Nikolai Alekséievitx Nekràssov, , (10 de desembre del 1821 – 8 de gener del 1878, Sant Petersburg) fou un poeta rus, escriptor, crític i editor associat amb Vissarion Belinski i autor del famós poema titulat Les dones de Rússia.
Biografia Primers anys Nikolay Alexeievitx Nekràssov va néixer a Nemiriv (ara a la Província de Vínnitsia, Ucraïna), a la Bratslavsky Uyezd de la governació de Podolia. El seu pare Alexey Sergeievitx Nekràssov (1788–1862) era un descendent de la noblesa terratinent russa i un oficial de l'exèrcit imperial rus. Hi ha una certa incertesa sobre els orígens de la seva mare. Segons Brokhaus & Efron (i això es correspon amb les notes autobiogràfiques de Nekràssov de 1887), Alexandra Zakrzewska era una noble polonesa, filla d'un propietari ric que pertanyia a szlachta. Els registres de l'església expliquen una història diferent, i els estudiosos russos moderns tenen el seu nom com Ielena Andreievna. «Fins fa poc, els biògrafs del poeta deien que la seva mare pertanyia a la família polonesa. De fet, era filla del funcionari de l'estat ucraïnès Alexander Semionovitx Zakrevski, propietari de Iuzvino, un petit poble de la governació de Podolia», va afirmar Kornei Txukovski el 1967.Korney Chukovski (1967) Commentaries to N.A.Nekrasov's Autobiography. The Works by N.A.Nekrasov in 8 vols. Khudozhestvennaya Literatura, Moscow. Vol. VIII. pàgines 463–475. Piotr Iakubovitx va argumentar que els registres podrien haver estat manipulats per ocultar el fet que la noia havia estat efectivament presa de Polònia sense el consentiment dels seus pares (Nekràssov a la seva autobiografia ho afirma).Iakubóvitx va rebutjar la noció antigament popular d'una noia polonesa que havia estat segrestada per un oficial rus de visita contra la seva voluntat, assenyalant la Mare, el vers autobiogràfic de Nekràssov que descrivia un episodi quan va descobrir als arxius de la seva família la carta de la seva mare escrita agitadament (i pel que sembla en un atac de passió, en francès i polonès) que va suggerir que, almenys durant un temps, estava profundament enamorada del capità de l'exèrcit. Dmitri Mirski va trobar una altra manera d'explicar aquesta discrepància suggerint que Nekràssov va crear el culte a la seva mare, li va donar qualitats improbables i va començar a adorar-la després de la seva mort.
El gener de 1823 Alexey Nekràssov, comandant de l'exèrcit, es va retirar i va traslladar la família a la seva finca a Grexnevo, Óblast de Iaroslavl, prop del riu Volga, on el jove Nikolai va passar els seus anys d'infància amb els seus cinc germans, els germans Andrei (n. 1820), Konstantin. (n. 1824) i Fiódor (n. 1827), germanes Elizaveta (n. 1821) i Anna (n. 1823). Aquesta jubilació anticipada de l'exèrcit, així com la seva feina com a inspector provincial, van frustrar profundament Aleksei Sergeievitx que aterria tant els pagesos com la pròpia família. Durant la infantesa, passada al Volga, prop de Iaroslavl, Nekràssov coneix els sofriments dels serfs de la gleva, i els sofriments de la seva mare, dona cultivada i sensible, esclavitzada pel marit. Dostoievski va dir d'ell: Era un cor ferit en néixer a la vida, i d'aquesta ferida que no es tancà mai era d'on brollava tota la seva poesia, tot el seu amor apassionat fins al sofriment per tot allò que pateix víctima de la violència i de la crueltat del poder sense límits, víctima d'allò que oprimeix la nostra dona russa, el nostre infant dins la família russa, el nostre home del poble en el seu destí, sovint tan amarg.
