Lenciam o la lletuga (Lactuca sativa) és una espècie de planta herbàcia anual de la família de les compostes com el gira-sol o la carxofa. Sovint es conrea com una verdura de fulla, però també per la seva tija i les llavors. L'enciam va ser conreat per primera vegada pels antics egipcis, que passaren d'utilitzar les llavors del que era una mala herba per a fer oli, a conrear-la per les seves fulles. L'enciam es va estendre als grecs i romans, d'on prové el nom de lletuga. Des de voltants de l'any 50 dC apareixen descripcions de diversos tipus i apareix sovint en escrits medievals com els herbaris medievals. Del al es van desenvolupar diverses varietats biològiques a Europa i des de mitjan és habitual als horts. Europa i Amèrica del Nord van dominar inicialment el mercat de l'enciam, però a final de la dècada de 1900 el consum s'havia estès per tot el món.
Generalment, creix en condicions adverses i es conrea amb facilitat, tot i que requereix temperatures relativament baixes per evitar que la floració vagi massa ràpida. L'enciam es pot patir plagues d'insectes, i malalties fúngiques i bacterianes. Es poden fer híbrids fàcilment amb altres espècies del gènere Lactuca. Tot i que això es pot convertir en un problema per als que volen salvar les llavors, els biòlegs han ampliat el patrimoni genètic de les varietats d'enciam de cultiu. La producció mundial d'enciam i xicoia va arribar als 23,6 milions de tones l'any 2010, més de la meitat procedent de la Xina.
L'enciam s'utilitza sovint per fer amanides, tot i que també se'n poden fer sopes, entrepans i farcells; i, fins i tot, es pot fer a la brasa. Una de les varietats, l'enciam espàrrec, popular a la Xina, es conrea per les seves tiges, que es mengen tant crues com cuites. L'enciam és una bona font de vitamina A i potassi, i també una font menor d'altres vitamines i nutrients. Malgrat les seves propietats beneficioses, també pot ser una font de brots bacterians, virals i parasitaris per l'ésser humà, com ara Escherichia coli i salmonel·la. A més del seu ús principal com a fulla verda per a menjar, durant segles, el seu consum també ha tingut un significat religiós i medicinal.
Etimologia miniatura|Llavors d'enciam Lactuca sativa forma part del gènere Lactuca i de la família de les asteràcies. L'espècie va ser descrita per primera vegada el 1753 per Carl Linnaeus al segon volum de la seva Species Plantarum. Entre els sinònims de Lactuca sativa hi ha la Lactuca scariola var. sativa, L. scariola var. integrata i L. scariola var. integrifolia. L. scariola per la seva banda és un sinònim de L. serriola, l'enciam silvestre o espinós comú. Lactuca sativa també té diversos mots relacionats amb les seves espècies, subespècies i varietats biològiques, que delimiten diversos grups de cultiu d'enciam domesticat. L'enciam està estretament relacionat amb diverses espècies de Lactuca del sud-oest d'Àsia. La relació més propera és amb l'espècie L. serriola, una mala herba agressiva comuna a les zones temperades i subtropicals de gran part del món.
Els romans es referien a l'enciam com a lactuca (lac significa ‘llet’ en llatí), una al·lusió a la substància blanca que actualment es diu làtex, que surt quan es talla la tija. Aquesta paraula s'ha convertit en el nom del gènere, juntament amb sativa (que vol dir ‘sembrat’ o ‘cultivat’) per a completar la paraula.Katz and Weaver, p. 376. Kos és un altre terme romà per parlar de l'enciam, que prové de les llavors primerenques europees de l'illa grega de Cos, un centre destacat del cultiu d'enciam durant l'Imperi Romà d'Orient.Weaver, p. 172.
La paraula catalana «enciam» probablement prové del mot llatí incīsamen (que significa conjunt de trossets o coses tallades), com ho confirma la forma genovesa antiga inçizamme. Per altra banda, del mot originari llatí provenen les paraules lletuga en català, lechuga en castellà, lettuce en anglès o laitue en francès, entre d'altres.
