miniatura|Vista de la zona de Txernòbil des de l'estació espacial Mir. Es pot veure la central al nord de la ciutat de Txernòbil i al costat de la de Prípiat. (en anglès) Laccident de Txernòbil fou un accident nuclear, considerat el més greu de la història, ocorregut a la central nuclear de Txernòbil a Ucraïna (llavors a la Unió Soviètica) el dissabte 26 d'abril de 1986. Va ser el primer accident nuclear en ser classificat amb un set (nivell més alt) a l'escala internacional d'accidents nuclears, només assolit per aquest i, posteriorment, en l'Accident nuclear de Fukushima I de l'any 2011. Aquell dia, en un augment sobtat de potència al reactor número 4 de la central, es va produir l'explosió de l'hidrogen acumulat dins del nucli pel sobreescalfament.
miniatura|Prípiat, a prop de la central, el 2011 Hi va haver un incendi que va durar deu dies. Més de 800.000 «liquidadors» es van dedicar a «liquidar» la catàstrofe, acabant malalts o morts la majoria d'ells.Tchernobyl forever, documental d'Alain de Halleux de 55 minuts, 2011. Coproducció d'ARTE France, Simple Production, Crescendo Films, RTBF i Wallonie Image Production. Emés a ARTE al programa setmanal Soirée Thema, amb el tema Tchernobyl 25 ans après, el dia 14 d'abril de 2011 Més de 130.000 persones van ser evacuades de la zona, tot i que n'hi ha algunes, la majoria gent gran, que van decidir continuar vivint al seu poble de tota la vida malgrat la contaminació radioactiva. El 2006, hom estimava que l'esperança de vida a Ucraïna, que era de setanta-nou anys als darrers anys de la Unió Soviètica, quan va ocórrer l'accident, seria de cinquanta-cinc anys en 2020 a causa dels seus efectes.L'Europe et Tchernobyl, 25 ans après (2006), documental de 59 minuts de Dominique Gros, coproduït pel canal de televisió ARTE France i Les Films d'ici amb motiu del 25è aniversari de l'accident. Emès a ARTE a Alemanya i França el 18 d'abril de 2006 i reemès al 30è aniversari, també a ARTE, dins del programa Soirée Thema, el 14 d'abril de 2011.
A causa de la manca d'un edifici de contenció a la central nuclear, es dispersà un plomall de pluja radioactiva a diverses zones de la Unió Soviètica i el continent europeu, el 60 % de la qual sobre Belarús. El 40 % del total del territori europeu es va contaminar amb el combustible que es va dispersar a l'atmosfera. Grans àrees d'Ucraïna, Belarús i Rússia en resultaren greument contaminades, cosa que provocà l'evacuació i reassentament d'unes 300.000 persones que vivien a menys de trenta quilòmetres de la central.
Actualment la zona està pràcticament despoblada i coberta per una gruixuda capa de pols amb un alt contingut en americi i altres núclids altament radioactius. Un grup de tècnics i enginyers hi treballen encara, malgrat els greus efectes que saben que infligeixen a la seva salut, per a controlar la zona i intentar preservar els europeus de noves onades de contaminació, fuites i nous accidents. Immediatament després de l'accident el reactor es va cobrir amb un sarcòfag de formigó, vint-i-cinc anys després es va començar a construir un segon confinament, d'acer, per sobre d'aquest. Finalment el 2016 es va inaugurar el nou sarcòfag de Txernòbil. La zona restarà altament contaminada i considerada inhabitable durant quaranta mil anys.
La central nuclear miniatura|Turistes visitant la central nuclear
La central nuclear de Txernòbil (Чернобыльская АЭС им. В.И.Ленина – Central elèctrica nuclear memorial V. I. Lenin) es troba a Ucraïna, 18 quilòmetres al nord-est de la ciutat de Txernòbil, a 16 quilòmetres de la frontera entre Ucraïna i Belarús i 110 km al nord de Kíiv, la capital d'Ucraïna. Al moment de l'accident disposava de quatre reactors nuclears de gran potència a tubs de força, RBMK, de moderna tecnologia, que havien començat a ser explotats entre 1977 i 1983, amb una potència elèctrica de mil megawatts cadascun. L'accident va aturar la construcció de dos altres reactors. Aportava el 10% de l'energia primària a Ucraïna. Després de l'accident, la central va aturar definitivament.
