miniatura|Mapa actual de l'estat d'Israel Palestina (; ; ; , Pléixet - Palestina, o , Érets Yisrael) és una regió històrica del Pròxim Orient compresa entre el mar Mediterrani i el Jordà, on actualment es troben l'Estat d'Israel i els Territoris Palestins, sota l'Autoritat Nacional Palestina. És tal com es va designar tradicionalment l'antic país de Canaan o d'Israel, sobretot a partir de la revolta jueva (132-135), en què l'antiga Judea que formà part de la província romana de Síria va esdevenir província de Síria-Palestina o simplement Palestina. miniatura|Vista de Jerusalem, amb la cúpula de la Roca en primer terme miniatura|Un mill, la moneda utilitzada durant el Mandat britànic miniatura|Segell de deu mills miniatura|Passaport del Mandat britànic de Palestina
Limita amb Egipte al sud, el Líban i Síria al nord, Jordània a l'est i la mar Mediterrània a l'oest. Palestina, bressol de civilitzacions i de religions, és la Terra Santa dels cristians, la terra bíblica dels jueus, i lloc sagrat per als musulmans.
Històricament, ha sigut un país de conflictes territorials i religiosos, molt agreujats des de l'establiment de l'estat d'Israel. En l'actualitat, l'Autoritat Nacional Palestina seu entre els estats observadors de l'ONU a l'espera de poder seure entre els estats membres de ple dret.
El gentilici de la regió històrica és palestinenc i palestinenca, mentre que el del poble actual és palestí i palestina.
Etimologia La paraula Palestina deriva de Plesheth, un nom que apareix sovint en la Bíblia i que ha esdevingut filisteu en català o philistine en anglès. Plesheth, que té per arrel palash, tenia el significat de 'migrador'. Els filisteus no eren àrabs, ni tan sols semites, estaven més a prop dels grecs amb orígens a l'Àsia Menor i localitats gregues. No parlaven àrab. No tenien cap connexió, ètnica, lingüística o històrica amb Aràbia o els àrabs. Els filisteus van arribar a la zona vers el 1200 aC en les migracions dels Pobles de la Mar i van ocupar terres dels cananeus semites.
Filistin fou el nom que els musulmans van donar a Palestina. Amr al-As va envair la regió de Gaza el febrer o març del 634. Conquerida Gaza, van atacar Cesarea de Palestina (Kaysariyya) el juliol i la van assetjar. El contraatac romà d'Orient va fer aixecar el setge, però els grecs foren derrotats a Adjnadayn (estiu del 634) i després els musulmans van poder ocupar les diverses ciutats i pobles com Samària (Sebasteya), Nablús, Lydda (Ludd), Yubna, Emmaús (Amwas), Bayt Djibrin i Jaffa (Yafa). Després de la batalla del Yarmuk (Yarmuk), del 15 al 20 d'agost del 636, amb una decisiva victòria musulmana, Jerusalem fou assetjada i va capitular. Els musulmans van entrar llavors a Síria (637), mentre reprenien el setge de Cesarea, que altre cop van abandonar per marxar a Egipte. Amr va deixar el comandament a Yazid ibn Abi Sufyan i després al germà d'aquest. El 640 o 641, Cesarea fou ocupada. L'antiga Palestina Prima fou transformada en el jund de Filistin i la capital es va fixar a Luud i després a Ramla, fundada pels musulmans (i en fou governador Sulayman ibn Abd al-Malik, que el 715 va esdevenir califa). Sulayman va construir també a l'esplanada de Jerusalem (Haram) la mesquita d'Al-Aqsa i el Kubbat al-Sakhra. El jund, amb superfície variable, va subsistir fins al . El Nègueb (al-Tih) i Sinaí foren part del jund.
