Lesglésia de Sant Tomàs Apostol i Sant Felip Neri és un temple construït en el en estil barroc a la plaça de Sant Vicent Ferrer de la ciutat de València. Aquesta església és també denominada església de la Congregació, perquè va formar part de la casa conventual erigida per la congregació oratoniana de Sant Felip Neri, a la qual se li afegí posteriorment l'antiga parròquia de Sant Tomás. Està declarada Bé d'Interés Cultural.

Després de la desamortització, la resta del complex conventual va ser enderrocat i només va quedar-ne el temple. L'església es va construir entre 1727 i 1736 i hi va plasmar les seves idees classicistes l'arquitecte i matemàtic valencià Tomàs Vicent Tosca, autor també del més conegut i rigorós plànol històric de la ciutat, datat de principis del .

L'edifici està inspirat en models barrocs de Roma, recognoscibles especialment en l'àmplia façana. Construïda de maó vermell amb elements de pedra en ressalt, segueix la forma de l'església romana del Gesú i està formada per dos cossos: un d'inferior més ample, coronat per un entaulament i amb un arc rebaixat sobre la porta, i un altre de superior més estret, que correspon només a la nau central, es remata per un frontó triangular i disposa als seus costats de dues grans volutes. Pilastres, mènsules i estàtues componen una imatge molt clàssica que es completa amb el campanar i el seu curiós rellotge de sol vuitcentista.

Història La congregació fou fundada per sant Felip Neri a Roma i s'establí a la ciutat de València el 1648. La instal·lació d'aquesta casa matriu de totes les hispàniques es va deure a la voluntat del canonge ardiaca de Morvedre, Lluís Crespí de Borja, bisbe d'Oriola, junt amb Felip Pesantes i Boïl, Lluís Escrivà i Zapata i Gerónimo Pertusa, els quals hi obtingueren llicència de Felip IV l'any 1625. El primer establiment es va fixar en una casa propera a Sant Joan de l'Hospital, autoritzant el capítol el 12 de desembre de 1648 la construcció d'un oratori a la casa on habitaven. Com que aquesta resultà petita, en buscaren una altra de més capacitat, enfront de la casa de les Comèdies. El suport econòmic de l'arquebisbe Pedro de Urbina i el patronat regi de Felip IV, junt amb la butlla del 24 de febrer de 1656 d'Alexandre VII, que aprovava aquesta congregació de l'Oratori a València, tanca la primera fase de la congregació, en què el procés constructiu és més d'aprofitament i reutilització d'espais concebuts per a altres usos.

L'església ha sofert des de la seua construcció diversos desperfectes i intervencions, encara que no de l'entitat d'altres monuments valencians. Ja el 1812, amb la invasió francesa, caigueren bombes a l'església; més tard, fou restaurada per l'arquitecte acadèmic Francisco Pechuan. El 1835, amb la desamortització, l'església va quedar abandonada, i el convent i l'església s'utilitzaren com a magatzem. Després de reformar-ne l'interior, el 1837, es va reobrir l'església al culte com a parròquia de Sant Tomàs. El convent utilitzat com a quarter fins a l'any 1854 fou demolit posteriorment, i s'utilitzaren els seus solars per a construir edificis d'habitatges.

Una de les reformes que deixaria una petjada més marcada fou la mampresa a principis del per la mateixa parròquia, el 1903. Sota la direcció de l'arquitecte Antonio Ferrer, es va procedir a la neteja d'estàtues, nínxols i columnes. També es donà a les parets una fina capa de pintura rogenca, simulant rajola. També es va realitzar en anys successius el daurat dels retaules i de les cartel·les, així com l'estucat blanc de les parets interiors, i es renovaren totes les capelles. En les obres de restauració de l'interior fetes després de la Guerra Civil, es feren algunes transformacions com la substitució de les tribunes que requeien al presbiteri pels llenços amb marcs de rocalla. En dates recents, s'ha restaurat la façana respectuosament per l'arquitecte Rafael Soler, consolidant el segon cos de la façana i tornant el net cromatisme original a capitells, cornises o estàtues que formen el seu conjunt.

També durant la Guerra Civil desaparegueren retaules i gran part de les pintures, les unes realitzades al moment de la construcció de l'església, d'altres procedents de l'antic convent, anteriors al .

L'església de la Congregació, actual parròquia de Sant Tomàs, construïda entre els anys 1727 i 1736 per a l'orde oratorià de Sant Felip Neri, suposa la major plasmació, quasi programàtica, de les orientacions arquitectòniques classicistes i constructives establides pel matemàtic oratorià i destacat novador valencià Tomàs Vicent Tosca (1651-1723) en el seu Compendia Mathematico, en el volum que abasta tant l'arquitectura civil com la monteia i els talls de pedra picada. Si bé és cert que aquesta església rendeix un generós tribut a la tradició clàssica en el si d'una arquitectura barroca, oberta eclècticament a novetats compositives franceses i en especial italianes, que en tot moment respecta la «ajustada disposición y simetría de las partes que componen una fábrica», seguint «aquellas leyes, que observadas por los antiguos Maestros, hicieron célebre á la posteridad su memoria», sense desviar-se «notablemente del estilo que en los cinco órdenes de Arquitectura observaron los Antiguos», també ho és que no eludeix inserir-les en el si d'una moderna voluntat cientifista matemàtica del moment, molt arrelada en sectors cultes de la ciutat de València, preocupada per fer ostensible el que el mateix Tosca, en el seu tractat de l'art de tallar pedra, no dubtava a qualificar com el «más sutil y primoroso de la Architectura, que es la formación de Arcos y Bóvedas». No d'una altra manera s'explica l'enorme predicament del tipus compositiu o de l'ostentació constructiva d'aquesta església, en especial de la seua façana, en quasi tot el valencià, i arribà la seua influència a membres de la Reial Acadèmia de Sant Carles, com fou el cas d'Antoni Gilabert.

