miniatura|Nomenclatura dels pilars en l'automòbil, útil a l'hora de seguir les explicacions. La carrosseria d'un automòbil és la part d'un vehicle en què protegeix i suporta els passatgers, la càrrega i per les carroseries autoportants, les parts mecàniques.
Carrosseries segons construcció Xassís independent La tècnica de construcció de xassís independent utilitza un xassís rígid que suporta tot el pes i les forces del motor i de la transmissió. La carrosseria, en aquesta tècnica, compleix molt poca o cap funció estructural.
Aquesta tècnica de construcció era l'única utilitzada fins a 1923, any en què es va llançar el primer automòbil amb estructura monobuc, el Lancia Lambda. Les carrosseries autoportants, al llarg del , a poc a poc van substituir al xassís independent. Actualment només es construeixen amb xassís independent diversos vehicles tot terreny, esportiu utilitaris, i la majoria de les camionetes grans i algunes de les camionetes lleugeres així com diversos automòbils americans.
Els primers xassís independents eren de fusta, en continuació de les tècniques de construcció dels cotxes de cavalls. En els anys 1930 van ser substituïts de manera generalitzada per xassís d'acer. Existeixen xassís amb bastidors de travessers en forma d'escala, dos travessers paral·lels longitudinals creuats per travessers transversals, amb travesser en forma de X i de tub central.
Als Estats Units el xassís independent va durar més que en altres països, ja que el costum nord-americana del canvi anual de disseny era més difícil amb estructures monobuc. Des dels anys 1960 la major part dels automòbils de passatgers van utilitzar la construcció monobuc, només els camions, autobusos, tot terrenys per a ús rude i automòbils grans segueixen usant el xassís independent, si bé cada vegada més ha incorporat l'estructura autoportant.
El xassís independent segueix sent el preferit per a vehicles industrials, que han de transportar o arrossegar càrregues pesades. D'entre els pocs automòbils de gran sèrie que se segueixen fabricant amb xassís independent destaquen el Ford Crown Victoria, l'Mercury Grand Marquis i el Lincoln Town Car. Els avantatges són la facilitat de reparació després de topar (el que li fa ser preferit com a vehicle policial) i d'allargar per fer una limusina.
Autoportant La carrosseria autoportant és una tècnica de construcció en la qual la xapa externa del vehicle suporta alguna cosa (semi-monobuc) o tota la càrrega estructural del vehicle.
El primer vehicle a incorporar aquesta tècnica constructiva va ser el Lancia Lambda, de 1923.
Els primers vehicles de gran sèrie a tenir carrosseria autoportant van ser el (en anglès) Chrysler Airflow i el Citroën Traction Avant.
El Volkswagen Escarabat de 1938 tenia una carrosseria semi-monobuc, ja que tenia xassís independent, però aquest necessitava també la carrosseria per a suportar el pes del vehicle.
La Segona Guerra Mundial va suposar un alt en el desenvolupament automobilístic. Després de la guerra, la carrosseria autoportant es va anar difonent.
El Morris Minor de 1948 va ser un vehicle de postguerra que va adoptar aviat la tècnica.
El Ford Consul introduir una variant de carrosseria autoportant anomenada unit body o unibody, en la qual els diferents panells de la carrosseria és cargolades a una estructura monobuc.
Altres vehicles (per exemple el Chevrolet Camaro de 1967) van utilitzar una tècnica mixta, en la qual un semi-monobuc es combinava amb un xassís parcial (subxassís) que suportava el motor, el pont davanter i la transmissió. Aquesta tècnica tractava de combinar la rigidesa i la resistència de la carrosseria autoportant amb la facilitat de fabricació del vehicle amb xassís independent. Actualment aquest sistema es troba en alguns vehicles tot camí de les marques Japoneses Toyota, Mitsubishi i Suzuki per obtenir més rigidesa torsional i tenir alhora l'avantatge monobuc en vehicles tot camí que requereixin major resistència a maltractaments. Els inconvenients eren desajusts entre el xassís parcial i la carrosseria, que van solucionar-se amb punts de soldadura i adhesius especials.
