miniatura|PIB vers l'any 1 dC de diferents regions de l'imperi, s'aprecia el pes d'Itàlia i les regions orientals de l'imperi. Font: Universitat de Groningen Leconomia de l'Imperi Romà es fonamentava en una societat agrícola i esclavista. La majoria dels habitants vivien al camp, on conreaven la terra i tenien cura del bestiar. L'economia estava basada en el sistema de producció que es nodria de l'activitat dels esclaus adquirits, en gran part, entre els presoners de guerra, i que generaven un comerç molt dinàmic en mercats als quals acudien els traficants.David Kessler and Peter Temin, "Money and Prices in the Early Roman Empire," in The Monetary Systems of the Greeks and Romans, in The Monetary Systems of the Greeks and Romans (Oxford University Press, 2008), n.p.
Economia i les gestes de les legions miniatura|Legionaris amb aquilifer al front i "signum" al darrere. Abans de l'inici de l'expansió guerrera, la pràctica totalitat de l'economia es basava en una economia rural de subsistència amb poc o escàs tràfic comercial, exceptuant els grans nuclis urbans, situats sobretot a la costa mediterrània, que mantenien un comerç regular amb l'antiga Grècia i Fenícia.
L'estratègia econòmica de les conquestes miniatura|Un Antoní, Moneda romana del Després de la victòria en la Primera Guerra Púnica, Roma va guanyar els importants mercats de Cartago a part del tribut que li cobrava com compensació per la guerra. Fet que va millorar encara amb la Segona Guerra Púnica i la fallida campanya italiana d'Hanníbal.
Per aquest motiu entre d'altres, un dels primers objectius estratègics de Roma a l'envair Ibèria va ser arrabassar a Cartago les mines properes de Cartago Nova. En part a causa de la pèrdua d'aquests recursos, i en gran part a causa de l'aïllament que havia quedat, Hanníbal va haver de renunciar a la guerra a la península Itàlica el 206 aC.
Els tributs dels vençuts Després de la derrota de Cartago, part dels pobles indígenes dels països conquerits estaven obligats a pagar tributs a Roma a través d'una complexa xarxa de pactes i vassallatges. Tot i així al llarg dels segles i , Roma va annexionar els territoris conquerits propiciant el saqueig i la rapinya, trencant amb freqüència els tractats de pau que, com els acordats en temps de Semproni Grac, havien permès llargs períodes de pau.
L'aixecament dels pobles conquerits va servir a Roma per a augmentar els seus ingressos mitjançant els immensos botins de guerra obtinguts en campanyes com les de Cató el Vell.
Mentrestant, la costa mediterrània que havia estat conquistada durant la guerra contra Cartago va ràpidament Procés de romanització, començar la seva expansió econòmica i comercial que aviat faria famosos els ports de la Mediterrànea del món romà.
Aquesta política d'obtenció de riqueses per la força va tenir la seua continuïtat en les campanyes de Pompeu i posteriorment de Juli Cèsar, de qui narren les cròniques que va acudir no només a lluitar contra Pompeu, sinó a lucrar-se de la conquesta per pagar als seus creditors.
