Els maputxes (del mapudungun maputxe: mapu, 'terra' i che, 'poble') són una ètnia d'amerindis sud-americans. Són aproximadament uns 928.000 a Xile, dels quals uns 400.000 encara parlen la llengua nadiua, i potser uns 50.000 a l'Argentina, dels quals uns 40.000 parlen el mapudungun.
Territori esquerra|miniatura|Territori dels maputxes al segle XX El seu territori, nomenat pels espanyols com Araucanía també anomenat segons indigenistes Wallmapu ('Univers' o 'conjunt de terres circumdants'). Antigament, ocupaven tot el territori xilè al sud del riu Maule fins a l'illa Gran de Chiloé (Chillwe), a les regions del Biobío, l'Araucania, Los Ríos i Los Lagos, així com en bona part de les províncies argentines de Neuquén, La Pampa, Río Negro i Chubut. El país, conegut el 1860 com el Regne de l'Araucania i la Patagònia, comprenia un territori d'1.131.937 km². miniatura|Maputxes en una fotografia de Hans Steffen, 1897 miniatura|esquerra|Machis (xamans) maputxes
Divisió miniatura|Dibuix de maputxes fet per Dumont d'Urville, 1842 Els maputxes també han estat anomenats araucans, el nom dels quals prové d'aucan, 'rebel'. Es divideixen en diversos grups: Maputxes pròpiament dits ('gent de la terra'), també coneguts com a molutxes ('gent de l'oest'); ocupaven antigament la zona entre el Biobío i el Toltén. Són el grup més guerrer i que encapçala més revoltes contra els criolls. Ranqueltxes, vivien als marges del riu Salado (a la Pampa). Foren desplaçats de llurs terres i acabaren unint-se als maputxes. Pikuntxes ('gent del nord'), vivien entre Copiapó-Itata i vora l'actual Mendoza, als rius Choapa i Ñuble. Actualment estan extints. Pewentxes ('gent dels araucàries'; de pewen, 'araucària'). En realitat eren patagons araucanitzats. Vivien a la província del Neuquén i a Ñuble i actualment són uns milers. Pueltxes ('gent de l'est'), vivien al voltant del riu Colorado; encara en queden uns milers.
Costums Els maputxes es dividien antigament en famílies, dirigides per un cap de família; aquestes s'agrupaven en aldees, dirigides per un ülmen i un Consell d'Ancians, i aquestes en districtes. Els districtes es podien agrupar en tribus, aquestes comandades per un toqui, i en cas de guerra, les tribus s'agrupaven en federacions, però sense unitat política estable, i amb l'única finalitat de defensar-se dels wingka ('enemics estrangers'). Practicaven la poligínia, preferentment sororal, i el pagament de la núvia. El nombre d'esposes determinava el grau de riquesa, i se'n simulaven el rapte. Tenien successió patrilineal i residència patrilocal, així com estructura familiar extensa. Vivien en ruka, cases multifamiliars de fusta cobertes de fang, canyes i branques d'arbre, agrupades en aldees (una aldea podia tenir d'una a vuit ruques). Fan música amb tambors i trompetes de canya i banya, anomenades trutruca. No tenen escriptura pròpia, però els fets importants, els escrivien en nusos semblants als khipus o quipus inques.
Un condiment picant, el merké, encara és dins la gastronomia de Xile, com un tipus de pa, el catuto.
Els homes vestien el poncho i els dones el chamal, una túnica llarga. La salutació era mari-mari, i les visites eren cerimonioses: l'amfitrió convidava a entrar i anava repetint vellechi vei noconas o bé mu piqueimi ('així és, és veritat', etc.). Jugaven molt i feien apostes (rau) als daus, pilma o quechincague, però el més curiós era la chueca, baralla incruenta a crits com inche cai longo ('soc cap de gos') o inche cai aucatigue ('soc cos de roure'). Judicialment gaudien de llargs codis orals, els adamapu, amb fort respecte a les lleis jeràrquiques i pena de mort per als delictes greus. I celebraven el ngillatun, celebració comunal de pregàries.
Els assassinats, els resolien amb una indemnització a la família del difunt, i només es reservava la pena de mort per als delictes de traïció, adulteri, robatori i embruixament mortal.
Organització política La Llei 19.253 de 27 d'octubre del 1993 reconeix el dret històric de les comunitats indígenes a posseir la seva terra, i gaudeixen d'un òrgan de govern propi, Aukill Wall Mapu Ngunam ('Consell de Totes les Terres'), dirigit des del 1992 per Aucan Huicanam, reconegut com a òrgan unitari de tots els araucans i maputxes, principalment. La defensa de la seva terra ancestral enfront dels interessos especulatius d'empreses forestals i hidroelèctriques ha comportat diferents formes de repressió pels estats xilè i argentí.
A la segona dècada del , tres organitzacions han estat prominents en el moviment polític maputxe: la Coordinadora Arauco Malleco (CAM), l'Aliança Territorial Maputxe i el Consell de Totes les Terres. Aquestes tres agrupacions han substituït organitzacions reivindicatives precedents, com és el cas d'Ad Mapu (establerta el 1980).
La CAM, fundada el 1998, agrupa comunitats locals que reclamen la devolució integral de terres ancestrals a les comunitats maputxes. El programa polític de la CAM inclou l'autonomia política territorial sobre les terres recuperades, com a forma de reconstruir les característiques polítiques, culturals i religioses del poble maputxe.
A banda, existeix un partit polític maputxe, fundat el 2005 i no legalitzat a Xile fins al 2016: Wallmapuwen. El partit es defineix com a nacionalista maputxe, democràtic, d'esquerres, autonomista i laic.
