55| Penó de la Corona de Castella L'expansió del territori espanyol es va produir sota els reis catòlics Isabel de Castella, reina de Castella i el seu marit el rei Ferran, rei d'Aragó, el matrimoni del qual va marcar l'inici del poder espanyol més enllà de la península Ibèrica. Van seguir una política de govern conjunt dels seus regnes i van crear l'etapa inicial d'una única monarquia espanyola, acabada sota els monarques borbònics del . La primera expansió del territori va ser la conquesta de l'emirat musulmà de Granada l'1 de gener de 1492, moment culminant de la Reconquesta cristiana de la península Ibèrica, mantinguda pels musulmans des del 711. El 31 de març de 1492, el monarca catòlic va ordenar l'expulsió dels jueus a Espanya que es van negar a convertir-se al cristianisme. El 12 d'octubre de 1492, Cristòfor Colom va tocar terra a l'hemisferi occidental.Ida Altman, S.L. Cline, and Javier Pescador, The Early History of Greater Mexico, Pearson, 2003 p. 27–28.
Tot i que Castella i Aragó estaven governats conjuntament pels seus respectius monarques, van romandre regnes separats de manera que, quan els Reis Catòlics van donar l'aprovació oficial dels plans per al viatge de Colom per arribar a "les Índies" navegant cap a l'Oest, el finançament provenia de la reina de Castella. Els beneficis de l'expedició espanyola van arribar a Castella. El Regne de Portugal va autoritzar una sèrie de viatges per la costa d'Àfrica i, quan van arrodonir l'extrem sud, van poder navegar cap a l'Índia i cap a l'est. Espanya va buscar riqueses similars i va autoritzar el viatge de Colom a navegar cap a l'oest. Un cop es va produir l'assentament espanyol al Carib, Espanya i Portugal van formalitzar una divisió del món entre ells al Tractat de Tordesillas de 1494.Cook, David Noble. "Treaty of Tordesillas (1494)" in Encyclopedia of Latin American History and Culture. Vol. 5, p. 253 La profunda piadosa Isabel va veure com l'expansió de la sobirania espanyola es combinava indissolublement amb l'evangelització dels pobles no cristians, l'anomenada "conquesta espiritual" amb la conquesta militar. El papa Alexandre VI en un decret papal del 4 de maig de 1493, Inter caetera, va dividir els drets sobre les terres de l'hemisferi occidental entre Espanya i Portugal amb la condició que estenguessin el cristianisme.Muldoon, James. "Papal Responsibility for the Infidel: Another Look at Alexander VI's" Inter Caetera"." The Catholic Historical Review 64.2 (1978): 168-184. Aquests acords formals entre Espanya i Portugal i el papa van ser ignorats per altres potències europees.
Principis generals de l'expansió De vegades, l'expansió espanyola s'ha resumit succintament com "or, glòria, Déu". La recerca de riquesa material, la millora de la posició dels conqueridors i de la corona i l'expansió del cristianisme. En l'extensió de la sobirania espanyola als seus territoris d'ultramar, l'autoritat per a expedicions (entradas) de descobriment, conquesta i assentament residia a la monarquia.Ida Altman et al., The Early History of Greater Mexico, p. 35–36. Les expedicions requerien l'autorització de la corona, que establia els termes d'aquesta expedició. Pràcticament totes les expedicions posteriors als viatges de Colom, finançades per la corona de Castella, es van fer a costa del líder de l'expedició i dels seus participants. Encara que sovint els participants, conquistadors, ara es diuen "soldats", no eren soldats remunerats en files d'un exèrcit, sinó soldats de fortuna, que es van unir a una expedició amb l'esperança de treure'n profit. El líder d'una expedició, ladelantado era un senyor amb riquesa material i de peu que podia convèncer la corona perquè li concedís una llicència per a una expedició. També va haver d'atraure participants a l'expedició que apostaven per les seves pròpies vides i minses fortunes a l'espera de l'èxit de l'expedició. El líder de l'expedició comprometia la major part del capital a l'empresa, que en molts aspectes funcionava com una empresa comercial. Després de l'èxit de l'expedició, el botí de la guerra es repartiria en proporció a la quantitat que un participant hagués apostat inicialment, i el líder en rebia la part més gran. Els participants subministraven la seva pròpia armadura i armes, i els que tenien un cavall rebien dues accions, una per a ell, la segona reconeixia el valor del cavall com a màquina de guerra.Lockhart, James & Stuart B. Schwartz, Early Latin America. Nova York: Cambridge University Press 1982, p. 78–79.Restall, Matthew; Seven Myths of the Spanish Conquest. Nova York: Oxford University Press 2003. Per a l'era de la conquesta, es coneixen generalment dos noms d'espanyols perquè van liderar les conquestes d'altes civilitzacions indígenes, Hernán Cortés, líder de l'expedició que va conquerir els asteques del centre de Mèxic, i Francisco Pizarro, líder de la conquesta dels inques al Perú.
Illes del Carib miniatura|Portada de la Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1552), Bartolomé de las Casas Fins al seu dia de morir, Colom estava convençut que havia arribat a Àsia, les Índies. Des d'aquesta percepció errònia, els espanyols van anomenar els pobles indígenes d'Amèrica "indis" (indios), agrupant una multiplicitat de civilitzacions, grups i individus en una única categoria. El govern reial espanyol va anomenar les seves possessions d'ultramar "les Índies" fins que el seu imperi es va dissoldre al . Els patrons establerts en aquest primer període d'exploració i colonització havien de perdurar a mesura que Espanya s'expandí encara més, fins i tot a mesura que la regió esdevingué menys important a l'imperi d'ultramar després de les conquestes de Mèxic i Perú.Altman, Ida & David Wheat, eds. The Spanish Caribbean and the Atlantic World in the Long Sixteenth Century. Lincoln: University of Nebraska Press 2019.
Al Carib no hi va haver una conquesta espanyola a gran escala de pobles indígenes, però sí la resistència indígena. Colom va fer quatre viatges a les Índies Occidentals, ja que els monarques atorgaven a Colom grans poders de govern sobre aquesta part desconeguda del món. La corona de Castella va finançar més dels seus viatges transatlàntics, un patró que no repetirien en cap altre lloc. L'assentament espanyol efectiu va començar el 1493, quan Colom va portar bestiar, llavors, equipament agrícola. El primer assentament va ser Nativitat, un fort construït en el seu primer viatge el 1492, havia estat abandonat quan va tornar el 1493. Després va fundar l'assentament de La Isabela a l'illa que van anomenar Hispaniola (ara dividida entre Haití i la República Dominicana).
miniatura|esquerra|Representació de Theodor de Bry d'indígenes del Carib que lluita contra els espanyols, que mostra canibalisme i obliga a un espanyol a empassar-se or fos.