Aquestes experiències van traumatitzar Nikolai i més tard van determinar el tema dels seus poemes principals que representaven la difícil situació dels camperols i dones russos. La mare de Nekràssov estimava la literatura i va transmetre aquesta passió al seu fill; va ser el seu amor i suport el que va ajudar el jove poeta a sobreviure a les experiències traumàtiques de la seva infància, que es van veure agreujades per imatges d'injustícia social, semblants als records infantils de Fiódor Dostoievski.Nekrasov N.A. Materials for Biography. 1872. The Works by N.A.Nekrasov in 8 vol. Khudozhestvennaya Literatura, Moscow. 1967. Vol. VIII. pàgines 413–416. « El seu era un cor ferit, i aquesta ferida que no es va curar mai va servir com a font per al seu vers apassionat i patit per a la resta de la seva vida», va escriure aquest últim.
Educació i debut literari esquerra|miniatura|220x220px| Cada estiu, Nekràssov anava a caçar a la finca del seu germà de Karabikha, prop de Iaroslavl (ara un museu commemoratiu).
El setembre de 1832, Nekràssov es va incorporar al gimnàs de Iaroslavl però el va abandonar prematurament. Les raons d'això podrien haver estat els suposats problemes amb els tutors sobre els quals va escriure sàtires (cap document d'arxiu ho confirmi)The Works by A. Skabichevsky, Vol. II, Saint Petersburg, 1895, p.245 així com la insistència d'Aleksei Sergeievitx perquè el seu fill s'incorporés a l'acadèmia militar. El biògraf Vladimir Zhdanov també esmenta la falta de voluntat del pare per pagar l'educació dels seus fills; sens dubte va estar compromès en algun moment en una llarga correspondència amb les autoritats del gimnàs sobre aquest tema. Finalment, el juliol de 1837 es va emportar a casa dos dels seus fills grans, esmentant problemes de salut com a motiu, i Nikolai va haver de passar un any a Grexnevo, sense fer res més que acompanyar el seu pare en les seves expedicions. La qualitat de l'educació al gimnàs era deficient, però va ser allà on va créixer l'interès de Nekràssov per la poesia: admirava Byron i Puixkin, en particular l'Oda a la llibertat d'aquest últim.
Segons algunes fonts, llavors va ser enviat a Sant Petersburg pel seu pare, però Nekràssov a la seva autobiografia va sostenir que va ser la seva pròpia decisió d'anar-hi i que el seu germà Andrei el va ajudar a intentar persuadir el seu pare perquè obtingués totes les recomanacions requerides. «Als quinze anys tot el quadern [de versos] ja ha anat agafant forma, que era el motiu pel qual tenia picor de fugir a la capital», va recordar. Indignat per la negativa del seu fill a incorporar-se al Cos de Cadets, el pare va deixar de donar-li suport econòmic. El període de tres anys de les seves tribulacions de Petersburg va seguir quan el jove va haver de viure en condicions extremes i fins i tot una vegada es va trobar en un refugi per a persones sense llar. Ser d'origen noble només li va servir per tenir mala consciència de ser-ho. Les coses van anar millor quan va començar a donar classes particulars i a col·laborar en el Suplement literari de Russky Invalid, mentre recopilava llibres ABC i contes de fades versats per a nens i vodevils, sota el pseudònim de Perepelski. L'octubre de 1838 Nekrasov va debutar com a poeta publicat: el seu Pensament (Дума) va aparèixer a Syn Otechestva.Garkavi, A.M. N.A.Nekrasov's biography. Timeline. The Works by N.A.Nekrasov in 8 vol. Khudozhestvennaya Literatura, Moscow. 1967. Vol. VIII. pàgines 430–475 El 1839 va presentar exàmens a la facultat de llengües orientals de la Universitat de Sant Petersburg, va suspendre i es va incorporar a la facultat de filosofia com a estudiant a temps parcial on va estudiar, de manera irregular, fins al juliol de 1841. Anys més tard, els detractors van acusar Nekràssov de mercantilisme (Un milió era el seu dimoni, va escriure Dostoievski). Però, «durant vuit anys (1838-1846) aquest home va viure a la vora de la fam... si hagués fet un pas enrere, fet les paus amb el seu pare, s'hauria tornat a trobar amb total comoditat», va assenyalar Iakubovix. «Podria haver-se convertit fàcilment en un general brillant, científic destacat, comerciant ric, si hi hagués posat el cor», va argumentar Nikolai Mikhailovski, elogiant la tossuderia de Nekràssov a seguir el seu camí.
