The Clash va ser una banda de rock britànica formada a Londres l'any 1976 i activita fins al 1986. El grup és considerat una de les bandes més influenciadores de la primera onada del punk britànic, originada a finals de la dècada dels 70, i a diferència d'altres bandes del moment, es caracteritzen per la seva incorporació d'elements de música de diferents estils, com el reggae, el dub, el funk, l'ska i el rockabilly. The Clash va ser una de les bandes pioneres del punk i alhora una gran influència musical a nivell mundial.
Durant gran part de la seva carrera discogràfica, la banda va estar formada pel vocalista principal i guitarrista Joe Strummer, el guitarrista principal i vocalista Mick Jones, el baixista Paul Simonon i el bateria Topper Headon.
Eren coneguts pels seus directes intensos i plens d'energia. En diversos dels seus temes (per exemple: «Should I Stay or Should I Go», o en la cançó sobre la Guerra Civil espanyola «Spanish Bombs») incorporen trossos cantats en castellà i referències a la cultura de la península.
Història La banda va començar la seva trajectòria l'any 1976, en un barri a l'oest de Londres. Era l'inici del moviment del punk rock britànic, un moviment que va tenir un gran impacte musical arreu del món.
La seva primera actuació va ser en una obertura d'un concert dels Sex Pistols l'any 1976. Els Sex Pistols eren un grup britànic del mateix gènere també pioners en el sector punk. Des dels seus inicis com a banda, les lletres apassionades, plenes d'idealisme polític dels líders del grup Joe Strummer i Mick Jones contrastava amb l'anàrquic nihilisme dels Sex Pistols i de la simplicitat bàsica dels Ramones.
L'àlbum de debut autotitulat "The Clash" es va publicar l'any 1977 i va ser un èxit immediat al Regne Unit. Aquest va incloure cançons carregades d'ideologia política que es van convertir en himnes del moviment punk. El següent àlbum de la banda, anomenat "Give 'Em Enough Rope" va ser publicat l'any 1978 i tenia elements reggae que van expandir la popularitat del grup.
L'any 1979 van publicar el seu tercer àlbum, titulat London Calling, considerat per molts crítics com un dels millors àlbums de la història de la música rock. També és considerat com el moment més alt de la trajectòria de la banda, consolidant-la com una de les més importants de l'època. Als Estats Units es va publicar el gener de 1980, i una dècada més tard la revista Rolling Stone el va anomenar com a millor àlbum de la dècada dels 80. Rolling Stone també el va situar al número 8 en la seva llista dels 500 millors àlbums de música rock publicada el 2003. El mateix any van ingressar al Rock and Roll Hall of Fame (Saló de la Fama del Rock and Roll).
Van continuar publicant senzills i àlbums d'èxit durant la primera part de la dècada dels 80, però malgrat l'èxit que havien tingut i el reconeixement internacional, les tensions internes van provocar la dissolució de la banda l'any 1986.
A banda de les seves contribucions musicals, The Clash també van ser seguits i agradats pel seu activisme i el compromís amb la justícia social. Eren incondicionalment antiracistes, antifeixistes i a favor dels drets dels treballadors. El llegat de The Clash continua sent un testimoni del poder de la música per unir i inspirar a persones arreu del món.
Membres Alineació clàssica (de 1977 a 1982) Joe Strummer – vocalista principal Mick Jones – guitarrista principal Paul Simonon – baixista Topper Headon – bateria
Altres participants de la banda Terry Chimes – bateria Keith Levene – guitarrista Rob Harper – bateria Pete Howard – bateria Vince White – guitarrista Nick Sheppard – guitarrista
Discografia Trajectòia discogràfica completa TítolDescripcióData de publicacióWhite RiotSenzill18 de març de 1977The ClashÀlbum8 d'abril de 1977Remote ControlSenzill13 de maig de 1977Complete ControlSenzill23 de setembre de 1977Clash City RockersSenzill17 de febrer de 1978(White Man) In Hammersmith PalaisSenzill16 de juny de 1978Give 'Em Enough RopeÀlbum10 de novembre de 1978Tommy GunSenzill24 de novembre de 1978English Civil WarSenzill23 de febrer de 1979The Cost of Living EPSenzill11 de maig de 1979I Fought The LawSenzill26 de juliol de 1979London CallingSenzill7 de desembre de 1979ClampdownSenzill14 de desembre de 1979London CallingÀlbum14 de desembre de 1979Train In VainSenzill12 de febrer de 1980BankrobberSenzill8 d'agost de 1980The Call UpSenzill28 de novembre de 1980Sandinistra!Àlbum12 de desembre de 1980Hitsville U.K.Senzill16 de gener de 1981Black Market ClashÀlbum1 de març de 1981The Magnificent SevenSenzill10 d'abril de 1981This Is Radio ClashSenzill20 de novembre de 1981Know Your RightsSenzill23 d'abril de 1982Combat RockÀlbum14 de maig de 1982Rock The CasbahSenzill11 de juny de 1982Should I Stay Or Should I GoSenzill17 de setembre de 1982
Annex discogràfic
Àlbums d'estudi 1977 - The Clash 1978 - Give 'Em Enough Rope 1979 - London Calling 1980 - Sandinista! 1982 - Combat Rock 1985 - Cut the Crap
Àlbums en viu 1999 - From Here to Eternity: Live 2008 - Live at Shea Stadium
EPs 1977 - Capital Radio 1979 - The Cost of Living
Recopilatoris 1980 - Black Market Clash 1988 - The Story of the Clash, Volume 1 1990 - 1977 Revisited 1991 - The Singles (1991) 1993 - Super Black Market Clash 2000 - This is Dub Clash 2003 - The Essential Clash 2007 - The Singles (2007) 2013 - The Clash Hits Back
La foto icònica de la banda alt=Entrance of the "London Calling" exhibit at the London Museum, December 2019|esquerra|400x400px La banda és coneguda per la seva música i el seu activisme, però una altra faceta popular del grup és la imatge icònica en què un dels integrants està a punt de destrossar una guitarra en mig d'un dels seus concerts.
El grup estava acostumat a tocar davant de públics frenètics, amb espectadors dempeus saltant i ballant constantment. Però durant la primera gira per Estats Units l'any 1979, la banda freqüentava teatres amb seients fixos i públics parats. Va ser en una nit d'aquestes, en el Palladium de Nova York, quan Paul Simonon va perdre el control i va deixar anar tota la seva frustració per la baixa energia de l'espectacle. El membre de la banda va elevar el seu baix per sobre del seu cap i el va fer caure amb tota la seva força contra l'escenari, destruint l'instrument en el procés.
Va coincidir que en el moment de fer malbé la guitarra la fotògrafa Pennie Smith estava capturant l'acció, guardant per l'eternitat una de les fotografies més icòniques de la història del Rock & Roll.
Al cap d'un temps, la banda va decidir fer servir la imatge com a portada del seu àlbum London Calling, que acabaria sent la seva millor obra i un dels àlbums més influenciadors de la història.
Referències
Enllaços externs
theclash.com - Lloc web oficial