Lenginyeria de l'edificació és la professió que utilitza principis científics i tecnològics per aplicar-los al seu àmbit del coneixement que és la construcció d'edificis, així com el manteniment i la conservació al llarg de la vida de l'edifici.
A Espanya hi ha una batalla legal sobre la denominació del títol universitari i per a permetre l'exercici de l'arquitectura tècnica, tot i que no sobre les seves funcions.
Grau en enginyeria d'edificació miniatura|Escuela Tècnica Superior d'Enginyería d'Edificació de Granada El Grau en Enginyeria d'Edificació és un títol de grau creat a Espanya l'any 2004, dins de la branca de coneixement de l'Enginyeria i Arquitectura per a facilitar l'intercanvi de titulats universitaris entre tots els països integrants de l'EEES d'acord amb el Procés de Bolonya, sota una denominació d'aquestes titulacions el més homogènia i clara possible.
Denominació miniatura|Chartered Association of Building Engineers Existeixen denominacions homologables al Grau d'Enginyeria de l'Edificació, en l'àmbit d'Europa, com la Laurea in Ingegneria Edile a Itàlia, la Licence en Ingénierie du Bâtiment a França o la titulació Diplom-Ingenieur für Hochbau, com a especialitat dins de la bauingenieur o enginyeria civil a Alemanya o Àustria. Al Regne Unit i Irlanda existeixen les titulacions de Architectural Technology i Construction Management traduïbles a un Bachelor of Science in Building Engineering, i que a Dinamarca equival al Bygningskonstruktør, traduït com Constructing Architect o Arquitecte de la Construcció, així com al Rakennusarkkitehti a Finlàndia, la denominació de tots dos títols nòrdics denota, almenys a l'origen, una proximitat a la figura acadèmica de l'arquitecte, els quals es beneficien dels drets adquirits en virtut de l'article 49, apartat 1, segons la Directiva 2005/36/CE del Parlament Europeu i del Consell, pel que fa al seu reconeixement d'arquitecte.
Encara que no existeix la mateixa denominació en tots els països del món, sí que existeix una terminologia pròpia lligada a aquesta enginyeria utilitzada a nivell mundial. Als Estats Units, país no integrant dins de l'Espai Europeu d'Educació Superior, a aquesta titulació universitària se l'associa amb la Building Construction & Construction Management i sobretot amb la Architectural Engineering, així com a Indonèsia. En canvi en països com la Xina, el Canadà, Austràlia o Malàisia, tampoc integrants en l'EEES, és comú el terme Building Engineering, encara que alguns centres universitaris d'Europa utilitzen indistintament la paraula Building Engineering o Architectural Engineering, cas d'algunes escoles universitàries d'Itàlia, encara que l'apropiat, segons el procés de Bolonya, és utilitzar la mateixa denominació, en aquest cas Building Engineering i la seva respectiva traducció als diferents idiomes dels països integrants de la EEE.
Afegir que el terme Architectural Engineering a Corea del Sud i el Japó és utilitzat amb diferent significat, referint-se a la titulació universitària de Bachelor of Engineering in Architecture and Building Engineering, dit d'una altra manera, a una formació d'Arquitecte i enginyer amb atribucions en disseny arquitectònic i projecció estructural, assimilable a l'arquitecte espanyol.
A Espanya, la seva denominació castellana és Grau en Enginyeria d'Edificació, segons el blanc realitzat per la ANECA, encara que moltes escoles universitàries han optat per Grau en Enginyeria de l'Edificació, i unes altres en menor mesura, per Grau en Enginyeria en Edificació, en basca Eraikunta Ingeniaritzako Gradua, en català o valencià Grau en Enginyeria d'Edificació o Enginyeria de l'Edificació, i finalment en gallec és Grau en Enxeñería d'Edificació o Grau en Enxeñería dona Edificació.
