miniatura|Escola de Veit Stoss: Altar Rosenkranz, Liebfrauenmünster a Ingolstadt. Fusta policromada, ca. 1510. miniatura|Imatge del Cristo de La Laguna (Tenerife, Espanya) provinent de Flandes i datat entre 1510-1514. Lescultura gòtica representa la segona de les principals escoles internacionals d'escultura europea que es van desenvolupar a l'edat mitjana, aproximadament des de mitjan fins al .La cronologia del període varia significativament segons les fonts consultades. Fou un tipus d'escultura que evolucionà a partir de la romànica, i que més endavant es «dissoldria» en el que seria l'escultura del Renaixement i el manierisme.
Durant el Renaixement —quan els valors clàssics van ser reconsiderats un altre cop—, l'escultura dels segles immediatament anteriors era considerada com a grollera i basta, i se la va anomenar «gòtica», ja que es creia que era fruit de la cultura dels gots, uns bàrbars responsables de la desaparició de l'Imperi Romà. Però mai els que van viure a l'època gòtica van fer servir aquesta denominació i encara menys es consideraven bàrbars. Al contrari, l'aparició de l'art gòtic va ser vist com una innovació i va ser anomenat opus modernum (obra moderna), essent l'escultura una de les seves expressions més importants. Tanmateix, aquesta valoració negativa es va perllongar fins a mitjan , quan va sorgir un moviment revivalista, anomenat neogòtic, que va recuperar els seus valors. Tot i saber que l'art gòtic no tenia res a veure amb els gots, es va mantenir el nom després de tants anys d'ús.
L'escultura gòtica va néixer estretament vinculada a l'arquitectura, com s'observa en la decoració de les grans catedrals i d'altres edificis religiosos, però amb el temps va anar guanyant independència. Durant una primera etapa es va conrear un estil auster, estilitzat, de proporcions allargades i amb una aparença general hieràtica, que volia transmetre espiritualitat, allunyant-se de l'anatomia real d'un cos. Però aviat va evolucionar cap a un naturalisme més gran, cap al realisme, a partir d'una absorció progressiva d'influències clàssiques i una observació més profunda de la natura. Malgrat tractar-se de forma independent, l'escultura gòtica, fins i tot a les seves etapes finals, va continuar estant integrada en la decoració arquitectònica.
La història de l'escultura gòtica encara té punts foscos. En algunes èpoques hi va haver una destrucció massiva de monuments i obres d'art medievals, com per exemple durant el moviment iconoclasta que acompanyà la Reforma protestant, i durant la Revolució Francesa. Per tant, la determinació de la cronologia, la genealogia i la distribució i propagació geogràfica de l'estil presenta molts buits difícils d'omplir. Cal afegir que quan el gòtic va ser ben valorat, a partir de la segona meitat del , per desconeixement, es van fer restauracions inadequades en molts monuments. Malgrat aquests problemes, encara existeixen una gran col·lecció d'escultures escampades per tot Europa, fet que demostra la intensa producció dels artistes de l'època.
Visió general i cronologia del gòtic
Antecedents teòrics L'estil gòtic va ser, en gran part, el resultat d'establir un nou vocabulari visual per a la representació d'imatges, i del debat que es va produir al voltant d'alguns conceptes de la religió cristiana. Un dels punts més importants d'aquest debat fou la validesa de la representació de les imatges sagrades, un problema que datava des del mateix origen del cristianisme. El cristianisme primitiu tenia una aversió cap a la figuració de personatges sagrats, una reserva que havia estat heretada de la religió jueva que prohibia la creació d'imatges de culte, per temor de caure en la idolatria. Una ordre explícita contra aquest tipus de representació provenia dels Deu manaments, ja que el tercer d'ells determina: No tindràs altres déus davant meu. Per una altra banda, l'antiga tradició clàssica pagana, que proporcionava els elements essencials per a la formulació de la nova fe, estava completament a favor de la representació dels déus. Aquestes dues tendències es van mantenir en fricció constant durant tota l'edat mitjana. Una de les primeres declaracions a favor de la representació cristiana va venir del papa Gregori I el Gran qui, cap a l'any 600, en cartes al bisbe de Marsella va definir els principis a seguir. El papa deia que, igual que en les coses materials, les imatges no havien de ser adorades però tampoc destruïdes, perquè la representació d'escenes de la història sagrada i de personatges bíblics eren útils per a l'ensenyament de la doctrina a la massa analfabeta, «que podien llegir en elles el que no podien llegir en els llibres», i la seva contemplació podia conduir a la contemplació de Déu. Gregori va haver d'apel·lar al punt de vista de Basili de Cesarea que, segles abans, afirmava que «l'honra donada a la imatge ascendeix al seu prototip».