Actualment, gairebé tots els automòbils es construeixen amb monobuc, les diferents peces s'uneixen mitjançant soldadura de punts. També els vidres tenen una funció estructural i contribueixen a la fortesa i rigidesa.
Tubular La carrosseria tubular o superlleugera va ser creada el 1937 pel carroser italià Touringper a vehicles clàssics esportius. Utilitza com a estructura una xarxa de fins tubs metàl·lics soldats, recoberta després amb làmines de metalls lleugers com ara alumini o magnesi. Aquesta tècnica aconsegueix una gran rigidesa i resistència amb molt poc pes. D'altra banda, la fabricació és molt cara i laboriosa.
La tècnica encara s'utilitza en models esportius fets a mà.
Carrosseries segons nombre de volums Monovolum
Un monovolum és una carrosseria en la qual no es diferencia més d'un volum. La zona del motor, la cabina i el maleter estan completament integrats. Generalment, un monovolum és més alt que un automòbil de turisme (1,60 a 1,80 metres contra 1,40-1,50 metres).
Els monovolums grans i alguns compactes (des de 4,40 metres en endavant) tenen freqüentment tres files de seients, mentre que els més petits només tenen dues files.
Tres volums
En aquest model es distingeixen clarament tres volums: un volum per al capó amb el motor, un altre per l'habitacle i un tercer per al compartiment de càrrega.
Els sedans són gairebé sempre de tres volums, i nombrosos cupès també ho són. Algunes rares excepcions a aquesta regla són el SEAT Toledo de primera generació i el Daihatsu Applause.
Carrosseries segons la forma Els automòbils tenen diferents formes de carrosseria. Algunes d'aquestes formes estan en producció, altres tenen un interès merament històric. Part d'aquestes formes reben el nom del disseny equivalent que tenien els cotxes de cavalls abans d'aparèixer l'automòbil.
Es llisten a continuació els estils en ús i el seu significat actual.
Sedan
Sedan és un tipus d'automòbil de turisme, és un tres volums en què la tapa del maleter no inclou el vidre del darrere, de manera que aquest està fix i el maleter està separat de la cabina. El maleter s'estén horitzontalment des de la part inferior de la lluna posterior algunes desenes de centímetres cap enrere. La quantitat de portes és la de les portes laterals, pràcticament sempre dos o quatre.
En canvi una "Berlina" és un disseny que consisteix en una cabina o àrea per a passatgers amb un espai de càrrega (maleter) integrat al qual s'accedeix mitjançant una porta del darrere. Aquest porta inclou el vidre i la volada posterior és relativament curt. La porta del darrere es considera una porta més, de manera que els hatchback amb dues portes laterals s'anomenen "tres portes" i els models amb quatre portes laterals són "cinc portes".
Familiar
Una familiar, rossa, ranxera, estanciera o rural és un automòbil amb el sostre elevat fins a la porta del darrere, que serveix per accedir a la plataforma de càrrega.
Els fabricants solen utilitzar els termes corresponents en altres idiomes: "Break" a França, "Kombi", "Tourer" o "Touring" a Alemanya i Suècia, "Station Wagon" en anglès nord-americà i "Estate" en anglès del Regne Unit.
Atès que els termes familiar i station wagon tenen, per a certs compradors, cert estigma de designar vehicles avorrits, alguns fabricants han creat noms alternatius, més suggerents i estimulants, per les seves versions familiars. Cal destacar que el Volvo 240 Familiar ha sortit en innombrable de pel·lícules a Hollywood, estrella per si sol.
Woodie Aquests vehicles van ser denominats "rosses" a Espanya, com que la fusta amb què es construïen solia ser de color clar. Era normal que, en parlar en una revista especialitzada espanyola contemporània de, diguem, un Seat 1500 familiar, se li digués "Seat 1500 Rossa ", encara que no hi hagués fusta autèntica ni simulada en aquest vehicle. Altres denominacions per a aquesta carrosseria (i per al "familiar") van ser Ranchera i Jardinera.
