El Dux (en plural, duces) o dux provinciae era un alt càrrec provincial del regne visigot. Generalment s'accepta que el dux ostentava tant el comandament militar com el civil a la província, per la qual cosa també podia rebre el títol de dux exercitus provinciae o dux exercitus. No obstant això, alguns historiadors sostenen que, en realitat, el dux provinciae i el dux exercitus (provinciae) eren dos càrrecs diferents, i, encara que poguessin recaure en una mateixa persona, el primer s'ocuparia del govern civil i el segon del militar. El dux era també el magistrat suprem de la seva província, per la qual cosa també es podien referir a ell com iudex provinciae.King, P.D. (1981). Derecho y sociedad en el reino visigodo. Alianza EditorialDíaz Martínez, Pablo C.; Martínez Maza, Clelia; Sanz Huesma, Francisco Javier (2007). Hispania tardoantigua y visigoda. Ediciones AKAL
A més dels termes llatins, és freqüent que en la historiografia s'utilitzi per a designar a aquest càrrec la paraula duc, l'origen del qual és precisament el llatí dux.García Voltá, Gabriel (1977). El mundo perdido de los visigodos. Ed. BrugueraMartínez Díez, Gonzalo (2005). El condado de Castilla (711-1038): la historia frente a la leyenda. Ed. Marcial Pons HistoriaQueralt, María Pilar (2006). Atlas ilustrado de la historia de España. Susaeta Ediciones
Origen i evolució del càrrec Amb la desaparició del poder de Roma, els reis visigots van aprofitar els coneixements dels funcionaris romans dels seus territoris per a organitzar la seva pròpia administració. Per això, aquesta es va basar en el model existent, adaptant les divisions administratives i els diferents càrrecs militars i civils romans a la nova realitat de la Gàl·lia i Hispània. Aquest procés d'organització de l'administració va començar durant el regnat de Eurico (466-484), com demostra la complexitat que en aquest període va aconseguir la cort visigoda en relació amb la de Teodorico II, el seu immediat predecessor.Valverde Castro, María R. (2000). Ideología, simbolismo y ejercicio del poder real en la monarquía visigoda: un proceso de cambio. Universidad de Salamanca
Generalment s'accepta que ja en aquesta època el dux provinciae ostentava el comandament militar i civil a la província, encara que alguns historiadors sostenen que això no va ocórrer fins a les reformes empreses per Chindasvinto (642-653) i Recesvinto (653-672) i que, fins llavors, els duces tan sols tenien funcions militars. Segons aquests estudis, el govern civil de les províncies va recaure inicialment en el rector o iudex provinciae, càrrec típicament baiximperial, i, només amb el pas del temps, acabaria en mans del dux. En qualsevol cas, no pot assegurar-se que en els primers anys del regne visigot existís una clara distinció entre els càrrecs militars i els civils.Valverde Castro, María R. (2000). Ideología, simbolismo y ejercicio del poder real en la monarquía visigoda: un proceso de cambio. Universidad de SalamancaDíaz Martínez, Pablo C.; Martínez Maza, Clelia; Sanz Huesma, Francisco Javier (2007). Hispania tardoantigua y visigoda. Ediciones AKALGarcía Moreno, Luis A. (1974). «Estudios sobre la organización administrativa del reino visigodo de Toledo». Anuario de historia del derecho español (44)
Ni en el Codi de Eurico (c. 470-480) ni en el Breviari de Alarico (506) s'esmenta el càrrec de dux provinciae, encara que sí que apareix en cròniques redactades en aquella època. El Breviari tampoc esmenta al menges civitatis (un càrrec amb funcions similars a les del dux a les ciutats que sí que apareix en el Codi de Eurico), però sí que fa referència al rector o iudex provinciae i a altres càrrecs romans com el curator o el defensor.Valverde Castro, María R. (2000). Ideología, simbolismo y ejercicio del poder real en la monarquía visigoda: un proceso de cambio. Universidad de SalamancaIsla Frez, Amancio (2010). Ejército, sociedad y política en la Península Ibérica entre los siglos VII y XI. CSIC
Encara que hi hagi discrepàncies sobre l'època en la qual van aparèixer els duces i en la qual van acumular tots els càrrecs provincials, és unànime que van arribar a aconseguir grans cotes de poder. De fet, diversos monarques ocupaven aquest càrrec abans del seu ascens al tron, i gran part de les rebel·lions contra el sobirà eren encapçalades per un dux. Per això, era habitual que quan el rei pretenia assegurar la successió en la persona del seu fill, li nomenés dux provinciae com primer pas per a associar-li al tron. El poder que van arribar a acumular els duces ha estat interpretat com una de les causes del procés de fragmentació i ruptura del regne visigot.Díaz Martínez, Pablo C.; Martínez Maza, Clelia; Sanz Huesma, Francisco Javier (2007). Hispania tardoantigua y visigoda. Ediciones AKALGarcía Voltá, Gabriel (1977). El mundo perdido de los visigodos. Ed. Bruguera
En el va aparèixer el terme ducatus («ducat») com una altra manera de designar a la província, el territori governat pel dux.Díaz Martínez, Pablo C.; Martínez Maza, Clelia; Sanz Huesma, Francisco Javier (2007). Hispania tardoantigua y visigoda. Ediciones AKAL
Funcions Tan sols es tenen algunes dades sobre les funcions concretes que exercia el dux com a màxima autoritat civil, militar, judicial i fiscal a les províncies.
