La història d'Eslovènia documenta el període del territori dels eslovens des del fins als temps presents. En l'edat del bronze, les tribus protoil·líries s'assentaren en una àrea que va des de l'actual Albània fins a la ciutat de Trieste. El Sacre Imperi Romanogermànic controlà el territori durant gairebé mil anys. La moderna Eslovènia aconseguí la seva independència de Iugoslàvia el 1991, i és avui un estat modern i un membre de la Unió Europea i de l'OTAN.
Prehistòria miniatura|esquerra|Antic menhir, probablement d'origen celta o il·liri a Krkavce, Ístria eslovena Els primers senyals d'assentament humà a l'actual Eslovènia es trobaren a les coves de Postojnska jama, prop de Postojna, a la Carniola Interior. En aquest indret es van descobrir dos estris de pedra d'aproximadament 250.000 anys d'antiguitat. Durant el darrer període glacial, l'actual Eslovènia estava habitada per neandertals; el jaciment arqueològic neandertal més famós d'Eslovènia és una cova a la vora del poble de Sebrelje, prop de Cerkno, on la Flauta de Divje Babe, l'instrument musical conegut més antic del món, va ser trobat el 1995. En el període de transició de l'edat del bronze a la del ferro, va destacar-hi la cultura dels camps d'urnes. Nombroses restes arqueològiques que daten de la cultura de Hallstatt s'han trobat a Eslovènia, en assentaments importants a Most na Soci, Vace i Sentvid pri Sticni. Novo Mesto, a la Baixa Carniola, un dels jaciments arqueològics més importants de la cultura Hallstatt, ha rebut el sobrenom de la Ciutat de les Situles, atès que s'han trobat nombroses situles (vasos) en aquest indret.
En l'edat del ferro, l'Eslovènia actual estava habitada per il·liris i celtes fins al , quan els romans conqueriren la regió i hi establiren les províncies de Pannònia i el Nòric. El que ara és Eslovènia occidental quedava inclosa directament dins de la Itàlia romana com a part de la regió , Venetia et Histria. Les ciutats romanes importants que es troben a l'actual Eslovènia inclouen Emona, Celeia i Ptuj. Altres assentaments importants eren Nauportus, Neviodunum, Haliaetum, Atrans i Stridon.
Durant el període de les invasions bàrbares, la regió patí nombroses invasions de molts exèrcits de bàrbars, a causa de la seva posició estratègica com a pas principal des de la plana de Pannònia fins a la península Itàlica. Roma finalment abandonà la regió a finals del . La majoria de les ciutats foren destruïdes, mentre que la població local restant passà a les àrees de terres altes, i hi establí ciutats fortificades. Al , la regió formava part del Regne ostrogot, i fou disputada més endavant entre els ostrogots, l'Imperi Romà d'Orient i els longobards.
L'edat mitjana
miniatura|Els Manuscrits de Freising, datats en el , i probablement escrits a la Caríntia superior, són els documents més antics coneguts en eslovè.
Els avantpassats eslaus dels actuals eslovens es van instal·lar a l'àrea alpina oriental al final del . Venien de dues direccions: del nord (per l'actual Àustria oriental i la República Txeca), que s'instal·laren en l'àrea de l'actual Caríntia i Estíria oriental; i del sud (per l'actual Eslavònia), que s'instal·laren en l'àrea de l'actual Eslovènia central. Aquesta tribu eslava, també coneguda com els eslaus alpins, se sotmeté al domini dels àvars abans d'unir-se en una federació de tribus eslaves sota el lideratge del rei Samo el 623. Després de la mort de Samo, els eslaus de Carniola (a l'actual Eslovènia) caigueren una altra vegada sota el domini dels àvars, mentre els eslaus dels nord de Karavanke (a les actuals regions austríaques de Caríntia, Estíria i Tirol Oriental) establiren el Principat independent de Carantània. Al 745, Carantània i la resta de territoris poblats per eslaus de l'actual Eslovènia, en ser pressionats pel novament consolidat poder dels àvars, se sotmeteren al govern bavarès i van ser incorporats, junt amb el ducat de Baviera, a l'Imperi carolingi, mentre que els carantanis i altres eslaus que vivien a l'actual Eslovènia es convertiren al cristianisme.
Carantània mantingué la seva independència interna fins al 828, quan van ser deposats els prínceps locals, després de la rebel·lió antifranca de Ljudevit Posavski, i gradualment substituïts per governants d'ascendència germànica (sobretot bavaresa). Sota el govern de l'emperador Arnulf de Caríntia, Carantània, ara governada per una noblesa mig eslava mig bavaresa, va emergir per un curt espai de temps com a potència regional, però va ser destruïda per les invasions magiars el 907.
miniatura|L'establiment dels ducs a Carantània, dut a terme en un antic ritual en llengua eslovena fins al 1414.
Carantània-Caríntia es va establir de nou com a unitat administrativa autònoma el 976, quan l'emperador Otó I el Gran, després de deposar Enric II de Baviera, partís les terres que tenia ell i convertís Caríntia en el sisè ducat del Sacre Imperi romà.
A les darreries del i començaments del , principalment a causa de l'amenaça hongaresa, la regió sud-oriental fronterera de l'Imperi germànic va ser organitzada en el que va ser anomenat marques que van esdevenir el cor del desenvolupament de les terres històriques eslovenes, la Carniola, l'Estíria i la Goriška/Gorizia occidental. La consolidació i formació de les terres històriques eslovenes tingué lloc en un llarg període entre el i el i va ser conduït per un nombre d'importants famílies feudals com els ducs de Spannheim, els comtes de Gorízia, els comtes de Celje i finalment la casa dels Habsburg.
Les primeres mencions d'un identitat ètnica eslovena comuna, superant límits regionals, daten del .Edo Škulj, ed., Trubarjev simpozij (Rome – Celje – Ljubljana: Celjska Mohorjeva družba, Društvo Mohorjeva družba, Slovenska teološka akademija, Inštitut za zgodovino Cerkve pri Teološki fakulteti, 2009).
Durant el , gran part de les terres eslovenes van passar a mans de la dinastia dels Habsburg. Al , la dominació Habsburg va ser desafiada pels comtes de Celje, però al final del segle la gran majoria de territoris habitats per eslovens van ser incorporats a la monarquia dels Hasburg. La majoria dels eslovens vivien a la regió administrativa coneguda com a Àustria interior, que forma la major part de la població del ducat de Carniola i el comtat de Gorízia i Gradisca, també a partir de la Baixa Estíria i la Caríntia del sud.
Els eslovens també habitaven gran part del territori de la ciutat imperial lliure de Trieste (actual Itàlia), encara que representaven una minoria de la seva població.Spezialortsrepertorium der Oesterreichischen Laender. VII. Oesterreichisch-Illyrisches Kuestenland. Wien, 1918, Verlag der K.K. Hof- und Staatsdruckerei.
Primer període modern miniatura|L'exèrcit otomà lluitant amb els Habsburg a l'actual Eslovènia, durant la Gran Guerra turca.
Al , la Reforma protestant s'estengué per tota la terra eslovena. Durant aquest període, els primers llibres en llengua eslovena foren escrits pel predicador protestant Primož Trubar i els seus seguidors, i s'establí així la base per al desenvolupament de la llengua eslovena estàndard. En la segona meitat del , es van publicar nombrosos llibres en eslovè, incloent-hi una traducció integral de la Bíblia per Jurij Dalmatin. Durant la Contrareforma a les darreries del i el , menada pel bisbe de Ljubljana Tomaz Hren i Seckau Martin Brenner, gairebé tots els protestants van ser expulsats de les terres eslovenes (amb l'excepció de Prekmurje). No obstant això, deixaren un profund llegat fort en la tradició cultural eslovena, que va ser parcialment incorporat en la catòlica Contrareforma al . L'antiga ortografia eslovena, també coneguda com l'alfabet de Bohorič, que va ser desenvolupada pels protestants al i romangué en ús fins a mitjan , és el testimoni d'una tradició ininterrompuda de la cultura eslovena tal com es va establir en els anys de la Reforma protestant.
