La Mahdiyya fou un moviment polític i religiós iniciat el 1881 al Sudan que pretenia reformar l'islam i expulsar els otomans-egipcis. Per extensió és el nom donat a l'estat creat pels mahdistes al Sudan de 1883 a 1898.
Antecedents Al un pretendent de nom Hamad al-Nahlan conegut com a Wad al-Turabi, ja s'havia manifestat al Sudan, però les seves doctrines i pretensions foren rebutjades pel rei dels funj de Sennar, Badi II (1644-1680). Es va enfrontar als recaptadors d'impostos de Badi III al-Ahmar (1692-1716).
Cezayirli Gazi Hasan Pasha fou enviat a Egipte per restaurat la sobirania otomana que els beys rebels Murad i Ibrahim no respectaven, i es va presentar amb el seu exèrcit al Caire (agost de 1786) i el 8 d'agost va posar en fuita als beys revoltats, i va alliberar al paixà Yegen Mehmed que havia estat empresonat pels rebels; aquesta expedició va tenir el suport popular que després es va canalitzar cap als moviments mahdistes. El 1799 la revolta contra els francesos dirigida per un pretendent mahdista d'origen magrebí. El 1822-1823 una revolta a l'Alt Egipte contra Muhàmmad Alí fou conduïda per un altre pretendent mahdista. L'establiment d'un sistema administratiu centralitzat va suposar la imposició de taxes a les tribus sovint nòmades, del Sudan, que no estaven acostumats a pagar, i la subjecció a les corrupcions i abusos dels funcionaris que eren sempre els pitjors doncs els millors restaven a Egipte; els fakih (homes de religió) locals que feien de mestres, de jutges, de mediadors, van perdre el seu paper i va sorgir una nova casta de caps religiosos, ulemes ortodoxos. A mitjan segle la situació es va relaxar una mica però amb el khediv Ismaïl Paixà (1863-1879) es va tornar a imposar un sistema administratiu angoixant.
El 1874 fou annexionat el sultanat de Darfur i pel sud els comerciants d'esclaus i d'ivori van arribar fins al Nil Blanc i la Regió de Bahr al-Ghazal fora de les zones islamitzades i fora de l'autoritat dels funcionaris egipcis; el khediv era pressionat pels europeus per introduir un govern regular a la zona i posar fi al tràfic d'esclaus, però els àrabs del nord que s'hi dedicaven, els Danakla i Djaliyyun principalment, no hi estaven d'acord. Hi havia petits traficants (djallab) però també grans senyors quasi prínceps com al-Zubayr Rahma Mansur, que dominava la regió de Bahr al-Ghazal occidental i fou el conqueridor del Darfur. El khediv va reclutar europeus i americans per executar els seus plans i els va posar a les altes funcions tot i ser cristians. El més notable d'aquests funcionaris reclutats fou Charles George Gordon nomenat governador de la província d'Equatòria el 1873 fins al 1876, i governador general del Sudan (1877-1879) que va tenir un paper destacat en l'intent de posar fi al tràfic d'esclaus, però sense gaire èxit degut als seus escassos mitjans. El juny de 1879 Ismaïl fou deposat i Gordon (conegut com a Gordon Pasha) va dimitir i el desembre fou substituït per Mahummad Rauf Pasha, sota el qual va esclatar el moviment mahdista. Primer s'esmenta un pretendent a mahdi de nom Ibrahim al-Sudani, del que no se sap res que es creu que era originari del sud del país. Finalment va aparèixer Muhàmmad Àhmad que fou el darrer dels mahdis, i l'únic que va tenir un èxit llarg en el temps.
Muhàmmad Ahmad miniatura| El mahdi era un asceta sufita originari de la ciutat de Dongola però establert al nord de Khartum, que havia pres fama de santedat i va reunir molts seguidors i el 1881 se li va unir l'home que després serie el seu més proper col·laborador i successor, Abd Allah ben Muhammad al Taaishi conegut per Abdullahi, de la tribu dels Bakkara Taaishi, àrabs ramaders al Darfur. La idea d'un mahdi redemptor s'havia estès i tot el Sudan esperava al mahdi verdader. Abdullahi havia declarat com a tal uns anys abans a al-Zubayr Rahma Mansur, traficant d'esclaus que dominava el Bahr al-Ghazal occidental i conqueridor del Darfur, però al-Zubayr no ho va acceptar, i ara li va assenyalar a Muhàmmad Àhmad que ell era el mahdi esperat.
