miniatura|Estàtua de Khíntila a Madrid fou rei visigot d' Hispània, Septimània i Galítsia des del 636 al 639. Fou elegit rei en morir Sisenand, per una assemblea de bisbes i pròcers, seguint l'esperit del concili IV de Toledo, vers el mes d'abril del 636. Va succeir Sisenand i va regnar fins a la seva mort per causes naturals, governant els cinquè i sisè Concilis provisionals de Toledo. També va escriure poesia. El va succeir el seu fill, d'una esposa desconeguda, Tulga.
Regnat Chintila va esdevenir rei després de la mort del seu predecessor Sisenand el 636. Es desconeix si o com estava relacionat amb Sisenand, i tampoc és clar com va succeir Chintila a Sisenand. Tots dos reis van tenir regnats tumultuosos, enfrontant-se a rebel·lions orquestrades per altres que tenien algun dret al tron.
Chintilla va convocar dos Concilis a Toledo, el Cinquè Concili de Toledo el 636 i el Sisè Concili de Toledo el 638. El Sisè Concili va discutir temes com les normes eclesiàstiques, el tracte dels jueus al regne de Chintilla i fins i tot les lleis del regne pel que fa als drets dels ciutadans i la llei de propietat. El concili també va discutir, extensament, els requisits dels reis. Van decidir, per exemple, que només una persona de noble ascendència visigòtica podia ser rei.Peter Heather, “The Kingdoms of the Goths: Sixth-Century Crises and Beyond,” in The Goths (Oxford, UK: Blackwell Publishers, 1998), p. 283-284. 53 bisbes, diaques o altres representants de l'església van assistir al Sisè Concili de Toledo.
Persecució de les poblacions jueves Com a rei, Chintila es va assegurar que la ciutadania visigòtica fos completament cristiana, arribant fins i tot a prohibir l'entrada de jueus al regne. El Sisè Concili de Toledo el va elogiar per aquests esforços, demanant a Déu que assegurés que el rei visqués una llarga vida i prometent-se a mantenir-se vigilant perquè aquestes polítiques continuessin en el futur. Aquesta pràctica de persecució s'havia generalitzat sota el rei Sisebut (r. 611/612-620),Raymond Carr and Roger Collins, “Visigothic Spain,” in Spain: A History (New York, NY: Oxford University Press, 2001), p. 55-56. que va ordenar la conversió. Aquesta pràctica va ser condemnada posteriorment pel Quart Concili de Toledo.Carr and Collins, 60 Chintila va adoptar pràctiques similars i els concilis posteriors les van aprovar. El regnat de Chintila va establir les bases perquè els futurs reis visigòtics perseguissin encara més les poblacions jueves. L'any 650, les poblacions jueves que vivien entre els visigots van fer un jurament al rei Recesvint, indicant que havien estat batejats –sota pena de mort– com a cristians sota el rei Chintila, però que, independentment de la naturalesa forçada de la conversió, continuarien respectant els ensenyaments cristians en lloc de la seva herència jueva.Erica Buchberger, “Gothic Identity and the ‘Othering’ of Jews in Seventh-Century Spain,” University of Texas Rio Grande Valley Scholarworks, 2019, https://scholarworks.utrgv.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1055&context=hist_fac . El Codi Visigòtic va consolidar encara més la pràctica de Chintila de perseguir les poblacions jueves, amb una secció que prohibia específicament als ciutadans visigots protegir els jueus del regne visigot.S. P. Scott, ed., “The Visigothic Code,” UCA, accessed 2022, http://libro.uca.edu/vcode/vg12-2.pdf .
Relacions amb el papat La poesia del rei Chintila és indicativa de l'estil popular de l'època. Un exemple és un poema que va ser enviat al papa Honori I poc abans o poc després de la mort del papa. Chintila va donar una coberta (o "velum") d'algun tipus a la Basílica de Sant Pere, amb un poema que glorificava el papa Honori i Sant Pere, a més de pregar per la salvació. La comunicació de Chintila amb el papa va ser indicativa del compromís amb el cristianisme tal com es va esbossar al primer Concili de Nicea.
Estant tan recent el Concili toledà, i els anatemes llançats contra els opositors, no és probable que no es respectessin els seus acords. La noblesa més fortament contrària a Sisenand havia d'estar a més bastant debilitada, després dels càstigs impostos en el IV Concili de Toledo i dels possibles resultats del fracàs d'una rebel·lió. L'elecció va recaure en un magnat ancià (sembla que Khintila comptava amb vuitanta-sis anys), que probablement tenia el suport del clero (no molt favorable a Sisenand) i que segurament havia donat suport a l'anterior rei més per oportunisme (com els bisbes electors) que per convicció.
La seva primera decisió va ser convocar un Concili (V Concili de Toledo) que es va iniciar a l'Església de Santa Leocadia el 30 de juny del 636. Totes les decisions del Concili van ser de caràcter polític. En primer lloc es va tractar de la seguretat del rei, i després de la qüestió successòria.
El cànon setanta-cinc del IV Concili havia de ser llegit públicament després de cada Concili. Els descendents del rei havien de gaudir de tots els béns justament adquirits o que els seus pares els haguessin proporcionat. L'anatema havia de caure sobre tot aquell que en el futur els molestés o injuriés. També els fideles del rei, que constituïen una camarilla que l'envoltava i que eren considerats els seus partidaris incondicionals, consellers de confiança i auxiliars, havien de quedar protegits i conservar les seves propietats i els regals que el rei anterior els hagués atorgat.
