Ulugh Muhammad Khan, Ulugh Muhammed o Olugh Mokhammad (; a les fonts russes Ulanus) (mort el 1446) fou kan de l'Horda d'Or dues vegades i fundador del Kanat de Kazan. El seu origen és discutit. Podria ser fill de Jalal al-Din Khan i, per tant, net de Toktamix, o un descendent de Hassan Jefai, un parent de Toktamix,Howorth, Henry Hoyle, History of the Mongols from the 9th to the 19th Century: Part 2: The So-Called Tartars of Russia and Central Asia, p. 449. Adamant Media Corporation, 2006. però era amb seguretat un jòcida i, per tant, un genguiskànida.Bosworth, Clifford Edmund, The New Islamic Dynasties: A Chronological and Genealogical Manual, pàg. 253. Edinburgh University Press, 2004.
Regnat a l'Horda d'Or El 1416 Ulug Muhammad Khan va atacar l'Horda d'Or, va fer fugir a Tjekre Khan, protegit de Edigu i va fer presoner a aquest; però no va poder arribar a Sarai perquè els nogais van donar suport a Derwish Khan, del Quiptxaq oriental, que va disputar el tron a Ulugh i va governar uns tres anys; Ulugh Muhammad va tornar a atacar el 1419 i segurament va matar a Derwish Khan (del que no es parla més) i va enderrocar al seu germà petit, molt jove, de nom Sayyid Ahmad I que el va succeir i que va fugir als 45 dies.
Ulugh Muhammad va entrar a Sarai i va proclamar llavors kan a Kibak Khan, per segona vegada, el qual va regnar a Sarai fins vers el 1420.Howorth el fa regnar a Sarai del 1419 al 1422 o 1423, però no és clar en quines fonts es basa ja que no apareixen monedes de Kibak d'aquestos anys El juliol de 1420 Ghiyath al-Din Khan, que dominava a Crimea, va atacar Sarai que estava mal defensada i el mateix Ulugh Muhammad no estava preparat per l'atac, i fou assetjada; però Ulugh va aconseguir reagrupar la seva gent l'agost i va poder trencar el setge i fugir. Ghiyath al-Din Khan va ocupar la ciutat. Muhammad va fugir a l'est on va romandre dos anys. El 1422 Burrak Khan va atacar l'Horda d'Or però fou rebutjat; Ulugh Muhammad va aprofitar el moment i va retornar, però en un nou atac el 1423 Burrak va derrotar a Ulugh i a Ghiyat al-Din i va assolir el poder. A Crimea va agafar el relleu Dewletberdi (possible germà de Ghiyath al-Din Khan o fill de Tash Timur) i Ulugh va fugir a Lituània demanant ajut a Vitautes el Gran.
En absència de Burrak, que estava combatent als timúrides per la possessió de Sighnak (1427), Dewletberdi, que s'havia establert a Crimea, es va apoderar en algun moment de Sarai, on va regnar breument (es diu que tres dies). Però Ulugh, amb suport lituà, es va apoderar de Sarai, i Dewletberdi va tornar a les seves bases de Crimea, i s'erigia en el seu principal rival. Burrak va retornar i es va imposar breument a Dawlatberdi i a Ulugh; però a la mort de Burrak a mans de Muhammad el 831 de l'hègira (finals de 1427 o principis de 1428), que podria ser Ulugh Muhammad o el jòcida Kutjuk Muhammad (Kučuk Muhammad), un príncep que reclamava l'estepa entre el riu Ural i el Sirdarià, es va tornar a la situació anterior amb Ulugh a Sarai i Dewletberdi a Crimea. El 1430, al morir Vitautes de Lituània, Ulugh va haver de dedicar les seves forces a lluitar per Segimon I Kestutian contra Suidrigailo (Svitrigaila), germà de Jagelló, en la successió lituana, i Suidrigailo va donar suport a Dwalatberdi que es va mantenir com a kan a Crimea uns dos anys més.
