El Rei Artús o Artur fou un líder brità dels segles i , el qual, segons les històries i romanços medievals, encapçalà la defensa de Bretanya (entenent per aquesta denominació tant la continental com la insular) davant dels invasors saxons a principis del . Els detalls de les gestes d'Artús provenen principalment del folklore i la invenció literària; els historiadors moderns debaten la seva existència històrica., té un sumari del debat sobre aquest tema. El seu escàs rerefons històric s'espigola de diverses fonts, entre les quals els Annales Cambriae, la Historia Brittonum i els escrits de Gildas de Rhuys. El nom d'Artús també apareix en fonts poètiques primerenques com ara Y Gododdin.; . Y Gododdin no es pot datar de forma precisa: descriu esdeveniments del s. i conté un llenguatge del s. o , però la còpia supervivent és del s.
Artús és una figura capital a les llegendes que integren la matèria de Bretanya. L'Artús llegendari es cultivà com una icona d'interès internacional especialment a través de la popularitat de l'extravagant i imaginativa Historia Regum Britanniae ('Història dels Reis de Bretanya'), per Jofre de Monmouth, del ., però vegeu també En alguns contes i poemes gal·lesos i bretons previs a aquesta obra, Artús hi apareix o bé com un gran guerrer que protegeix Bretanya d'enemics humans i fantàstics o bé com una figura màgica del folklore, de vegades associada amb el més enllà gal·lès, Annwn.Vegeu ; ; ; i Es desconeix fins a quin punt la Historia de Jofre, enllestida el 1138, va adaptar aquestes històries precedents i fins a quin va ser invenció pròpia.
Tot i que les temàtiques, esdeveniments i personatges de la llegenda artúrica variaven àmpliament entre versions i no n'existia una de canònica, la versió dels fets de Jofre sovint servia com a punt de partida d'històries posteriors. Jofre caracteritzava Artús com un rei de Bretanya que derrotà els saxons i establí un imperi al llarg de la Bretanya, Irlanda, Islàndia, Noruega i la Gàl·lia. Molts dels elements i fets que ara són una part fonamental del relat artúric apareixen a la Historia de Jofre, incloent el pare d'Artús, Uterpendragó; el mag Merlí; l'esposa d'Artús, Ginebra; l'espasa Excàlibur; la concepció d'Artús al castell de Tintagel; la seva batalla final contra Mordred a Camlann i el seu repòs etern a Avalon. L'escriptor francès del Chrétien de Troyes, que afegí Lançalot i el Sant Greal a la història, inicià el gènere del romanç artúric que esdevendria fortament recurrent en la literatura medieval. En aquestes històries franceses, el focus de la narració sovint es desvia del Rei Artús a altres personatges; per exemple, alguns dels cavallers de la Taula Rodona. La literatura artúrica prosperà al llarg l'Edat Mitjana, però entrà en declivi els segles subsegüents fins al , en què experimentà un gran ressorgiment. Avui dia, la llegenda continua protagonitzant obres literàries, així com de teatre, pel·lícules, sèries de televisió, còmics i altres mitjans.
Etimologia del nom miniatura|Arturus rex, a una il·lustració de la Crònica de Nuremberg (1493)
L'origen del prenom gal·lès Arthur és incert. Hi ha qui suggereix que prové del nomen gentile romà Artorius, d'etimologia discutida; possiblement d'origen messapi; ; o etrusc.; ; Tanmateix, alguns estudiosos han observat que en els textos artúrics primerencs en llatí, el nom del Rei Artús hi apareix com a Arthur o Arturus, mai Artōrius (encara que Artōrius esdevengué Arturius en alguns dialectes vulgars del llatí).
Una altra possibilitat és que provengui del patrònim britó *Arto-rīg-ios (l'arrel del qual, *arto-rīg- «os-rei», es pot trobar en el nom irlandès Art-ri), que deriva d'una forma llatinitzada dArtōrius. Menys probable és la derivació que sovint es proposa del gal·lès, arth («os») + (g)wr («home»), anteriorment *Arto-uiros en britònic; aquesta teoria té dificultats fonològiques, ja que *Arto-uiros hauria esdevengut *Artgur en gal·lès antic i posteriorment *Arthwr, no Arthur, en gal·lès modern. A la poesia gal·lesa el nom sempre s'escriu Arthur i es fa rimar amb mots acabats en -ur, no pas en -wr que és com hauria de ser si el segon element del nom fos [g]wr.
