The Mikado or, The Town of Titipu (El Mikado o La Ciutat de Titipú) és una la catorzena òpereta còmica, resultat de la col·laboració del componista d'Arthur Sullivan i llibret de W. S. Gilbert. Es va estrenar el 14 de març de 1885 a Londres; amb 672 funcions al Savoy Theatre, ocupà la segona posició entre els espectacles musicals amb més funcions en aquella època.Gillan, Don. Longest runs in the theatre up to 1920. The longest-running piece of musical theatre was the operetta Les Cloches de Corneville, which held the title until Dorothy opening in 1886, which pushed The Mikado down to third place. Abans de final de 1885, s'estima que almenys hi havia 150 companyies que la van representar a Europa i a Amèrica.Article by H. L. Mencken in the Baltimore Evening Sun, novembre 29, 1910 The Mikado roman una de les òperes del Savoy representades més sovint, i és molt popular per a les produccions d'aficionats i escolars. Va ser traduïda a nombrosos llengües i és una de les peces de teatre musical més representades de la història. A Catalunya va ser adaptada el 1986 per Dagoll Dagom, amb traducció de Xavier Bru de Sala.
L'acció es situa al Japó Imperial, un lloc exòtic i llunyà de la Gran Bretanya. Va permetre a Gilbert satiritzar les institucions i els polítics britànics més lliurement al disfressar-los de japonesos. Gilbert fa servor situacions fictícies o estrangeres en diverses òperes, com The Mikado, Princess Ida, The Gondoliers, Utopia, Limited i The Grand Duke, per suavitzar l'impacte de la seva sàtira de les institucions britàniques.
Orígens L'òpera anterior de Gilbert i Sullivan, Princess Ida, va representar-se durant nou mesos, una estada curta pel que era habitual entre les òperes del Savoi. Mentre que Ida donava ja mostres de desinflar-se, Richard D'Oyly Carte s'adonà que, per primera vegada des de 1877, no hi hauria cap nova òpera preparada per a quan l'antiga tanqués. El 22 de març de 1884, Carte recordà a Gilbert i Sullivan que, segons el seu contracte, haurien de tenir preparada una nova òpera en un termini de sis mesos.Jacobs, p. 187 Un amic de Sullivan, el director d'orquestra Frederic Clay, havia patit un infart a inicis de desembre de 1883 que finalitzà la seva carrera. Sullivan, veient-se ell mateix en la mateixa situació, car la seva delicada salut i al seu anhel de dedicar-se a una música més seriosa, replicà que «m'és impossible fer una nova peça de la mateixa mena del que ja hem fet en Gilbert i jo". Gilbert quedà sorprès per la resposta de Sullivan i havia començat a treballar en una nova òpera en la qual la gent s'enamorava contra el seu desig després de prendre una poció màgica. Va escriure a Sullivan demanant-li que reconsiderés la seva decisió, però el 2 d'abril el compositor ja havia arribat al límit amb les seves òperes:
Gilbert quedà molt ferit, però Sullivan insistí en els seus arguments. A més, aquell argument era molt semblant al de The Sorcerer, de 1877. Les parts estaven en un punt mort, i Gilbert escrigué: I així acaba una associació literària i musical que ha durat set anys, una associació de reputació excepcional, una associació sense igual en resultats econòmics, i fins ara sense discussió o cap element discordant.Ainger, p. 232 Amb tot, el 8 de maig de 1884, Gilbert estava disposat a retrocedir, quan va escriure"...puc entendre que si construeixo un altre argument en el qual no hi hagi cap element sobrenatural, ho prendria en consideració? ...un argument consistent, lliure d'anacronismes, construït en una perfecte bona fe amb la meva millor habilitat?".Ainger, p. 233 El gel s'havia trencat, i el 20 de maig de 1884, Gilbert envià a Sullivan un resum de l'argument de The Mikado. Gilbert trobà un lloc per al seu argument a The Mountebanks, escrita juntament amb Alfred Cellier el 1892. Una versió revisada de The Sorcerer, de 1877, juntament amb Trial by Jury (1875), òpera d'un únic acte, s'interpretà al Savoy mentre que Carte i el seu públic esperaven per al seu proper treball.
