Longyearbyen és una ciutat de Noruega, capital i assentament més poblat de les illes Svalbard. La ciutat s'assenta a la vall de Longyear, a la riba de la badia d'Advent, una branca de l'Isfjorden situada a la costa oest de l'illa de Spitsbergen. L'1 de gener de 2016 tenia 2.075 habitants. Des del 2002, el Consell de la Comunitat de Longyearbyen ha tingut moltes de les mateixes responsabilitats d'un municipi, inclosos els serveis públics, l'educació, instal·lacions culturals, bombers, carreteres i ports. La ciutat és la seu del Governador de Svalbard. És l'assentament més septentrional del món amb més de 1.000 residents permanents.
Coneguda com la Ciutat de Longyear fins al 1926, fou establerta el 1906 per John Munroe Longyear, principal propietari de la Companyia Àrtica de Carbó de Boston (Arctic Coal Company), que va iniciar les operacions de mineria de carbó el mateix any. L'empresa propietària de les mines fou l'Store Norske Spitsbergen Kulkompani (SNSK), que encara hi duu a terme mineria. La ciutat va ser gairebé completament destruïda per la Kriegsmarine alemanya el 8 d'agost de 1943, però, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, fou reconstruïda. Longyearbyen fou una ciutat minera propietat de l'empresa abans citada fins a la dècada del 1990, quan la major part de l'activitat minera es va traslladar a Sveagruva.
Des d'aleshores, la ciutat ha fet un gran salt i ha avançat molt en el turisme i en la investigació, tal com ho demostra l'arribada d'institucions com el Centre Universitari de Svalbard, el Magatzem de llavors de Svalbard i l'Estació de satèl·lit de Svalbard. La comunitat és servida per l'Aeroport de Longyear i l'Església de Svalbard.
Geografia Longyearbyen, l'assentament més gran de Svalbard, està situat a la part baixa de la vall del Longyear, al llarg del riu Longyear. La part baixa de la ciutat se situa a la costa sud-oest de la badia d'Advent, una branca de 4 quilòmetres de l'Isfjorden. Longyearbyen es troba a la Terra de Nordenskiöld, una península de l'illa de Spitsbergen, l'illa més gran de l'arxipèlag de Svalbard. És la ciutat amb vida familiar més septentrional del món; la resta d'assentaments més al nord són només d'investigació. A l'altre costat de la badia es troben els assentaments fantasma d'Advent City i Hiorthhamn. miniatura|esquerra|Longyearbyen vist des de dalt del turó. Longyearbyen està dividit en diversos barris. A la banda oest del riu, al llarg de la badia, s'hi troben el port i els serveis industrials. La part occidental d'aquesta zona es diu Bykaia i la part oriental Sjøområdet. Més amunt es troba Skjæringa, l'indret on hi ha les oficines del Governador. Uns quants metres amunt es troba la Gamle Longyearbyen ("L'antiga Longyearbyen") i l'església. Més amunt, es troba el cementiri, seguit del cinema, i finalment el petit nucli de Sverdrupbyen. La majoria de les institucions residencials, comercials i culturals es troben al costat est del riu. Més amunt es troba el Centre Universitari i Gruvedalen, la zona residencial més gran. A partir d'aquí cap al sud és la principal zona comercial, així com el lloc on hi ha l'Ajuntament. A l'est es troba la zona residencial de Lia i més amunt la de Haugen, que és també la ubicació de l'escola. Als afores de la ciutat hi ha una mina i Nybyen, que s'utilitza sobretot com a allotjament per a estudiants. Cap a l'oest, al cap d'Hotellneset, s'hi troba l'aeroport. Les mines restants es troben a vall d'Adventdalen. miniatura|esquerra|Longyearbyen durant la nit polar.
Clima miniatura|Un senyal de trànsit just fora de Longyearbyen, advertint del perill que suposen els ossos polars. "Gjelder hele Svalbard" significa que l'advertència s'aplica a tot Svalbard. Longyearbyen pertany a la zona de clima polar amb "estius" frescos i hiverns llargs i freds. Els estius a la ciutat són frescos, amb una màxima mitjana al juliol de 7 °C. Els hiverns són molt freds a Longyearbyen amb temperatures força baixes, amb una mitjana de -21 °C al febrer. Les precipitacions a la ciutat són força escasses, amb una mitjana anual de 438,6 mm, dels quals la majoria són de neu.
