El nacionalisme irlandès és un corrent sorgit des dels prolegòmens de la rebel·lió que va sacsejar la Irlanda el 1641, quan els nadius es van rebel·lar contra els colons procedents d'Anglaterra i d'Escòcia.Micheál O Siochrú Confederate Ireland 1642-1649 (Irlanda confederada 1642-1649) Four Court Press 1998 Isbn:1-85182-400-6 El moviment polític advoca per la unió de tota l'illa d'Irlanda lliure del domini d'Anglaterra. miniatura|Bandera de Leinster Alguns dels seus exemples més extrems són l'Exèrcit Republicà Irlandès (més conegut com a IRA) (Óglaigh na hÉireann o "exèrcit de voluntaris" en gaèlic irlandès, Irish Republican Army en anglès que des de finals del ha dut a terme atacs terroristes a Irlanda del Nord, la República d'Irlanda i Anglaterra; en especial en contra de la població protestant anglicana d'Irlanda del Nord i les autoritats civils i militars a Anglaterra.
Arrels
Irlanda ha estat sotmesa al control anglès de forma variable des de finals del . Els nadius van tractar de resistir la conquesta a través de mitjans militars, però la seva estructura formada per petits feus independents i l'absència d'un objectiu comú, com ara la creació d'un estat independent, va facilitar l'empresa als conquistadors. El conflicte causat per la presència anglesa es va intensificar després de la reforma protestant a Anglaterra, que va introduir un element religiós en la Reconquesta Tudor del , donat que la majoria dels irlandesos van continuar sent catòlics. Molts dels terratinents catòlics van ser desposseïts de les seves terres durant el procés de colonització i les seves propietats lliurades a una nova classe protestant terratinent procedent d'Anglaterra i Escòcia. A més, la Colonització de l'Ulster, iniciada en 1609, va significar la "plantació" d'una important colònia d'anglesos i escocesos al nord de l'illa.
El més semblant a una campanya nacionalista contra la presència anglesa va ser la rebel·lió iniciada per Hugh O'neill, comte de Tyrone i Red Hugh O'Donnell, dos dels nobles gaèlics més poderosos de l'Ulster, en la dècada dels 90 del . Aquesta rebel·lió, coneguda com la Guerra dels nou anys o Rebel·lió de Tyrone va estar que a punt d'expulsar els anglesos i convertir Irlanda un protectorat espanyol. Tanmateix, malgrat definir-se com un moviment d'irlandesos catòlics contra anglesos protestants, les forces d'O'Neill no deixaven de ser una coalició de clans i nobles que canviaven de plans i lleialtats segons els seus interessos. Molts historiadors veuen O'Neill motivat per l'ambició personal d'assegurar la seva autoritat en l'Ulster.
Més significatius van ser els esdeveniments dels anys 1641-1653, que es van iniciar amb la rebel·lió gaèlica, quan una coalició d'irlandesos i anglesos vells, van crear un estat independent de facto que va lluitar en les guerres dels tres regnes, conegut com la Confederació D'irlandesos Catòlics. Els confederats (coneguts també com la Confederació de Kilkenny), afirmaven la independència d'Irlanda davant Anglaterra, encara que acceptaven el mateix monarca. Exigien l'autonomia per al parlament irlandès, plens drets per als catòlics i el final de la confiscació de les propietats dels terratinents catòlics. Tanmateix, la causa confederada va ser derrotada durant la Conquesta de Cromwell entre 1649 i 1653 i la vella classe catòlica terratinent va ser definitivament desposseïda dels seus privilegis.
Un moviment monàrquic similar va aparèixer durant el període de 1680-90, quan els catòlics irlandesos jacobites van recolzar Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia després de la seva deposició per la Revolució Gloriosa. Els jacobites demandaven majoria catòlica en un parlament irlandès autònom, la restitució de les terres confiscades als catòlics i el nomenament d'un Lord tinent d'Irlanda irlandès. Igual com els confederats del 1640, els jacobites eren conscients de representar la "nació irlandesa", però no eren separatistes i representaven principalment la classe propietària. Com els confederats, també van ser derrotats en la Guerra guillermita d'Irlanda entre 1689 i 1691. A partir de llavors, el govern i la propietat van quedar a les mans de la cada cop més poderosa Ascendència Protestant. Els catòlics es van veure novament apartats de les posicions de poder amb la nova legislació penal.