Així mateix, en l'àmbit anglosaxó els termes architectural engineering, building engineering o architecture engineering poden abastar als termes chartered building engineers, chartered building surveyor o construction management, o bé al terme geometra a Itàlia. A Espanya, amb aquest significat, aquesta professió equivaldria al perfil professional de cap d'obra, que no és una professió no regulada sino un perfil professional que en la pràctica la realitzen arquitectes tècnics, arquitectes o altres enginyers, o bé professionals amb experiència en construcció sense formació universitària; el cap d'obra seria el responsable de l'execució del projecte i de la gestió tècnica i econòmica, però no formaria part de la direcció facultativa. A Espanya la paraula geòmetra equival al terme topògraf, la qual cosa pot provocar confusió, especialment amb Itàlia.
El Mestre d'Obres: l'origen de l'enginyer espanyol amb competències en edificació L'actual pla d'estudis de Grau en Enginyeria d'Edificació és hereu dels plans d'estudi acadèmics del Mestre d'Obres que es remunten al segle XIX, del posterior títol d'Aparellador de principis del , i en major mesura de l'Arquitectura Tècnica, que es correspon amb la denominació creada en la dècada de 1970, estructurat en un primer cicle de tres cursos anuals i amb un marcat caràcter tecnològic, el qual va ser modificat en algunes escoles abans de la reforma del Procés de Bolonya, i ampliat a quatre cursos anuals.
L'origen de la professió d'Enginyeria de l'Edificació a Espanya està en la figura professional i acadèmica del Mestre d'Obres, autèntic artífex del projecte d'execució, de la il·lustració de detalls constructius, així com de la gestió integral de l'edificació, materialitzada en la direcció d'obra i el manteniment posterior de l'edifici, formació acadèmica que serà suprimida a Espanya per la Reial orde de 24 de març de 1854 com a titulació acadèmica de la Reial Acadèmia de Belles arts, i substituïda, mitjançant la imposició del Decret Luján de 24 de gener de 1855, pel títol d'Aparellador, d'aquesta manera l'enginyer de l'edificació de l'Espanya del segle serà reduït a un mer ajudant de l'Arquitecte Director al llarg del , encara que no implantat de manera oficial fins a 1895.
El període entre 1855 i 1895 va ser un període de transició, on dos anys després del Decret Luján, i mitjançant la Llei d'Instrucció Pública de 9 de setembre de 1857, anomenada comunament com la Llei Moyano, es va restituir la formació de Mestre d'Obres com a ensenyament professional, encara que finalment va ser substituïda pel títol d'Aparellador, reduïda la seva formació en dos anys; i integrant-se posteriorment a les escoles tècniques d'enginyers industrials, encara que cal afegir que els Mestres d'Obres ja titulats, van continuar exercint amb certes limitacions fins aproximadament el primer quart del .
La figura professional del Mestre d'Obres, de formació ingenieril i tecnològica, data ininterrompudament des del segle fins al en què va ser suprimida, diferenciant-se de l'Arquitecte, de formació artística i humanista. Mestres d'Obres importants a Espanya van ser Josep Fontsere i Mestre, Ramon Llambard, Berenguer de Montagut, Joan de Barbastre, Pere Llobet, Pere Compte, Juan Baixet, Juan de Sariñena, Francisco Brosa i Casanobas, Salvador Vinyals o Pere Ros i Tort.
Segons la Reial Acadèmia Espanyola, «el Mestre d'Obres era l'home que cuidava de la construcció material d'un edifici, segons els plans d'un arquitecte». Mentre que en altres països es continuava separant la professió de l'un i l'altre, exemple d'Itàlia amb el Ingegnere Civile-Edile (Enginyer Civil o de la Construcció en altres països) i el Architetto, a Espanya, la implantació del títol d'Aparellador suposa que l'Arquitecte passi a tenir atribucions en el projecte arquitectònic, que s'anomena "projecte bàsic" i que es propi de la professió d'Arquitecte, i a més passi a tenir les atribucions en el projecte d'execució, assimilables a la professió d'Enginyer de l'Edificació o Mestre d'Obres. Posteriorment, dins d'aquesta evolució natural de la formació en l'arquitectura, Itàlia va crear la titulació de Ingegnere Edile-Architetto, però va continuar existint la titulació de Architetto i la de Ingegnere Civile, així com la de Ingegnere Edile.
