L'abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.094 m d'altitud, darrere d'un aflorament rocós del massís del Canigó, a les altures del sud-estSant Martí del Canigó en els ortofotomapes de l'IGN. del petit poble de Castell de Vernet, al terme comunal del qual pertany, a la comarca del Conflent (Catalunya del Nord). Fundada a la fi del , és un lloc que va enfrontar-se a moltes dificultats al llarg de la història per la seua posició geogràfica.
Història És cap a l'any 997 (primer esment d'aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i besnet de Guifré el Pilós, que s'emprenen les obres de construcció de l'abadia de Sant Martí del Canigó per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins. Els primers en vingueren des de l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, actualment en territori del municipi de Codalet, a la mateixa comarca del Conflent, i força proper.
La construcció de l'església abacial es va fer en dues etapes. La part oriental de l'església inferior és el resultat d'una primera sèrie d'obres, i fou consagrada el 10 de novembre de l'any 1009 per l'abat Oliba, germà de Guifré II i abat dels monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Santa Maria de Ripoll. Aleshores, es dedicà a Maria i als sants Martí i Miquel. Alguns anys després, el 1014, l'abadia es dotà de relíquies de sant Galderic Le retour de Saint Gaudérique, reportage de Laurent Estève et Emmanuel Layani. Terres Catalanes, N°55, mars-mai 2009, pp.78 à 85. i se'n construí la resta d'esglésies (part occidental i església superior). Aquestes es van tornar a consagrar l'any 1014 o el 1026 (els documents no hi coincideixen). Això explica la divisió en dues parts del pla de l'església inferior.
Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsaren, ràpidament, el creixement de l'abadia. Tanmateix, el 1049, va morir el comte Guifré II després d'haver passat la fi de la seua vida en l'abadia, i aquesta comença ràpidament Abbaye Saint-Martin-du-Canigou, mille ans de spiritualité, dossier de Martin Endavant. Feu et Lumière, N° 283, mai 2009, p. 16 à 25. a declinar. De fet, a partir del , fou sotmesa a l'abadia de la Grassa en el departament de l'Aude, però els monjos benedictins de Sant Martí del Canigó en rebutjaren l'autoritat. Això va desencadenar una expedició punitiva ordenada per l'abat de l'abadia de la Grassa, que provocà el saqueig del monestir Saint-Martin-du-Canigou, une abbaye "vivante", reportage de A. Albert et Emmanuel Layani. Terres Catalanes, N°46, Décembre 2006-Février 2007, pp.68 à 77. i la mort d'un monjo. Finalment, el conflicte es va resoldre mitjançant l'arbitratge del papa, que no aturà, però, la decadència de l'abadia. El terratrèmol del 1428 suposà un altre cop dur per al monestir, destruí les habitacions i en malmeté el campanar. La manca de recursos va dificultar-ne la reconstrucció, de manera que fou suprimit el pis superior, substituït per uns merlets.
L'abat del monestir de Sant Martí era senyor, en raó del seu càrrec, dels llocs de Castell de Vernet, Vernet, Marqueixanes, Llonat, el Roure, Avellanet, Joncet, Orellà, Guixà, Celrà, Merlí i Bordoll.
miniatura|esquerra|Característica capçalera de l'església abacial
En el Fogatge del 1497, consten al monestir només quatre focs, corresponents a l'abat (lo abbat), fra Jaume Cirach, paborde, fra Gabriel Porquet, infermer, i fra Guillem Befet, cambrer, cosa que vol dir que la vida monàstica ja s'havia reduït considerablement. Després, es mantingué difícilment, sobretot entre els segles i ; serveixi d'exemple que l'abat Àngel Juallar proposà el 1608Fernández Terricabras i Jané Checa, 2009. vendre el monestir als jesuïtes de Perpinyà, maniobra que va ser aturada per la congregació claustral Tarraconense de què depenia el monestir. L'any 1783, només hi quedaven cinc monjos d'edat avançada, que van demanar la secularització per abandonar l'abadia, i el 7 de desembre del mateix any s'acabaren els vuit segles de presència benedictina a Sant Martí del Canigó, després que el papa Pius VI signés la supressió oficial del monestir. Llavors, les relíquies de sant Galderic es van traslladar a la catedral de Perpinyà i començà un període d'abandó en què la gent dels pobles del voltant se n'emportaren carreus, columnes i, sobretot, els preuats capitells de marbre rosat que en pocs anys van desaparèixer. Per això, la majoria dels edificis van caure en ruïnes, a excepció de la cripta, protegida per un mur que els monjos van construir davant la porta abans de marxar.