Lituània En el seu temps, el 1429, Vitautes de Lituània va fer una incursió al districte pantanós anomenat la Selva Negra, per castigar els novgorodians; els habitants se sentien en seguretat als seus pantans; Vitautes va assetjar Porkof. Un gran canó (transportat per 40 cavalls) va enfonsar amb un sol tret la torre i la muralla, però el canó va explotar; no obstant la ciutat va preferir pagar 5000 rubles a canvi de pau. Nóvgorod també va fer propostes en aquest sentit i Vitautes es va acontentar amb els diners (10.000 rubles) més 1000 rubles pels presoners. El 1430 Vitautes tenia 80 anys i va prometre al seu net Basili II de Moscou no interferir als afers de Nóvgorod i Pskov. Basili II el va anar a veure; a la seva cort, segurament la més poderosa d'Europa, es reunien els prínceps de Tver, Riazan, Odoev, Mazov, el kan Hacı I Giray de Crimea que s'havia fet de fet independent, Ilya, hospedar exiliat de Valàquia, l'ambaixador romà d'Orient, el gran mestre dels cavallers de Prússia i el gran comandant dels cavallers de Livònia, i Jagelló rei de Polònia. Es va celebrar una gran festa que va durar set setmanes; seguint els consells de l'emperador Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic, amb el que s'havia entrevistat el 1429, va planejar coronar-se com a rei de Lituània (coronació que faria el legat del papa), però els magnats polonesos s'hi van oposar per evitar que el seu regne caigués a l'ombra, i van rebre el suport del llegat del papa. Segimon intentava separar els interessos de Polònia i els de Lituània i buscava la confrontació entre ambdós; la negativa va irritar a Vitautes que es va posar malalt i va morir poc després (27 d'octubre de 1430). El va succeir Suidrigailo, germà de Jagelló. Va intentar conquerir Podòlia i Volínia al seu germà sense èxit i va tenir bones relacions amb Basili II de Moscou i amb l'església grega, però era borratxo i dèbil; la noblesa va cridar al tron a Segimon I Kestutis, germà de Vitautes, que fou cruel i avariciós, mentre Suidrigalo va acanar com a nòmada a Moldàvia. Segimon I va regnar fins que fou assassinat pels prínceps de Chertorisk, Ivan i Alexandre (nets d'Olgerd), el 1340 i el va succeir Casimir IV Jagelló, fill de Jagelló, el germà del qual, Vladislau o Ladislau III, era llavors rei de Polònia i a la seva mort el 1444 es van unificar les corones de Lituània i Polònia
Moscou L'any 1429 els tàtars que nomaditzaven a Kazan van fer una incursió manats per un príncep, que va devastar Halicz, Kostromà, Plesso i Lug. Foren atacats per la gent de Riazan que els van arrabassar el botí i el príncep tàtar fou perseguit pels oncles del gran príncep de Moscou fins a Nijni Nóvgorod i la rereguarda aniquilada pel príncep de Starodub. A la tardor del 1430 un altre príncep tàtar de nom Haydar va atacar Lituània i va assetjar Mtsensk on el governador Gregori Protassief va plantar cara tres setmanes; creient una promesa del príncep va anar al campament dels assetjants i fou fet presoner sent enviat al kan Muhammad que honorablement el va alliberar i va castigar a Haidar. Pel mateix temps el príncep rus Feodor Pestri va fer una incursió a Bulgària del Volga i el país del riu Kama. La decisió del kan sobre el gran principat entre Basili II de Moscou i Yuri encara estava pendent i el 1428 per un tractat les dues partes van acordar que cadascuna conservaria el territori propi però el 1431 Yuri va atacar al seu nebot i aquest va apel·lar a Muhammad i els dos prínceps van anar a la seva cort; van arribar junts al camp del tàtar Minkulad, el darugha que estava estacionat a Moscou era un fidel partidari de Basili II però Yuri trobà el seu campió en Tegin Mirza (Karamzin l'anomena Teguinia) que se'l va emportar a passar l'hivern a Crimea i li va prometre el gran principat. Ivan Dimitrovitx, un boiar de Basili II, instigà l'hostilitat d'altres notables contra Tegin, al que va acusar de voler liquidar el domini tàtar sobre Rússia i Lituània; així Minkulad, Haydar i altres van començar a ser obertament hostils a Tegin i el kan Muhammed va prometre que mataria a Tegin si es declarava per Yuri. Quan aquest i Tegin van arribar a l'Horda el kan va convocar una assemblea que va presidir ell mateix per decidir l'afer en litigi. Basili II al·legava la nova norma successòria i Yuri l'antiga. El kan va fallar a favor de Basili II. Fou llavors quan Kutjuk Muhammad va començar la seva revolta contra Ulugh Muhammad i mercès a ella Tegin va poder assegurar al seu protegit les ciutats de Swenigorod, Rusi, Wishogorod i Dimitrov. Al seu retorn a Rússia, Ulan, delegat del kan, va entronitzar a Basili II a Moscou a l'església de la Verge; abans aquesta cerimònia es feia a Vladímir però ara simplement Vladímir era anomenada abans que Moscou en els títols del gran príncep.