En 1976 es dicten les directrius per a l'elaboració dels plans d'estudi de les Escoles Universitàries d'Arquitectura i Enginyeria Tècnica, i un any després, el 7 de febrer de 1977 es disposa la publicació del Pla d'Estudis Experimental de les Escoles Universitàries d'Arquitectura Tècnica, segons les previsions contingudes referent a la Llei 14/1970 General d'Educació i Finançament de la Reforma Educativa. Així mateix, en 1982, mitjançant Ordre de 26 de maig, es modifica la denominació de les assignatures del Pla d'Estudis de l'Escola Universitària d'Arquitectura Tècnica de la Universitat Politècnica de Madrid. D'aquesta manera es deixava enrere el terme aparellador, almenys en l'àmbit universitari.
En 1999, i d'acord amb el que es preveu en el Reial decret 1497/1987, de 27 de novembre, pel qual s'estableixen directrius generals comunes dels plans d'estudi, es publiquen els plans d'Estudi del títol d'Arquitecte Tècnic de les diferents Escoles Universitàries d'Arquitectura Tècnica.
Gairebé un segle després de la supressió del Mestre d'Obres a Espanya, impulsada pel col·lectiu d'Arquitectes i enginyers de Camins, amb la finalitat si es fes amb el monopoli dels projectes en edificació, apareix novament la seva formació acadèmica sota la denominació de Grau i Postgrau en Enginyeria d'Edificació.
En data d'avui, en el sistema professional vuitcentista que existeix encara a Espanya, parlar del Mestre d'Obres o d'una possible professió d'Enginyer de l'Edificació és un tema tabú.
Procés de Bolonya Regulació Abans del procés de Bolonya, la formació universitària en Enginyeria de l'Edificació es distribuïa de manera parcial en diverses titulacions com a Arquitectura Tècnica, Arquitectura, les diferents disciplines dins de l'Enginyeria Industrial, l'Enginyeria de Camins, Canales i Ports, així com Enginyers d'Obres Públiques. 2004L'Agència Nacional d'Avaluació de la Qualitat i Acreditació (ANECA ) crea el Llibre blanc del títol universitari de Grau en Enginyeria d'Edificació, establint una estructura de primer nivell o Grau de quatre cursos lectius anuals de 240 ECTS, amb un caràcter generalista en la formació acadèmica de l'enginyeria de l'edificació. Aquesta anàlisi pren com a punt de partida la titulació ja existent d'Arquitectura Tècnica, d'acord amb la qual i mitjançant la relació existent amb la resta de titulacions universitàries, homologables acadèmicament en l'entorn europeu, es configura el nou títol de grau, el qual donarà accés a la professió regulada ja existent d'Arquitecte Tècnic. Així mateix, es crea el llibre Blanco del títol universitari de Grau en Arquitectura, en el qual en la pàgina 79 et seq. fa una al·lusió a la figura de l'Arquitecte Tècnic, i a la seva adaptació professional a l'entorn europeu com a Enginyer de l'Edificació. cS'estableix una proposta conjunta entre el CSCAE i el CGATE, el qual impossibilita un augment d'atribucions amb el nou títol de Grau i, per tant, la no equiparació professional amb l'enginyer d'edificació existent a Europa. La diferència és que la professió de l'enginyer de l'edificació europeu desenvolupa a més, la direcció d'obra, el projecte d'execució i la gestió integral en el sector de l'edificació. Mitjançant el Reial decret 55/2005 s'aprova l'estructura dels ensenyaments universitaris i la regulació dels estudis universitaris oficials de Grau, màster i Doctorat. Un segon nivell que correspon a un Màster Oficial en Enginyeria de l'Edificació, el qual aprofundeix en les dues especialitats d'aquesta enginyeria, l'especialitat en gestió i l'especialitat en tecnologia, d'acord amb les quals es desenvolupen les competències plenes de l'enginyer de l'edificació existent a Europa i en la resta del món, no obstant això no és un màster habilitant, al no existir com a tal la professió d'enginyer de l'edificació a Espanya. Així mateix, mitjançant la realització del Màster Oficial permet l'accés al Doctorat.