El nucli del reactor era un immens cilindre de grafit de 1.700 tones, a dins del qual 1.600 tubs cilíndrics de metall resistents a la pressió allotjaven 190 tones de diòxid d'urani. Per aquests tubs hi circulava aigua a alta pressió que, en escalfar-se, proporcionava vapor a la turbina de roda lliure. Entre aquests conductes de combustible nuclear s'hi trobaven altres 180 tubs mòbils, anomenats «barres de control», compostos d'acer i bor, que en ser introduïts al recipient feien disminuir la reacció nuclear en cadena dins d'aquest. El reactor no tenia edifici de contenció.
L'accident miniatura|Habitatge proper a l'accident, poc després d'aquest (el maig de 1986)
L'agost del 1986, en un informe remès a l'Agència Internacional d'Energia Atòmica, s'explicaven les causes de l'accident en la planta de Txernòbil. Aquest va revelar que l'equip que operava en la planta el dia 26 d'abril del 1986 es va proposar realitzar una prova amb la intenció d'augmentar la seguretat del reactor. Per a això haurien d'esbrinar durant quant temps continuaria generant electricitat la turbina de vapor una vegada tallat el subministrament de vapor. Les bombes refrigerants d'emergència, en cas d'avaria, requerien un mínim de potència per posar-se en marxa i els tècnics de la planta desconeixien quin era aquest mínim. Una vegada tallat el subministrament de vapor es desconeixia si la turbina podria mantenir les bombes en funcionament.
Per realitzar aquesta prova, els tècnics no volien aturar el reactor, per evitar un fenomen conegut com a enverinament per xenó. Entre els productes de fissió que es produeixen dins del reactor, es troba el xenó 135, un gas amb una gran capacitat d'absorbir neutrons. Mentre el reactor està en funcionament de manera normal, es produeixen tants neutrons que l'absorció és mínima, però quan la potència és molt baixa o el reactor es deté, la quantitat de xenó 135 augmenta i impedeix la reacció en cadena per uns dies. Només quan el xenó 135 es desintegra és quan es pot reiniciar el reactor.
Els operaris van inserir les barres de control per disminuir la potència del reactor i aquesta va disminuir fins als 30 MW. Amb un nivell tan baix, els sistemes automàtics poden detenir el reactor i per aquesta raó els operaris van desconnectar el sistema de regulació de la potència, el sistema d'emergència refrigerant del nucli i altres sistemes de protecció. Amb 30 MW comença l'enverinament per xenó i per evitar-lo van augmentar la potència del reactor pujant les barres de control, però amb el reactor a punt d'apagar-se, els operadors van retirar manualment massa barres de control. De les 170 barres d'acer borat que tenia el nucli, les regles de seguretat exigien que hi hagués sempre un mínim de 30 barres baixades; en aquesta ocasió van deixar-ne només sis de baixades. Amb els sistemes d'emergència desconnectats, el reactor va experimentar una pujada de potència extremadament ràpida que els operaris no van detectar a temps. A les 01:23, quatre hores després de començar la prova, alguns operaris de la sala de control, van començar a adonar-se que alguna cosa anava malament.
Quan els operaris van voler baixar de nou les barres de control, aquestes no van respondre a causa que possiblement ja estaven deformades per la calor i les van desconnectar per permetre'ls caure per gravetat. Es van sentir forts sorolls i llavors es va produir una explosió causada per la formació d'un núvol d'hidrogen dins del nucli, que va fer volar el sostre de cent tones del reactor i que va provocar un incendi en la planta i una gegantina emissió de productes de fissió a l'atmosfera.