La declaració gregoriana, impulsada per un papa considerat un savi —més tard elevat a la condició de Doctor de l'Església, el mateix que Basili— junt amb la contribució de Joan Damascè, van ser uns arguments poderosos en la qüestió iconoclàstia, qüestió que agitava als cristians des dels seus orígens i que se'n va anar enfortint durant l'Imperi Romà d'Orient. Encara que l'assumpte va ser resolt oficialment l'any 787, durant el Segon Concili de Nicea, quan es va legalitzar la veneració d'imatges, el debat va continuar al llarg dels segles següents, on altres prelats van escriure en defensa de l'art religiós. Especialment vinculats a l'aparició del gòtic van aparèixer els escrits de Pseudo-Dionís l'Areopagita, un autor amb una base platònica a través de Plotí, un neoplatònic molt respectat a França durant els segles -, i que va influir sobre l'abat Suger, fundador de la primera església gòtica. En aquest punt, el problema iconoclasta ja va ser superat finalment per una sèrie d'aportacions teòriques i l'art religiós es va consolidar definitivament.
Gòtic primitiu miniatura|Timpà de la basílica de Saint-Denis, circa 1137-1144 (gòtic primitiu). miniatura|Figures de la catedral de Chartres, circa 1145-1155 (gòtic primitiu). miniatura|Les «Verges nècies», catedral de Magdeburg, circa 1250, (gòtic clàssic). La prova de l'èxit de l'escultura és la gran proliferació de representacions sagrades que es van produir durant la fase final del romànic. Entre els segles i , s'establiren un conjunt de motius temàtics i unes formes que eren les més adequades per transmetre la doctrina religiosa. Ja al , l'aparició de la principal iconografia romànica, la de la decoració dels timpans,Aquestes representacions escultòriques dels timpans de les entrades de les esglésies i catedrals estan realitzades per servir com a introducció visual i com a preparació espiritual del culte que es practicava a l'interior de l'edifici va coincidir amb l'arribada dels primers exemples del gòtic.
De fet, els programes iconogràfics romànics van exercir una gran influència sobre els gòtics, que esdevingueren una evolució natural d'aquells. Per tant, la distinció estilística entre l'escultura romànica i la gòtica més primitiva, sovint, és molt subtil. Pel que fa a les primeres escultures gòtiques les innovacions més evidents es varen aplicar en les arquivoltes i les columnes laterals de les portades. En elles s'observa una tendència creixent a establir una organització menys compacta de les escenes, més oberta i racional, i un allargament de les proporcions de les figures, tot seguint la tendència a més verticalisme en els edificis.
Iconografia En general, la distribució d'imatges deriva de l'herència romànica establerta i seguia l'esquema següent: sobre l'entrada principal hi havia sempre una escena amb el Crist, sovint la del Judici Final, la del Crist en Majestat o la de la Crucifixió; a les arquivoltes hi havia figures de sants i àngels; a les columnes i frisos es representaven els apòstols i d'altres figures de l'Antic Testament; o, de vegades, al·legories —com les «verges prudents» i les «verges nècies», personificacions de les arts liberals—, o figures històriques més recents com, per exemple, màrtirs de la fe o algun sant patró. Si l'església posseïa entrades secundàries, els seus timpans podien estar decorats amb alguna escena de la vida de la Mare de Déu —el culte de la qual va augmentar en aquest període—, o amb algun esdeveniment de la vida del sant patró de l'església.
Lluny de ser decisions arbitràries, les imatges de la iconografia gòtica van ser curosament seleccionades per formar un programa coherent per a l'observador, il·lustrant l'evolució de la fe des de la seva fundació per part dels patriarques hebreus, fins a l'adveniment de Crist. Crist era encarnat amb la seva doctrina de la redempció i, des d'un punt de vista teològic, en l'apoteosi del Regne de Déu es feia una condemna apocalíptica del bé i del mal.
En el gòtic, els motius que es troben en la tradició iconogràfica romànica també van començar a modificar-se. Fins aleshores, l'escena que més apareixia als portals de les esglésies era la del Judici Final, amb especial èmfasi en els turments que a l'infern esperaven l'arribada dels infidels. Des de mitjan , París s'havia convertit en el centre teològic i cultural més gran d'Europa, amb la presència de grans filòsofs com Pere Abelard i Hug de Sant Víctor, i la realització de diverses escoles que es van unir per crear, cap al 1170, la Universitat de París. En aquest ambient acadèmic més liberal, relativament independent del control de l'Església, va guanyar terreny una filosofia més humanista. També es va desenvolupar la doctrina del purgatori, que oferia un escapament de l'infern a través d'una etapa de depuració preliminar a l'ascensió al cel. Al mateix temps, la Mare de Déu i d'altres sants van començar a ser considerats grans advocats de la humanitat davant la justícia de Crist. En aquest procés, la vella tendència de la fe cristiana de corregir al pecador mitjançant la por i l'amenaça amb la condemna eterna, es va veure atenuada per les opinions que ressaltaven la misericòrdia abans que la ira divina.
Així, les escenes del Judici van continuar sent un motiu freqüent, però ara van començar a ser dissenyades per emfasitzar l'ordre, l'esperança i la justícia, per mostrar el camí de la salvació mitjançant el penediment i la intercessió dels sants. La mateixa verticalitat de les catedrals gòtiques i l'abundància de grans finestrals, que feien possible una profunda penetració de la llum per tot l'interior, contrastava amb les formes més pesades i els ambients més foscos de l'arquitectura romànica; aquestes característiques han estat interpretades com un recurs formal que reflecteix un nou impuls espiritual més optimista.
Saint-Denis i Chartres