L'economia a les ciutats L'activitat que es duia a terme a les ciutats era molt diferent que la realitzada en el camp. Per als romans, al contrari del que passava amb l'agricultura, el comerç i el treball manual no gaudien de gran consideració.Rondo Cameron, Història econòmica mundial (3a edició), cap. II. Era normal deixar en mans de classes socials inferiors, d'estrangers i fins i tot d'esclaus. Això pot fer-nos pensar que a les ciutats romans hi havia molt pocs artesans i fabricants d'estris, però, en realitat, no va ser així. Fins i tot, paradoxalment, el Dret romà permetia i promovia una considerable llibertat d'empresa i no penalitzava les operacions comercials. Aquest Dret tenia cura del compliment estricte dels contractes, de fer respectar el dret de propietat privada i d'arribar a un acord ràpid en les disputes. cal dir, pel que fa als contractes, que el seu ús era tan comú com avui en dia. Els contractes que es realitzaven amb l'Estat, generalment d'arrendament de terres per la pastura del bestiar, podien tenir fiadors ( praevides ). També hi havia les Tabulae (el contracte d'esposalles). Dels contractes s'exigia seu compliment, que, en cas contrari, suposava l'haver de pagar una indemnització per part de l'infractor. També existien contractes per a les vendes ( emancipatio ). Aquests es realitzaven amb el lliurament del bé i el pagament corresponent davant testimonis, i llavors una venda perfecta. Si incomplien els termes, l'infractor havia d'indemnitzar a l'altra part com si li hagués robat el bé. Fins i tot també es feien contractes per al préstec de diners. El prestador lliurava la suma de diners al prestatari davant testimonis, i aquest últim tenia l'obligació ( nexum ) de retornar el capital més els interessos, Theodor Mommsen, Història de Roma , Llibre I, cap. XI. un 10% anual, generalment. Si el prestatari no pagava, el prestador, després de l'obligat procés judicial, podia desposseir-la de totes les seves propietats per recuperar el prestat, convertir-lo en esclau seu i fins i tot matar-lo, encara que en temps més tardans de la història de Roma aquesta pràctica va caure en desús.
A les ciutats romanes existien nombrosos tallers i "empreses". Cada ciutadà, fos lliure o esclau, desenvolupava una activitat, des de la manufactura i el comerç fins a les professions de mestre, banquer i arquitecte, encara que aquestes últimes no tenien la mateixa consideració que se les dona avui en dia. Teixidors, terrissaires, sabaters, ferrers, tintorers, vidriers, orfebres i un llarg etcètera.
També les obres públiques mobilitzaven a infinitat d'especialistes: paletes, fusters, picapedrers, lampistes, enginyers, arquitectes, etc. Per la seva banda, l'Estat mantenia serveis públics tan importants com l'abastament d'aigua, els bombers (la cèlebre Militia vigilum, instaurada per l'emperador August l'any 22 aC) i les termes, els banys públics on la gent acudia regularment a xerrar i divertir-se, ateses totes elles per mà d'obra esclava.
La moneda romana
El moviment de mercaderies per l'Imperi Romà era, a més de molt antic, molt fluid. Com tots els economistes saben, perquè el comerç sigui fluid ha d'haver una "mercaderia" el valor unifiqui el de tots els altres productes. És a dir, ha d'haver alguna cosa que pugui ser utilitzat com a patró per "mesurar" el valor de les coses.
En els seus orígens, com en els de totes les civilitzacions, el comerç romà no necessitava la utilització la moneda, ja que s'utilitzava comunament el troc com a mitjà per a realitzar les transaccions. Això queda demostrat, fins i tot, al Dret romà més primitiu, el qual estableix que les multes i sancions s'han de pagar amb els caps de bestiar corresponents. Però quan Roma va començar a expandir per Itàlia i conquerir altres pobles, sobretot als hel·lens que estaven assentats a la Campània, penetrar en un sistema d'estats constituïts a la manera grega. Així, Roma va adoptar el sistema monetari dels hel·lens.Theodor Mommsen, Història de Roma , Llibre II, cap. VIII. Com els romans necessitaven importar metalls per fabricar instruments per al cultiu o bé per fabricar armes, el coure i el bronze van constituir molt aviat un altre article de canvi. Així, les primeres monedes romanes, si més no de les que tenim constància, van ser de coure, encara que el seu valor es mesurava pel que fa al lingot de bronze (aes) i van prendre el nom d'aquest metall, l'as romà.
Amb les seves monedes de coure, el comerç romà molt aviat es va estendre per tot el Laci, per Etrúria i va arribar fins al sud d'Itàlia. Però aquí als romans se'ls va presentar un problema, ja que els grecs que estaven assentats al sud d'Itàlia utilitzaven monedes d'argent, així que van haver de realitzar uns primitius "tipus de canvi".