Muhàmmad el va escoltar i ho va revelar en secret als seus deixebles (març del 1881) i després a altres seguidors en una visita al Kordofan, i es va revelar públicament el 29 de juny de 1881 declarant la gihad (ja que tots els que se li oposaven no eren verdaders musulmans); es van enviar cartes als notables anunciant la seva missió divina i demanant el suport; un telegrama fou enviat al governador general.
El projecte del mahdi era una reforma de l'islam tant en el culte com en la societat; volia la restauració de la primitiva umma musulmana regida per l'alcorà i la sunna. Els seus seguidors, igual que els de Medina amb el Profeta, foren anomenats ansars. El propòsit era establir un estat islàmic com un primer pas cap a un estat islàmic global. Pretenia també la successió del Profeta (al-khilafa al-kubra) i es presentava com el successor de l'enviat de Déu (Khalifat Rasul Allah). Abdullahi fou reconegut com a khalifa al-Siddik i considerat successor d'Abu-Bakr as-Siddiq, Ali ibn Muhammad Hilu (un dels seus primers seguidors) fou nomenat khalifat al-Faruk com a successor del califa Úmar ibn al-Khattab, i el seu gendre Muhammad Sharif ibn Hamid fou khalifat al-Karrar i successor d'Ali. La successió d'Uthman ibn Affan fou oferta al cap de la sanusiyya Muhammad al-Mahdi (maig 1883) però fou rebutjada. Encara que els ulemes oficials pretenien refutar les pretensions del mahdi, ell es va defensar com escollit per Déu.
Un primer contingent militar enviat a fer-lo presoner, fou derrotat l'agost del 1881 i el mahdi i els seus ansar es van retirar (hègira) al Djabal Kadir al Kordofan. El mahdi va adoptar el nom de Muhammad ibn Abd Allah, es va declarar descendent del Profeta i el lloc de reunió al Djabal Kadir fou anomenat Massa. Lentament anava guanyant suport a tot el país i les operacions militar a la zona on estava retirat eren molt difícils. Una primera expedició fou rebutjada el desembre del 1881 i una segona el maig del 1882, aquesta ordenada per Geigler Pasha, governador interí del Sudan (febrer a maig del 1882) que fou seguit en el càrrec per Abd al-Kadir Pasha Hailm.
Els mahdistes van establir a les muntanyes una bona base per atacar les posicions del govern al Kordofan. Els nòmades Bakkara o Beggara del sud li donaven suport i tenia també molt suport entre els àrabs del Darfur i Kordofan. Les guarnicions egípcies no obstant van aguantar bé en les seves fortificacions els atacs mahdistes. L'atac a la capital provincial El Obeid, el 8 de setembre de 1882, fou rebutjat.
Els britànics van ocupar Egipte (setembre del 1882). El mahdi va optar pel sistema de setges amb un cos especialitzat complementari de les tropes tribals, anomenat djihadiyya, reclutat entre els soldats sudanesos desertors o presoners, que foren els únics que van rebre armes de foc, ja que el mahdi no les volia confiar als indisciplinats guerrers tribals. Així El Obeid es va rendir el 19 de gener de 1883. Ara dominava el Kordofan.