Aquesta coincidència d'identitats religiosa i ètnica (catòlica i gaèlica), així com la consciència d'haver estat desposseïts i derrotat pels britànics protestants acabaria per convertir-se en un dels trets fonamentals del nacionalisme irlandès.
Primitiu nacionalisme - De Grattan a O'Connell miniatura|"Daniel O'Connell: The Champion of Liberty" (el campió de la llibertat) pòster publicat a Pennsilvània el 1847.
Els protestants que van dominar el parlament durant el van demandar en repetides ocasions una major autonomia d'aquest respecte del britànic - particularment la derogació de la Llei de Poyning, que permetia que aquest últim legislés Irlanda.
Aquells parlamentaris que més obertament es van manifestar en favor d'un major grau d'autogovern eren coneguts com a "patriotes", per exemple Henry Grattan, que va aconseguir una substancial independència legislativa substancial entre 1782 i 1783. Grattan i els elements radicals del partit del "Whig irlandès" van reivindicar igualtat per als catòlics en la dècada de 1790 per a la igualtat política catòlica i la reforma del procés electoral. D'altra banda, era partidari de mantenir amb la Gran Bretanya aquells llaços mútuament beneficiosos, que explicava amb el seu comentari: 'El canal [mar irlandès] prohibeix la unió; l'oceà prohibeix la separació'.
El caràcter nacionalista del moviment de Grattan ha estat objecte de discussió, donat que molts dels seus seguidors eren descendents de la "minoria colonial". Tanmateix, altres nacionalistes reconeguts com ara Neilson, Tone o Emmet també descendien de famílies angleses arribades a l'illa amb posterioritat al 1600.
El nacionalisme irlandès modern amb aspiracions democràtiques va néixer en la dècada de 1790 quan Theobald Wolfe Tone va fundar la Societat dels Irlandesos Units, per tal d'eliminar la discriminació religiosa per fundar després una República independent. Tone i la major part dels líders dels Irlandesos Units eren protestants inspirats per Revolució francesa, que somiaven amb una societat sense divisions sectàries, que atribuïen a la dominació britànica. Van rebre importants suports de la Primera República Francesa, enemiga llavors de la Santa Seu. Els Irlandesos Units es van aixecar en armes el 1798, provocant una sèrie de desordres i enfrontaments violentament reprimits per les autoritats britàniques. Posteriorment, el Parlament Irlandès va votar la seva autodissolució i amb l'entrada en vigor de l'Acta d'unió de 1800 els parlamentaris irlandesos van passar a ocupar el seu escó en el Parlament De Westminster. (Vegeu Història d'Irlanda).
Per causa d'aquests esdeveniments, van sorgir llavors dues formes de nacionalisme irlandès. Una era un moviment radical, conegut com a Republicanisme irlandès, el qual va advocar per l'ús de la força per fundar una República secular i igualitària, representat per grups com el de la Jove Irlanda, alguns dels quals van llançar una rebel·lió el 1848.
L'altra tradició nacionalista era més moderada, partidària de l'ocupació de mitjans no-violents per obtenir concessions del govern britànic. Mentre que ambdues tradicions eren predominantment catòliques en la seva base, la jerarquia de l'església s'oposava al separatisme republicà a causa dels seus mètodes violents i a la seva ideologia secular, mentre que donava suport al nacionalisme reformista no-violent.
