Lluís I de Castella i d'Aragó, dit el Ben Amat (el Bien Amado en castellà) o el Liberal (Madrid, Castella la Nova, 25 d'agost de 1707 – 31 d'agost de 1724), va ser rei de les Espanyes des de l'abdicació del seu pare Felip V de Castella, el 15 de gener del 1724, fins a la seva prematura mort, el 31 d'agost de 1724. La breu durada del seu regnat, de set mesos, va provocar que fos intranscendent tant en política interior com exterior. És un dels més breus de la història d'Espanya, fet que l'ha convertit també en un dels reis més desconeguts.
A banda de la poca transcendència, també va tenir molt poca incidència en matèria governamental per la intrusió en el govern que els seus pares feien des del seu retir, i el desinterès que mostrava Lluís pels afers d'estat. Tanmateix, sí que es van produir alguns intents per part dels ministres i consellers de Lluís I per tal de dur a terme reformes en l'àmbit intern i, a més, emancipar al jove monarca de la tutela paterna. D'altra banda, són coneguts els escàndols de la seva esposa Lluïsa Elisabet d'Orleans per la seva conducta poc decent per a l'època, que va amargar el que li quedava de vida a Lluís.
Aspecte El duc de Saint-Simon va fer una descripció de Lluís quan era Príncep d'Astúries, poc abans del seu ascens al tron:
El 1724, el marquès de San Felipe en va fer una altra descripció després de la seva mort:
Així doncs, l'aspecte físic del monarca era el d'una persona alta i prima, amb els cabells rossos, però lleig de rostre, car de cara s'assemblava al seu avi Víctor Amadeu II. Tanmateix, tenia una constitució físicament delicada, era feble i tenia poca força.
Sobre el seu caràcter se'n sap poc. A part dels adjectius que esmenta el marquès de San Felipe com la magnanimitat o la gentilesa, destaca la seva devoció religiosa. Altrament, els contemporanis afirmaven que havia heretat la intel·ligència i l'encant personal de la seva mare i la rectitud moral del seu pare, a qui sempre havia mostrat una gran submissió personal. El duc Saint-Simon apunta que li agradava la caça, però la veritat és que Lluís odiava les caceres en general i les armes de foc en particular, a causa d'haver assistit des de la seva infantesa a les repetides caceres dels seus pares.
D'altra banda, s'afirma que havia heretat el temperament sensual del seu pare, ja abans de casar-se sortia per Madrid amb un servent anomenat Lacotte, home amb fama de pederasta, que es diu que va arribar a seduir el príncep d'Astúries convençut que el jove tenia dificultats per copular. Estant casat, davant d'un matrimoni que no es va arribar a consumar mai, comencen a aparèixer testimonis que esmenten l'ambigüitat sexual del príncep. Diversos autors comenten aquest fet:
En definitiva, amb aquesta ambigüitat sexual s'esmenta que Lluís I era en realitat bisexual, igual estava en companyia d'homes que de dones, i que això no li suposava cap mena de problema.
Finalment, Lluís, molt estimat pel poble, va respondre d'igual manera aquesta estima. Va ser aquest monarca el que va instituir el tuteig envers els súbdits. Per bé que primer tutejava els seus germans, trencant l'estricte protocol palatí, poc després va començar a tutejar els seus servents; una tradició que s'ha mantingut en la monarquia espanyola fins al segle XXI.
Infància miniatura|Naixement de Lluís en un almanac de 1708 conservat a la Biblioteca Nacional de França. Lluís va néixer al Palau del Buen Retiro, a Madrid, el 25 d'agost de 1707. Batejat Lluís Felip Ferran Josep, en honor dels reis Lluís IX de França i Ferran III de Castella, era el fill primogènit del primer Borbó espanyol Felip V i la seva primera esposa Maria Lluïsa de Savoia i, per tant, besnet de Lluís XIV de França, per línia paterna, i de Víctor Amadeu II de Savoia, per la materna.
