El sufragi femení a Suïssa fou una votació federal que tingué lloc a Suïssa el 7 de febrer del 1971. El dret a vot de les dones va ser formalment efectiu el 16 de març del 1971. Suïssa era així doncs un dels últims països europeus que admetia els plens drets civils de la seva població femenina, però era el primer país en el qual això ocorria per un referèndum de la part masculina de la població. El Principat de Liechtesntein, unit políticament i estreta amb Suïssa, no atorgà veu i vot a les dones fins a l'1 de juliol del 1984, en un tercer intent. Comparat amb altres països: a Nova Zelanda hi ha dret a vot de dones des de 1893, a Alemanya des de 1918, a Turquia des de 1934, a l'Afganistan, amb interrupcions, des de 1964.
Fins a l'aplicació del dret a vot de dones a tots els cantons passaren tanmateix encara altres 20 anys: El 27 de novembre de 1990, el Tribunal Federal (Tribunal Suprem) li va arribar una queixa de les dones d'Appenzell Inner-Rhoden i va confirmar amb això la inconstitucionalitat (respecte a la Constitució Federal) de la constitució de cantó d'Innerrhoder en aquest punt. resolució judicial federal del 27 de novembre del 1990 Així Appenzell Innerrhoden es convertí així en l'últim cantó en introduir el dret de vot per a les dones a nivell cantonal, contràriament a una decisió majoritària dels homes presa en votació popular (landsgemeinde) el 29 d'abril del 1990.
El motiu principal per al retard llarg fou sens dubte el sistema polític de Suïssa. Per exemple, en allò que concerneix la Constitució, decideix només el poble amb dret a vot, junt amb els cantons.
Per poder introduir el dret a vot sobre els nivells diferents, es necessitava en cada cas la majoria dels homes amb dret a vot. A nivell nacional era a més necessari lExcedent d'Estat (majoria dels cantons afirmatius). Un altre obstacle es trobava en el fet, que a la Constitució Federal de 1848 es deia que tindrà dret a vot tot suís que hagi arribat al vintè any d'edat i no estigui, d'altra banda, exclòs del dret de ciutadania activa, al cantó de la seva residència o a qualsevol altre. El dret de vot era vinculat, de moltes maneres, al servei militar (a molts cantons valia: Cada suís és un soldat de lleva. Qui no ho complia estava exclòs del dret de vot). Com que el servei militar era (i és) només per als homes, això explicaria també el fet que les dones no tinguessin dret de vot.
Cronologia Segles XVII i XIX: les dones s'organitzen La Revolució Francesa de 1789 és considerada generalment el començament del Moviment pels drets de les dones, així també a Suïssa. A la primera Constitució Federal de 1848 (vegeu també Història de Suïssa) s'explicava la igualtat de drets: «Totes les persones són iguals davant la llei. No hi ha relacions de subjecció a Suïssa, ni privilegis per lloc, per naixement, per família o per persones.» les dones no es mencionaven amb cap paraula, ni un sol cop, explícitament, en aquest article d'igualtat (restaven encara excloses). Tanmateix, de la legislació que resultava de la constitució, es desprenia que les dones es posaven en una relació de subjecció respecte als homes.
En els anys de 1860 a 1874, les dones suïsses s'organitzaren per primer cop en el moviment feminista suís. Exigien l'equiparació civil i política a la primera revisió planejada de la Constitució Federal. L'any 1874 va ser acceptada la Primera Revisió de la Constitució Federal per votació popular. Encara que hi havia, prèviament, grans discussions per i contra els drets polítics de les dones, no es va introduir cap nou dret per a les dones en la nova Constitució.
El 1886, 139 dones lliuraven la seva primera petició, sota la direcció de Marie Goegg-Pouchoulin, al Parlament. Aquesta acció va despertar tanta atenció que a començaments de l'any següent (1887), les exigències de les dones van trobar per primer cop el seu camí en un diari. Al seu article Pensaments herètics d'any nou d'una dona aparegut al Zürcher Post, Meta von Salis es mostra implacable sobre si i sobre les exigències de les dones. A més a més dels drets polítics i civils que faltaven, criticava l'existent «desigualtat davant el jutge». El mateix any Emilie Kempin-Spyri, la primera jurista suïssa, exigia l'admissió a la professió d'advocat i fracassava davant el Tribunal Federal.
Durant l'any 1894 Meta von Salis recorre el país i fa conferències a les principals ciutats del país sobre el tema «Sufragi femení i elecció de la dona. Els seus informes estaven mal vistos i en alguns llocs se l'escridassava. Tanmateix, no es deixava desanimar. El mateix any tenia lloc a Chicago la primera Exposició internacional de la dona, que hauria d'informar sobre la posició de la dona als diferents països.
Dos anys més tard, el 1896, s'organitzava a Ginebra el Primer Congrés Nacional de Dones. Per primer cop, de debò, es prenien les dones com a agrupació influent i diversos oradors (masculins) la hi cridaven Sigues «aliada dels homes i no la seva enemiga» - i que si us plau es retingués alguna cosa amb les seves exigències. Com a conseqüència d'aquest congrés es va crear la primera Comissió parlamentària amb l'objectiu d'investigar la «Pregunta de les dones».
El 1897 Carl Hilty escriu la seva dissertació per al dret a vot de les dones:
«La llibertat és, essencialment, prendre part en el procés legislatiu; tota la resta és una concessió de drets, que es basa en la bona voluntat d'un tercer i per això és una conquesta molt dubtosa. Considerem el dret a vot de les dones doncs, per part nostra, com el nucli pràctic de la pregunta de les dones.» 1900-1959: Avanços i tàctiques obstructives Al voltant de la fi de segle les dones s'organitzaven a tot el país i formaven diverses associacions de dones, algunes a favor i altres en contra del dret a vot de dones. Les dues més importants foren la Federació d'Associacions de Dones Suïsses (BSF) (agrupació de diverses associacions, fundada el 1900) sota la direcció d'Helene de Muelien i lAssociació Suïssa per al Sufragi de la Dona (SVF) (1909).