No obstant això, els hiverns són al voltant de 20 graus més «suaus» que en latituds similars en altres parts del món gràcies al corrent càlid de l'oceà a la deriva de l'Atlàntic Nord seguint el corrent del Golf, que també manté temperatures relativament suaus a l'Europa occidental i a Islàndia. Una descongelació sobtada pot ocórrer en qualsevol època de l'any, ja que pot ploure tots els mesos de l'any, fins i tot durant la nit polar. La temperatura màxima absoluta va ser registrada el 16 de juliol de 1979, amb 21,3 graus, mentre que la temperatura mínima absoluta va ser registrada el 4 de març de 1986, amb –46,3 graus. Els registres més antics de temps indiquen un fred registre de –49,2 °C el 28 de març de 1917 prop de Barentsburg (a 30 km de Longyearbyen).
La característica més notable del clima de Longyearbyen és la falta de llum durant més de quatre mesos - l'hivern - i molta llum amb un sol que mai es pon durant l'estiu. De fet, la nit polar comença el 26 d'octubre i acaba el 16 de febrer, i el sol de mitjanit es mostra del 19 d'abril al 23 d'agost.
Història Primeres empreses miniatura|esquerra|La ciutat de Longyear el 1908. El 1896, la companyia de vaixells Vesteraalens Dampskibsselskab començà a fer visites a l'Hotellneset. Per donar cabuda als turistes, es construí un hotel prefabricat, però no fou rendible i es tancà després de la temporada del 1897. No obstant això, dues famílies hi passaren l'hivern entre els anys 1898 i 1899Holm (1999): 55 i Posten Norge gestionà una oficina de correus a Hotellneset del 1897 al 1899.Holm (1999): 104 La primera mina de carbó comercialment viable a Svalbard va ser obert per Søren Zakariassen el 1899.Holm (1999): 45 El 1901, Bergen-Spitsbergen Kullgrube-kompani començà l'extracció de carbó a la muntanya d'Adventtoppen.Holm (1999): 46
L'empresari nord-americà John Munroe Longyear va visitar Spitsbergen com a turista el 1901, on es reuní amb una expedició de prospecció de carbó. Tornà a Spitsbergen el 1903, on conegué a Henrik B. Næss a l'Adventfjorden, el qual li proporcionà informació de les mines de carbó. Juntament amb el seu soci Frederick Ayer, Longyear comprà les reivindicacions noruegues a la banda oest de Adventfjorden, i amplià les reclamacions de manera significativa l'any següent. miniatura|esquerra|L'estiu del 1925 a Longyearbyen.
La fundació de la ciutat El 1906, la Companyia Àrtica de Carbó de Boston, amb Ayer i Longyear com a principals accionistes, començà l'extracció de carbó a la primera mina, després de construir molls i habitatges. Malgrat que la majoria d'obrers eren noruecs, la companyia tenia administració nord-americana, i d'aquí bé el nom en anglès de la nova Longyear City. El carbó es transportava 1,2 quilòmetres des de la mina fins al port usant un telefèric.Holm (1999): 148 El 1913, l'empresa inicià els treballs preliminars per obrir la segona mina.Holm (1999): 47 miniatura|La Mina 2b va estar en funcionament del 1938 al 1969 i actualment és un Patrimoni de la Humanitat. Com a conseqüència de dificultats financeres durant la Primera Guerra Mundial, les mines foren comprades per l'empresa noruega Store Norske (SNSK), que s'incorporà a Oslo el 30 de novembre de 1916.Holm (1999): 119 Aquell any, l'SNSK construí cinc noves casernes, incloent-hi una que es feu servir d'hospital.Holm (1999): 119 El 1918 moriren onze persones per la grip espanyola,Holm (1999): 64 i per aquesta raó el mateix any s'establí un cementiri a la ciutat de Longyear, malgrat que fins aleshores la comunitat americana hagués enterrat els seus morts a Hotellneset. Dos anys més tard, 26 homes moriren en una explosió de pols de carbó a la mina 1. Després d'aquell fet es tancà la mina 1 i tota l'activitat passà a la mina 2. El mateix any fou lliurat el primer camió per a traslladar el carbó que s'extreia de les mines de la ciutat.Holm (1999): 69