Descripció miniatura|La flor i el fruit de l'enciam. L'àrea de procedència natural de l'enciam s'estén des de la mar Mediterrània fins a Sibèria, tot i que s'ha transportat a gairebé totes les àrees del món. Les plantes solen tenir una alçada i extensió d'entre 6 i 12 cm. Les fulles són de diversos colors, sobretot variacions del verd i el vermell, amb una certa varietat de variegació. També hi ha varietats en groc, daurat, o fulles amb un to entre blaves i verd-blavoses. Els enciams tenen una àmplia gamma de formes i textures, des de les denses capes del tipus iceberg a les varietats dentades, en forma d'arcs, o més gruixudes. Les plantes d'enciam tenen un sistema d'arrels que inclou una arrel mestra i unes arrels secundàries més petites. Algunes varietats, especialment les dels EUA i l'Europa occidental, tenen arrels pivotants llargues i estretes, i un petit conjunt d'arrels secundàries. Hi ha varietats d'Àsia que tenen les arrels primàries i secundàries més llargues.
miniatura|L'enciam no cultivat contrasta molt amb les varietats de conreu. Segons la varietat i l'època de l'any, des de la sembra fins a la collita, l'enciam viu generalment entre 65 i 130 dies. Després, l'enciam comença a florir i el procés de caragolat converteix l'enciam en amarg i fa que no es pugui vendre, motiu pel qual poques vegades les plantes que creixen per al consum arriben a la maduresa. L'enciam floreix més ràpidament en temperatures càlides, mentre que les temperatures sota zero provoquen que el creixement sigui molt lent i, sovint, fan que les fulles externes es facin malbé. Després de l'època de collita, les tiges dels enciams poden créixer fins a arribar als 0,9 metres d'altura i mostren unes petites flors grogues. Tal com passa amb altres membres de la tribu Cicòria, la inflorescència de l'enciam (també conegut com a pseudant), està composta per diverses floretes, cadascuna amb un sèpal o calze modificat, anomenat vil·là (que es converteix en el plomós paracaigudes de la fruita), una corol·la de cinc pètals fusionats en una lígula o corretja, i les parts reproductores. Inclouen antenes fusionades, que formen un tub que envolta un gineceu, i l'estigma. Quan les antenes generen pol·len, l'estil s'allarga per permetre que els estigmes, ara coberts amb pol·len, surtin del tub. Els ovaris es comprimeixen, com a fruits secs en forma obovada (de gota), que mesuren de 3 a 4 mm de llarg i no s'obren fins a la maduresa. Els fruits tenen entre 5 i 7 parts a cada costat i s'aguanten per dues files d'uns petits pèls blancs. El vil·là es manté a la part superior de cada fruita amb una estructura de dispersió biològica. Cada fruit té una llavor, que pot ser de color blanc, groc, gris o marró, segons la varietat de l'enciam.
La domesticació de l'enciam llarg desenvolupada al llarg dels segles ha donat lloc a diversos canvis a través de la cria selectiva: el retard en l'aparició de defectes a la fulla, unes llavors més grans, un millor gust i textura, menys làtex (llet), i diverses formes i colors de les fulles. El treball en aquestes àrees continua encara en l'actualitat.Davey, et al., p. 222–225. La investigació científica en l'enginyeria genètica de l'enciam està en curs com ho demostren les més de 85 proves de camp que han tingut lloc entre 1992 i 2005 a la Unió Europea i als Estats Units. Amb aquestes proves s'experimenten modificacions que permetin millorar l'eficàcia dels herbicides, millorar la resistència als insectes, als fongs i als caragols que fan mal d'una manera més lenta. No obstant això, l'enciam genèticament modificat no s'utilitza actualment en l'agricultura comercial.