Va ser el primer Borbó nascut a terres castellanes, el que va fer que els castellans li demostressin una esperança cega i li mostressin sempre una gran simpatia. La seva naixença, en plena Guerra de Successió, va servir a Felip V com a mètode de propaganda, i, per això, la mateixa reina mostrava enorgullida el nadó, exclamant davant del poble: «¡Éste es Luisillo, vuestro paisano!». El 7 d'abril de 1709, amb tan sols dos anys, Felip V va convocar les corts a fi que juressin a Lluís com a príncep d'Astúries i successor de la corona.
La seva mare, Maria Lluïsa de Savoia, morí quan Lluís tenia set anys, un fet que li comportà a ell i als seus germans una sèrie de mancances emocionals. Per tal de suplir la figura materna, va decidir tenir cura dels seus germans i fer-se'n responsable, sobretot a partir del casament del seu pare amb Isabel Farnese. Després de la tutela de Marie-Anne de La Trémoille, princesa dels Ursins, l'arribada de la seva madrastra, tot i que mai no va tractar malament els fills del primer matrimoni de Felip V, no va donar continuïtat a l'ambient familiar i va deixar a l'hereu en mans de Julio Alberoni. Des d'aleshores Lluís va ser instruït pel jesuïta Ignace de Labrussel, però no va tenir una educació en profunditat. Lluís no tenia un interès especial en les assignatures comunes, sinó que es mostrava més interessat per la música i, especialment, per la dansa; en general, va ser amant de les arts.
Amb tretze anys, Lluís combinava la vida de palau amb activitats mundanes. S'aficionà al robatori en horts propers al Palau del Buen Retiro i sortia a altes hores de la nit amb gent de mala reputació. Sortia amb els seus criats a cercar dones pels carrers de Madrid; havent heretat el caràcter sensual del seu pare, gairebé sempre anava acompanyat del servent Lacotte. Aquest costum el va mantenir fins i tot després d'haver-se casat, per tal d'allunyar-se de la seva dona. Això el va fer immensament conegut pel poble madrileny, que el veia constantment pels carrers. Per la vila circulava un comentari:
Matrimoni miniatura|esquerra|Lluïsa Elisabet d'Orleans (Ranc, 1724). Lluís I va contraure matrimoni amb Lluïsa Elisabet d'Orleans, filla de Felip d'Orleans, regent de França, i de Francesca Maria de Borbó. La cerimònia matrimonial va ser oficiada el 20 de gener de 1722 a Lerma (Burgos). El matrimoni no va tenir descendència.
El seu matrimoni va ser el resultat d'un dels estratagemes polítics de la madrastra Isabel Farnese, per tal de convertir els seus fills naturals en reis. Lluís va convertir-se en una moneda de canvi oferida a Felip d'Orleans, que llavors era regent de França. L'objectiu era casar en el futur a Lluís XV, llavors menor d'edat, amb la infanta Maria Anna Victòria, filla natural d'Isabel.
L'esposa de Lluís I tenia una conducta lleugera, a causa de l'ambient en el qual havia crescut. Lluïsa Elisabet va ser una font inesgotable de problemes per al monarca, i va arribar a cansar-se d'ell, tot i que s'afirma que Lluís la va estimar veritablement. Durant el curt matrimoni, va protagonitzar una sèrie d'accions que van escandalitzar a la cort espanyola i, a més, va amargar el que li quedava de vida al seu marit. Bevia en excés, acostumava a vestir més lleugerament del que estipulava una conducta decent a l'època i va ser enxampada en diverses ocasions amb algunes de les seves cambreres, totes despullades, a les seves habitacions. Aquests escàndols van ser utilitzats per l'ambaixador francès a Madrid intentant convèncer a Felip V i a Isabel Farnese de l'anul·lació del matrimoni. La raó última era que Lluïsa Elisabet pertanyia a la casa d'Orleans, enemistada amb la de Borbó, regnant a França. D'altra banda, Lluïsa Elisabet tampoc era del gust de Felip i Isabel i es van arribar a plantejar seriosament l'anul·lació del matrimoni.
