miniatura|Imatge de Jaume, germà de Jesús, o Sant Jaume el Just. Quan Jesucrist va néixer l'Imperi Romà es trobava en el seu apogeu i dominava tot el Mediterrani. Al principi el cristianisme entrà en conflicte amb la religió romana tradicional però acabà essent la religió oficial de l'Imperi Romà. Durant els seus primers anys, el cristianisme va passar de ser un cristianisme jueu a una religió estesa en tot el món grecoromà i més enllà.
El cristianisme primitiu es pot dividir en dues fases diferents: el període apostòlic, quan els primers apòstols estaven vius i lideraven l'Església, i el període post-apostòlic quan es va desenvolupar una incipient estructura episcopal, i la persecució va ser periòdicament més intensa. La persecució dels cristians a l'Imperi Romà va acabar l'any 313 sota el regnat de Constantí I el Gran, que l'any 325 va convocar el Primer Concili de Nicea, l'inici del període dels primers set concilis ecumènics.
Introducció del cristianisme
miniatura|Sant Pau escrivint les Epístoles, obra de Valentin de Boulogne o Nicolas Tournier (Houston, Blaffer Foundation). Els cristians s'oposaven als déus romans (fins i tot a l'emperador divinitzat), als seus temples, cultes i ritus tradicionals, i van despertar l'aversió popular. Malgrat tot, s'havia tractat de reintegrar-los a la societat, obligant-los a abjurar i a efectuar sacrificis als déus. Septimi Sever va prohibir l'any 202 la conversió al cristianisme i al judaisme i va desencadenar persecucions. Maximià es va dirigir contra els seus líders. Deci va ordenar una persecució general, i va ordenar sacrificis als déus: els cristians que els van fer, van salvar la vida però els que es van negar van ser executats. Però la religió romana ja no podia competir amb èxit amb religions com el cristianisme, més adaptada als desitjos profunds de la societat i als nous temps.
La societat romana, basada en la desigualtat personal i la perfecció de l'Estat, estava en inferioritat enfront d'una doctrina que predicava la igualtat moral i buscava la perfecció personal. Destruïda l'aristocràcia governant, i en una situació de violència i anarquia, on la legalitat no era respectada per gairebé ningú, on una fiscalitat angoixant impedia qualsevol progrés econòmic individual, una doctrina que predicava que aquests mals eren d'aquest món, però que qui cregués en el seu déu tindria assegurat el pas a una altra vida plena de felicitat, havia de prosperar necessàriament. A més els cristians predicaven sovint amb l'exemple: fundaven institucions de beneficència, gràcies als donatius dels conversos rics (alguns dels quals renunciaven a la seva riquesa seguint els ensenyaments primitius del cristianisme). El cristianisme predicava també la renúncia a tots els càrrecs i honors públics, el que era ben acollit pels dirigents locals de les ciutats, que una vegada convertits arrossegaven a la població. Finalment el cristianisme desautoritzava el servei en l'exèrcit, predicava la pau i no permetia el combat, el que atreia també a certes capes de la població.
La religió romana havia estès sempre a identificar els déus locals amb els seus propis déus. A mitjans del Segle III, les denominacions populars, mantingudes bàsicament per les capes humils de les ciutats i pels camperols, reaparegueren. Així va ocórrer entre els gals (Mercuri va tornar a ser Teutates, Júpiter va tornar a ser Taranis, etc.) i segurament la situació seria similar en altres llocs. A mitjans del es va produir el martiri de Saturní primer bisbe de Tolosa. A la mateixa època es constaten bisbats a més de a Tolosa, a Lió, Viena, París, Reims i Tours, a les Gàl·lies.
La relaxació dels costums morals, que el cristianisme combatia, van ser també objecte de l'atenció dels Emperadors pagans, i així sabem que el 247 l'àrab Felip promulgà un edicte que establia penes per a aquells que es dedicaven a la sodomia.
Cap al 274 l'emperador Aurelià va establir el culte del déu Sol (Sol Invictus) com a principal déu de l'imperi, segurament en un intent de frenar l'ascens de les sectes orientals, entre elles la dels cristians, i segurament amb la pretensió d'aglutinar energies per a la recuperació.