Després dels governs teòricament califals dels tulúnides i ikhxídides, el 969 va passar als fatimites. Durant el govern dels califes fatimites, els djarràhides instal·lats a Ramla van dominar temporalment la regió. Sota el califa fatimita Al-Hàkim bi-amr-Al·lah (996–1021), el Sant Sepulcre de Jerusalem fou destruït i es van prendre mesures contra els cristians. A finals del , el turc Atsiz ibn Uvak va dominar Palestina i, efímerament, la van dominar després els ortúcides, que foren expulsats pels fatimites (1086-1097), just quan va arribar la Primera Croada, que va fundar el Regne de Jerusalem (1099-1187) conquerit per Saladí. Recuperada pels aiubites, part de Palestina amb Jerusalem fou retornada als croats el 1229 per un tractat concedit per l'aiubita al-Kamil ibn al-Adil (1218-1238).
esquerra|miniatura|Porta de Damasc, Jerusalem Sota els mamelucs Filistin va dependre de la nihaya de Damasc i la formaven sis districtes: Ludd, Gaza, Kakun, al-Kuds (Jerusalem), al-Khalil (Hebrón) i Nablus. El 1270, els mamelucs van ocupar Ascaló als croats, que el 1291 foren expulsats de les seves darreres places fortes, Cesarea i Acre. El 1516, després de la batalla de Dabik, la regió va passar als otomans.
Geografia Muntanyes Al nord, queda delimitada pels darrers contraforts de l'Hermon (2.814 m) i les muntanyes de l'Hauran (1.830 m). Al centre, Cisjordània es caracteritza per la cadena muntanyosa que la travessa en direcció nord-sud al centre del país (Samaria, 940 m, i Judea, 1.027 m). Al nord-oest, hi ha el massís muntanyós de Galilea (1.208 m), amb una important derivació que arriba fins a la Mediterrània, el mont Carmel (650 m).
Deserts miniatura|Ruïnes al desert del Nègueb Al sud, queda delimitat pel desert del Nègueb, que amb la fundació de ciutats i pobles israelianopalestins, comença a reprendre la vitalitat agrícola i mineral de què fruí en altres temps. Desert de Síria. A la banda sud-oriental, el desert de Judà.
Valls i planes De nord a sud, la vall del Jordà la divideix en dues parts: la Cisjordània a llevant fins a la Mediterrània, i la Transjordània a ponent. Al sud, la plana de Wadi Araba. Al nord-est, l'altiplà del Golan ha estat regió volcànica, fenomen que hom també pot observar a la Cisjordània, a la regió de Tiberíades (Hittin). A l'est, l'altiplà de Moab té 808 m d'altitud (Nebó). Al litoral mediterrani, la plana de Sharon i la Shefela, fins a la franja de Gaza, són les regions més fèrtils del país i de més densitat de població.
Rius El Jordà, amb 320 km, és l'únic riu amb entitat de Palestina. El Nahr al-Yarmūk i el Nahr al-Zarqā', alimenten el Jordà i l'Arnon la mar Morta. A la Cisjordània, l'Harod desemboca al Jordà, mentre que el Qishon i el Yarqon baixen a la Mediterrània. Les pluges, d'octubre a abril, són normalment escadusseres.
Mars i llacs A la depressió central, és on s'obté el nivell més baix de la terra en relació amb la Mediterrània. La mar Morta amb -394 m i el llac de Tiberíades amb -208 m.
Història
Història bíblica
El debat sobre els drets històrics que reclamen els jueus sobre el territori de Palestina es remunta a 3.000 anys aC. En aquest debat, intervenen la història, els textos bíblics i les seves diferents interpretacions.
El nom Palestina es refereix a una regió de la costa mediterrània oriental des del mar a la vall de Jordània i des del desert del Nègueb pel sud fins a la regió dels llacs de Galilea al nord.
miniatura|Mapa del 1759 de la Terra Santa de Palestina Les primeres tribus de Canaan, d'origen semita, són esmentades al Gènesi: sidonites (a la costa nord), hetites (Hebron), jebusites (Jerusalem), amorites (a l'est dels hetites i a l'oest de la mar Morta), guirgaixites (regió de Sequem), hevites (al nord dels jesubites), arquites, sinites, arvadites, zemarites, i hamatites. Els cinc darrers, no se'ls esmenta a la història de Palestina i haurien emigrat cap al nord. La resta va romandre més al sud. La part sud de la costa pertanyia als cananeus, però vers el 1200 aC va passar als palestins o filisteus, que eren un dels Pobles de la Mar.
Hi havia altres tribus menors com els amalequites (al sud dels hetites i jebusites), els perizzites (a les muntanyes) i els canaanites (subtribu dels cananeus) a la costa fins al Jordà.
