La Lliga de Delos, també coneguda com a Lliga Hel·lènica, Lliga Dèlica, Confederació de Delos, Confederació Marítima de l'Àtica, Lliga Marítima Atenenca, Lliga Deloàtica o Amficcionia de Delos, fou una associació de ciutats estat gregues establerta durant el i amb un nombre de membres que oscil·la, segons les fonts, entre 150 i 173 sota el lideratge d'Atenes. Tingué el propòsit de continuar lluitant contra els perses de l'Imperi Aquemènida després de les victòries gregues en la batalla de Salamina i la batalla de Platea, al final de la segona invasió persa de Grècia.
El nom modern de la Lliga deriva del seu lloc de reunió oficial, l'illa de Delos, famosa pel culte a Apol·lo, on se celebraven les assemblees anuals de les ciutats de la Lliga i se'n guardava el tresor fins que Pèricles el traslladà a Atenes, sancionant el predomini militar i polític absolut de la ciutat sobre la resta d'aliats.
Poc després de la seva creació, Atenes començà a emprar els fons de la Lliga per als seus propis propòsits, fet que provocà conflictes entre Atenes i els membres menys poderosos de la Lliga. Cap al 431 aC, l'amenaça que la Lliga presentava a l'hegemonia espartana combinada amb el ferri control d'Atenes sobre la Lliga de Delos, provocà l'esclat de la guerra del Peloponnès; la Lliga es va dissoldre en acabar la guerra l'any 404 aC.
El restabliment d'una aliança naval àtica el 379-78 aC mostra que les funcions protectores associades es continuaven valorant positivament, especialment en el cas de les polis aliades més petites; tanmateix, el paper de lideratge d'Atenes es va reduir significativament i es corresponia a la seva posició general debilitada. L'ascens de Macedònia com a gran potència grega també va reduir la influència d'Atenes a l'Egeu i encoratjà la separació dels confederats. La derrota d'Atenes i els seus aliats en la batalla de Queronea l'any 338 aC contra els macedonis, va significar el final de la Segona Lliga atenesa.
Història Rerefons
miniatura|Obra del 1905 que recull en anglès l'Imperi atenès l'any 445 aC, segons les Llistes de Tributs. Les illes de Lesbos, Quios i Samos (ombrejades al mapa) no pagaven tribut Les guerres mèdiques tenen el seu origen en la conquesta de les ciutats gregues d'Àsia Menor, i particularment de Jònia, per l'Imperi persa aquemènida de Cir el Gran poc després del 550 aC. Els perses consideraven els jonis difícils de governar, i finalment es van conformar patrocinant un tirà en cada ciutat jònica. Si bé els estats grecs foren en el passat sovint governats per tirans, aquesta forma de govern estava en declivi. Cap al 500 aC, Jònia sembla haver estat madura per a la rebel·lió contra aquests vassalls perses. La tensió latent finalment esclatà en una revolta oberta a causa de les accions del tirà de Milet, Aristàgores. Aquest, en un intent de salvar-se de les conseqüències d'una desastrosa expedició patrocinada pels perses l'any 499 aC, va decidir restablir la democràcia.Heròdot: Història. 5.37 Això desencadenà revolucions similars en tota Jònia, que s'estengueren fins a l'hexàpolis dòrica i Eòlida, amb la qual cosa va començar la revolta jònica.
miniatura|esquerra|Mussol d'Atena, patrona d'Atenes
Els estats grecs d'Atenes i Erètria es deixaren atreure a aquest conflicte per Aristàgores i durant la seva única temporada de campanya (498 aC) contribuïren a la captura i crema de la capital regional persa de Sardes. Després d'això, la revolta jònica continuà (sense més ajut exterior) durant cinc anys més, fins que fou completament esclafada pels perses. No obstant això, en una decisió de gran transcendència històrica, el rei persa Darios el Gran va decidir que, tot i haver sotmès la revolta, calia castigar les ciutats d'Atenes i Erètria per haver donat suport a la revolta jònica, en la creença que els estats grecs podrien constituir en el futur una amenaça per als dominis perses.