El 1914, Cellier i Bridgeman explicaren per primera vegada la història familiar de com Gilbert s'inspirà:
La història té un decorat real, però és altament fictici.Jones (1985), p. 22 Gilbert va ser entrevistat en dues ocasions sobre la inspiració per a The Mikado. En totes dues entrevistes es mencionà l'espasa, i en una d'elles va dir que va ser la inspiració per a l'òpera, tot i que mai va dir que caigués l'espasa. El que posa en dubte la història, això no obstant, és l'error de Cellier i Bridgeman sobre l'exhibició japonesa de Knightsbridge:"The Japanese exhibition, 1885–87", English Heritage, consultat el 29 gener 2013 no va obrir-se fins al 10 de gener de 1885, gairebé dos mesos després que Gilbert hagués completat el Primer Acte.Jones (2007), p. 687
Malgrat que la demostració japonesa de Knightsbridge de 1885-87 no hagués obert quan Gilbert va concebre The Mikado, durant les dècades de 1860 i 1870 existia una certa bogeria cap al Japó a Anglaterra, el que en feia el moment perfecte per situar una òpera al Japó.Jones (2007), p. 688–93 Gilbert explicà a un periodista «No puc donar-li un bon motiu per al que la nostra peça succeeixi al Japó… dona el lloc per a un tractament, una escenografia i un vestuari pintoresc, i penso que la idea d'un magistrat que alhora és jutge i botxí, i que no pot ni ferir ni una mosca, potser divertiria al públic».Gilbert, W. S. "The Evolution of The Mikado", New York Daily Tribune, 9 agost 1885
En una entrevista el 1885, amb el New York Daily Tribune, Gilbert també declarà que la baixa estatura d'of Leonora Braham, Jessie Bond i Sybil Grey li donà la idea d'agrupar-les per formar les tres noietes del Japó, referides a l'òpera com three little maids. També explicà que una noia japonesa, una cambrera del té del poble japonès, va anar als assaigs per ensenyar a les noies dances tradicionals japoneses. El 12 de febrer de 1885, un mes abans de l'estrena de The Mikado, la revista Illustrated London News va escriure sobre la inauguració del poblet japonès, senyalant, entre altres coses, les gracioses i fantàstiques dances que realitzaven… tres noietes.Illustrated London News, 12 febrer 1885, p. 143 Finalment, Gilbert afirmà que ell i Sullivan havien decidit tallar la cançó del Mikado al segon acte, però que els membres de la companyia i d'altres que havien vist l'assaig de vestuari van venir a nosaltres tots a la una i ens amenaçaren per tornar-la a posar.
Personatges El Mikado del Japó (baix) Nanki-Poo, el seu fill, disfressat de joglar i enamorat de Yum-Yum (tenor) Ko-Ko, el Gran Senyor Botxí de Titipú (baríton còmic) Pooh-Bah, l'honorable senyor acaparador de tota la resta de càrrecs (baríton) Pish-Tush, un noble (barítonL'actor que interpretà originàriament a no arribava a cantar les notes baixes del quartet del segon acte (les notes arriben fins a un fa baix). Per tant, s'afegí un nou personatge, anomenat Go-To, per cantar aquesta cançó i pel diàleg immediatament anterior. Generalment, la continuà bifurcant el paper, però les notacions normalment no ho mencionen. En la resta de companyies, habitualment s'elimina el personatge de Go-To) Go-To, un noble (baix) Yum-Yum, una pupil·la de Ko-Ko, amb qui també està promesa (soprano) Pitti-Sing, una pupil·la de Ko-Ko (mezzo-soprano) Peep-Bo, una pupil·la de Ko-Ko (soprano o mezzo-soprano) Katisha, una vella dama, enamorada de Nanki-Poo (contralto)
Argument Primer Acte Jardí de la residència oficial de Ko-Ko Després de l'Obertura, cavallers de la ciutat japonesa de Titipú donen la benvinguda al públic («If you want to know who we are»). Un músic ambulant, Nanki-Poo, entra i es presenta a si mateix («A wand'ring minstrel I»). Pregunta per la seva enamorada, una pupil·la de Ko-Ko (un antic sastre pobre). Un dels cavallers, Pish-Tush, li explica que quan el Mikado decretà que el flirteig era un crim capital, les autoritats de Titipú, frustraren el decret nomenant Ko-Ko, un presoner condemnat a mort per flirtejar, nomenant-lo al càrrec d'Honorable Senyor Botxí («Our great Mikado, virtuous man»). Ko-Ko era el proper en haver de ser decapitat, i les autoritats de Titipú raonaren que «no se'n podria decapitar a cap altre fins que ell mateix ho fos", i com que no era probable que Ko-Ko s'intentés executar a si mateix, no podria haver-hi cap execució. Malgrat això, tots els oficials llevat de Pooh-Bah eren massa orgullosos com per haver de servir a un exsastre, i a partir de llavors Pooh-Bah ostenta tots els seus càrrecs (i cobra tots els seus sous). Pooh-Bah informa Nanki-Poo que es preveu que Yum-Yum es casi amb Ko-Ko l'endemà («Young man, despair»).
