Els zaidites del Iemen (o Zaydites del Iemen) foren una dinastia d'imams fundada per al-Hadi al-Hakk Yahya al final del o principis del X i que va durar fins al 1962/1970.
Història Primers segles La zaydiyya al Iemen fou fundada el 897 pel net d'al-Kasim ibn Ibrahim, anomenat al-Hadi ilà-l-Haqq Yahya, que fou cridat per les tribus locals per posar fi als conflictes intertribals. Hi havia alguns elements xiïtes, però el zaydisme no havia penetrat al Iemen. Al-Hadi va establir la capital a Sada. Allí va morir i fou enterrat igual que els seus fills Muhammad al-Murtada (+ 922) i Ahmad al-Nasir li-Din Allah (+934) que foren els imans que el van seguir. En aquest es van establir les bases de la ideologia zaydita. Després d'Aghmad al-Nasir els seus descendents es van disputar el poder i cap fou reconegut com a imam fins que l'imamat va quedar restablert sota al-Mansur billah al-Kasim al-Iyani (vers 993-1003) descendent d'un oncle d'al-Hadi (Muhammad ibn al-Kasim). El fill d'al-Mansur, al-Husayn al-Mahdi li-Din Allah (1010-1013) fou reconegut com a imam però la seva formació en teoria religiosa era menor i fou discutit; ers va defendre declarant que igualava al Profeta i que era el Mahdi esperat però finalment fou mort en batalla i llavors els seus partidaris i la seva família van declarar que no havia mort i que tornaria i d'aquest fet va sorgir una secta anomenada Husayniyya. Aquesta secta, dirigida per la descendència de Djafar, el germà d'al-Mahdi, va agafar el control de la fortalesa inexpugnable de Shahara i durant el fou la principal oposició als ismaïlites sulàyhides al nord del Iemen.
El 1067 Mutarrif ibn Shihab (+ després del 1067) va fundar una segona secta zaydita, la Mutarrifiyya, inspirada en els ensenyaments d'al-Hadi ilà-l-Haqq Yahya però interpretades de manera arbitrària de forma que va canviar les doctrines mutzalites el que li va valer un conflicte amb Bàssora centre del mutzalisma adoptat pels zaydites de la zona de la mar Càspia. Fou una opció minoritària que es va desenvolupar durant el període sulàyhida sene gaire oposició.
L'imamat fou restaurat per Àhmad ibn Sulayman al-Mutawakkil. En el seu regnat l'imam al-Mutawakkil-ala-Llah (1137-1170) va establir el territori zaydita que incloïa Sa'dah, Najran i per un temps Zabid i Sanaa. Va combatre als mutarrifites (i en menor mesura a la husayniyya) i va afavorir la unitat del zaydisme a l'interior i a l'exterior reconeixent als imans de la mar Càspia amb el mateix rang que els del Iemen; buscava l'aliança amb l'ala pro-xiïta del mutazalisme (fundat per Wasil ibn Ata). Sota al-Mansur billah Abd Allah ibn Hamza (1197-1217) tornaven a governar a les regions muntanyoses de Sada, el Dhammar i Sanaa. Al-Mansur no era descendentd'al-Hadi sinó del seu germà Abd Allah al-Mansur, i va ocupar per dues vegades la ciutat de Sanaa però el seu poder va enfrontar al aiubita al-Masud Yússuf ibn al-Kamil (1215-1229). Va perseguir als mutarrifites com herètics (aquesta secta i la hussayniyya van desaparèixer dos segles després al ); fou un ardent partidari del mutazilisme. A la mort d'al-Mansur la dinastia zaidita es va dividir i al-Hadi ila l-Hakk Yahya, descendent d'al-Hadi al-Hakk Yahya, es va declarar imam a Sanaa mentre un fill d'al-Mansur es declarava imam a alguns territoris al sud de la ciutat. Aquesta divisió va intentar ser superada per al-Mahdi li-Din Allah Ahmad ibn al-Husayn però va rebrotar el 1254 i fou deposat pels notables (1255) i el nou imam Shams al-Din Ahmad es va sotmetre als rassúlides. Al-Muayyad Billah Yahya ibn Hamza fou imam (1328-1346) fou un autor prolífic, i gens sectari, obrint-se al coneixement sunnita i adoptant la teoria mutazilita de l'escola d'Abu l-Husayn al-Basri. La penetració en aquest temps de les ordes sufís al Iemen va obligar a la zaydiyya a reexaminar la seca actitud sobre el sufisme; les ordes eren militants contra el xiisme i era difícil un acord però es va crear una escola zaydita de sufisme sota l'imam al-Nasir Salah al-Din Muhammad (1371-1391), però finalment el sufisme fou denunciat per les seves pràctiques il·legals. El següent imam fou al-Mahdi li-Din Allah Ahmad ibn Yahya ibn al-Murtada (1391-1392) sota el que les lluites entre zaydites van retornar.