Amb aquest propòsit Darios va emprendre la conquesta de Tràcia, Macedònia i les illes de l'Egeu. Després va conquerir Eubea i arrasà Erètria. La invasió va acabar l'any 490 aC amb la decisiva victòria atenesa en la batalla de Marató. Poc després, Darios va morir i la responsabilitat de la represa del conflicte va recaure en el seu fill Xerxes. Deu anys més tard, Xerxes va dirigir personalment una segona campanya militar contra Grècia amb una imponent força terrestre i naval.
Els grecs, després de les derrotes en les batalles de les Termòpiles i Artemisi es van retirar al Peloponnès i abandonaren en mans de l'enemic Beòcia i la mateixa Atenes, que va patir un violent saqueig. Els perses, envalentits, van envoltar la flota grega restant prop de l'illa de Salamina, però en la batalla posterior van patir una derrota decisiva. L'any següent els aliats van aplegar l'exèrcit grec més gran vist fins aleshores i van derrotar la força d'invasió persa en la batalla de Platea, mentre que la flota aliada en derrotà les restes de la persa en la batalla de Mícale, que marca convencionalment el final de les invasions perses i l'inici del contraatac grec.
La derrota persa de Mícale va induir les ciutats gregues d'Àsia Menor a rebel·lar-se de nou, ja que els perses, sense flota, eren impotents per aturar-les,Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès. I,89 mentre que la flota grega ocupà el Quersonès Traci i la ciutat de Sestos.Heròdot, Història IX, 114
L'any 478 aC els aliats van enviar una força per conquerir la ciutat de Bizanci, l'actual Istanbul, però, tot i que el setge va tenir èxit, el comportament arrogant del general espartà Pausànies va alienar nombrosos aliats que, després d'aconseguir que Esparta el retirés, van confiar la flota als atenesos.Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès. I,95
Fundació miniatura|Fragment de la Llista de tributs atenesos, 425–424 aC Després de Bizanci, Esparta estava adelerada per posar fi a la seva implicació en la guerra. Els espartans temien molt l'ascens dels atenesos com un desafiament al seu poder. A més, els espartans opinaven que, amb l'alliberament de la Grècia continental i les ciutats gregues d'Àsia Menor, el propòsit de la guerra ja s'havia assolit. Potser també hi havia la sensació que l'establiment de seguretat a llarg termini per als grecs asiàtics seria impossible. Després de Mícale, el rei espartà Leotíquides havia proposat «trasplantar» tots els grecs d'Àsia Menor a Europa com l'únic mètode per alliberar-los permanentment del domini persa.
Xàntip, el comandant atenès a Mícale, ho havia rebutjat furiós; les ciutats jòniques havien estat colònies ateneses, i els atenesos, si ningú més ho feia, protegirien els jonis. Això marcà el punt en què el lideratge de l'aliança grega passà efectivament als atenesos. Amb la retirada espartana després de Bizanci, el lideratge dels atenesos es va fer explícit.
