El Seminari Conciliar de Barcelona és una institució destinada a la formació de sacerdots, fundada el 20 de novembre del 1593 pel bisbe de Barcelona Joan Dimes Lloris. La seva seu ocupa la totalitat de l'illa delimitada pels carrers de la Diputació, Balmes, Enric Granados i Consell de Cent, i està catalogada com a bé amb elements d'interès (categoria C). Actualment, acull la Facultat de Teologia de Catalunya, la Biblioteca Pública Episcopal, l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona, l'Ateneu Universitari Sant Pacià, i el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Història Arran del Concili de Trento, l'Església Catòlica va crear els seminaris a partir d'un decret de 15 de juliol del 1563, que ordenava «que en cada diócesis se instituyera un Seminario para la conveniente formación de los aspirantes al sacerdocio». En aplicació d'aquest decret, el bisbe de Barcelona Joan Dimes Lloris va crear el 20 de novembre del 1593 el Seminari Conciliar de Barcelona en un primer edifici al Convent de Santa Maria de Montalegre situat al carrer de Montalegre, que no es va inaugurar, però, fins al 13 de setembre del 1598. El primer reglament de l'entitat són les Ordinacions del Collegi ò Seminari Episcopal de Nostra Senyora de Montalegre de la ciutat de Barcelona, redactades pel bisbe Lluís de Sanç i Manegat el mes de gener de l'any 1614. Entre 1650 i 1735, restà tancat i sense activitat pròpia.

El 31 de març (tot i que alguns autors donen la data del 7 d'abril) del 1772 va ser traslladat a l'antic Col·legi de Cordelles, al costat de l'Església de Betlem, a la Rambla, fins a la Revolució del 1868, quan fou confiscat per la Junta Revolucionària i s'hi instal·là un institut de Batxillerat. Després d'uns quants intents de cohabitació infructuosos, el 1877 es va prendre la decisió de traslladar el Seminari a una seu provisional, la casa Magarola del carrer dels Tallers, 22, el que es produiria l'agost del 1878.

El 10 de març del 1877, el Seminari adquirí uns primers terrenys «tras la nueva Universidad» amb una superfície de més de 13.000 m² per 548.407,20 pessetes, que van ser ampliats progressivament fins a arribar a tota la superfície de l'illa delimitada pels carrers d'Enric Granados, Diputació, Balmes i Consell de Cent. Finalment, el 30 d'octubre del mateix any es convocà el concurs de projectes per al nou edifici, al que només es va presentar l'arquitecte vigatà Antoni de Ferrer. Segons es desprèn de dues cartes, la primera, enviada pel vicari capitular el dia 28 de setembre del 1878, i la segona, enviada pel rector del Seminari, mossèn Salvador Casañas el 5 d'octubre del mateix any, es tractà d'un encàrrec directe a Elias Rogent i Amat, autor de l'edifici històric de la Universitat de Barcelona. Les obres van començar l'11 d'octubre del 1878, i la primera pedra es va col·locar el 4 de maig del 1879, durant el pontificat del bisbe Urquinaona. Els treballs de fonamentació duraren fins l'1 d'octubre del 1880, i el febrer del 1882, els seminaristes ocuparen el nou edifici, malgrat que instal·lacions bàsiques, com per exemple l'església (que no es va cobrir fins al 1885), encara no s'havien acabat. Rogent morí el 1897, i l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig rebé l'encàrrec d'acabar el conjunt (li són atribuïts el mur perimetral, el saló d'actes i diferents elements de la façana), i les obres s'executaren entre el juny del 1903 i el 4 desembre del 1904, quan es produí la inauguració oficial. Entre 1905 i 1961, la direcció del Seminari va anar a càrrec dels Sacerdots Operaris.

Durant la Setmana Tràgica (1909), el Seminari fou assaltat i incendiat parcialment. Durant la Guerra Civil (1936-1939), l'edifici fou saquejat, i el rector José María Peris Polo, així com diversos professors i seminaristes, sofriren el martiri. El Seminari va tenir diferents utilitats: seu de la Universitat Popular de les Joventuts Llibertàries, alberg de refugiats de guerra, hospital, camp de presoners i residència per als presos de diversos camps de treball de Barcelona. Després del conflicte, fou ràpidament restaurat i els seminaristes hi retornaren. Les façanes van ser reformades entre 1942 i 1944.