Una tradició que ve del P. Serrano,P. Serrano, 1762, p. 215-216 el qual només tres dècades després a l'acabament del temple (1762) va atribuir la traça de la façana a Tosca, ha vingut corroborant aquesta afirmació, tenint en compte no sols els coneixements arquitectònics de l'oratorià sinó també les nombroses comissions en què va participar amb assumptes relacionats amb l'arquitectura i l'urbanisme, incloses la realització de traces, que va desenvolupar generalment al costat del seu amic, el també matemàtic, Joan Baptista Corachán.

Recents aportacions documentals relacionades amb la construcció de l'anomenat Oratori Parvo l'any 1722, anterior a l'església, posen en relleu com en les capitulacions s'especifica que mentre s'enderrocava l'antiga església «ha parecido conveniente y aun preciso edificar antes el Oratorio Parvo y demás fabrica adjunta en el lugar y sitio que expresa la planta que se hizo en Roma», notícia sens dubte important, però prou breu com per a pensar que tal indicació es tracte d'una inalterable traça arquitectònica de l'església, especialment si es tenen en compte les característiques de l'obra realitzada, perfectament inserida en la cultura arquitectònica valenciana generada al voltant de la figura de Tosca. Per una altra banda, i a falta de precisions, res no desmenteix l'atribució del P. Serrano referida a la façana, sinó més aviat a qui estengueren l'autoria de Tosca a la resta del temple. En aquest sentit, és més plausible, com va comentar Ponz, que l'obra es degué arbitrar conforme al pensament de Tosca.

L'edifici fou admirat i elogiat des de la seua construcció; Tomás Güell, només acabar-se de construir, s'hi va referir en to elogiós; també Ponz, de tan estirada mirada censora per a l'arquitectura d'aquest període, deixant a banda les seus crítiques a la talla i ornaments de fusta, considerà l'església com de les millors de l'època.Ponz, A., 1774, IV, p. 81-182

Arquitectura miniatura|Interior de l'església La planta del temple oratorià és de creu llatina, amb una nau compacta i curta de tres trams que contrasta amb l'amplitud del creuer i tram del presbiteri, ambdós d'una profunditat similar a aquesta. La nau es cobreix amb volta de canó tapiada amb llunetes sobre alts bancs. Les capelles laterals de planta quadrada estan comunicades per petites dreceres i coronades amb cúpules de mitja taronja i obertura zenital amb llanterna.

A la intersecció dels braços del creuer, s'alça l'elevada cúpula sobre un esvelt tambor octogonal extern però de perfil circular a l'interior, ordenat amb pilastres i transpilastres.

El presbiteri, de capçalera recta, repeteix les mateixes proporcions que els braços del creuer. En observar la seua planta, es pot rastrejar les petjades de l'esquema vignolesc del Gesú en l'èmfasi donat al creuer amb cúpula i presbiteri en relació amb la nau i les capelles, però poc més. Tanmateix, amb qui ofereix una major similitud és amb l'església de la Companyia de València, destruïda el 1868, però de planta coneguda i cronologia precisa després de recents investigacions; així doncs, existiria la possibilitat que l'església de Sant Tomàs es tracte d'una versió modernitzada, posada al dia d'aquest temple jesuïta, construït a partir del 1595, però ampliat entre 1621 i 1631, amb un espaiós creuer amb cúpula sobre tambor i nau, i capelles remodelades constructivament a l'últim quart del , la traça de la qual guarda un gran paregut i proporcions similars amb les de Sant Tomàs, com ho reflecteix el plànol de la casa Professa de València realitzat en el i conservat en l'Arxiu del colegio de la Inmaculada de Santa Fe (Argentina).

L'església de l'Oratori de Sant Felip, en aquest sentit, degué modernitzar —a l'altura de la cultura arquitectònica de principis del — abans el model jesuític vernacle que el romà. Un major avançament en la idea de la distribució i proporció classicista de l'espai ve donat per la capçalera plana, front a la poligonal de la Companyia, per l'alçada i amplitud de la seua cúpula (47 metres d'alçada, més 10 metres de diàmetre), per la seua perfecta articulació de les pilastres d'ordre corinti amb fris llis i denticulades, seguint els ressalts marcats per la projectura de les pilastres, o pels amplis arcs de mig punt, quasi a rosca amb la línia de l'entaulament.

Una petita però significativa solució arquitectònica ve donada per l'entrada lateral pel carrer del Trinquet de Cavallers, on es permet entreveure una preocupació —constant en el plantejament d'esglésies erigides a partir de la Contrareforma— per ampliar la comunicació espacial entre capelles i presbiteri. En efecte, la porta lateral no comunica directament la capella immediata al creuer com succeeix en el tipus d'església derivada del Gesú, sinó que, a través d'un corredor paral·lel al front de les capelles, desemboca al creuer; d'aquesta manera, no interfereix la visualització espacial del presbiteri des de les capelles.

Altres trets derivats de la tradició arquitectònica i cultural valenciana s'observen també en la disposició de la capella de la Comunió i sagristia, a ambdós costats del presbiteri, amb elegants portades d'accés de pedra obscura que emmarca brancals i llindes, amb fris i frontó recte obert a l'arrancada de les tribunes. La capella de la Comunió és de planta rectangular (12 x 7 metres), amb sòcols de rajoletes d'Alcora, pilastres dividint els trams i la volta de canó rebaixada amb llunetes; participa d'un to classicista similar a la resta de l'interior de l'església.