Història miniatura|El tipus d'enciam romà prové dels primers enciams cultivats L'enciam fou conreat per primera vegada a l'antic Egipte per a la producció d'oli a partir de les seves llavors. Fou també a Egipte on aquesta planta es passà a conrear per obtenir les seves fulles comestibles,Katz and Weaver, p. 375–376. segons dades que es remunten fins al 2680 aC. L'enciam era considerat una planta sagrada de Min, el déu de la reproducció, i s'utilitzava durant els festivals per a ser col·locat a prop de les representacions escultòriques. La planta es creia que permetia «practicar l'acte sexual sense descans». El seu ús en cerimònies religioses es concretà en la creació d'imatges en moltes tombes i pintures murals. La varietat conreada tenia uns 30 cm d'altura i era una varietat grossa de l'enciam romà modern. Aquests enciams verticals foren desenvolupats pels egipcis i després ho van fer els grecs, que al seu torn els van donar a conèixer als romans. Cap a l'any 50 dC l'escriptor romà de temes agrícoles i rurals Luci Juni Moderat Columel·la va descriure diverses varietats d'enciam, alguna de les quals podria ser l'avantpassada de l'enciam actual.Weaver, p. 170-172.
L'enciam apareix en molts textos medievals, sobretot com una planta medicinal. Hildegarda de Bingen l'esmenta en els seus escrits sobre les plantes medicinals entre el 1098 i el 1179 i en els primers herbaris medievals es van descriure els seus usos. El 1586, Joachim Camerarius va descriure els tres enciams moderns bàsics: l'enciam de cap, l'enciam de fulles soltes i l'enciam romà. L'enciam va ser portat a Amèrica per primera vegada per Cristòfor Colom a la fi del . Al pas del al es van desenvolupar moltes varietats a Europa, sobretot als Països Baixos. Els llibres publicats des de mitjan a principi del descriuen diverses varietats que avui es troben habitualment als horts.Weaver, p. 172–173.
Després de la collita té una vida curta, al principi, l'enciam es ven doncs molt a prop del lloc on havia crescut. A partir de l'any 1900 el desenvolupament de noves tecnologies d'envasament, emmagatzematge i transport van millorar-ne la vida útil, el que es va traduir en un augment significatiu de la disponibilitat d'aquest producte en territoris més amplis. Durant la dècada de 1950 la producció d'enciam es va impulsar amb el desenvolupament del refredament al buit, i això va permetre refredar i empaquetar el producte ja al camp i substituir l'anterior mètode de refrigeració amb gel en cases allunyades dels camps.
L'enciam és molt fàcil de conrear. Per això és un dels productes més venuts en moltes empreses de llavors. Estudiar la història de les diverses varietats és complicat perquè diverses companyies, principalment als Estats Units, canvien el nom de les varietats cada any. El motiu més important d'aquesta pràctica és poder promocionar noves varietats per augmentar les vendes o amagar l'origen de les varietats quan han estat desenvolupades per empreses de la competència. Documentació de final del demostra que en aquell moment hi havia entre 65 i 140 varietats diferents, segons les diferències que calguin per a la classificació biològica. Els noms també canvien sovint i de manera significativa d'un país a l'altre.Weaver, p. 173–174. Tot i que la majoria d'enciams cultivats avui en dia s'utilitzen com a aliment, una quantitat menor s'utilitza en la producció de la cigarreta herbal o cigarretes sense tabac ni nicotina; visualment, la fulla d'enciam salvatge sembla la de la tabaquera.
Cultiu miniatura|Plantes joves d'enciams romans Algunes varietats d'enciam no creixen a l'hivern i, en temperatures relativament fredes, s'han de cobrir amb una capa de palla, o bé s'han de cultivar en petits hivernacles. Generalment es planten a l'hort en llargues fileres per tal de facilitar que es puguin tallar les fulles de manera individual i que es puguin regar amb més facilitat. Diverses varietats habitualment neixen en planter i, quan comencen a tenir algunes fulles, es trasplanten a terra en punts individuals separats per entre 8 i 14 cm. L'enciam conreat de manera més separada, amb més espai entre cada planta, rep més llum solar, la qual cosa millora el color, els nutrients i la quantitat de fulles. L'enciam pàl·lid o blanc, una característica que es pot trobar sovint en l'enciam iceberg, conté pocs nutrients.
miniatura|Llit d'enciam trasplantat en un hivernacle