L'Església de Noruega designà Thorleif Østenstad com a primer vicari i sacerdot de Svalbard el 1920.Holm (1999): 126 També s'establí una escola per part de l'església i l'SNSK el mateix any, amb vuit alumnes.Holm (1999): 114 La primera Església de Svalbard obrí el 28 d'agost de 1921, i la sala de lectura de l'església fou a partir d'aleshores utilitzada com a escola. La ciutat de Longyear (en anglès: Longyear City) va passar a dir-se Longyearbyen el 1926.Holm (1999): 85
L'Administració de Telecomunicacions de Noruega establí una estació de ràdio a la península de Finneset el 1911, l'Svalbard Ràdio, que fou traslladada a Longyearbyen el 1930.Holm (1999): 149 La indústria turística de la ciutat començà el 1935, quan SS Lyngen començà a rebre turistes amb regularitat durant la temporada d'estiu.Holm (1999): 153 El 1937, l'SNSK establí la instal·lació de Sverdrupbyen, que serviria d'habitatge per als treballadors de la futura mina 1b, que s'estrenà el 1939.Holm (1999): 143 El 1938, es va completar la primera carretera de Longyearbyen, que transcorria entre el centre de la ciutat i Sverdrupbyen.Holm (1999): 166 La nova mina 2b, un nova entrada a la mina 2a, començà el 1939.
Segona Guerra Mundial miniatura|esquerra|L'antiga estació elèctrica va ser un dels pocs edificis de la ciutat que va sobreviure a la Segona Guerra Mundial. Svalbard no es va veure afectada per l'ocupació de Noruega per l'Alemanya Nazi el 1940. No obstant això, a partir del 1941 l'arxipèlag obtingué una importància estratègica en la cadena de subministrament entre les potències aliades, així com una font de carbó que tant necessitaven. El govern noruec a l'exili rebutjà una ocupació soviètica-britànica;Arlov (1994): 74 en lloc d'això l'exèrcit britànic començà l'Operació Gauntlet per evacuar Spitsbergen. El 29 d'agost de 1941, tota la població de Ny-Ålesund fou evacuada a Longyearbyen, i el 3 de setembre 765 persones foren evacuades de Longyearbyen a Escòcia. Més tard, els últims 150 homes també foren evacuats.Holm (1999): 73 Amb Longyearbyen despoblada, una petita guarnició aèria alemanya s'establí a la vall d'Advent, sobretot per proporcionar dades meteorològiques. Després que la britànica Operació Fritham recuperés el control de Barentsburg, les forces alemanyes abandonaren Longyearbyen sense combat.Arlov (1994): 75
Al setembre del 1943, la Kriegsmarine envià dos cuirassats, Tirpitz i Scharnhorst, i nou destructors per bombardejar Longyearbyen, Barentsburg i Grúmant. Tots els edificis de Longyearbyen foren destruïts excepte quatre: l'hospital, la central elèctrica, un edifici d'oficines i un edifici d'habitatges, a més de Sverdrupbyen. Longyearbyen quedà despoblat fins al final de la guerra, amb el primer vaixell que arribà des del continent el 27 de juny de 1945.Holm (1999): 74
Després de la guerra Després del final de la guerra es feu una reconstrucció ràpida de la ciutat i seguidament es reinicià la mineria. El 1948, la producció de carbó ja havia assolit nivells anteriors a la guerra de més de 480.000 tones. A més, el 1946 s'establí Nybyen (literalment: "la nova ciutat"), que consistia en cinc casernes amb una capacitat de 72 persones per cada una. El primer exemplar de l'Svalbardposten fou publicat al novembre del 1948.Holm (1999): 133 Fins aleshores no s'havia publicat mai cap periòdic regular a la ciutat. El 1949, Longyearbyen rebé servei telefònic amb el continent a través d'una connexió de ràdio entre Svalbard Ràdio i Harstad. El mateix any fou construïda una granja a Longyearbyen per a mantenir ovelles, porcs i gallines.Holm (1999): 150 El 1950 començà a emetre una estació de ràdio local. El cementiri es mantingué en ús fins al 1950, amb 44 persones sepultades, ja que es va descobrir que els cossos els costava descompondre's a causa del permagel. A partir d'aleshores els cossos s'enviaren al continent per a ser enterrats. El centre comunitari Huset obrí el 1951.Holm (1999): 57