Una teoria alternativa, amb una acceptació limitada entre els estudiosos, relaciona l'origen del nom d'Artús amb Arcturus, l'estel més brillant de la Constel·lació del Bover, al costat de l'Ossa Major.; ; ; ; ; Arcturus, que vol dir «guardià de l'os» en grec antic degut a la seva brillantor i la seva posició al cel, s'hauria convertit en Art(h)ur en gal·lès.;
Un prenom similar és l'irlandès Artúr, que hi ha qui creu que deriva directament del cúmbric Artur. El primer posseïdor del nom reportat històricament és fill o net d'Áedán mac Gabráin (m. 609).Adomnán, I, 8–9 and translator's note 81; Bannerman, p. 82–83. Bannerman, p. 90–91, notes that Artúr is the son of Conaing, son of Áedán in the Senchus fer n-Alban.
Historicitat miniatura|Estàtua del Rei Artús a Innsbruck, dissenyada per Albrecht Dürer i esculpida per Peter Vischer (c. 1520) La base històrica de la llegenda del Rei Artús ha estat sovint motiu de debat entre els estudiosos. Una escola de pensament, que cita fragments de la Historia Brittonum ('Història dels Britons') i els Annales Cambriae ('Annals Gal·lesos'), veu Artús com una figura històrica genuïna, un líder brità que lluità contra els invasors anglosaxons en algun moment de finals del s. o principis del s. . La Historia Brittonum, una compilació històrica en llatí que alguns manuscrits atribueixen al clergue gal·lès Nennius, conté la primera menció datada del Rei Artús: enumera dotze batalles en les quals lluità. Aquestes culminen en la batalla del Mont Badon (o Mont Badonicus), on s'afirma que matà 960 homes ell sol. Tanmateix, estudis recents qüestionen la fiabilitat de la Historia Brittonum.; ;
L'altre text que sembla defensar l'argument a favor de l'existència històrica d'Artús són els Annales Cambriae, del s. , que també el relacionen amb la Batalla del Mont Badon (situada entre el 516 i el 518 segons el document en qüestió). Els Annales també mencionen la batalla de Camlann, en la qual Artús i Medraut (Mordred) moriren, datada en els anys 537-539. Aquests detalls sovint s'utilitzen per reforçar la fiabilitat del relat de la Historia i per reafirmar que Artús realment combaté al Mont Badon. S'han trobat problemes, emperò, amb l'ús d'aquesta font com a suport de la Historia Brittonum. L'última recerca mostra que els Annales Cambriae estan basats en una crònica començada a principis del s. a Gal·les. A més, la complexa història textual dels Annales exclou la possibilitat que els annals artúrics s'hi afegissin fins i tot tan aviat. Segurament s'hi addicionaren en qualque moment del s. i possiblement no havien existit a cap conjunt d'annals previ. El fragment del Mont Badon possiblement provingué de la Historia Brittonum.;
Aquesta manca de proves convincents és el motiu per què la majoria d'historiadors contemporanis exclouen Artús dels seus relats de la Bretanya postromana. Segons l'historiador Thomas Charles-Edwards, «en aquesta fase de la investigació, només es pot dir que bé pot haver-hi hagut un Artús històric [però …] l'historiador tampoc no pot dir res de valor sobre ell». Aquestes admissions modernes d'ignorància són una moda relativament nova; les generacions anteriors d'historiadors eren menys escèptiques. L'historiador John Morris feu del regne putatiu d'Artús el principi ordenador de la seva història de les Bretanya i Irlanda postromanes a The Age of Arthur ('L'Edat d'Artús'), del 1973. Així i tot, trobà poc a dir sobre l'Artús històric.