Els que consultessin a endevins per conèixer la sort del rei serien excomunicats. La mateixa pena cauria sobre els que maleïssin al rei i els que s'agrupessin per col·locar a un altre en el tron. Tothom qui aspirés al tron sense ser elegit per qui corresponia (i sense ser de noble bressol) seria excomunicat i rebria l'anatema.
En les actes es diu clarament que "alguns homes als qui l'origen no orna i el valor no adorna" havien aspirat al tron. No sabem si l'aspiració la van realitzar mitjançant una rebel·lió o mitjançant la seva candidatura en el Concili que va elegir a Khintila.
Probablement la noblesa que havia recolzat a Sisenand havia comptat amb la majoria gràcies al suport dels francs i a la ràpida abdicació de Suintila. Però en celebrar-se l'elecció del seu successor l'elecció havia recaigut no en un dels primers seguidors de Sisenand, sinó probablement en un noble que havia entrat en el seu partit a última hora i forçat per les circumstàncies, que a més es va envoltar dels seus propis partidaris i va ignorar a la resta de la noblesa que podia haver-li dinar suport.
Khintila no va emetre moneda a la Narbonense, el que suggereix que allà podien tenir lloc esdeveniments dels quals no coneixem el seu desenvolupament. En el Concili sembla que tampoc va estar present cap bisbe de la província que cal suposar rebel·lada (l'assistència en tot cas no va ser molt important doncs sol van assistir 22 bisbes i dos representats; està en discussió l'assistència del metropolità de Narbona que segurament no va assistir, i sols el bisbe de Barcino va representar la Tarraconense oriental). Cap element permet assegurar que la indicació dels bisbes sobre aspirants al tron de baixa alcúrnia es referís a hispanoromans. Segurament la rebel·lió, si va existir, va ser sufocada el mateix any o l'any següent (637) i després d'això es va convocar un nou concili.
El VI Concili de Toledo es va inaugurar el 9 de gener del 638 i en ell van estar presents cinquanta-tres bisbes (més del doble que en l'anterior) i entre ells ni havia tres procedents de la Narbonense (els d'Elna i Lodeva i el metropolità de Narbona, Esclua). El Concili va ser considerat una reunió dels bisbes d'Hispània i la Gàl·lia a diferència de l'anterior que es va qualificar com una reunió de bisbes de "les diverses províncies d'Hispània".
L'assemblea va dictar algunes normes eclesiàstiques però sobretot va reafirmar les decisions del V Concili sobre seguretat del rei, de la seva família i dels seus fideles, i càstigs per als usurpadors i rebels, ratificació potser necessària per la falta d'assistència de gran part del clero al concili anterior. Els fills del rei conservarien els seus béns a la mort del pare i ningú podria injuriar-los. Els fideles conservarien els seus càrrecs i propietats menys si haguessin estat deslleials. Es prohibia especialment als clergues i laics formar un partit per coronar a un nou rei, i aquells que participessin en un complot i ho denunciessin davant el rei serien perdonats. Es condemnaven les usurpacions del tron quan morís el rei (el nou rei hauria de ser elegit regularment) i no tenia dret a regnar qui hagués estat decalvat o tonsurat, qui fora d'origen servil o qui pertanyés a una raça estrangera (no goda, car només als gots corresponia el dret de successió al tron). El Concili va tocar el tema dels acusats (culpables) de certs delictes (que pel que sembla eren un nombre important) que s'havien refugiat en terra estrangera (de fet s'indica en terra enemiga) i col·laborant amb ells havien causat danys al regne, els quals, en cas de ser capturats, serien excomunicats.
Els nobles de la Narbonense eren probablement antics lleials de Sisenand, defraudats pel seu successor. La seva aliança natural hagués estat amb el rei merovingi Dagobert I (que governava Nèustria i Borgonya) i aquest rei no va morir fins al 638; el va succeir el seu jove fill Clodoveu II sota tutela de la reina vídua Nantequilda, augmentant el poder del majordom de palau, Ega, i encara que no se sap la política de la nova direcció del regne en relació amb els rebels, la rebel·lió ja havia d'haver acabat. Dagobert regnava amb plenitud de poder el 636 i 637 i podria haver donat suport als rebels però amb menys èxit que uns pocs anys endarrere (cal tenir en compte que el regne franc estava embarcat en una penosa lluita en la part oriental del regne, i a certs conflictes interns). Per tant, és de suposar que Dagobert va prendre partit pels rebels, donant-los-hi suport militar (suport poc important doncs no va tenir èxit) i va acollir als refugiats. Els francs serien en aquest cas "l'enemic" el gener del 638, quan Dagobert fins i tot no havia mort (Dagobert va morir deu dies després d'iniciat el Concili, però la notícia no arribaria a Toledo, capital del regne, fins a diversos dies després), i en tot cas els seus successors no canviarien la seva política respecte al regne visigot. A més això seria coincident amb les posteriors informacions sobre els refugae (que podríem traduir per "fugits" o "refugiats polítics") a França. Però Fredegari, cronista del regnat de Dagobert, no esmenta els fets; si els francs van col·laborar amb els rebels (i dels textos del concili es dedueix que els rebels i "els enemics" van produir danys en territori visigot actuant conjuntament) és molt sorprenent que no aparegui a la Crònica de Fredegari.