Daniel O'connell es va convertir en el líder d'aquest nacionalisme moderat. O'Connell, cap de l'Associació catòlica i de l'Associació per la Derogació en els anys 20, 30 i 40, va fer campanya en favor de l'emancipació catòlica - el ple dret polític per als catòlics - i després de la "derogació de la unió", això és, l'abolició de l'Acta de 1800 i la creació d'un govern autònom irlandès sota la corona. Va aconseguir que s'aprovessin lleis que emancipaven els catòlics, però no va tenir tanta sort amb l'autogovern. El moviment d'O'Connell era més explícitament catòlic que els seus predecessors del . Va gaudir del suport del clericat catòlic, que s'havien oposat a les idees dels Irlandesos Units i va reforçar l'associació entre la identitat irlandesa i catolicisme. Els membres de la Jove Irlanda, una escissió de l'Associació, utilitzaven símbols tradicionals irlandesos com l'arpa i organitzaven les seves convocatòries en llocs com Tara o Clontarf fortament vinculats a la història irlandesa.
Associació per la Derogació / Jove Irlanda
A finals del , el nacionalisme irlandès es va convertir en la ideologia dominant a Irlanda, la qual cosa es va reflectir en un partit parlamentari fort en el Parlament del Regne Unit a Westminster que intentava aconseguir la derogació de l'Acta d'unió de 1800. Durant aquest període es va produir el naixement del moviment fenià, els màxims exponents del qual van ser l'IRB i el Clan Na Gael, la seva organització germana radicada als Estats Units.
La Gran Fam dels anys 1845 - 1849 va deteriorar la imatge del govern britànic a Irlanda, al qual se li va retreure la seva incapacitat per a evitar la mort per inanició de més d'un milió de persones. Entretant, el Clan na Gael, liderat per John Devoy havia estat preparant un exèrcit de veterans irlandesos de la Guerra De Secessió per envair el Canadà i exigir la retirada del govern britànic d'Irlanda. Alhora, l'IRB encapçalava un altre alçament a l'illa, que va ser desbaratat ràpidament gràcies al treball dels espies britànics.
Lliga Agrària Les mobilitzacions nacionalistes massives van començar quan la Lliga per l'autogovern d'Isaac Butt va decidir implicar-se en qüestions socials a finals de la dècada de 1870. Michael Davitt, membre de l'IRB, va fundar en 1879 la Lliga Agrària Irlandesa per reivindicar els drets dels arrendataris. La qüestió agrària a Irlanda estava profundament connectada amb el nacionalisme, ja que el la major part de la classe propietària irlandesa era majoritàriament un grup Anglo-Irlandès Protestant, conegut com l'Ascendència, les terres de la qual havien estat arrabassades als catòlics en els segles anteriors. De fet, els discursos i els escrits de la Lliga feien sempre referència a aquestes circumstàncies.
Una altra visió suggereix que la Lliga Agrària sorgeix directament de les associacions d'arrendataris formats durant l'època d'expansió viscuda durant el govern de Lord Palmerston durant les dècades de 1850 i 1860, que aspiraven a reforçar la situació econòmica que havien assolit. Després de la depressió de 1879 i la consegüent caiguda de preus i beneficis, aquests agricultors es veien amenaçats per la pujada de les rendes i els desnonaments per impagament. A més, els petits grangers de l'oest s'enfrontaven a la possibilitat d'una altra fam durant el dur hivern de 1879. En un primer moment, la Lliga Agrària va centrar la seva campanya en les "Tres efes" - fair rent, free surt and fixity of tenure (renda justa, llibertat de venda i seguretat en l'arrendament). Posteriorment, van fer un pas més en reivindicar la redistribució de la terra dels propietaris als arrendataris, el que finalment van aconseguir en 1903.
Els militants nacionalistes de seguida van comprendre que donant suport a la reforma agrària podrien aconseguir molt de suport entre el poble irlandès; per això, l'IRB va decidir adoptar en 1879 un Nou Rumb (New Departure). El republicà Clan na Gael va veure en això una gran oportunitat per orientar l'agitació popular cap a l'autogovern d'Irlanda. Els disturbis van assolir cotes importants de violència quan els membres de la Lliga es van resistir als desnonaments forçosos realitzats per l'Exèrcit britànic i la RIC, en el que seria conegut com a Guerra Agrària.