Història L'espai territorial històric Abans de l'arribada dels espanyols, el territori comprès entre la costa pacífica i l'atlàntica (amb la separació natural dels Andes entremig) i entre el riu Copiapió, al nord, i l'Illa de Chiloé al sud, estava ocupat per una població que vivia de la caça, la recol·lecció i l'horticultura (Es calcula que a la zona actualment coneguda com a Xile hi havia un milió de persones). Era una societat sense especialitzacions i vivien en abundància de recursos i, per tant, tan sols emmagatzemaven per a cobrir una part de l'any –fet que els deixava temps lliure per a altres activitats. Precisament l'abundància de recursos es traduïa en una elevada quantitat de població sana i robusta.
Abans de la colonització hispànica no s'autodefinien com a maputxe, tot i que sí tenien trets culturals comuns –el mapuzugun com a idioma, per exemple. Ara bé, segons la zona s'hi van arribar a desenvolupar diferents tipus d'activitats, tant per les influències geogràfiques com pel contacte amb altres pobles. El mon indígena, certament, estava interrelacionat des dels primers temps. De fet, els maputxes van patir l'expansió de l'imperi Inca, especialment a partir del .
A nivell intern, hi havia una convivència relativament pacífica, i és que no hi havia disputes per la propietat territorial, ja que no existia, així com tampoc n'hi havia per la ramaderia ni robatoris perquè no hi havia gran acumulació de productes.
De fet, la cultura maputxe en el seu conjunt –llengua, costums, creences, nocions del temps i espai, organització sociopolítica i territorial– només tenen coherència i sentit en el seu origen en l'ocupació i relació amb l'espai territorial històric. Un territori que avui en dia, en les reclamacions sociopolítiques maputxe, es reconeix com a Wallmapu.
L'historiador xilè Cristóbal García Huidobro afirma que: «la terminologia "Wallmapu" no és relativament antiga, sinó més aviat nova. Neix d'un moviment revisionista, a principis dels anys 1990 que fa un reestudi i un revisionisme de la identitat, de la llengua, així com dels símbols que representarien el poble maputxe (...) no és una qüestió històrica ni prové de la cultura ancestral del poble maputxe que mai no va percebre el seu territori com un lloc particularment definit».
Colonització europea: Guerra i relacions amb Espanya miniatura|Lautaro, guerrer maputxe del segle XVI. L'arribada dels espanyols al territori maputxe es va convertir, com en la resta d'Amèrica, en un intent de conquesta i en un conflicte conegut com la Guerra de Arauco, que s'allargà uns cent anys. Tanmateix, així com els primers atacs van donar lloc a una reducció del territori maputxe fins al riu Biobío, la resposta va ser ràpida i van aconseguir mantenir-se i resistir.
Per una banda, doncs, la població que quedà sota el domini colonial va ser sotmesa a una lògica d'explotació pel treball en les mines d'or o al camp, tot i que també esdevingueren agents econòmicament actius a través de les activitats de recol·lecció. Això sí, tot i que mantingueren certes creences culturals, es van veure submergits als dominis lingüístics i espirituals espanyols. Per una altra banda, la resta del territori va aconseguir mantenir-se independent i amb capacitat de negociar i mantenir contactes amb els espanyols a través dels anomenats parlaments, una forma de negociar precolombina en què els dos bàndols intercanviaven regals, menjaven i bevien per, posteriorment, negociar els pactes. Fou així com el 1641, en el parlament de Quilín, s'acordà acabar amb la guerra i fixar la frontera al riu Biobío.
Generalment s'ha estès la idea de la cultura guerrera o "l'esperit militar" dels maputxes, però en veritat, més que guerrers, era gent que es va veure forçada a resistir i lluitar davant unes forces invasores. Així, hi ha qui relaciona el seu èxit en les guerres davant els espanyols com una conseqüència de la seva organització social no jerarquitzada ni centralitzada.
L'arribada dels espanyols, pels maputxe en territori independent, va donar lloc a la incorporació del cavall, la ramaderia, l'aiguardent i les pestes. A partir d'aquest moment es van introduir a l'activitat ramadera mercantil, donant lloc a pressions en l'estructura social i política. Mantenint, això sí, una economia diversificada. Per una banda, seguien amb la recol·lecció de fruits i arrels i, per una altra, la ramaderia esdevingué una font de treball amb un sistema de criança en llibertat i la posterior caça. Seguien sense l'existència d'un mercat de valors, de manera que es generaven intercanvis però no acumulacions. Un model que suposa menys pressió sobre el territori comparat amb els centres urbans, els mercats i les explotacions productives intensives.
Paral·lelament, els criolls de les colònies reclamaven més autonomia i llibertat de comerç davant Espanya. Així fou com, amb la influència dels valors de la revolució francesa i amb la posterior participació activa del poble maputxe, tingué lloc el procés d'independència de Xile, obtinguda el 1810. Aquest procés, no obstant, suposà unes nefastes conseqüències pels maputxes que, fins al moment, havien comptat amb unes estructures pròpies de governabilitat, amb una certa unitat cultural davant el winka (espanyol, crioll, xilè o argentí) i amb vàries aliances polítiques-militars i econòmiques amb la corona.
Independència de Xile i colonització interna La independència suposà la fundació d'un nou estat Xilè amb la lògica europea i la influència dels valors de la revolució francesa: igualtat, fraternitat i llibertat. S'instaurà, doncs, un sistema liberal, de propietat privada i llibertat de comerç que, així com al principi es va seguir una política més aviat cautelosa amb el poble maputxe, a partir de la segona meitat del hi tingué lloc un procés geopolític de conquesta i invasió sobre el territori que habitaven, anomenat la "Pacificació de l'Araucania".