Durant la Primera Guerra Mundial s'interrompé el moviment perquè hi havia altres problemes més importants en primer pla. Entre altres coses les associacions de dones feien l'assistència social sencera durant la guerra, ja que Suïssa, en aquest moment, no coneixia encara les Assegurances Socials.
A la Vaga General del 1918 a Suïssa, el dret a vot de les dones era la segona de nou exigències. Al desembre, es van fer dos primers avanços pel dret a vot de dones a nivell federal per part dels diputats Herman Greulich (SP) i a Emil Göttisheim (FDP). En dues mocions es demanava al Consell Federal Aportar «informe i sol·licitud sobre l'atorgament constitucional del mateix dret a vot i la mateixa elegibilitat a les ciutadanes suïsses com als ciutadans suïssos.»Mig any més tard, al juny de 1919, 158 associacions de dones lliuraven una petició per concedir més pes a les dues mocions. Com a resultat d'això, van ser acceptades les mocions Greulich i Göttisheim pel Consell Nacional i es transferiren per a la realització al consell federal. Allà desaparegueren, però, a causa de problemes més «urgents», durant els anys següents, al calaix d'escriptori de diputat Heinrich Häberlin (FDP). 15 anys més tard, el 1934, Häberlin entregava l'afer endarrerit i gens volgut al seu successor amb la següent indicació: «El material pel dret a vot de les dones és al calaix mitjà a la dreta del teu escriptori».Entre 1919 i 1921 van tenir lloc a diversos cantons les votacions per a la introducció del dret a vot de les dones a nivell cantonal. Se'l va rebutjar a tot arreu amb grans majories. El Segon Congrés Nacional de Dones, de 1921, celebrat a Berna, va transcórrer sense incidents. Per una vegada, en primer pla no hi havia el dret a vot de les dones, sinó l'activitat professional i la inserció laboral.
El 1923 un grup de dones de Berna va lliurar una queixa legal d'Estat. Volien «Exercir el dret a vot en assumptes de municipi, del cantó i federals»; fou rebutjat, però, pel Tribunal Federal, fonamentant-se en el «Dret consuetudinari».
Cinc anys més tard, el 1928, Léonard Jenni es va adreçar al Consell Federal amb una petició, on s'indicava que el concepte «ciutadans amb dret a vot» es referís a persones d'ambdós sexes. La sol·licitud va ser rebutjada amb l'argumentació següent:
«Si s'afirma ara, que el concepte també hauria d'incloure, en si mateix, les dones suïsses, se sobrepassarien els límits de la interpretació permesa i es cometria així un acte que contradiria el sentit de la constitució. […] La restricció del dret a vot als ciutadans suïssos masculins és un principi fonamental del dret públic federal.»
A l'estiu del mateix any tenia lloc lExposició suïssa pel treball de les dones (SAFFA). Al trasllat viatjava un cotxe memorable: damunt seu, hi havia un caragol amb el nom de «Dret a vot de les dones». Les organitzadores van ser criticades fortament pel tema del caragol i alguns crítics consideraven això fins i tot com a signe de la immaduresa política de les dones.
L'SVF llançava una nova petició el 1929 pel dret a vot de les dones i aconseguia aquesta vegada un nombre rècord de firmes, fins i tot ultrapassava el nombre exigit de firmes per a una Iniciativa legislativa popular: 170397 firmes de dones i 78840 firmes d'homes. LAliança de dones catòliques de Suïssa es va distanciar explícitament de les exigències de les altres associacions de dones. També altres organitzacions contràries van reaccionar, i el 1931 la Lliga suïssa contra el dret de les dones a la política va presentar una petició al Consell Federal: «Posició contra la politització de les dones suïsses». Una vegada i una altra les dones i els homes de la Lliga, sobretot Emma Rufer, escrivien al consell federal i als parlamentaris i demanaven insistentment desistir del tema:La teoria de l'equiparació política dels dos sexes és una idea importada de l'estranger. Al capdavant del moviment de dret a vot de dones a Suïssa hi ha doncs, també, dones originalment estrangeres […] Nosaltres considerem que, en aquestes coses importants, només les ciutadanes suïsses poden tenir, en realitat, la idea correcta; és a dir, persones que estan completament familiaritzades amb el caràcter de la nostra democràcia i el nostre poble.
Durant els anys 30 i principis dels 40 els esforços pel dret a vot de les dones van ser eclipsats, un cop més, pels esdeveniments internacionals (Gran depressió, Segona Guerra Mundial). Repetidament, durant aquests anys, les dones van ser requerides a «protegir la democràcia», a la qual contestaven les associacions de dones que defensaven el dret a vot que, per a això, haurien de disposar primer de drets democràtics. Cap a final de la Segona Guerra Mundial, la pregunta tornava a ser damunt la taula, ja que particularment les dones burgeses (anomenades «liberals») reclamaven els seus drets democràtics, i es mostraven contràries a la seva utilització en el servei militar. Encara durant la guerra es va fundar el Comitè d'acció contra el dret de vot de les dones: Veiem un perill, per a les nostres famílies i per a la unitat de les dones entre si, en el fet de la participació de la dona en els partits i la política. Aquest fet podria repercutir, especialment, de manera desfavorable, en el temps molt crític de la transició de la guerra cap a la pau.