El 6 de juny del 1969, set sacerdots catalans: Esquirol, Sánchez, Fornáriz, Vilaró, Calders, Boronat i un caputxí van iniciar una vaga de fam a l'infermeria del Seminari, en suport a l'acció dels sacerdots bascos que van iniciar una vaga de fam el 30 de maig a les oficines del bisbat de Bilbao, i van fer públic el document El sentit d'un gest.

A partir del 1970, els seminaristes anaren a viure a residències de diferents indrets de Barcelona, quedant només les institucions acadèmiques a l'edifici del carrer de la Diputació, El 1984 s'hi inicià un procés de rehabilitació per a acollir la comunitat de seminaristes i professors, que s'hi instal·laren de nou totalment el 1999, distribuïts en tres residències.

A partir d'un conveni signat el 1999, el 2000 es va portar a terme la rehabilitació de 5.305 m² de jardins, que es van obrir al públic, i el 2002 es va substituir el mur original del 1888 per una nova tanca metàl·lica de 364 m de perímetre. El 2014, el cardenal arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach anuncià que la nova Facultat Antoni Gaudí s'ubicaria al mateix edifici.

Edifici Es tracta d'un complex religiós i educatiu de planta en forma de creu grega, que deixa a les quatre cantonades uns espais buits d'edificació inicialment ocupats per jardins. Comprèn planta baixa i tres pisos i teulada a doble vessant amb un potent ràfec sustentat per mènsules. L'elevada alçada dels sostres ha permès en alguns indrets crear un pis intermedi.

El conjunt d'edificacions segueix les línies de l'arquitectura medievalista, tant de moda en aquells moments i més exactament del que es coneix com a neoromànic i utilitza, excepte a l'edifici de l'església, materials de poca qualitat (obra arrebossada, teula àrab, etc.) per donar una imatge d'austeritat. Les façanes són sòbries, amb un parament cobert d'estuc trencat per les cantonades i les obertures emmarcades amb pedra.

L'accés principal es troba al carrer de la Diputació, i també hi ha un accés secundari al d'Enric Granados, que permet accedir directament al Seminari Menor. La façana principal està realitzada amb carreus, amb un portal central cobert per una arquivolta sostinguda per pilastres que al timpà presenta un mosaic policrom. Aquest portal dona accés a un vestíbul rectangular amb terra de mosaic geomètric i sostres amb motllures de guix. Des d'aquest punt es pot accedir al primer dels tres claustres que estructuren interiorment l'edifici, al voltant dels quals es desenvolupen les diferents dependències. Aquests patis-claustre recorden els de la veïna Universitat, tant per la seva tipologia com pels elements formals utilitzats. A la dreta del vestíbul s'accedeix per una escala noble a la sala d'actes, espai profusament decorat on destaca l'enteixinat del sostre, el treball de ferro de les baranes de les tribunes i les columnes jaspiades, entre d'altres.

Al centre s'alça l'església, de planta de creu llatina, situada perpendicularment al carrer de la Diputació. A l'interior destaquen les tribunes de les naus laterals, els vitralls emplomats de les obertures i, especialment, el cimbori octogonal que se situa al centre de tota la composició de l'edifici, que s'inspira en el que executà a la Ripoll, i que és un dels elements més visibles del conjunt.

Hi destaca també l'orgue, fabricat amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'empresa de Silvio Puggina Felisati Fábrica de Órganos de Nuestra Señora de Montserrat. L'orgue instal·lat al cor de la capella fou inaugurat el 16 de març del 1946.

Referències

Vegeu també Llista de rectors del Seminari Conciliar de Barcelona

Bibliografia

Enllaços externs

Categoria:Patrimoni monumental de l'Eixample de Barcelona Categoria:Edificis historicistes de Barcelona Categoria:Edificis de l'Antiga Esquerra de l'Eixample Categoria:Carrer de la Diputació Categoria:Carrer de Balmes Categoria:Carrer del Consell de Cent