El març era enviat el nou governador del Sudan, Ala al-Din, i es va reclutar localment un exèrcit sota la direcció del cap d'estat major Sulayman Niazi Pasha, que va arribar a tenir 8000 homes molts procedents d'antigues forces de fellahins àrabs que havien estat dissoltes i havien estat enviats presoners al Sudan. Al cap d'un mes, el coronel anglès retirat William Hicks conegut com a Hicks Pasha, va dirigir cinc mil homes contra una força similar de mahdistes (els primers seguidors eren els ansars i la resta eren anomenats els dervixos) al Sennar, i els va derrotar, netejant d'enemics el territori entre Sennar i Khartum. Una vegada superada la por a un atac dels rebels a Khartum, els funcionaris egipcis van començar a intrigar contra Hicks que el juliol va dimitir. Llavors el govern egipci va cesar a Sulayman Niazi i Hicks fou nomenat comandant en cap d'un cos expedicionari que havia d'anar al Kordofan. Hicks va considerar que no tenia prou forces per la missió i que seria millor esperar que la situació a Kordofan s'arreglés per si mateixa (telegrama del 5 d'agost). Però el govern no creia en la força del mahdi i va forçar l'expedició que va sortir de Khartum el 9 de setembre amb 7000 infants i 1000 cavallers, i 2000 auxiliars; l'expedició incloïa 13 europeus. El dia 10 van arribar al Nil a Duem i van començar a entrar en les terres seques de Kordofan en direcció a El Obeid. El 5 de novembre de 1883 l'exèrcit, mal guiat per elements simpatitzants del mahdi, i patint de la set, fou emboscat a la zona forestal de Kashgil, 45 km al sud de la capital provincial. Tot l'exèrcit inclòs Hicks va morir, excepte entre 300 i 500 homes (entre ells 3 europeus) que van poder fugir i retornar a Khartum. Darfur i la Regió de Bahr al-Ghazal van passar a mans del mahdi, entregats pels seus governadors europeus Rudolf Carl von Slatin Bey (desembre de 1883) i Frank Lupton conegut per Lupton Bey (que va deixar la tasca el dia 28 d'abril de 1884 al seu ajudant Ali Musa Bey Sawqi que va fer l'entrega el dia 30).
En aquest temps Osman Digna (Uthman Dikna), d'una família de comerciants de Suakin, havia estat enviat (maig del 1883) pel mahdí a revoltar als beges a la part de la mar Roja; va tenir força èxit pel suport d'un influent fakih, el xeic al-Tahir al-Madjhub, i el febrer de 1884 tota la província estava a les seves mans excepte la ciutat de Suakin. Després de la mort d'Hicks que es va saber al cap de pocs dies al Caire, fou enviat Charles George Gordon anomenat Gordon Pasha, primer per avaluar la situació per tot seguit com a governador (va prendre possessió el 18 de febrer de 1884) en el lloc d'Ala ad-Din, càrrec que ja havia exercit abans (1877-1879). La via de la mar Roja va quedar tallada el febrer i el maig la província de Berber va quedar en mans dels ansars, tallant la ruta fluvial. Gordon va alliberar al seu antic enemic, el cap esclavista al-Zubayr Rahma Mansur, amb la idea que amb la seva influència podria controlar el Sudan, però el govern britànic va refusar cooperació amb un antic traficant d'esclaus i va ordenar l'evacuació. La pressió militar sobre Khartum va augmentar i entre el 18 de març i l'octubre el mahdí va traslladar el gruix de les seves forces de El Obeid a Omdurman, al costat de la capital. Gordon refusava evacuar i l'opinió pública britànica pressionava per una expedició de socors que finalment el govern va acceptar l'agost, però no es va organitzar fins al novembre sota el mariscal Garnet Wolseley, que va sortir de Wadi Halfa arribant a Korti el desembre i a Metemma el 20 de gener de 1885. Amb uns bots deixats pel mateix Gordon el 24 van avançar cap a Khartum. La ciutat estava estretament assetjada i el mahdí, sabent els moviments de Wolseley, va ordenar l'atac el dia 25. Després d'una cruenta lluita la ciutat va caure en mans dels mahdistes (25 de gener del 1885) i Gordon va trobar la mort en la lluita a punt de complir 52 anys. El dia 28 va arribar Wolseley.
Amb la conquesta de Khartum Muhàmmad Ahmad dominava tot el Sudan, inclosa la ciutat de Dongola i la regió de la Mar Roja. Khartum fou abandonada i la capital es va establir a Omdurman on va morir de tifus el 22 de juny de 1885.
Abdullahi