Persecució dels cristians a l'Imperi Romà
miniatura|Decapitació de Sant Pau per Enric Simonet, 1887. Al principi, els romans van considerar el cristianisme com una nova secta jueva. A part de les esporàdiques persecucions de Neró i Domicià, durant el els cristians es van haver d'enfrontar amb més freqüència amb l'animadversió dels escribes fariseus, rectors del judaisme, que amb les autoritats romanes.
Prenent com a base diversos testimonis s'afirma que durant la segona meitat del , tot el i fins al , els cristians van ser també perseguits per autoritats de l'Imperi Romà, que considerava als cristians, ja sigui com a jueus sediciosos (recordant que l'any 70 els jueus van armar una revolta a Judea que va originar la destrucció de Jerusalem i la deportació dels jueus del seu territori a mans romanes), o com a rebels polítics. L'historiador Suetoni esmenta les revoltes causades a Roma en temps de l'emperador Claudi "per un tal Cresto", a qui cal identificar amb Crist, les doctrines havien d'haver estat divulgades per emigrants o esclaus jueus a Roma. Així mateix, Tàcit en els seus Annals parla de la persecució als cristians ("nom que prenen d'un tal Crist"), per part de Neró.
Tertul·lià, en la seva "Apologia contra els gentils", escrita l'any 200, explica quins eren els delictes que la fama imputava als cristians:
Els gentils assimilaven les reunions nocturnes dels cristians a ritus orientals dels "misteris", com els d'Eleusis i Samos, arrelats en les pràctiques màgiques, els misteris de Cibeles, els d'Isis, originaris d'Egipte, o els de Mitra, procedents de Pèrsia, que van aconseguir notable difusió fins i tot a Espanya i en especial a la costa catalana.
En aquest context, cal recordar que es va fer costum entre diversos emperadors romans el fet d'erigir estàtues pròpies en les diverses ciutats de l'imperi, i en autoproclamar-se déus o fills de déus (sota el títol de senyor de senyors) als quals els seus súbdits havien de respectar. Un signe exemplar d'això era l'obligació d'adorar o si més no agenollar-se davant les estàtues dels emperadors en les ciutats on es trobessin. Els cristians, prenent com principi el que Jesús és l'únic Senyor de senyors, i l'únic fill del Déu veritable, es negaven a prendre tals actituds. Els romans, abans de jutjar les seves creences, veurien en aquests gestos les actituds d'una rebel·lió política contra l'imperi, la qual cosa va originar diverses persecucions contra els cristians en aquesta època.
Hi va haver deu grans persecucions romanes contra el cristianisme, denominades generalment amb el nom dels emperadors que les van decretar: les de Neró, Domicià, Trajà, Marc Aureli, Septimi Sever, Maximí el Traci, Deci, Valerià, Aurelià i Dioclecià.
Atès que el cristianisme era considerat il·legal en l'imperi, els cristians havien d'ocultar-se. Les seves reunions serien llavors secretes i són famoses les catacumbes de la ciutat de Roma, on es diu que els cristians es reunienLas catacumbes a la pàgina Primeroscristianos.com tot i que segons els testimonis cristians conservats, les catacumbes no eren el mitjà més utilitzat per amagar-se, ja que la major part de les reunions de culte, es farien secretament en les mateixes cases dels fidels. Per identificar haurien utilitzat símbols que a ulls romans no fossin evidents, com el símbol del Peix (Ichthys, o IXΘΥΣ en grec), acrònim que significava per a ells Jesucrist, Fill de Déu, Redemptor.