La història del Woodie (de wood o fusta) és una història de canvis tecnològics i socials.
Als anys 1920, alguns carrossers van començar a adaptar xassís de sedanes per transportar paquets. Aquesta adaptació els donava una forma molt semblant al que actualment anomenem familiar o station wagon. Atès que els cotxes d'aquella època tenien el xassís independent, era possible fer canvis en la supraestructura sense afectar l'estructura bàsica del vehicle, de manera que els panells de carrosseria modificats solien ser de fusta. Aquest material feia possible una transformació artesanal, com que estampar panells metàl·lics requereix una gran inversió inicial.
En aquella època el cotxe era encara un article minoritari, i el mètode de transport més popular era el ferrocarril. Per a molts hotels surgia el problema que els seus clients necessitaven transportar maletes i paquets des de l'estació. Els hotels, conseqüentment, van adquirir flotes d'aquests vehicles per al transport de persones i el seu equipatge. D'aquí el nom Station Wagon.
Als anys 1930 van començar a aparèixer Woodies de luxe. Probablement per l'associació mental del Woodie amb el temps de lleure i els hotels de luxe que els empraven. Lluny de la connotació utilitària i comercial que el "Familiar" va tenir a Europa, als Estats Units el "Woodie" era sovint al límit superior de la gamma, car i carregat d'extres, i per això un símbol d'estatus social. Fins aquesta època, el Woodie va tenir els panells de fusta.
Als anys 1950 els vehicles per a transport de paquets van esdevenir vehicles de sèrie amb finició de xapa metàl·lica i no conversions artesanals. El Woodie ja no tenia cap raó de ser, excepte el manteniment d'unes expectatives psicològiques del comprador sobre com havia de ser un familiar de luxe. La fusta era ja un mer element decoratiu aplicat sobre una carrosseria metàl·lica, el que va encarir la fabricació i complicar el manteniment. Als anys 1960 i 1970 la fusta va ser reemplaçada per panells decorats amb disseny de fusta, empastats a les xapes metàl·liques.
Cupè
Cupè (o coupé) és un tipus de carrosseria de dos o tres volums i dues portes laterals. Un cupè s'anomena fastback o tricuerpo (notchback), segons l'angle que forma la finestra del darrere amb la tapa del maleter o del motor. Els cupès, juntament amb els descapotables, formen el grup dels automòbils esportius. Entre les següents fotos es pot apreciar un antic Ford Model A Coupé i un Auto Union 1000 coupé, precursor d'Audi, amb sostre escorredor de lona, 2 portes sense pilar tipus hardtop i carrosseria semi-fastback, cotxe molt avançat en la seva època i molt popular no només al seu país natal sinó també en Brasil i Argentina.
Hardtop
Les carrosseries tipus hardtop o "sostre dur" eren una especialitat nord-americana. Consistien en una versió sense pilar B d'un vehicle de sèrie. El propòsit del hardtop és aconseguir l'estètica del convertible, però evitant alguns dels seus inconvenients.
El més freqüent eren de dues portes, però també es va haver versions hardtop de quatre portes i fins i tot de familiars.
El hardtop presentava alguns inconvenients: L'absència del pilar B feia que el vehicle perdés rigidesa torsional i resistència en cas de bolcada o accident. Els Hardtop, per tant, eren freqüentment xassís o monobucs de convertibles i reforçats als quals s'afegia un sostre fix. El Hardtop era més pesat que el model del qual es derivava, però amb menor rigidesa torsional. La manca de pilar B en els Hardtop de quatre portes provocava problemes d'ajustament i de filtracions d'aigua entre les portes. De vegades, a causa de la flexió de la carrosseria, les portes podien obrir-se durant la marxa en prendre un revolt pronunciat.
Vehicle esportiu utilitari