L'aliança informal de ciutats estat que havien lluitat contra la invasió de Xerxes havia estat dominada per Esparta i per la Lliga del Peloponnès. Amb la retirada d'aquests estats es convocà un congrés a l'illa sagrada de Delos a fi i efecte d'instituir una nova aliança per continuar la lluita contra els perses; d'aquí la designació moderna «Lliga de Delos». Segons Tucídides, l'objectiu oficial de la Lliga era «arrasar el territori del rei per venjar els mals que havien patit».Tucídides: Història de la Guerra del Peloponès. I.96
En realitat, aquest objectiu es dividia en tres esforços principals: preparar-se per una futura invasió, consumar la venjança contra Pèrsia i organitzar un mitjà per dividir el botí de guerra. Els membres podien triar entre oferir forces armades o pagar un impost al tresor comú; la majoria dels estats van triar l'impost. Els membres de la Lliga juraren tenir els mateixos amics i enemics i llançaren lingots de ferro al mar per simbolitzar la permanència de l'aliança. El polític atenès Arístides passà la resta de la seva vida ocupat en els afers de l'aliança i morí (segons Plutarc) uns anys més tard al Pont, mentre determinava quin havia de ser l'impost dels nous membres.Plutarc: Vides paral·leles. Arístides.26
El total de les contribucions anuals es va establir en 460 talents. Això encara era inferior a la suma que abans s'havia de pagar als perses només des de les ciutats gregues d'Àsia Menor. Les illes de Tasos, Naxos, Lesbos, Quios i Samos proporcionaren els seus vaixells per compensar l'obligació de pagar un tribut. Les polis menors, que no estaven en condicions de fer-ho a causa dels costos derivats de la construcció naval i els salaris de les tripulacions, es van veure obligades a fer pagaments proporcionals a la seva capacitat. Aquesta organització representà, a llarg termini, una innovació per als estàndards grecs; en la Lliga del Peloponnès només hi havia pagaments relacionats amb esdeveniments.
Estructura organitzativa inicial
|miniatura|esquerra|Ruïnes a l'illa de Delos Com a simmàquia, la Lliga incloïa un gran nombre de polis de la Grècia continental, de l'Àsia Menor occidental i de Tràcia, així com moltes illes de l'Egeu. Durant gairebé un quart de segle, el centre i lloc de reunió de l'aliança naval no era Atenes, sinó l'illa de Delos, de l'arxipèlag de les Cíclades. L'Assemblea Federal (sinedri) s'hi reunia pel cap baix una vegada a l'any i els fons comuns de la Lliga es custodiaven al temple d'Apol·lo. El déu al qual originàriament es va subordinar la Lliga era, per tant, l'Apol·lo de Delos.
La igualtat nominal prevalia en l'Assemblea Federal, des de la polis més gran fins a la més petita: cadascuna tenia un sol vot en el procés de presa de decisions. No obstant això, Atenes trobava sovint majories per a les seves propostes entre els aliats al sinedri. És probable que l'autoritat de l'Assemblea Federal fos tant el poder sancionador en cas de deserció dels aliats com la funció de control pel que fa a la valoració lícita del tribut per part dels membres de la Lliga.
Lideratge d'Atenes Des del primer moment, els atenesos, que havien estat nomenats per a la direcció militar de l'aliança naval, no sols tenien del seu costat el pes de la seva gran flota de vaixells i la gestió de les operacions al mar per part dels estrategs atenesos, sinó que, amb Arístides, també van aportar la persona responsable de l'avaluació original del tribut (que sovint era lloada com a justa). Endemés, els deu administradors (hel·lenotamiai) del tresor de la Lliga de Delos, format amb les aportacions econòmiques (fóroi) dels membres, procedien de l'Àtica, sense que això hagués causat cap ofensa notable.
Així, a la direcció militar s'hi sumà el lideratge organitzatiu d'Atenes, combinat amb la corresponent autoritat política, que també es manifestà en l'assemblea federal. Entre les polis aliades, moltes eren tan petites que difícilment haurien pogut imposar-se de manera independent al seu entorn, per la qual cosa la cura de la llunyana Atenes podia semblar-los avantatjosa. Per tant, d'una banda, Atenes era «igual entre iguals» però, de l'altra, fou l'hegèmon de la Lliga Àtica des del principi, la potència líder indiscutible.
El que podria haver significat en realitat la igualtat d'aquestes ciutats aliades, en gran part petites, amb Atenes, roman ben il·lustrat per un dels contes d'animals d'Antístenes, que va viure a Atenes a l'època de Pèricles: «Quan els conills de l'assemblea van demanar la igualtat per a tots els animals, els lleons els van respondre: Conills! A les vostres paraules els manquen les nostres urpes i les nostres dents».
El camí de la rebel·lió Primers anys