Aquesta anul·lació no arribaria mai i els escàndols de la nova reina foren tan sonats que, fins i tot, va acabar reclosa a l'alcàsser reial obligada pel seu marit, sota la vigilància de la cambrera major, la comtessa d'Altamira. S'estima que la reina va estar tancada entre una i dues setmanes, però no se sap per què Lluís va decidir alliberar-la finalment, si bé és possible que fos a causa de les peticions de Lluïsa Elisabet, el dèbil caràcter del rei i la pressió de les cancelleries europees. Finalment, Lluís I la va perdonar. La reconciliació matrimonial va arribar poc abans que Lluís emmalaltís de verola. Durant el període de malaltia i fins a la seva mort, la reina el va assistir assíduament, fet que va provocar que Lluïsa Elisabet es contagiés, encara que ella va aconseguir sobreviure a la malaltia.
Abdicació de Felip V El 10 de gener de 1724 a La Granja de San Ildefonso, Felip V va signar un decret en virtut del qual abdicava la corona en favor del príncep d'Astúries, Lluís. Les altres clàusules del decret estipulaven que, en defecte de Lluís, la corona havia de passar al germà d'aquest, Ferran, o bé en defecte d'aquest, als germanastres nascuts del matrimoni amb Isabel Farnese. D'altra banda, Felip i la seva esposa es reservaven el palau i el reial lloc de San Ildefonso per al seu retir, durant el qual rebrien periòdicament una renda per a viure i per a continuar les obres de l'indret. Lluís esdevenia rei d'Espanya amb disset anys, i acceptà gustosament la renúncia del seu pare.
Segons el decret de renúncia, el motiu pietós per a deixar la corona era aconseguir la salvació de l'ànima de Felip i guarir el mal que l'afectava físicament. «Para servir a Dios y, desembarazado de estos cuidados, pensar en la muerte y solicitar mi salud», exposava el decret. Aquestes raons han estat posades en dubte discutides entre els historiadors. L'explicació que genera més consens és la que afirma que Felip V esperava la mort prematura de Lluís XV, de precària salut, i així poder optar a la corona francesa. D'aquesta manera, el moviment polític hauria sorgit possiblement de la reina, que després de la mort del regent de França, havia deixat de banda l'oposició de Felip V d'heretar la corona francesa, i hauria empès al seu marit a abdicar en Lluís. Una abdicació que, a més, no es va realitzar segons s'estipulava oficialment, a través de la reunió de les Corts.
Regnat miniatura|Lluís I, de Meléndez (1724) miniatura|Isabel Farnese (Meléndez, 1715) va ser la gran interessada a influir en el govern, i va obligar el seu espòs a mantenir controlat Lluís. La proclamació de Lluís I, el 15 de gener de 1724, va tenir una gran acollida i entusiasme entre la població, sobretot la de la capital, perquè era el primer Borbó nascut a la vila. Per tal de suplir la inexperiència del nou monarca es va constituir un consell assessor compost per diverses personalitats, entre les quals es trobava el marquès de Mirabal, president del Consell de Castella; Diego de Astorga y Céspedes, arquebisbe de Toledo; Juan de Camargo, inquisidor general i bisbe de Pamplona; i, finalment, hi havia altres nobles i funcionaris amb càrrecs als despatxos de govern: els marquesos de Valero, d'Aitona, de Lede i el comte de Santisteban del Puerto, i, finalment Miguel Francisco Guerra i el secretari del despatx universal, Juan Bautista de Orendain.
El nou rei va ocupar el tron uns set mesos, durant els quals el monarca va viure bastant despreocupat dels afers d'Estat. En realitat foren Felip V i Isabel Farnese els que van continuar governant des del seu retir a la Granja de San Ildefonso. Probablement, Felip realment buscava un retir tranquil lluny de les qüestions de govern, i qui realment governava era la reina. Per acabar d'agreujar aquesta situació de dependència, el mateix Lluís, molt submís al seu pare, consultava tot el que podia amb Felip a través del marquès de Grimaldo, el que provocà que hi hagués dues corts i dos governs paral·lels a Madrid i a San Ildefonso. Alguns nobles i alts funcionaris propers al nou monarca, veient els nuls efectes pràctics que havia tingut l'abdicació, van decidir intentar deslliurar a Lluís de la tutela paterna i dur a terme la creació d'un partit contrari a Isabel Farnese.
Política interior