El febrer de 1840, Nekràssov va publicar la seva primera col·lecció de poesia Somnis i sons, utilitzant les inicials NN seguint el consell del seu mecenes Vassili Jukovski, que va suggerir que l'autor podria sentir-se avergonyit dels seus exercicis infantils al cap d'uns quants anys. El llibre, revisat favorablement per Piotr Pletniov i Ksenofont Polevoy, va ser rebutjat per Alexey Galakhov i Vissarion Belinski. Uns quants mesos més tard, Nekràssov va recuperar i destruir la major part no venuda de la seva primera col·lecció; algunes còpies que van sobreviure s'han convertit en una raresa des d'aleshores. Somnis i sons, de fet, va ser una col·lecció irregular, però no un desastre com es pretenia i va incloure, encara que en estat embrionari, tots els motius principals de la poesia de Nekrasov posterior.
esquerra|miniatura|280x280px| Nekrasov i Panayev visitant Belinski malalt. Per A.Naumov El primer mentor literari de Nekràssov, Fiodor Koni, que va editar revistes de teatre (Repertori del teatre rus, després Panteó, propietat de Nikolai Polevoi), el va ajudar a debutar com a crític literari. Aviat es va convertir en un autor prolífic i va començar a produir sàtires (L'orador, L'oficial dels Estats) i vodevils (L'actor, El prestador de diners de Petersburg), per a aquesta publicació i Literaturnaia Gazeta. L'afició de Nekràssov pel teatre es va imposar al llarg dels anys, i els seus millors poemes (Dones russes, El ferrocarril, Els contemporanis, Qui és feliç a Rússia?) tenien un element diferent de drama.
L'octubre de 1841 Nekràssov va començar a contribuir a Otechestvennye Zapiski d'Andrei Kraievski (que va fer fins a 1846), escrivint de manera anònima. L'allau de prosa que va publicar a principis de la dècada de 1840 no va valer, és cert, però diverses de les seves obres (en particular, No amagar una agulla en un sac) es van representar al Teatre Aleksandrinski amb cert èxit comercial. El 1842 (un any després de la mort de la seva mare) Nekràssov va tornar a Grexnevo i va fer les paus amb el seu pare, que ara estava força orgullós dels èxits del seu fill.
El 1843 Nekrasov va conèixer Vissarion Belinsky i va entrar al seu cercle d'amics que incloïa Ivan Turgenev, Ivan Panayev i Pavel Annenkov. Belinski, obsessionat amb les idees dels socialistes francesos, va trobar a Nekrasov un gran simpatitzant per a qui els horrors de la servitud a la finca del seu pare eren encara un record fresc. A la carretera (1845) i Pàtria (1846), dos dels primers poemes realistes de Nekrasov, van delectar Belinski.Panayev, Ivan. Literary Memoirs. Leningrad, 1950. P.249. El poeta va afirmar més tard que aquelles primeres converses amb Belinsky van canviar la seva vida i van commemorar el crític en uns quants poemes (En la memòria de Belinski, 1853; VGBelinski, 1855; Escenes de la caça de l'ós, 1867). Abans de la seva mort el 1848, Belinski va concedir a Nekràssov els drets per publicar diversos articles i altres materials originalment planejats per a un almanac, que s'anomenaria Leviatà.