miniatura|esquerra|Estat ruïnós el 1902, abans de la restauració De 1902 a 1932, el bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Pont Claustro.com, Monasterio de Sant Martí del Canigó. portà a terme la reconstrucció de l'abadia: en comprà les ruïnes i n'aplegà els elements dispersos per la zona que va poder. La compra del monestir es va fer a instàncies de Jacint Verdaguer, amicRuta Verdaguer, itinerari del Canigó. seu, i gràcies als donatius de milers de catalans dels dos costats del Pirineu.
De 1952 a 1982, l'abat Bernat de Chabannes, monjo de l'abadia benedictina d'En Calcat (Dornha, departament del Tarn), va continuar la restauració del monestir i hi restablí la vida espiritual. El 1988, el bisbe de Perpinyà Jean Chabbert confià el lloc a la Comunitat de les Benaurances per mantenir-hi la vida de pregària i acollir els qui volguessin viure un recés espiritual. Vint anys després, el 16 de novembre de 2008, va tornar una part de les relíquies de sant Galderic des de la catedral de Perpinyà.
L'edifici Les esglésies miniatura|esquerra|Església superior i barbacana L'església abacial està formada per dues esglésies superposades situades al costat nord-oest del claustre, corresponents als dos períodes de construcció: l'església inferior, dedicada a santa Maria, i la superior, dedicada a sant Martí. Totes dues són un exemple del romànic meridional més primitiu. L'església inferior miniatura|Nau principal de l'església inferior Estava situada molt poc més amunt que el claustre primitiu, i s'hi reconeixen dues parts. La de llevant consta de tres absis semicirculars oberts a la roca mateixa, i tres trams de les tres naus corresponents coberts amb voltes d'aresta. A ponent, tres naus més tardanes, amb cinc trams cadascuna, cobertes amb volta de canó amb arcs torals i pilars cruciformes, d'un tipus molt semblant a les existents a la cripta del Pessebre de Cuixà. Al mig d'aquestes dues parts de l'església inferior hi ha dos cossos rectangulars, massissos, sense l'elasticitat arquitectònica que confereixen els jocs d'arcs i voltes.
miniatura|esquerra|Tall de les esglésies de l'abadia, segons J. A. Brutails L'església superior miniatura|Capçalera de l'església superior Abans de 20 anys més tard, el 1026, el mateix abat Esclua, ja esmentat, consagrava l'església superior. Construïda damunt de l'altra, en segueix la planta de forma quasi exacta, tot i que més alta i d'aparença més lleugera; la nau està dividida en cinc trams, presbiteri a part. Bastida a partir de les pautes del romànic llombard, té en canvi molts elements arcaics en la seva factura, com els pilars i els capitells, clares imitacions dels existents a l'església inferior. El conjunt és molt original, en aquest sentit: una església romànica llombarda amb elements clarament més arcaics a dins.
Capìtells arcaïtzants de l'església superior 150px 150px 150px 150px
El campanar: acabat cap a l'any 1026, tenia originàriament quatre pisos, però el quart en fou destruït pel terratrèmol del 1428. No es pogué reconstruir per manca de recursos; llavors, es reemplaçà per uns merlets catalans. Al primer pis, hi ha una capella dedicada a l'arcàngel sant Miquel. Les columnes i capitells d'aquesta església inferior són molt primitius. No hi ha dubtePonsich et al., 1995. que aquesta part de l'església inferior correspon a la domus Sancti Martini esmentada el 997. De pocs anys més tard (1007) és la remodelació de l'abat Esclua, consagrada el 1009.
