El Partit Conservador i Unionista (en anglès i oficialment Conservative and Unionist Party), conegut com a Conservadors o en anglès Conservatives, és un dels dos partits majoritaris del Regne Unit i el que ha resultat més reeixit en la seva història política si ens basem en victòries electorals. Es tracta del partit més antic que segueix en actiu en l'actualitat, fins i tot més que el Partit Demòcrata dels Estats Units.
El partit ha adoptat generalment polítiques econòmiques liberals que afavoreixen els mercats lliures des de la dècada del 1980, tot i que històricament ha defensat el proteccionisme. El partit és unionista britànic, s'oposa a una Irlanda unida, així com a la independència anglesa, nord-irlandesa, escocesa i gal·lesa, i ha estat crític amb la devolució.
Són membres de la Unió Demòcratica Internacional i de la seva secció europea. Al Parlament Europeu hi ha membres d'un arranjament informal anomenat Demòcrates Europeus, que existeix en forma de coalició amb el Partit Popular Europeu, sota el nom d'EPP-ED. Cameron ha anunciat la seva intenció de tallar el vincle entre els Demòcrates Europeus (de visió més aviat euroescèptica) i el Partit Popular Europeu, tot i que aquesta retirada no ha estat vista amb bons ulls per tots els membres del partit.
Obtenen els millors resultats a Gal·les i el nord d'Anglaterra, que van votar a favor de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea en el referèndum de 2016. Els conservadors han estat al govern durant la major part dels segles XIX i , amb la notable excepció d'un període de tretze anys de governs laboristes encapçalats per Tony Blair i Gordon Brown (1997-2010).
Orígens És un descendent directe del Partit Tory, una de les dues formacions polítiques britàniques dels segles i , i els seus membres encara reben el nom de tories avui en dia en referència a la seva encarnació anterior. El terme «conservador» va ser suggerit com a títol per al partit en un article de J. Wilson Croker publicat a la Quarterly Review el 1830. El nom va tenir èxit immediatament i va ser adoptat formalment sota els auspicis de Robert Peel al voltant de 1834.
El manifest de Tamworth va ser un manifest polític emès per Robert Peel el 1834 a Tamworth, al qual els historiadors reconeixen àmpliament que va establir els principis sobre els quals es basa el modern Partit Conservador Britànic, basat en reformes acurades, actives i ben pensades dissenyades per preservar i protegir les institucions estatals. La decisió de Peel de derogar les Lleis del Blat el 1846 per pal·liar la Gran Fam Irlandesa significaven una ruptura radical amb el proteccionisme conservador, va enfrontar obertament amb una facció del seu partit, encapçalada per Benjamin Disraeli. La restauració del conservadorisme el 1852 es va basar en un retorn als seus orígens en el manifest de Peel. Després de la mort de Peel el 1850, els peelites i els conservadors es van anar distanciant i finalment els peelites es van unir als whigs i radicals per formar el Partit Liberal el 1859, sota el lideratge de Lord Palmerston.
L'ampliació del sufragi restringit de 1832 va obligar el Partit Conservador d'Edward Smith-Stanley i Benjamin Disraeli a popularitzar les seves propostes i dur a terme la seva pròpia expansió del dret de vot en 1867. El partit inicialment es va oposar a una nova expansió de l'electorat, però finalment va permetre l'aprovació d'una nova reforma de 1884 del liberal William Ewart Gladstone, que el 1886 va negociar amb el Partit Parlamentari Irlandès una certa autonomia, dins del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda que fou derrotat per l'aliança dels conservadors amb el nou Partit Liberal Unionista de Spencer Cavendish i Joseph Chamberlain, escindit del partit Liberal, i els governs de coalició dirigits per Robert Gascoyne-Cecil i Arthur Balfour es van mantenir el poder durant disset dels següents els vint anys, dirigint la Segona Guerra Bòer abans de patir una forta derrota a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1906 quan es va dividir per les seves posicions sobre el lliure comerç, fins que es va acordar la fusió completa dels dos partits el maig de 1912.
Primera guerra mundial Mentre que els liberals al govern estaven majoritàriament en contra de la guerra fins a la invasió alemanya de Bèlgica, els líders conservadors estaven fermament a favor d'ajudar França i aturar l'Imperi Alemany. El partit liberal tenia el control total del govern fins que la seva mala gestió de l'esforç de guerra durant la crisi de municions va ferir molt la seva reputació i el maig de 1915 es va formar un govern de coalició de tots els partits. A finals de 1916, el liberal David Lloyd George es va convertir en primer ministre, però els liberals aviat veure immersos en una divisió de la que mai es van recuperar i els conservadors van dominar el govern.
El sistema electoral a Gran Bretanya i Irlanda de 1918 ampliava el dret de vot als homes majors de 21 anys, tinguessin propietats o no, i el sufragi femení les dones de més de 30 anys amb certes condicions econòmiques, i va entrar en vigor a les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918. La reforma electoral protegir la base de votants conservadors a l'Anglaterra rural.
Postguerra Les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1918 es van convocar immediatament després de l'Armistici de Compiègne que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, i la coalició de govern de tots els partits encapçalada pel primer ministre liberal David Lloyd George, que va enviar cartes de suport als candidats als que donaven suport, va obtenir una victòria massiva. El govern va impulsar i atendre la Conferència de Gènova per resoldre la crisi del patró or, però la signatura del tractat Angloirlandès de 1921, la proclamació de l'Estat Lliure d'Irlanda el 1922 i el suport que el Regne Unit donà a Grècia durant la guerra amb Turquia van ser rebutjades pels conservadors tot i els desigs contraris de la major part dels líders del partit, però els ministres conservadors van abandonar el govern de coalició l'octubre de 1922 i Austen Chamberlain renuncià al liderat del partit. Lloyd George es va veure forçat a convocar eleccions.