Període otomà El 1516 els otomans es van apoderar del Iemen i amb diverses alternatives el van conservar. El 1591 els zaidites sota al-Mansur billah al-Kasim ibn Muhammad (conegut per Kasim el Gran), descendent en dissetena generació del fundador de l'imamat, va restaurar l'imamat (1598-1620) fundant la branca Kasimita d'imams; l'imamat es va consolidar el 1630 quan el govern otomà va decidir evacuar la província del Iemen, molt costosa de mantenir, i la va deixar en mans dels Banu Barakat de la Meca, xerifs de la Meca. A kasim el va succeir el seu fill Muhammad al-Muayyad que va morir el 1644 i el va succeir el seu germà Ismail ibn Kasim que es va imposar a altres pretendents enfront dels seus germans i nebots i va agafar el títol d'imam al-Mutawakkil (Kasim el Gran i Muhammad només va portar el títol de Sayyid). Ismail ibn Kasim, i va governar 33 anys amb seu a Dúran. El 1675 el va succeir el seu nebot al-Kasim ibn Muhammad al-Muayyad, i el seu cosí al-Mahdi li-Din Allah Ahmad ibn al-Hasan ibn al-Kasim. Quan els francesos van arribar a Mukha el gener del 1709 el governador local va signar un tractat en nom de l'imam Mahdi Muhammad ibn Ahmad que era vell i residia a Mawahib. En aquest temps hi va haver diversos imams rivals i la lluita civil va predominar. Mukha fou incendiada pels francesos el 1738. Aquestes lluites van facilitar l'emergència de nous poders com Abu Arish (prop de Djayzan) on el xerif local de la dinastia del khayràtides (descendents de la família de Katada a la Meca) era virtualment independent quan hi va arribar Niebhur el 1763 (era xerif Muhammad ibn Ahmad que l'any anterior havia succeït al seu pare difunt Ahmad ibn Muhammad ibn Khayrat; Muhammad va governar del 1762 al 1801 i del 1803 fins al 1809), al mateix moment que a Sanaa dominava l'imam Mahdi Abbas ibn Mansur que va morir el 4 de setembre de 1775 i el va succeir el seu fill Mansur Ali ibn al-Abbas.
Wahhabites i egipcis El 1804 els wahhabites es van estendre pel Hijaz i el cap de les tribus Rufayda de l'Asir, Abu Nukta "Pare del LLoc" (Muhammad ibn Amir Abu Nukta al-Rufayda) tot i haver perdut un ull va prendre el poder a tota la regió (1801-1803); els emirs o xeics dels Rufayda van tenir després el poder a l'Asir a l'entorn d'Abha fins al 1818 (quan va caure la capital wahhabita al-Diriyya en mans dels egipcis). El 1809 va pujar al poder a Abu Arish Hamud ibn Muhammad Abu Mismar (1809-1818) que es va haver de declarar vassall dels al-Saud wahhabites, però mai no fou un convers sincer. Va instigar a Sayyid Ahmed II ibn Ali, el fill gran del ja difunt imam de Sanaa, Mansur Ali (mort el 24 d'octubre de 1809) a agafar directament el govern amb el títol d'Imam al-Mutawakkil. El 1813 els egipcis van rebre l'encàrrec d'expulsar els wahhabites. El 9 de setembre de 1816 va morir l'imam Ahmad II i el va succeir el seu fill Abd Allah ibn Ahmad. El poder dels wahhabites no obstant va persistir fins que el 1818 la capital wahhabita al-Diriyya va ser ocupada pels egipcis. El 1818/1819 els egipcis van dominar tot el Hijaz amb Qunfudha (o Qunfudah o Qunfudhah), Abu Arish, Luhayya i al-Hudayda, que foren retornats a la sobirania de l'imam de Sanaa a canvi d'un tribut; a Asir els poders locals es van mantenir (vegeu Regió d'Asir). Un tractat amb Gran Bretanya es va signar el 1821.