El claustre miniatura|esquerra|El claustre, a l'actualitat El claustre de Sant Martí del Canigó constava de dos pisos. L'inferior era contemporani de l'església primitiva, dedicada a santa Maria, sant Martí i sant Miquel, ara església inferior del conjunt monàstic.
Fou construït al llarg del , i s'amplià amb el pis superior al segle següent, probablement en dues o tres fases constructives diferents; els motius esculpits als capitells i la seva mateixa factura remeten a moments molt diferents, com han mostratPonsich, Mallet i Ramos, 1995. els especialistes. Els capitells daten dels segles i .
miniatura|La barbacana El claustre es va mantenir íntegre fins a l'exclaustració de la comunitat, el 1783. Abandonada l'abadia, fou objecte d'un espoli brutal i ràpid: el 1785 no restava ni un sol capitell del claustre superior. Quatre columnes van anar a raure a l'església del poble de Castell de Vernet, però moltes de les peces arrencades del claustre passaren a formar part de cases particulars de tots els pobles de l'entorn. L'historiador Jaume Massó i Torrents feu vers l'any 1888 un inventari de les peces del claustre repartides arreu. En localitzà 21 capitells, a més de columnes, bases i àbacs. Un segon catàleg elaborat el 1925 ja només trobava 14 capitells i 10 bases; la resta havia desaparegut, en bona part venuda.
miniatura|esquerra|Galeria inferior del claustre actual El 1902 el bisbe de Perpinyà, Juli de Carsalade du Pont, va comprar les ruïnes de l'abadia i emprengué una feixuga tasca de recuperació dels capitells del claustre. Aconseguí reunir 22 capitells, 8 fusts de columna, 12 bases i 4 àbacs, i es proposà de reconstruir el claustre. L'estat en què havia quedat el claustre espoliat i la manca d'estudis que permetessin una reconstrucció fidedigna ho impedí. La Commission des Monuments Historiques hi aportà una solució, que es dugué a terme: crear una galeria del claustre al nivell inferior i, damunt, la barbacana que es pot veure avui dia.
Fins ara s'han reconegut fins a 19 capitells que amb tota seguretat són de Sant Martí del Canigó. Disset en són al recinte de l'abadia, i dos més estan localitzats a la Sala Petrarca de Montpeller. Aquests capitells tenen punts en comú amb els d'altres monestir nord-catalans, especialment Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda. Són capitells de marbre blanc i rosa, principalment posteriors al 1170.
La galeria del claustre refeta, la meridional, que a l'exterior s'obre a un petit jardí que dona al desnivell existent en aquell costat, conté 14 capitells. 13 disposats al llarg de la mateixa galeria i un de més en una columna a l'angle nord-oest, ran de l'escala. Capìtells de la galeria meridional del claustre 150px 150px 150px 150px 150pxNúm. 1. Angle sud-est.CapitellNúm. 3 des d'aquell angle.BaseNúm. 3 des d'aquell angle.CapitellNúm. 4 des d'aquell angle.CapitellNúm. 4 des d'aquell angle.Una altra cara 150px 150px 150px 150px 150pxNúm. 5 des d'aquell angle.BaseNúm. 5 des d'aquell angle.CapitellNúm. 6 des d'aquell angle.Capitell (El ball de Salomé)Núm. 7 des d'aquell angle.BaseNúm. 7 des d'aquell angle.Capìtell 150px 150px 150px 150px 150pxNúm. 8 des d'aquell angle.CapitellNúm. 9 des d'aquell angle.BaseNúm. 9 des d'aquell angle.CapitellNúm. 10 des d'aquell angle.CapitellNúm. 11 des d'aquell angle.Capitell 150px 150px 150px 150px 150pxNúm. 12 des d'aquell angle.BaseNúm. 12 des d'aquell angle.CapitellNúm. 13 des d'aquell angle.CapitellCapitell occidentalde la barbacanaCapitell orientalde la barbacana
Les tombes miniatura|esquerra|La sepultura excavada a la roca miniatura|Tomba del comte Guifré