miniatura|esquerra|upright|200px|Els Annales Cambriae del s. (d'una còpia c. 1100) En part com a reacció d'aquestes teories, emergí una altra escola de pensament que argumentava que Artús mai no va existir. The Age of Arthur incità l'arqueòleg Nowell Myres a observar que «cap altra figura en els límits de la història i la mitologia ha fet malgastar més temps als historiadors». El polèmic De Excidio et Conquestu Britanniae ('Sobre la Ruïna i Conquesta de Bretanya') de Gildas, del s. , està escrit durant la memòria en primera persona de Mont Badon; no obstant, menciona la batalla però no Artús.Gildas, De Excidio et Conquestu Britanniae, capítol 26. Artús no es menciona en l'''Anglo-Saxon Chronicle ('Crònica Anglosaxona') ni és anomenat en cap manuscrit supervivent escrit entre els anys 400 i 820. Està absent a la Historia ecclesiastica gentis Anglorum ('Història eclesiàstica de la gent anglesa') de Beda, que data del s. , una altra gran font primerenca de la història postromana que menciona Mont Badon.Bede, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, Book 1.16. L'historiador David Dumville escrigué: «Crec que podem prescindir d'ell [Artús] bastant ràpidament. Deu el seu lloc als nostres llibres d'història a una escola de pensament de 'no hi ha fum sense foc' … El fet de l'assumpte és que no hi ha proves històriques sobre Artús; hem de rebutjar-lo de les nostres històries i, per sobre de tot, dels títols dels nostres llibres.»
Alguns estudiosos argumenten que Artús era originàriament un heroi fictici del folklore –o fins i tot una deïtat celta mig oblidada– a qui s'acreditaren gestes reals en un passat llunyà. Citen paral·lelismes amb figures com els germans kentians Hengist i Horsa, que podrien ser cavalls divins totèmics que posteriorment foren historiats. Beda atribuí a aquestes figures llegendàries un rol històric en la conquesta anglosaxona de Britànnia de l'est.; ; , capítols cinc i set. No és ni tan sols cert que Artús fos considerat un rei en els primers textos. Ni la Historia ni els Annales l'anomenen rex: el primer l'anomena dux bellorum ('líder de guerres') i miles ('soldat').Historia Brittonum 56, 73; Annales Cambriae 516, 537.
Els documents històrics del període postromà són escassos, per la qual cosa és possible que el debat sobre l'existència històrica d'Artús sigui irresoluble. Certs llocs s'han identificat com a «artúrics» d'ençà del s. ,Per exemple, però l'arqueologia només pot revelar noms amb certesa a través de les inscripcions trobades en contexts arqueològics segurs. L'anomenada «pedra d'Artús», descoberta el 1998 entre les ruïnes al castell de Tintagel (Cornualla) en contexts datats del s. , causà una breu agitació però resultà irrellevant. Altres proves en forma d'inscripció a favor d'Artús, incloent la creu de Glastonbury, pequen de semblar falsificacions.Els estudiosos moderns veuen la creu de Glastonbury com el resultat d'un frau de finals del s. . Vegeu i Tot i que s'han proposat múltiples figures històriques com a base del Rei Artús,Entre les propostes: Lucius Artorius Castus, un funcionari romà que serví a Britànnia el s. o (); emperadors romans com Magne Màxim o comandants britons postromans com Riòtam (), Ambrosi Aurelià (), Owain Ddantgwyn () i Athrwys ap Meurig () no s'han trobat proves convincents per a cap de les identitats atribuïdes.
Tradicions literàries medievals El creador del personatge literari d'Artús fou Jofre de Monmouth, amb la seva obra pseudo-històrica Historia Regum Britanniae ('Història dels Reis de Bretanya'), escrita a la dècada del 1130. Les fonts textuals d'Artús sovint es divideixen en dues parts: aquelles escrites abans de la Historia de Jofre, que en serviren com a fonaments, i aquelles posteriors, fortament influïdes per l'obra magistral.
Tradicions prèvies a Jofre de Monmouth miniatura|upright|Facsímil d'una pàgina dY Gododdin, un dels primers textos gal·lesos on hi apareix el rei Artús (c. 1275)