Quan, després de la guerra contra el rei Pirros del Epir (280-275 aC), Roma va conquerir el sud d'Itàlia i, amb ell, totes les seves ciutats gregues, entre elles l'actual Tàrent, el Senat romà, cap al 268 aC, no va tolerar la diversitat de monedes res més que per a les fraccions en grans quantitats. Així es va adoptar un tipus de moneda comuna per a tot Itàlia i es va centrar la seva encunyació a Roma.Ídem, Llibre II, cap. VIII. El primer denari del qual tenim notícies va ser trobat a la rodalia de Càpua i data del 268 aC És possible que el Senat romà adoptés abans d'aquesta data la moneda de plata, però com les nostres conclusions han d'estar recolzades en proves, només podem dir que la moneda de plata va començar a usar-se a Roma, almenys, a partir del ja esmentat 268 aC Tota la resta, fins al moment, són pures conjectures. Aquesta nova moneda va ser encunyada en argent i va tenir per base el valor legal relatiu dels dos metalls, és a dir el tipus de canvi existent entre el bronze i la plata. Aquesta base va ser la peça de deu asos, ja que deu asos equivalien a una moneda de plata de Tàrent. Així, el nou "diners" romà, o denarius, encunyat, com acabem de dir, en plata, pesava poc més que la dracma d'Atenes. El seu pes nominal era de 4,58 grams, encara que en l'any 217 aC es va rebaixar a 3,9 grams. Si a la moneda apareixia el símbol X o ж significava que tenia un valor equivalent a deu asos, és a dir, que pesava exactament el pes establert per llei.
No s'ha de pensar que, amb la fabricació de la nova moneda, els asos de coure van deixar d'existir. Els denaris s'utilitzaven només en les mitjanes i grans transaccions, deixant l'ús general de les de coure per a les petites. Però ben aviat va resultar evident que l'as era massa petit per aquestes transaccions (ja que, amb l'arribada del denari de plata, es va transformar en poc més que xavalla, en ser una moneda fraccionària), així que es va encunyar una altra moneda en plata. Aquesta moneda tenia menys quantitat de plata (pesava menys) que el denari. Així, es va fixar que la nova moneda, a la qual es va anomenar "sesterci", equivaldria a ¼ de denari ja 2,5 asos. És a dir, el denari, la moneda principal, estaria dividida en quatre sestercis i/o en deu asos.
I, igual que va passar amb el sesterci, a la llarga l'estat romà es va veure obligat a admetre la necessitat d'una altra moneda, ja en temps de l'emperador Neró, que pogués ser utilitzada per l'Estat en les seves enormes transaccions, ja que l'ocupació de milions de denaris o sestercis era molest. Així es va encunyar, de nou, una altra moneda, aquesta vegada en or. L'aparició d'aquesta moneda d'or va fer necessària l'especificació de denarius argentus per al denari original de plata i denarius aureus per al d'or, ja que així es deia aquesta nova moneda, que va ser encunyada amb un pes equivalent a 1/40 de la lliura romana (8,18 gr.), amb la intenció, a més de la ja esmentada, de substituir les estateres de Filip II de Macedònia (que circulaven amb profusió a Roma) per una moneda que alhora guardés una relació senzilla amb les de plata. Un denari auri equivalia a 25 denaris argentat o 100 sestercis de plata. Però a partir de l'any 60 dC, tant la llei del metall com el pes van ser baixant gradualment, fins a arribar, en els temps de Caracal·la, malgrat 6,55 g.
Així, després del mandat de Neró, hi havia quatre tipus de monedes romans principals que, com és de suposar, circulaven per tot el mediterrani: Encunyat en coure, l'As. Encunyats a plata hi havia el sesterci (2,5 asos) i el Denarius argentus (4 sestercis i/o 10 asos). I encunyat a or hi havia el denarius aureus (25 denaris argentus, 100 sestercis i/o 250 asos).
miniatura|center|400px|Dalt: c. 157 aC República Romana, c. AD 73 Titus Flavi Vespasià, c. 161 Marc Aureli, c. 194 Septimi Sever; A sota: c. 199 Caracal·la, c. 200 Júlia Domna, c. 219 Elagàbal, c. 236 Maximí el Traci
Impostos a Roma