La Monarquia d’Espanya, també anomenada Monarquia Hispànica o Monarquia Universal, fou una monarquia composta de l’edat moderna (1556–1714) que, a partir de l’herència de Felip II, reuní sota un mateix sobirà la Corona de Castella, la Corona d’Aragó i altres dominis europeus i americans, mantenint en bona part jurisdiccions i institucions diferenciades segons els territoris. En lloc de constituir un estat únic, es basà en una unió personal on cada territori mantingué, en bona part, les seves lleis, institucions i formes de govern, mentre que la direcció política i administrativa es vertebrà mitjançant un sistema de consells, el que s'anomena règim polisinodial.
Durant aquest període, la monarquia tingué una projecció internacional molt àmplia i integrà territoris tan diversos com els regnes d’Índies, dominis italians i els Països Baixos, i en alguns moments també el regne de Portugal i el seu imperi colonial. L’evolució política i institucional, la projecció exterior i els principals conflictes del període, culminen amb la Guerra de Successió i el seu desenllaç (1713–1714), incloent-hi els efectes sobre la Corona d’Aragó i l’abolició d’institucions i règims constitucionals a Catalunya i Mallorca en el context posterior a la caiguda de Barcelona.
Aquesta monarquia històrica no s’ha de confondre amb la monarquia vigent a l’Estat espanyol, que és una monarquia parlamentària definida per la Constitució de 1978.
La Monarquia Universal
El 1469 es va produir a Valladolid la unió dinàstica entre les cases reials d'Aragó i Castella pel matrimoni entre Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella. Els límits d'aquesta unió dinàstica quedaren configurats el 15 de gener de 1475 quan ambdós monarques signaren la Concòrdia de Segòvia o Acuerdo de gobernación del Reino que delimitava les competències dels dos Reis Catòlics respecte del govern dels seus propis estats i donava naixement a una monarquia comuna, la Monarquia Catòlica.Fernández Álvarez, Manuel (1979), España y los españoles en los tiempos modernos, Universidad de Salamanca, pág.128 miniatura|esquerra|La successió hereditària en Carles V del Sacre Imperi Romanogermànic En virtut de la Concòrdia de Segòvia no es produí una unió jurídica dels territoris sinó només la unió de les persones reials, que continuaren actuant com a sobirans en els seus respectius regnes, reservant-se els impostos de cada corona per als seus assumptes interns quedant el saldo restant per a finançar els costos comuns de la monarquia, i no podent-se aplicar les lleis d'un territori en l'altre. Malgrat aquesta separació de jurisdiccions i que mai els Reis Catòlics usaren oficialment el títol de Reis d'Espanya, des de la resta d'Europa se'ls començà a identificar d'aquesta maneraSánchez Prieto, Ana Belén (2004), La intitulación diplomática de los Reyes Católicos: un programa político y una lección de historia, III Jornadas Científicas sobre Documentación en época de los Reyes Católicos, pág.299 en tant que actuaren amb una sola veu en política i projecció exterior.de Francisco Olmos, José María (2007), La moneda castellana de los Países Bajos a nombre de doña Juana (1505-1506)(1517). Medio de reivindicación de soberanía y propaganda de un golpe de Estado, Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, págs.136-137 Però el matrimoni no reeixí a engendrar un successor masculí comú pels seus estats, ja que a la Corona d'Aragó la successió per via femenina no estava permesa. La mort d'Isabel I el 1504, i la subsegüent expulsió de Ferran el Catòlic dels territoris de la Corona de Castella, la mort de Felip I de Castella «el Bell» el 1506, el subsegüent trastorn mental de Joana I de Castella «la Boja» i la declaració d'incapacitat mental per a regnar dugueren a la successió en la figura del futur emperador Carles V, net dels Reis Catòlics, la regència del qual ocupà durant un temps Ferran II d'Aragó fins que el seu net fos major d'edat. Durant aquesta regència es va incorporar el regne de Navarra a la Corona de Castella mentre que paral·lelament Ferran el Catòlic va buscar engendrar un successor pels seus estats de la Corona d'Aragó amb el seu matrimoni amb Germana de Foix. Però l'intent no fou reeixit, ja que l'infant Joan d'Aragó i de Foix va morir tot just acabat de néixer, fet que va portar que la successió de la Corona d'Aragó també fos heretada per la Casa d'Àustria -o dinastia Habsburg-. El futur emperador Carles V va rebre quatre herències per part dels seus avis: dels paterns Maximilià I, emperador romanogermànic i Maria de Borgonya, i dels materns Ferran II el Catòlic i Isabel I de Castella:
De Maximilià I, emperador romanogermànic va rebre Àustria i els drets de la corona imperial De Maria de Borgonya va rebre el territoris centrals a Europa coneguts amb el nom d'Herència borgonyona: Borgonya, Artois, Luxemburg, els Països Baixos, Flandes, el Franc Comtat. De Ferran II d'Aragó va rebre la Corona d'Aragó amb els seus territoris italians: el regnes de Nàpols, de Sardenya i Còrsega, i de Sicília D'Isabel I de Castella va rebre la Corona de Castella, les places del Nord d'Àfrica i els regnes castellans d'Índies
A la Corona de Castella Carles V va haver d'acceptar inicialment un cogovern teòric amb la seva mare Joana la Boja, la qual però, a causa de la seva alienació mental, va viure allunyada del govern dels regnes reclosa a Tordesillas. El monarca de la Corona de Castella i de la Corona d'Aragó també ho era de Flandes, de Borgonya i de la major part d'ItàliaBernal, Antonio-Miguel (2005), España, proyecto inacabado: Los costes/beneficios del imperio, Marcial Pons Historia, pág.69 de manera que la monarquia de l'emperador Carles V es constituí com una unió de diverses entitats polítiques territorials no radicades tan sols a Espanya, sinó també a Europa i a Amèrica, caracteritzant-se per la seva dimensió supranacional i en la que no s'establí unitat jurisdiccional pel conjunt de territoris patrimonials heretats. Cada estat mantingué la seva pròpia administració en absència del sobirà i aquesta respectava les distintes jurisdiccions dels respectius territoris.Lee, Stephen J. (1990), Aspects of European history, 1494-1789, Routledge, pág.50 A aquesta dimensió cal afegir-hi l'elecció imperial de Carles V, que suposà la implementació d'una política dirigida a liderar un imperi d'abast universalFloristán Imízcoz, Alfredo (2004), Historia de España en la Edad Moderna, Editorial Ariel, pág.168 i defensor de la fe catòlicaFernández Albaladejo, Pablo (2001), Los Borbones: dinastía y memoria de nación en la España del siglo XVIII, Marcial Pons Historia, pág.49 basat a establir relacions pacífiques a la Cristiandat per tal de combatre contra els infidels.Floristán Samanes, Alfredo (2005), Historia moderna universal, edición 3, editorial Ariel, pág.183Lynch, John (2007), Los Austrias (1516-1700), Editorial Critica, pág.87 Aquesta basta dimensió supra-continental i direcció global feren que la monarquia de l'emperador Carles V fos coneguda amb el nom de Monarquia Universal.
