miniatura|Països d'Europa que van rebre ajuts del Pla Marshall. Les columnes vermelles indiquen la quantitat de diners rebuts.
El Pla Marshall, nom popular de lEuropean Recovery Program (ERP) era un pla dels Estats Units per a la reconstrucció dels països europeus després de la Segona Guerra Mundial. La iniciativa va rebre el nom del Secretari d'estat americà George Marshall i fou dissenyat principalment pel Departament d'Estat, en especial per William L. Clayton i George F. Kennan.
El pla de reconstrucció es va desenvolupar en una cimera el juliol de 1947. La Unió Soviètica i els estats de l'Europa de l'Est també hi van ser convidats, però Ióssif Stalin va veure el pla com una amenaça i no va permetre la participació de cap dels països de la seva òrbita. El pla va tenir una vigència de quatre anys fiscals a partir de l'estiu de 1947. Durant aquest període, els estats europeus que van ingressar a l'OCDE van rebre un total de 13 mil milions de dòlars de l'època.
Un cop es va completar el pla, l'economia de tots els països participants, excepte la República Federal d'Alemanya, havia superat els nivells d'abans de la guerra. En les dues dècades següents, Europa occidental va assolir un creixement i una prosperitat sense precedents. El Pla Marshall també és vist com un dels elements que impulsà la unificació europea, ja que eliminà els aranzels i creà institucions per a coordinar l'economia a nivell europeu. Una conseqüència directa va ser la introducció sistemàtica de tècniques de gestió d'inspiració americana. En els darrers anys, molts historiadors han qüestionat tant les motivacions subjacents com l'eficàcia del Pla. En qualsevol cas, en general se'l valora positivament i com a molt reeixit.
Antecedents històrics Després de sis anys de guerra, bona part d'Europa estava devastada i milions de persones eren mortes o estaven ferides. Els combats s'havien produït a pràcticament arreu, en una àrea molt més gran que a la Primera Guerra Mundial. A causa dels bombardeigs aeris, la major part de les ciutats estaven molt danyades, especialment les àrees industrials. Berlín i Varsòvia eren muntanyes de runa i Londres i Rotterdam havien quedat molt perjudicades. L'estructura econòmica del continent s'havia quedat en no-res i milions de persones es van quedar sense habitatge. Tot i que la Fam Holandesa de 1944 s'havia pogut resoldre, la devastació general de l'agricultura provocà una onada de fam a tot Europa, agreujada pel dur hivern 1946-1947 al nord-est d'Europa. També estaven destruïdes les infraestructures, com ara les vies fèrries, els ponts i les carreteres, que havien estat objectiu principal del raids aeris, i molts vaixells de càrrega havien estat enfonsats. Els municipis més petits no havien patit tant les destrosses de la guerra, però la manca de xarxes de transport els havia deixat pràcticament aïllats tant físicamentment com econòmica.
Després de la Primera Guerra Mundial, l'economia europea també havia estat molt danyada, i la profunda recessió econòmica va durar fins ben entrats els anys 20, amb la inestabilitat i la baixada generalitzada de preus que això comportà a l'economia global. Els Estats Units, malgrat un ressorgiment de l'aïllacionisme, havien procurat ajudar al creixement europeu, sobretot mitjançant la col·laboració dels grans bancs americans. Quan Alemanya no pogué pagar les reparacions de guerra, els americans també van contribuir-hi ampliant els préstecs que Alemanya havia sol·licitat, un deute que als americans encara no els havia estat retornat quan van entrar a la Segona Guerra Mundial el 1941.
A Washington tenien clar que els esdeveniments de després de la Primera Guerra Mundial no s'havien de repetir. El Departament d'Estat, sota la direcció Harry Truman, estava decidit a aplicar una política exterior activa, però el Congrés semblava no estar-hi tan interessat. En un principi, es pensava que caldria ben poc per a reconstruir Europa i que el Regne Unit i França, amb l'ajuda de les seves colònies aconseguirien sortir de la crisi ràpidament. Malgrat tot, el 1947 encara no hi havia progressos evidents, i una sèrie d'hiverns crus havien agreujat una situació ja desesperant per si mateixa. Les economies europees no creixien, i les altes taxes d'atur i l'escassetat d'aliments van comportar vagues i aldarulls en moltes poblacions. Dos anys després de la fi de la guerra, les economies encara no havien assolit els nivells de preguerra ni semblava que fos possible. La producció agrícola era un 83% de la que fou el 1938, la producció industrial arribava al 88% i les exportacions només al 59%.MILWARD, Alan S.: The Reconstruction of Western Europe.