El 1832 Egipte es va enfrontar a la Porta. Un general otomà de nom Türkce Milmez (El que no sap turc), naib d'Arkiko, enviat al Iemen amb soldats albanesos, es va apoderar del Iemen i la costa de la moderna Eritrea; Egipte va enviar al general Ahmad Pasha a apoderar-se de la província i amb el suport de l'imam ho va aconseguir i fins i tot va ocupar Massawa. L'ocupació militar egípcia directa fou breu però el control de Hijaz, Emirat d'Asir i el Iemen va durar fins a 1840. El 27 de novembre de 1835 va morir l'imam Abd Allah i el va succeir el seu fill Mansur Ali II ibn Abd Allah. Enfrontat a un oncle aquest va vendre Taizz, seu del seu govern, als egipcis; aquest i un altre conflicte domèstic van provocar l'enderrocament d'Ali II (que fou empresonat) i el va succeir Nasir Abd Allah II ibn al-Hasan. El paixà d'Egipte va oferir la compra de Sanà a l'imam però aquest va rebutjar l'oferiment. El 1839 els britànics es van apoderar d'Aden.
Nasir Abd Allah II fou assassinat el febrer de 1840 pels seus servidors i el va succeir el seu oncle Muhammad IV ibn Hamad al-Hadi. Ali II fou alliberat. Pel mateix temps Egipte, sota pressió de les potències, va retirar les seves forces de Síria i Palestina i del Iemen. Egipte va oferir el Iemen al xerif de la Meca però el xerif khayràtida d'Abu Arish al-Husayn ibn Ali ibn Haydar (1840-1848) s'hi va oposar i en va prendre possessió oferint pagar un tribut a Egipte. Fou confirmat per la Porta (el govern otomà) que li va concedir el títol de paixà, i de fet esdevingué plenament independent a Abu Arish i el Iemen. Els britànics van enviar una fragata d'Aden a Mukha per protegir als seus súbdits i el xerif va reaccionar i va insultar al capità, va arrancar els símbols del consolat britànic i va escriure una carta reclamant la restitució d'Aden. Finalment els britànics van arribar a un acord directament amb la Porta i la sobirania turca al Iemen fou reconeguda i es va enviar un comissionat turc al Iemen. El xerif va haver de reconèixer la seva dependència de l'Imperi Otomà, demanar excuses i restituir els símbols consulars, i els turcs li van donar el títol de Husayn Pasha, el van nomenar governador de la costa d'Asir i el Iemen (1843) i el van enviar a conquerir la Tihama al nord (l'emirat de l'Alt Asir, aliat als wahhabites).
El 8 de gener de 1844 va morir l'imam Muhammad IV ibn Hamad al-Hadi i Ali II fou restablert com imam. Va intentar recuperar les províncies perdudes i va avançar fins a Qataba on va emetre ordres per a tots els xeics de la regió d'anar a fer-li homenatge, cosa que no tots van obeir i el titulat sultà de Lahej (títol agafat pel xeic de la zona el 1832) no es va presentar. Va decidir ocupar Lahej i va enviar una comissió a Aden per preguntar s'hi hi havia alguna objecció britànica, però mentre alguns conflictes interns el van obligar a tornar a Sanaa i el xerif d'Abu Arish i governador otomà de Mukha va aprofitar per ocupar Taizz, Djubla i Ibb, però davant del perill d'una expedició otomana es va limitar a cobrar tot els impostos i taxes que va poder i va abandonar la zona cap a Abu Arish. Les revoltes havien estat freqüents i un dels rebels, Ahmad III ibn Hashim, va agafar el títol d'imam (dinastia mutawakkilita) el 1848. Va derrotar el xerif d'Abu Arish al que va fer presoner i se li van sotmetre Zabid, Mukha i altres llocs. Husayn Pasha d'Abu Arish fou alliberat contra un rescat de 20000 dòlars i no va trigar a recuperar el control de la costa iemenita (1849) i l'imam va quedar reduït altre cop a Sanaa.
Segon període otomà