Reaccions Primeres reaccions miniatura|Construcció del «sarcòfag», l'abril de 2015. Minuts després de l'accident, tots els bombers militars assignats a la central ja estaven en camí. Les flames afectaven diversos pisos del reactor 4 i s'apropaven perillosament a l'edifici on es trobava el reactor 3. El comportament dels bombers durant les tres primeres hores de l'accident va evitar que el foc s'estengués a la resta de la planta. Així i tot, van demanar ajuda als bombers de Kíev a causa de la magnitud de la catàstrofe. Els operaris de la planta van posar els altres tres reactors en refrigeració d'emergència. Dos dies després, hi havia divuit ferits molt greus i cent cinquanta-sis ferits amb lesions mitjanes produïdes per la radiació.
El primer acostament en helicòpter va evidenciar la magnitud de la catàstrofe. El nucli, exposat a l'atmosfera, continuava cremant i emetent productes radioactius. La temperatura assolia els 2.500 °C i en un efecte xemeneia, impulsava el fum radioactiu a una alçària considerable. Alhora, els responsables de la regió van començar a preparar l'evacuació de la ciutat de Prípiat i d'un radi de 10 km al voltant de la planta. Aquesta primera evacuació va començar l'endemà de forma massiva i es va concloure trenta-sis hores després. L'evacuació de Txernòbil i d'un radi de 36 km no es dugué a terme fins passats sis dies de l'accident. Llavors ja hi havia més de mil d'afectats per lesions greus produïdes per la radiació.
El matí del dissabte, diversos helicòpters de l'exèrcit es preparaven per llançar sobre el nucli una barreja de materials que consistia en sorra, argila, plom, dolomita i bor absorbent de neutrons. El bor absorbent de neutrons evitava que es produís una reacció en cadena; el plom estava destinat a contenir la radiació gamma i la resta de materials mantenien la barreja unida i homogènia. Quan el 13 de maig van acabar les missions, s'havien llançat al nucli unes cinc mil tones de materials.
Va començar llavors la construcció d'un túnel per sota del reactor accidentat per consolidar el terreny i evitar que el nucli s'enfonsés a causa del pes dels materials llançats. En una setmana es va acabar el túnel i es va iniciar l'aixecament d'una estructura denominada «sarcòfag», que embolcallaria el reactor aïllant-lo per sempre de l'exterior.
Es va designar una porció de territori, popularment coneguda com "La Zona", dins la qual milers de persones van ser evacuades i reassentades, i on no es pot conrear ni fer altres activitats agrícoles ni industrials i cal una autorització especial per a entrar. Tot i que la central es troba a Ucraïna, la zona prohibida compren territoris d'aquest país i de Belarús. En el moment de l'accident les directives aconsellaven abandonar la zona corresponent a un radi de seixanta quilòmetres de la central però finalment aquesta és com a molt a trenta quilòmetres.
El desembre del 1986, van descobrir amb l'ajut d'una càmera remota a l'interior de la central una massa altament radioactiva a la base de la Unitat Quatre, de més de dos metres d'amplada, que van anomenar la «pota d'elefant» per tenir una aparença arrugada. La massa estava formada de sorra fosa, formigó i una gran quantitat de combustible nuclear que havia escapat del reactor. El formigó sota el reactor estava calent, i va ser trencat per lava, ara solidificada, amb formes cristal·lines anomenades txernobilites. L'estudi de l'interior va concloure, però, que no hi havia nou risc d'explosió.
Les proves a l'exterior miniatura|Garrí amb malformacions congènites trobat l'any següent a l'accident El 27 d'abril diverses estacions de control a Suècia van advertir de l'elevada presència de pols altament radioactiva al seu territori i van fixar-ne l'origen com a provinent de la zona fronterera entre Ucraïna i Belarús en funció dels vents dominants en aquells dies. Mesures similars es van anar succeint a Finlàndia i a Alemanya, la qual cosa va permetre a la resta del món conèixer en part l'abast del desastre. La nit del dilluns 28 d'abril, durant l'emissió del programa de notícies Uremya, el presentador va llegir un breu comunicat: