Aquest és un compendi de la història d'Aràbia considerant tota la península en perspectiva general.
Història antiga Aràbia és el país dels àrabs. Els aribi són coneguts des del segon mil·lenni aC. A les inscripcions cuneïformes apareixen alguns noms que a vegades se situen a Aràbia: Dilmun, Melukhkha i Magan. A les cròniques egípcies apareix un País de Punt de situació incerta.
Quan al segon mil·lenni s'inventa a Fenícia un sistema d'escriptura alfabètic, els alfabets semítics posteriors (entre els quals l'àrab del sud i l'àrab del nord en van derivar). Se sap que durant el segon mil·lenni es van produir intensos moviments migratoris. Un element important fou la domesticació del camell.
Al segle X el Gènesi esmenta Joktan i Hazarmareth que corresponen a Qataban i Hadramaut. El rei Salomó va enviar vaixells a la mar Roja. El mont Ofir des del qual rebia l'or i altres productes no ha estat localitzat i no sembla que la muntanya d'aquest nom a Malàisia sigui molt probable. Les cròniques assíries esmenten als aribi i el regne d'Aribi. Mercès a les inscripcions sud-aràbigues s'ha pogut també reconstruir a grans trets la història de la part sud-oest de la península amb els quatre estats principals:
Regne de Saba amb Marib Mineus (Main) Qataban Hadramaut
Al nord es va imposar la influència aramea, sobretot a l'oasi de Tayma que va arribar a ser capital de l'imperi Neobabilònic sota Nabònides (vers 556-539 aC). Dedan fou un centre de cultura amb un alfabet derivat del sud-aràbic. Els Thamud, esmentats com a tribu pels assiris, dominaven Egra (al-Hidjr o Madain Salih) al nord de Dedan. Les inscripcions thamudites estan fetes amb un alfabet derivat del sud-aràbic.
Els perses van ocupar Babilònia el 539 aC i van establir una satrapia anomenada Arabaya que no devia durar gaire temps. Scylax de Carianda va navegar des de l'Índia a la part nord de la mar Roja per compte rei persa Darios el Gran (va regnar vers 521 aC a 485 aC). La part oriental d'Aràbia fou més coneguda després de la navegació de Nearc, l'almirall d'Alexandre el Gran. El grec Teofrast va escriure sobre l'Aràbia del sud i els seus productes. Els Ptolemeus, successors d'Alexandre a Egipte, van explorar la mar Roja i van exercir un cert control del comerç a aquesta zona abans dominat per les caravanes àrabs. Els selèucides de Síria van controlar les rutes del nord entre Síria i l'Índia. El 205-204 aC el rei selèucida Antíoc III el Gran va fer una expedició a Gerrha a la costa aràbiga del golf Pèrsic.
En aquest temps apareixen els nabateus entre Síria i el Hijaz, que estableixen la seva capital a Petra d'Aràbia. Alguns prínceps àrabs comencen a dominar petits estats com la Caracene al Golf Pèrsic (Baix Iraq) sota la sobirania dels reis parts. Grups àrabs s'estableixen a Mesopotàmia. Eudoxi de Cízic va navegar al final del segle II entre Egipte i l'Índia. Els àrabs de l'oest disputen el control comercial als estats d'Aràbia del sud, i al regne de Saba els àrabs hamdan agafen el poder; Qataban i Main desapareixen vers el segle I aC i la capital del primer, Timna, a la regió de Bayhan, fou destruïda. Roma ja havia establert relacions de vassallatge amb els nabateus al segle I aC i ara aspirava a controlar Aràbia sud-occidental i el 24-25 dC fou enviada una expedició dirigida per Eli Gal que va alterar completament el mapa polític, tot i que no va aconseguir els seus objectius; una terra inhòspita i uns aliats traïdors van obligar a Gal a retornar després d'arribar a Saba. Al seu lloc apareixeran els himiarites.
En una data incerta (segle I o II) un anònim va escriure el Periple de la Mar Eritrea que descriu tota la costa occidental i meridional d'Aràbia i és una guia per a navegants. En aquest temps el rei d'Hadramaut, que tenia capital a Shabwa, controlava el país entre Bayhan a l'oest i Zufar a l'est, mentre el rei himiarita de Dhu Raydan i Saba tenia seu a Zafar a les muntanyes del Iemen i dominava del Bayhan a l'oest.
Vers el 105 o 106 Trajà va crear la província romana d'Aràbia Pètria formada per l'antic regne dels nabateus. La capital inicial fou Petra, que li donava nom, però després es va traslladar a Bostra. Mercès al port d'Ayla (Eilat) els comerciants podien portar els seus productes per la costa i cap a Orient, i portar els d'aquestos territoris. Per evitar els atacs beduïns es va construir un limes, una sèrie de posicions fortificades que vigilaven els moviments dels nòmades. Claudi Ptolemeu al segle II va posar els coneixements romans d'Aràbia a la seva Geografia.
Al apareixen a Pèrsia els sassànides i el rei Artaxerxes I hauria fundat una ciutat a la part oriental de la península i establerts a la tribu Azd a Oman. Els romans i després els romans d'Orient exerciren una mena de protectorat sobre els àrabs del nord-oest d'Aràbia i els perses sobre els del nord-est. Els àrabs del desert sirià, amb centre a Palmira, van aprofitar la debilitat de l'Imperi Romà per erigir un domini propi àrab romanitzat, però la reina Zenòbia fou finalment derrotada per Luci Domici Aurelià el 272. Al l'Hadramaut va estar enfrontat a Sabà i els himyarites i hauria deixat d'existir com estat independent vers el final del o començament del IV quan el rei de Saba i Dhu Raydan, Shamir o Shammar Yuharish, van incloure l'Hadramaut entre els seus dominis. Però després va seguir un període de feblesa i Najran, a la seva frontera nord, fou assetjada pel làkhmida Imru-l-Qays que la inscripció de la seva tomba anomena com "rei de tots els àrabs". Posteriors reis de Saba portaren el títol addicional de "rei dels àrabs de les muntanyes i les planes".
El segle IV i el V són moments de poca informació quan s'enfonsa l'Imperi Romà i la civilització urbana desapareix o almenys entra en decadència. Llavors progressa el cristianisme i els nestorianisme (des de Mesopotàmia) i el monofisisme (des d'Egipte i Abissínia) s'introdueixen fàcilment entre els àrabs. Ezana, primer rei cristià d'Axum, va ocupar per un temps el Iemen al segle IV al mateix temps que el sassànida Sapor II (310-379) que els àrabs anomenaren Dhu l-Aktaf, ocupava Aràbia oriental. Tots dos poders exteriors es van retirar després per retornar al . Durant el el judaisme va fer el seu camí: la conversió del rei de Saba Akarib Asab (tradicionalment Tubba Asad Kamil) i la seva implantació a Yàthrib foren les seves fites més destacades. El cristianisme tenia el seu centre a Najran. En aquest segle els làkhmides esdevenen clients dels romans d'Orient i els gassànides dels sassànides. Aquestes dues confederacions tribals lluitaran també l'una contra l'altra. Al final del els kindes d'Aràbia del sud sota Hudjr Akil al-Murar van establir un regne o confederació tribal que va abraçar l'Aràbia central i fins a la Baixa Mesopotàmia però va ser efímer i abans de mig segle després els làkhmides el van suplantar.
Al els atacs als cristians de Najran per part dels rei jueu himiarita Dhu-Nuwàs va comportar la intervenció d'Axum a petició de l'Imperi Romà d'Orient vers el 520. El governador Abraha va arribar al Nadjd en una campanya contra els àrabs de Maadd, vassalls dels làkhmides i es diu que va una expedició a la Meca vers el 570. Després es van imposar els perses.
Període islàmic i edat mitjana No cal aquí estendre's en els fets que van portar al naixement de l'islam amb Mahoma. Ja en vida del Profeta tota la Península estava sota el seu domini o influència però a la seva mort hi va haver un revolta general, la Ridda o Apostasia, que va afectar diverses tribus i molt especialment a l'Aràbia oriental i el Iemen i Hadramaut. Abu-Bakr as-Siddiq va sufocar tots els aixecaments i va establir una autoritat efectiva a tota la península. Sota el mateix califa es va preparar l'expansió dels àrabs cap a l'Iraq (sassànida) que fou poblat per àrabs de tribus del sud i del nord. Al mateix temps eren conquerides Palestina i Síria i finalment Egipte. Úmar ibn al-Khattab hauria ordenat als jueus i cristians abandonar la península però si així fou no es va complir del tot perquè aquestes religions van subsistir un temps.
A la mort assassinat d'Uthman ibn Affan, Alí ibn Abi-Tàlib ja no fou universalment reconegut: Àixa bint Abi-Bakr, vídua de Mahoma, i az-Zubayr i Talha (companys del profeta) es van revoltar. Alí els va derrotar en la batalla del Camell (656). Però després es va haver d'enfrontar al governador de Síria, Muàwiya. Llavors Alí es va establir a Kufa i va abandonar Medina, i la península Aràbiga va perdre la seva posició de centre de l'Imperi.
Els partidaris més extremistes d'Ali es van revoltar i van formar els kharigites que foren derrotats a la batalla de Nahrawan el 659 però van subsistir com a grup organitzat. El 661 Alí fou assassinat per un kharigita i el va succeir el seu fill al-Hàssan ibn Alí que va haver de renunciar davant Muàwiya I. L'establiment de la successió hereditària per aquest va provocar l'aixecament alida sota el seu fill i successor Yazid I, però el seu cap, al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib va morir a Karbala en lluita. Va sorgir llavors a Aràbia un candidat més fort, Abd-Al·lah ibn az-Zubayr. Yazid va derrotar els rebels medinencs a la batalla d'Harrat Wakim i va assetjar la Meca, cremant la Kaaba; Yazid va morir llavors i Abd Allah fou reconegut de manera bastant general, però va dubtar en sotmetre Síria i allí els omeies es van reorganitzar; els kharigites, inicialment partidaris d'Abd Allah, s'hi van girar en contra i encara que la revolta a l'Iraq (685-687) dirigida per al-Mukhtar ibn Abi-Ubayd ath-Thaqafí, va acabar fracassant, Nadjda ibn Amir dels Banu Hanifa es va apoderar de tota l'Aràbia central o oriental (després fou enderrocat pel seu general Abu Fudayk) i mentre el califa omeia Abd-al-Màlik ibn Marwan va conquerir La Meca el 692 després d'un setge i Ibn az-Zubayr va morir en els combats. Un segon exèrcit omeia va liquidar la revolta d'Abu Fudayk.
Els omeies van controlar Aràbia, nomenant governadors a Hijaz (Medina i la Meca), Bahrain, Aràbia Central, Oman, Hadramaut i el Iemen. El governador de Bàssora al-Hajjaj ibn Yúsuf va exercir una mena de control sobre aquestes províncies. La Meca i Medina van rebre les atencions dels califes. A la zona, com arreu, es va desenvolupar la lluita política i a vegades armada entre els àrabs del nord i els del sud (kalbites o iemenites). Cap al final del govern omeia es va formar una aliança dels kharigites sota Abd Allah ibn Yahya Talib al-Hakk de Kinda, i Abu Hamza dels azd; el segon va ocupar La Meca va vèncer a Kudayd el 747 entrant a Medina i el primer li donava suport des de la seva base al Hadramaut i el Iemen. Marwan II va poder reunir prou forces per derrotar-los, quan ja era massa tard. La Meca i Medina van caure en mans dels abbàssides abans de dominar el 750 l'Iraq