El Regne dels sueus fou un estat que va existir de facto al nord-oest de la península Ibèrica del 410 al 585, si bé del 410 al final de l'Imperi Romà (entre 475 i 480) els sueus només van tenir la consideració de federats.
Antecedents històrics del regne 333px|miniatura|Regne dels sueus (s. V-VI)
El 406 grups d'alans, vàndals, sueus, burgundis i hèruls, agrupats a l'entorn d'un cap anomenat Radagais, van envair Itàlia, però foren derrotats i van passar a les Gàl·lies. Simultàniament, les legions de Britànnia es van rebel·lar i van proclamar successivament dos emperadors, als quals després van assassinar, i proclamaren finalment un tercer emperador anomenat Constantí III (406 o 407), l'elecció del qual sembla deguda a la coincidència de nom amb el primer emperador cristià. Constantí va travessar el canal amb forces britones, desembarcà a Boulogne, i va aprofitar el caos creat per la invasió dels bàrbars per fer-se reconèixer en algunes províncies (407) i finalment en tota la Gàl·lia (408). Constantí va designar cèsar el seu fill Constant, que abans havia estat monjo. Cap al 408, en circumstàncies desconegudes, o almenys dubtoses, els governants de les províncies d'Hispània també se li van sotmetre. Però, l'emperador Honori comptava amb molts suports a Hispània, car pertanyia a la dinastia teodosiana, fundada per l'hispà Teodosi el Gran. Sembla que uns cosins d'Honori, anomenats Didim i Verià, van organitzar un exèrcit amb els esclaus i colons de les seves propietats (exèrcit al qual havien d'alimentar a costa del seu patrimoni) i van ocupar els passos pirinencs, per aïllar Hispània de la Gàl·lia, bé per impedir l'arribada de tropes de Constantí III o per prevenir un atac bàrbar. Constantí va enviar a Hispània el seu fill Constant, al qual va elevar a la dignitat d'august, i nomenà cèsar un altre fill, Julià. Didim i Verià van demanar ajuda a Honori, però aquest es va limitar a concedir honors teòrics.
Constant va vèncer Didim i Verià (probablement a principis del 409), les tropes dels quals segurament tenien escassa capacitat de combat, i Honori no va tenir més remei que reconèixer Constantí com a August.
Constant, que no confiava en les milícies de les províncies d'Hispània, va encarregar la custòdia dels passos pirinencs amb la finalitat d'impedir corregudes dels bàrbars, a uns mercenaris bàrbars d'incert origen, que eren coneguts com els honoriaci, i va donar el comandament al general (probablement d'origen germànic) Geronci, que, amb el suport de les forces regulars, es va oposar que la missió de vigilància fos encarregada als honoriaci, cosa que li va costar la destitució.
Constant va confirmar l'encàrrec als honoriaci. No se sap què va ocórrer, però aquests mercenaris bàrbars, bé fóra per negligència, per traïció o per incapacitat, van permetre el pas dels sueus, vàndals i alans cap a Hispània, avançat ja l'any 409 (les dates més probables en són el 28 de setembre o el 13 d'octubre).
Assolada Hispània, Geronci es va rebel·lar i va proclamar emperador el seu amic, el general Màxim, de qui se sap que va encunyar moneda a Bàrcino. Constant va fugir a la Gàl·lia. Geronci va reunir les seves tropes i va passar a la Gàl·lia, i capturà Constant a Viena del Delfinat. Constant va ser executat poc després. Constantí, que tenia previst envair Itàlia, es va veure obligat a suspendre els seus plans, i va quedar assetjat per Geronci a Arlè. Mentrestant, els alans (al comandament d'Atax), els asdings (governats per Gunderic), els silings (dirigits per Fridibald) i els sueus (liderats pel rei Hermenric), van saquejar les regions per les quals passaven.
Els sueus federats Probablement, l'emperador Màxim (i a través d'ell, Geronci) va pactar amb ells reconeixent-los la condició de federats, i els va cedir totes les províncies d'Hispània, llevat de la Tarraconense (410).
El 411, l'emperador Honori va enviar a la Gàl·lia el Magister Militium Constanci, amb un exèrcit. Geronci es trobava encara a Arlè, on mantenia el setge de Constantí. Atacat Geronci per Constanci, va haver de fugir a la Tarraconense, i Constantí va haver de rendir-se a Constanci (i fou executat juntament amb el seu fill, Cèsar Julià).
A la Tarraconense, les tropes de Geronci es van rebel·lar; Geronci va acabar suïcidant-se amb la família, i l'emperador Màxim es va refugiar segurament amb els aliats bàrbars (probablement, amb els alans).
L'exèrcit d'Hispània es va sotmetre al general Constanci i, per tant, a l'emperador Honori. Les tropes van ser enviades poc després (413) a Àfrica, segurament per sufocar la rebel·lió iniciada aquell any pel governador Heraclià, i més tard van passar a Itàlia. Per tant, des del 413, la Tarraconense no va tenir forces regulars romanes, per la qual cosa es dedueix que Honori va ratificar (formalment o tàcita) el pacte concertat entre Màxim i els alans, vàndals i sueus, reconeixent a aquests la possessió de quatre províncies com a federades, car d'altra forma no hauria pogut deixar-se desguarnida la Tarraconense sense que fos ocupada (i no ho va ser durant els dos anys que romangué sense tropes). Però, segurament, Honori i Constanci no renunciaven a expulsar-los quan la situació millorés.
El 415, Honori va reconèixer el rei visigot Walia la condició de Magister Militium a Hispània i li va encarregar combatre els sueus, vàndals i alans, probablement en els termes que ja havia planificat anteriorment Ataülf i que Honori no havia acceptat. Des del 416 fins al 418, Walia va combatre contra els bàrbars que ocupaven quatre de les cinc províncies d'Hispània.