Els amorites tenien cinc caps o xeics: Jerusalem, Hebron, Iarmuth, Laquish i Eglon i, a més, dominaven dos regnes a l'est del Jordà: els hivites dominaven a Gibeon, Chephirah, Beeroth, Kiriath-Jearim i la terra de Mizpeh.
Els israelites, dirigits per Josuè, es van establir en aquesta terra, i van repartir el país entre les dotze tribus: Judà al sud i l'oest de la mar Morta Simeó, al sud de l'anterior Dan, la costa sud Benjamí, la zona de Jerusalem Efraïm, la regió de Sequem Manassès, la costa central Issacar, la regió de Bethshan Aser, la costa nord Zabuló, a l'est del mont Carmel Neftalí, al nord del llac Tiberíades Gad, a l'est del Jordà Rubèn, a l'est de la mar Morta
Els israelites, inicialment més una divisió religiosa que no pas ètnica (eren semites i parlaven hebreu com els cananeus), van conquerir el regne amorita de Sihon (amb capital a Heshbon) i altres ciutats estat dels cananeus i, amb el temps, forts de la seva unitat religiosa que els donava una major cohesió, van arribar a ser els amos de tot Palestina i es van unificar sota un únic rei.
Part dels jueus foren expulsats per Nabucodonosor II cap a terres de Babilònia, però amb l'adveniment dels perses els jueus foren autoritzats a retornar a la seva terra. En aquells anys, els governador portava el nom de "governador d'aquest costat del riu" (Eufrates) sense que tingués una denominació específica.
Va pertànyer a Pèrsia i després a l'imperi d'Alexandre Magne. Antígon la va dominar a partir del 321 aC i des del 301 aC va passar a Egipte. Finalment, va passar als selèucides, però el seu poder es va anar descomponent, i a la regió de Palestina foren principalment els macabeus o asmoneus els que van prendre el poder. La dinastia selèucida va perdre el poder davant Tigranes II d'Armènia (84 aC), quan ja no dominava aquestes regions. El 69 aC, Tigranes hi va renunciar a favor de Roma que, finalment, va declarar Síria província romana, però va haver de contemporitzar amb diversos poders locals establerts, sobretot al nord de Palestina.
Època romana
Quan Aulus Gabini la va incorporar a la província romana de Síria després de derrotar Alexandre Asmoneu, fill d'Aristòbul, va formar cinc consells (sinedria), dividits en districtes (moires). Els cinc consells eren Jerusalem, Gàdara, Amatunt, Jericó, i Sepforis. El Regne de Judea tenia un governador al darrere del rei (Antípatre primer i després Fasael a Judea i Herodes a Galilea) fins que, el 40 aC, el país fou ocupat pels parts, quan Herodes estava obtenint a Roma el seu nomenament com a rei client. Els parts van donar el tron a Antígon, fill d'Aristobul, el seu aliat, però el 37 aC els romans van recuperar el país i Herodes en fou proclamat rei.
Herodes va morir el 4 aC. En la divisió del país entre els fills d'Herodes el Gran, Judea, Idumea i Samària foren assignats a Arquelau (amb títol d'etnarca), Herodes Antipes va rebre Galilea i Perea (títol de tetrarca) i Herodes Felip la Traconítida, Auranítida i Batanea.
Una vegada deposat Arquelau (any 6 dC), el seu domini fou unit a la província de Síria, però sota administració d'un prefecte de Judea subordinat del governador de Síria. El mateix va passar quan va morir Herodes Filip, fins que Calígula va formar un regne per al seu amic Herodes I Agripa, al qual es va afegir la tetrarquia de Lisànies II d'Abilene i, més tard, deposat Herodes Antipes, també la seva; Claudi hi va afegir Judea i Samària, però a la seva mort l'any 44, el regne va revertir a Roma unit a la província de Síria.
A la mort d'Herodes, rei de Calcis, aquest territori fou donat a Agripa II (Marcus Julius Agripa), però bescanviat (48 dC) per les tetrarquies d'Herodes Filip i Lisànies, a les quals Neró va afegir part de Galilea (la part tocant al llac Tiberíades) i la ciutat de Julias a la Decàpolis. Aquestos dominis van tornar a Roma en temps de Trajà (any 100).