Entre els segles i , les terres eslovenes van patir moltes calamitats. Moltes àrees, especialment a Eslovènia del sud, van ser devastades per les guerres Habsburg-otomanes. Moltes ciutats emergents, com ara Vipavski Kriz i Kostanjevica na Krki, van ser completament destruïdes per incursions de l'exèrcit otomà, i mai no es recuperaren. La noblesa de les províncies eslovenes habitades tingué un paper important en la lluita contra l'Imperi Otomà. L'exèrcit dels nobles de Carniola derrotà els otomans en la batalla de Sisak de 1593, la qual cosa marcà el final de l'amenaça otomana immediata a les terres eslovenes, encara que les incursions otomanes esporàdiques continuaren fins ben entrat el .
miniatura|esquerra|Execució de Matija Gubec, líder de la Revolta camperola croatoeslovena, el 1573.
Als segles i , les regions eslovenes occidentals es convertiren en el camp de batalla de les guerres entre la monarquia dels Habsburg i la República de Venècia, més notablement la Guerra de Gradisca, en la qual es lluità en gran part a la regió eslovena de Goriška. Entre finals del i començaments del , les terres eslovenes van presenciar també diverses guerres de camperols, entre les quals les més famoses són la Rebel·lió camperola de Caríntia de 1478, la Rebel·lió camperola eslovena de 1515, la Revolta camperola croatoeslovena de 1573, la Segona revolta camperola eslovena de 1635, i la Revolta camperola de Tolmin de 1713.
Les darreries del es van caracteritzar també per una activitat intel·lectual i artística molt intensa. Molts artistes del barroc italià, principalment arquitectes i músics, s'instal·laren a les terres eslovenes i contribuïren en gran manera al desenvolupament de la cultura local. Científics com Janez Vajkard Valvasor i Janez Gregor Thalnitscher contribuïren al desenvolupament de les activitats erudites. A principis del , tanmateix, la regió entrà en un altre període d'estancament, que va ser lentament superat només a mitjans del .
De la Il·lustració al moviment nacional
miniatura|El mapa de Peter Kozler de les terres eslovenes dissenyat durant la Revolució de 1848 es convertí en el símbol de la cerca d'una Eslovènia unida.
Entre començaments del i primeria del , les terres eslovenes experimentaren un període de pau amb una embranzida de moderada recuperació econòmica des de mitjans del en endavant. La ciutat adriàtica de Trieste va ser declarada port franc el 1718, la qual cosa va estimular l'activitat econòmica per a totes les parts occidentals de les terres eslovenes. Les reformes polítiques, administratives i econòmiques dels governants Habsburg Maria Teresa I d'Àustria i Josep II milloraren la situació econòmica de la pagesia i eren ben rebudes per la burgesia emergent, que era, tanmateix, encara dèbil.
A finals del , començà un procés d'estandardització de la llengua eslovena, promogut per clergues de Carniola com ara Marko Pohlin i Jurij Japelj. Durant el mateix període, els escriptors camperols començaren a utilitzar i promoure l'eslovè vernacle al camp. Aquest moviment popular, conegut amb el nom de bukovniki, fou endegat entre els eslovens de Caríntia, com a part d'un ressorgiment més ampli de la literatura eslovena. La tradició cultural eslovena va ser fortament reforçada en el període de la Il·lustració al pels esforços del cercle de Sigmund Zois. Després de dos segles d'estancament, la literatura eslovena emergí altre cop, sobretot amb les obres del dramaturg Anton Tomaz Linhart i el poeta Valentin Vodnik. Tanmateix, l'alemany hi romangué com a llengua principal de cultura, administració i educació fins ben entrat el .