La llei militar de Wamba (673) reconeixia als duces com a màximes autoritats militars provincials, quedant els comites com els seus subordinats a les ciutats. A més, a vegades rebien l'encàrrec de posar-se al capdavant de l'exèrcit en substitució del rei, el màxim cap militar.
Per les lleis promulgades per Chindasvinto (642-653) i Ervigio (680-687), recollides en el llibre segon del Liber iudiciorum, es coneix la posició que ocupaven els duces en el sistema judicial visigot. El rei era el magistrat suprem i, per sota d'ell, es trobaven els bisbes i els duces (en qualitat de iudices, amb jurisdicció sobre províncies), a continuació els comites (com iudices, amb jurisdicció sobre les ciutats) i, finalment, els jutges inferiors. Les decisions d'un jutge inferior podien ser recorregudes davant un jutge superior, el menges civitatis o el dux, i d'aquests passava al bisbe. En cas que el bisbe i el jutge superior estiguessin d'acord, tan sols quedava recórrer davant el rei. En cas contrari, el bisbe havia d'elevar les seves conclusions i les del jutge superior al rei, qui decidia en última instància. La presència dels bisbes en el sistema judicial és interpretada com una forma amb la qual els reis pretenien controlar la corrupció i els possibles abusos en la impartició de justícia. Que aquesta tasca recaigués en els bisbes, pot explicar-se tenint en compte que l'ideal hispanovisigot del bisbe cristià era el d'una persona sàvia i santa i de la qual, per tant, s'esperava una actuació neutral i imparcial.Valverde Castro, María R. (2000). Ideología, simbolismo y ejercicio del poder real en la monarquía visigoda: un proceso de cambio. Universidad de SalamancaKing, P.D. (1981). Derecho y sociedad en el reino visigodo. Alianza Editorial
L'edicte De tributis relaxatis (683) va establir que els duces s'ocupessin de la recaptació d'impostos a les seves províncies.Rodríguez de Agustín, Luis. La organización territorial en la España tardoantigua. Universidad Autónoma de Madrid
De les funcions dels governadors provincials gots (anomenats dux, en plural duces, és a dir dux provinciae o duces provinciarum) es tenen escasses dades. Les províncies van ser anomenades sovint ducatus. Tenien autoritat sobre tota una província i sobre els comtes (comites) de les ciutats. S'ignora si tenien funcions judicials, si bé se sap que en alguns casos, que per la personalitat dels personatges jutjats se sotmetia l'assumpte al rei, aquest podia delegar en el dux o en el comte.
Sembla que la seva principal funció era militar i tenien el comandament d'un exèrcit que constituïa el més gran contingent de tropes de la província (els comtes disposaven també de contingents locals). El nombre de soldats del dux, en temps de pau, s'estima en uns tres-cents (estimació basada en algunes indicacions que semblen assenyalar que l'exèrcit del dux era reduït), mentre que els contingents dels comtes eren probablement d'un centenar.
Encara que els ciutadans romans estaven exclosos d'algunes funcions (per exemple, no podien ser comtes d'una ciutat), se sospita que sí que podien ser dux provincial, coneixent-se el nom romà d'un dux (concretament de Claudi o Claudius, dux de Lusitània, que encara que tenia un nom clarament romà, no existeix l'evidència que no fos un got que hagués adoptat un nom romà, segurament al convertir-se al catolicisme).
El fet que el càrrec pogués ser ostentat per romans (segurament no era així al principi) i que el dux tingués el comandament de tropes, confirmaria que no existia cap temor a l'hostilitat de la població romana. Sembla probable que els romans no poguessin ostentar el càrrec de comte a causa del seu presumpte desconeixement de les lleis i costums godes, que per les seves funcions judicials calia conèixer.
Referències
Bibliografia Valverde Castro, María R. (2000). Ideologia, simbolisme i exercici del poder real en la monarquia visigoda: un procés de canvi. Universitat de Salamanca Díaz Martínez, Pau C.; Martínez Maza, Clelia; Sanz Huesma, Francisco Javier (2007). Hispània tardoantigua i visigoda. Edicions AKAL
Categoria:Governadors Categoria:Poble visigot