La persecució de Neró, 64-68
Una de les més famoses i potser la més primerenca és l'originada per l'emperador Neró, al voltant del qual es va originar la llegenda de la seva autoria de l'incendi que va acabar amb diversos barris de la ciutat de Roma. L'historiador Tàcit va escriure a principis del que, davant la remor popular que l'incendi s'havia originat per ordre superior, va trobar en els cristians els bocs expiatoris que en principi van satisfer la ira del populatxo. Van ser cruelment reprimits, segons Els Annals de Tàcit. Suetoni, un altre escriptor prominent de principis del corrobora aquesta versió, i assenyala que entre les obres públiques de Neró s'explicava que "va perseguir els cristians". Aquesta seria una de les raons que van portar a cristians com Pere o Pau a la mort a Roma, un fet del que parlen escriptors cristians dels primers segles com ara Climent.
La persecució de Domicià, 81-96 Un altre emperador que es recorda per la seva crueltat amb els cristians va ser Domicià, entre els anys 81 i 96. Entre els nombrosos cristians martiritzats durant aquesta persecució hi havia Simeó, bisbe de Jerusalem, que va ser crucificat. Flàvia, filla d'un senador romà, va ser així mateix desterrada al Pont, i es va dictar una llei que deia: "Que cap cristià, un cop portat davant un tribunal, quedi exempt de càstig sense que renunciï a la seva religió".
La persecució de Trajà, 109-111 Entre el 109 i el 111 dC, Plini el Jove va ser enviat per l'emperador Trajà (98-117) a la província de Bitínia com a governador. Durant el seu mandat, Plini troba als cristians, i escriu a l'emperador sobre ells. El governador va indicar que havia ordenat l'execució de diversos cristians. No obstant això, no estava segur de què fer amb aquells que van dir que ja no eren cristians, i va demanar consell a Trajà. L'emperador va respondre que els cristians no han de ser buscats i que les acusacions anònimes han de ser rebutjades com una mostra "indigna de la nostra època", i si es retracten i "adoren als nostres déus", han de ser alliberats. Els que persisteixin, però, han de ser castigats.
La persecució de Marc Aureli, 161-180 Part del problema que els cristians van tenir durant aquesta època, va ser en gran part provocat pel populatxo, que va saquejar a les comunitats cristianes d'Àsia Menor fundades per l'Apòstol Pau. No obstant això, la condemna de Marc Aureli al cristianisme, va tenir repercussions tan conegudes com la condemna a mort de Justí, que va passar durant aquesta època. La Persecució de Lió, que va ser precedida per la violència col·lectiva, incloent assalts, robatoris i lapidacions (Eusebi, Història eclesiàstica 5.1.7), va provocar l'aniquilació de la florent cristiandat d'aquesta ciutat (segons es va dir, per ateisme i immoralitat). Altres cristians coneguts van ser torturats i martiritzats en aquest moment, com Potí o Blandina.
La persecució de Septimi Sever, 202-210 Un altre emperador sota qui els cristians van sofrir terriblement fou Septimi Sever que va governar des del 193-211. Durant el seu regnat, Climent d'Alexandria va deixar escrit: "Molts màrtirs són cremats cada dia, confinats o decapitats, davant els nostres ulls."
Septimi Sever va usar la persecució com a pretext per atribuir als cristians la pesta i la fam que assolaven l'imperi, en aquesta persecució, especialment violenta, van patir martiri Santa Cecília i el seu marit Valerià i va tenir lloc el famós episodi de la Legió XII Fulminata.
L'emperador Sever potser no estava personalment en contra dels cristians, però l'església estava guanyant poder i l'adhesió massiva de fidels va conduir al sentiment popular anticristià i la seva persecució a Cartago, Alexandria, Roma i Corint aproximadament entre el 202 i el 210.
En el 202 Septimi va promulgar una llei que prohibia la difusió del cristianisme i el judaisme. Aquest va ser el primer decret universal que prohibia la conversió al cristianisme. Van esclatar violentes persecucions a Egipte i Àfrica del Nord. Leònides, defensor del cristianisme, va ser decapitat. El seu fill Orígenes va ser perdonat perquè la seva mare va amagar la seva roba. Una jove va ser cruelment torturada i després cremada en una caldera de brea ardent amb la seva mare. Perpètua i Felicitat van ser martiritzades durant aquest temps, igual que molts estudiants d'Orígenes d'Alexandria.
La persecució de Maximí, 235