El boiar Ivan va insistir després a casar-se amb la filla de Basili II però li fou refusada i se li va donar Maria, la filla de Yaroslav i neta de Vladímir el Brau (germà de Basili I de Moscou) que va refusar i va abandonar la cort i es va unir a Yuri a Galítzia; Yuri tenia dos fills, Basili l'Estràbic i Shemiaka, que va n anar a Moscou per la boda del gran príncep però es va descobrir que havien canviat el regal per un d'inferior i foren humiliats i es van retirar a la cort del pare. Els tres van incitar a Yuri que va reunir un exèrcit amb la que sobtadament va atacar a Basili II i el va fer presoner, assolant Moscou; es va establir com a gran príncep a Moscou i va cedir Kolomna al seu nebot (sota consell del boiar Simeó Morozov); però tant els nobles com el clergat i el poble estaven en contra del trencament de les regles successòries i tots van seguir a l'hereu en el seu exili, i Yuri es va quedar sol fins que va optar per retornar el tron al seu nebot; els dos fills es van revenjar de Morozov i el van assassinar. Però al cap de poc la lluita tornava a esclatar i Yuri altre cop va ocupar Moscou i va fer presoneres a Sofia, la mare de Basili, i a l'esposa d'aquest; el mateix Basili va poder fugir a Mologa, Kostroma, i finalment a Nijni Nóvgorod. Yuri va recuperar el títol de gran príncep quan tenia 60 anys; va distribuir el seu territori propi entre els seus fills als que va ordenar contribuir en 1.026 rubles a pagar el tribut de 7000 rubles al kan.
Vasili l'Estràbic això no obstant, es va proclamar successor del seu pare; els seus germans no el van reconèixer i el van expulsar de Moscou i van reconèixer altre cop a Basili II. Aquest els va recompensar i Shemiaka va rebe part dels principats d'Uglitx i Kíev. L'Estràbic va agafar les armes i va assolar les fronteres del gran principat i del territori de Nóvgorod; Shemiaka, sospitós d'ajudar-lo, fou empresonat a Moscou; en la lluita que va seguir entre els dos Basilis, l'Estràbic fou capturat pel seu rival i se li van treure els ulls. Shemiaka va ser alliberat i va recuperar el seu feu. Poc després Basili II va castigar els novgorodians que havien imposat un tribut a Ustiughe, una dependència de Moscou; Nóvgorod va haver de pagar una multa de 8.000 rubles.
El metropolità Foci va morir el 1431 i durant sis anys el càrrec va restar vacant. Gerassin de la Petita Rússia va intentar usurpar les funcions però el clergat rus s'hi va oposar; finalment un concili va elegir al nou metropolità en la persona de Jonàs, bisbe de Riazan; però mentre el patriarca de Constantinoble havia consagrat a Isidor de Tessalònica un erudit religiós versat en teologia grega i llatina i amic del papa Eugeni IV; el tron de Bizanci estava ocupat per Joan VIII Paleòleg (1425-1448) casat (vidu) de la princesa russa Anna de Moscou, amb ja molt poc poder davant la creixent influència otomana i el papa li havia promès una croada dels estats europeus a condició de la unió de les esglésies grega i llatina en un concili a celebrar a Itàlia i l'emperador, el seu germà el dèspota Demetri, Josep patriarca de Constantinoble, i 700 clergues grecs, van sortir de Bizanci el 24 de novembre de 1437 cap a Itàlia. L'església russa va acceptar a Isidor. Gerassim fou cremat viu a Vítsiebsk per orde de Suidrigailo per haver mantingut secretament contactes amb el seu rival Segimon I i Isidor tenia un ampli reconeixement i va anar també a Itàlia sortint el 8 de setembre de 1437,Via Nóvgorod, Riga, Lübeck, Lüneburg, Brunsvic, Leipzig, Erfurt, Bamberg, Nuremberg, Augsburg i el Tirol erigint-se en campió de la causa llatina i sent molt ben rebut.