Durant aquests anys, els visigots van combatre amb èxit els vàndals silings, el rei dels quals era Fridibald (que el 417 va ser capturat i lliurat a Honori), i els expulsaren de la Bètica. Al seu torn, els alans, dels quals el rei era Atax, van ser també derrotats cap al 417 o 418 i es van fusionar amb els vàndals silings, formant-se un únic grup que, al seu torn, es va unir als vàndals asdings (cap al 418), que dominaven el nord de la província de Galècia. Amb això, part d'Hispània quedà pacificada i l'imperi va recobrar un control aparent sobre la Bètica, Lusitània i Cartaginesa. Els sueus van conservar el sud de Galícia i de la regió d'Astúries (pertanyent a la Tarraconense), i al nord dels sueus van romandre els asdings, reforçats amb alans i silings. Les forces visigodes van tornar en la major part al sud de la Gàl·lia, on es van establir com a federats amb capital a Tolosa.
El 419, es va morir Walia i els vàndals asdings (reforçats amb la unió dels silings i alans) van emigrar des dels seus assentaments cap al sud i es van apoderar de la Lusitània i segurament de la Cartaginesa, almenys parcialment (418?-419?), mentre que els sueus s'estenien a les zones que aquells deixaven a Galaecia i Astúries. Després d'un atac als sueus (420?) que va ser rebutjat, potser van haver d'abandonar posicions en les dues províncies (Lusitània i Cartaginesa) i es van desplaçar a la Bètica, que ocuparien amb rapidesa (cap al 421), mentre que els sueus, probablement, van poder agafar el control de part de Lusitània, en la resta de la qual segurament els vàndals es van mantenir.
Gunderic o Gonderic, el rei vàndal, es va morir el 427 o 428 i el seu germà i successor Genseric va decidir passar a Àfrica, on el governador Bonifaci s'havia rebel·lat, i estava erigit, de fet, en un sobirà regional independent. Els vàndals van travessar l'estret (429) cap a Àfrica, encara que van conservar els seus dominis hispans (La Bètica completament i les províncies de Lusitània i Cartaginesa parcialment). Aprofitant la sortida dels vàndals, el rei dels sueus, Hermingar, va avançar cap al sud i va ocupar la Lusitània (430), però Genseric va tornar a correcuita i inesperadament i va derrotar el rei sueu a Mèrida, i morí Hermingar (Hermengari) ofegat al Guadiana. El domini sueu no era ben acollit pels propietaris gallegoromans, els quals, aprofitant la mort del rei van enviar una ambaixada al Magister Militium Aeci el 431, demanant la seva ajuda contra ells, ambaixada que va estar presidida per l'historiador Hidaci. El nou rei sueu fou Hermeric.
No obstant l'acció de Genseric per retenir Lusitània, sembla que la política africana va absorbir els vàndals, que el 432 es van retirar d'Hispània (abandonant la Bètica i Lusitània i tots els territoris que dominaven a la Cartaginesa) i sembla que els romans van poder restablir el seu domini sobre la totalitat de la Cartaginesa, i sobre la Lusitània i la Bètica, i fins i tot els habitants romans de Galècia van concebre esperances de deslliurar-se del domini sueu, el rei dels quals, Hermeric, va organitzar diverses expedicions després del 432, probablement en la seva majoria cap a Lusitània, que potser va aconseguir ocupar parcialment.
Hermeric va abdicar el 438 (probablement es va morir el 441) i el va succeir el seu fill Requila, que es va assegurar la possessió de Lusitània (ocupació de la capital, Mèrida, el 439), va ocupar la Bètica (presa de Sevilla el 441, pel que sembla sense resistència) i va entrar a la Cartaginesa. Segurament, després de la presa de Mèrida, Aeci va enviar a la zona (responent a la petició d'ajuda dels propietaris gallecs?) el comes Censorí, que el 440 va ser derrotat pels sueus, i executat després a Sevilla (441?). El 446, va ser enviat contra ells el Magister Militium Vit, que els va combatre a la Cartaginesa i a la Bètica amb forces auxiliars visigodes; però, derrotades les seves tropes per Requila, Vit va ordenar una ignominiosa retirada.
El 448 es va morir Requila, que era pagà. El va succeir el seu fill Requiari, que ja era catòlic. Amb el nou rei, gairebé tot el poble sueu va assumir la nova religió, i es van abandonar les pràctiques paganes. Pel que sembla, a finals del 448, va efectuar una primera incursió a la Tarraconense, que va repetir després a principis del 449. Finalment, en aquest últim any, es va ajustar un acord amb els visigots, les forces auxiliars dels quals defensaven la província atacada, i Huneric, fill del rei sueu, es va casar amb la filla del rei Teodoric I de Tolosa.
Després de la Batalla dels camps catalàunics (20 de setembre del 451), en què va morir el rei visigot Teodoric I de Tolosa, va pujar al tron visigot el seu fill Turismon. El rei sueu Requiari, ja vinculat familiarment a la dinastia reial visigoda, va concertar una aliança amb Roma (Valentinià III), mitjançant la qual se li va reconèixer la possessió de Galècia i Lusitània, però va haver d'abandonar la Cartaginesa i renunciar a qualsevol pretensió sobre la Tarraconense. En canvi, no és segur què va ocórrer amb la Bètica, car segons uns va haver se ser tornada de la mateixa manera que la Cartaginesa, mentre per a d'altres van poder conservar-la de la mateixa manera que la Lusitània.