La Primera Guerra Mundial havia unit un partit conservador dividit abans de 1914 emfatitzant el patriotisme i el 23 d'octubre de 1922 Andrew Bonar Law, revisant les seves posicions sobre la qüestió irlandesa, el socialisme, la reforma electoral i l'intervencionisme a l'economia. El nou èmfasi en l'antisocialisme va ser la seva resposta a la força creixent del laborisme i quan el primer ministre liberal David Lloyd George va caure per la Crisi de Chanak, el nou líder conservador es va convertir en primer ministre i convocà noves eleccions en les què els conservadors tornaren a adquirir la majoria parlamentària i va dur a terme algunes mesures com baixar els impostos directes sobre la renda. Al maig de 1923 es va veure obligat a deixar el govern a causa d'un càncer i va dimitir el 22 de maig, sent substituït pel canceller d'Hisenda, Stanley Baldwin. Amb les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1923 va arribar al poder el primer govern laborista de la història, en minoria i liderat per James Ramsay MacDonald. Els conservadors van recuperar el poder el 1924 en unes noves eleccions convocades quan MacDonald va perdre una moció de confiança però van ser derrotats el 1929 quan un govern laborista en minoria va prendre possessió. El 1931, després de l'enfonsament del govern de la minoria laborista, va entrar en una altra coalició liderada per Ramsay MacDonald, que estava dominada pels conservadors amb cert suport de faccions tant del Partit Liberal com del Partit Laborista (Nacional Laboral i Nacional Liberals).
El 1935, Baldwin va substituir MacDonald com a primer ministre i va guanyar les eleccions generals de 1935 amb una altra gran majoria. Durant aquest temps, va supervisar l'inici del rearmament britànic i la Crisi per l'abdicació d'Eduard VIII. El tercer govern de Baldwin va veure una sèrie de crisis en els afers exteriors, inclòs l'enrenou públic pel Pacte Hoare-Laval, la crisi de Renània i l'esclat de la Guerra Civil espanyola. Baldwin va renunciar el 1937 i va ser succeït per Neville Chamberlain.
Segona guerra mundial El 3 de setembre de 1939 el Regne Unit declarà la guerra a Alemanya i el 10 de juny de 1940, hores abans de la invasió de França a través d'un veloç avanç pels Països Baixos, era clar que, després del fracàs a Noruega, el país no tenia confiança en com Chamberlain conduïa la guerra, i aquest dimití i el rei Jordi VI demanà a Winston Churchill, el Primer Lord de l'Almirallat que fos Primer Ministre que formés un Govern Nacional format per tots els partits. que va passar la Segona Guerra Mundial. Durant aquest temps, Anthony Eden fou el líder del Partit Laborista a la Cambra dels Comuns, però sempre es mantingué en un segon pla dins del partit. La seva situació personal (depressiu a causa del seu divorci i la desaparició d'un fill a la guerra) i la seva lleialtat a Winston Churchill van fer que mai es decidís a agafar les regnes del partit.
Postguerra L'any 1945, el Regne Unit era molt pobre i depenia força dels préstecs dels Estats Units per reconstruir la seva infraestructura danyada i la victòria del Partit Laborista portà als conservadors a l'oposició quan el partit va perdre contundentment les eleccions al Parlament del Regne Unit de 1945 enfront davant un ressorgent Partit Laborista basat en el programa de justícia social i les polítiques d'esquerra com ara la creació del Servei de Sanitat Nacional i la provisió dels consells d'habitatge (council housing).
Amb el triomf conservador a les eleccions generals de 1951 Churchill tornà a ser primer ministre, frenant el procés de descolonització que havien iniciat els laboristes i que havia donat pas a la Llei d'Independència de l'Índia de 1947, enviant tropes britàniques per lluitar a la Rebel·lió de Mau Mau a Kenya i contra l'emergència Malaia. El seu govern va fer front a polèmiques fruit de la Guerra Freda cada cop més evident com l'alliberament de presoners nazis com Albert Kesselring o Erich von Manstein per qüestions de salut, mediant entre França i el Vietnam a la Conferència de Ginebra, que segellà la pau entre ambdues el 1954, i organitzant la Conferència de Londres, que determinà l'estatus de l'Alemanya Occidental. En retirar-se en 1955 Eden el rellevà, havent d'intervenir en la esclat de la Crisi de Suez però el seu estat de salut empitjorà amb diverses infeccions en poc temps i presentà la seva dimissió a principis de 1957 retirant-se de la vida política, i Harold Macmillan fou nomenat Primer Ministre, càrrec des del qual reprengué el procés de descolonització i hagué de fer front a la crisi del canal de Suez i a l'expulsió de Sud-àfrica de la Commonwealth a causa de l'apartheid. En octubre de 1963, Macmillan, en mig de l'escàndol sexual de John Profumo que implicava un ministre de Defensa, i el Partit Conservador, al poder des de 1951 en un país en declivi econòmic que no havia aconseguit incorporar-se a la Comunitat Econòmica Europea semblava dirigir-se a una forta derrota electoral, va emmalaltir i renunciar com a primer ministre i Alec Douglas-Home fou l'escollit per succeïr-lo.
Edward Heath Després de la derrota conservadora en les eleccions de 1964, el partit va establir un sistema formal d'elecció, Edward Heath fou escollit líder de l'oposició el juliol de 1965, i el Partit Unionista Escocès s'hi va fusionar.