Ko-Ko fa la seva entrada («Behold the Lord High Executioner»), i es descriu llegint una llista de gent que no s'ha d'oblidar si han de ser executats («As some day it may happen»). Aviat, arriba Yum-Yum amb dues amigues (de vegades referides com «les seves germanes») Peep-Bo i Pitti-Sing («Comes a train of little ladies", «Three little maids from school»). Ko-Ko demana que les noies es mostrin respectuoses vers Pooh-Bah, però Pooh-Bah no es mostra receptiu («So please you, sir»). Nanki-Poo arriba i aconsegueix parlar amb Yum-Yum, revelant-li el seu secret: és el fill del Mikado que viatja disfressat per evitar els desigs amorosos de Katisha, una vella dama de la cort del seu pare. Els dos amants es lamenten perquè la llei els prohibeix fer («Were you not to Ko-Ko plighted»).
Ko-Ko rep la notícia que el Mikado ha decretat que llevat que hi hagi una execució en el termini d'un més, la ciutat serà reduït al rang de poblet –la qual cosa portaria la ruïna-. Pooh-Bah i Pish-Tush senyalen a Ko-Ko com la tria òbvia per ser executat, car ja ha estat condemnat a mort («I am so proud»), però Ko-Ko protesta, primer perquè seria «extremadament difícil, a més de perillós", intentar executar-se a si mateix; a més que seria suïcidi, la qual cosa és una «ofensa capital". Per fortuna, Ko-Ko descobreix que Nanki-Poo, desesperat per perdre a Yum-Yum, s'està preparant per suïcidar-se. Després d'assegurar-se que res el farà canviar d'opinió, Ko-Ko fa un tracte amb ell: Nanki-Poo podrà casar-se amb Yum-Yum durant un mes, però després d'aquest termini, serà executat. Llavors, Ko-Ko es casarà amb la jove vídua.
Tots arriben per celebrar la unió de Nanki-Poo i Yum-Yum («With aspect stern and gloomy stride»), però les festes queden interrompudes per l'arribada de Katisha, que ha anat per reclamar Nanki-Poo com el seu marit. Tot i això, la gent de la ciutat es mostra molt més afecte cap a la jove parella, i els intents de Katisha per descobrir la veritable identitat de Nanki-Poo són ofegats per la cridòria de la gent. Momentàniament derrotada, Katisha proclama que tornarà.
Segon Acte El jardí de Ko-Ko Les amigues de Yum-Yum la preparen per al casament («Braid the raven hair»), a continuació roman sola per complaure's en la seva bellesa («The sun whose rays»). Pitti-Sing i Peep-Bo tornen, recordant-li la naturalesa limitada de la seva imminent unió. Juntament amb Nanki-Poo i Pish-Tush intenten animar-la («Brightly dawns our wedding-day»); però entren Ko-Ko i Pooh-Bah per informar-los d'un gir, segons la qual si un home és executat per flirtejar, la seva dona ha de ser enterrada viva («Here's a how-de-do»). Yum-Yum no vol pas casar-se sota aquestes circumstàncies i, per tant, Nanki-Poo desafia Ko-Ko que l'executi allà mateix; però Ko-Ko es mostra incapaç de matar una mosca. Ko-Ko en canvi, fa marxar Nanki-Poo i Yum-Yum perquè es casin (per Pooh-Bah, com a arquebisbe de Titipú), prometent que lliurarà al Mikado un fals certificat que provi l'execució fictícia.