L'escassetat de menjar era un dels problemes més greus. Abans de la guerra, l'Europa Occidental depenia de les importacions de l'Europa de l'Est, però aquestes rutes comercials ara estaven interrompudes pel Teló d'acer. La situació era especialment preocupant a Alemanya, ja que els anys 1946-47 el consum diari mitjà de calories era de només 1.800, una quantitat insuficient per a mantenir una bona salut a llarg termini.HOGAN, Michael J.: The Marshall Plan. Pàg. 30. William Clayton va informar Washington que "milions de persones estan morint de fam lentament".GADDIS, John Lewis: We Now Know. Un altre element importantíssim era l'escassetat de carbó, les reserves del qual van disminuir enormement després de l'hivern 1946-47. A les llars alemanyes, sense calefacció de cap tipus, hi moriren de fred centenars de persones. La situació al Regne Unit no era tan greu, però la demanda domèstica va haver d'obligar la indústria a prescindir del carbó (i, per tant, a parar de produir). El desig humanitari de posar fi a aquests problemes va ser una motivació més per a posar en marxa el Pla.
L'única potència que no havia vist perjudicades les infraestructures era els EUA. Va entrar a la guerra molt més tard que la majoria dels europeus, i no va patir els efectes de la guerra al territori propi. Les reserves d'or americanes seguien intactes, igual que la base agrícola i industrial. Els anys de guerra van suposar el període de major creixement econòmic de tota la història dels EUA, i les seves fàbriques de material bèl·lic abastien tant la nació com els aliats. Després de la guerra, les indústries es van reconvertir i començaren a produir béns de consum. L'austeritat que caracteritzà el període de guerra va donar pas a un boom de la despesa consumista. La salut a llarg termini de l'economia depenia, això no obstant, del comerç internacional perquè els excedents de producció bé necessitarien mercats on ser exportats. El Pla Marshall es faria servir en gran part, doncs, per a adquirir primeres matèries i béns manufacturats als Estats Units.
Un altre dels grans motius pels Estats Units era, a diferència de després de la Primera Guerra Mundial, l'inici de la Guerra freda. Molts treballadors del govern americà començaven a sospitar de le activitats soviètiques. George Kennan, un dels principals dissenyadors del Pla, ja preveia el sorgiment d'una divisió bipolar del món. Per ell, el Pla Marshall era el nucli central una nova doctrina de "contenció" envers la Unió Soviètica.FOSSEDAL, Gregory A.: Our Finest Hour. Cal tenir en compte, però, que quan el Pla Marshall va ser introduït, les aliances de la guerra encara es mantenien intactes i que la Guerra freda realment encara no havia començat. En les ments dels desenvolupadors del Pla Marshall, doncs, la por a la Unió Soviètica potser no era encara un factor decisiu.
El poder i la popularitat d'alguns partits comunistes d'inspiració local (és a dir, no creats per l'URSS), però, sí que atemoria els americans. Tant a França com a Itàlia, la pobresa de la postguerra donava ales a aquests partits, que ja havien fet papers crucials a la resistència durant la guerra. Aquests partits van tenir molt suport a les eleccions de postguerra, especialment a França on van ser els més votats. Per bé que molts historiadors actuals pensen que la possibilitat que França o Itàlia esdevinguessin règims comunistes era molt remota,GADDIS, John Lewis: We Now Know. Pàg. 37. els think tanks de la política americana de l'època sí que ho veien com una amenaça real. El sorgiment de la política de contenció argumentava que els Estats Units havien de donar un fort suport als països no comunistes per evitar que caiguessin sota la influència de Moscou. Endemés, tenien l'esperança que algunes nacions de l'Europa oriental també s'hi sumarien i les podrien "treure" del bloc soviètic.
Tanmateix, fins i tot abans del Pla Marshall els Estats Units ja havien començat a enviar ajuda per a la recuperació europea. Durant el període 1945-47 es calcula que uns 9.000 milions de dòlars van arribar al Vell Continent de manera indirecta, tant mitjançant acords lend-lease com en la construcció d'infraestructures per part dels soldats americans. També es van signar acords bilaterals, els més importants dels quals amb Grècia i Turquia, que es produïren dins del marc de la Doctrina Truman perquè tinguessin material militar suficient. La jove ONU també va posar en marxa tota una sèrie de missions humanitàries i d'ajuda, finançades quasi per complet amb diners nord-americans. Tots aquests esforços van ser efectius, però els mancava planificació i coordinació, i no van saber cobrir les necessitats més urgents dels europeus.JUDT, Tony: The Marshall Plan: Fifty Years After. Pàg. 4.
Primeres idees Molt abans del discurs de Marshall, ja s'havien fet alguns càlculs estimatius del cost de la reconstrucció d'Europa. El Secretari d'Estat James F. Byrnes ja presentà un projecte del Pla durant un discurs a l'Opernhaus (Òpera) de Stuttgart el 6 de setembre de 1946. A més, el general Lucius D. Clay havia demanat a l'empresari Lewis H. Brown que redactés un informe sobre l'Alemanya de postguerra, titulat "A report on Germany" (1947), que detallava els problemes bàsics del país i feia algunes recomanacions sobre la reconstrucció. El Vicesecretari d'Estat Dean Acheson ja havia fet un discurs sobre el tema, que havia estat completament ignorat, i el Vicepresident Alben W. Barkley també n'havia parlat anteriorment.
miniatura|Repartició d'Alemanya segons el Pla Morgenthau