Organització institucional
miniatura|Dominis a Europa de l'emperador Carles V Els Consells de la Monarquia d'Espanya foren els òrgans d'administració i de justícia amb què es governà la Monarquia d'Espanya configurant una superestructura jurisdiccional definida en politologia com a règim polisinodial, és a dir, règim administrat amb Consells. Els antecedents del Consells de la Monarquia d'Espanya foren els consilium o curia regis que aconsellaven els monarques medievals en la gestió del seu govern; amb la unió dinàstica creada pel matrimoni dels Reis Catòlics i la configuració de la Monarquia Catòlica com una entitat política estructurada en la unió personal dels monarques però no jurisdiccional dels respectius estats -la Corona de Castella i la Corona d'Aragó- s'assentaren les bases que conformaren el model de monarquia composta que caracteritzà la Monarquia d'Espanya durant el regnat de la Casa d'Àustria (1516-1700).
Tot i que tant els sobirans de la Corona d'Aragó com els de la Corona de Castella tenien ja des de l'edat mitjana una cúria o Consell Reial que els aconsellava en les seues decisions, fou el Consell de Castella el que serví de model per a l'estructuració dels Consells de la Monarquia d'Espanya. Els Consells no tenien atribucions executives ni suplantaven la capacitat decisòria de la corona sinó que, reunit el Consell, estudiava el plet o assumpte en qüestió, elaboraven un dictamen, i ho elevava, a manera de consulta, a La seua Majestat perquè aquest decidira, de manera que el monarca exercí sempre la sobirania efectiva. Des d'un primer moment els Consells van exercir tant les tasques d'assessorament de govern com també les funcions de tribunals de justícia on es resolien els plets propis de la seua competència específica. El nomenament dels Consellers va ser una tasca delicada, ja que els monarques volien evitar l'acumulació de poder polític en mans dels Grans d'Espanya, les famílies aristocràtiques que havien protagonitzat les guerres civils castellanes dels segles XIII al XV. L'alternativa fou la de nomenar lletrats, universitaris d'extracció nobiliària l'únic interès dels quals era augmentar el poder del rei. Malgrat això no obstant, fou l'alta noblesa i clergat la que fou designada per exercir com a consellers reials encara que procurant que una família en concret considerés dret de propietat tals càrrecs.
Consells territorials Els Consells es van estructurar en dues grans blocs; d'una banda hi havia els Consells territorials que s'ocupaven de la resolució de conflictes relacionats amb un territori específic. A partir del regnat de Felip II i l'assentament de la cort a Castella el Consell de Castella esdevingué la columna vertebral de la Monarquia d'Espanya, aquest s'encarregava dels temes de govern de la Corona de Castella, la seua part més extensa i poblada de la monarquia, així com el conjunt territorial jurídicament més uniformitzat i on, des de la derrota del Comuneros, el rei tenia menys traves constitucionals per exercir la seva sobirania i on podia exercir una major pressió impositiva -excepció feta dels territoris forals-. Seguien el Consell d'Aragó, el Consell d'Itàlia, el Consell de Flandes i el Consell de Portugal (incorporat durant el regnat de Felip II de Castella). Cadascun d'aquests territoris tenia les seves pròpies lleis i unes limitacions a l'exercici del poder real més severes que en el cas castellà. El Consell d'Índies esdevingué un cas de consell mixt, tant territorial i temàtic, on el rei exercia la seva jurisdicció sobre els regnes castellans d'Índies que eren una possessió personal de la corona i alhora eren el territori més important en termes geogràfics i econòmics: miniatura|Dominis de Felip II de Castella el 1598, marcant l'àmbit de cada Consell territorial en el règim polisinodial de la Monarquía d'Espanya. El Reial i Suprem Consell de Castella era la columna vertebral i principal centre de poder de l'estructura de govern de la Monarquia d'Espanya.
El Consell Suprem d'Aragó fou l'òrgan de la monarquia encarregat dels afers dels regnes de la Corona d'Aragó des dels temps de Ferran II d'Aragó el Catòlic: Aragó, València, Mallorca, Nàpols, Sicília, Sardenya i Catalunya. Les seues funcions són les consultes sobre conflictes de jurisprudència entre la corona i els furs. Estava format per un vicecanceller (president), un tresorer general, nou consellers i un notari.