El període arrià visigot és aquell en què els reis i el poble visigot són arrians i va des de la fundació del Regne de Tolosa fins al 589.
Els catòlics durant el regnat d'Alaric II (484- 507) Durant el regnat d'Alaric el clero catòlic no podia dedicar-se al comerç, però sembla que fins a avançat el van seguir practicant-lo, i fins i tot es van dedicar a la usura. Alguns dels privilegis fiscals del clero, reconeguts en el Codi Teodosià, van ser abolits per Alaric. Es va mantenir l'exempció per al clero de formar part de les cúries ciutadanes. Els curiales, els membres de les corporacions ciutadanes (Collegiati), els colons i els esclaus, no podien rebre ordenis sagrades per part de membres del clero.
Amb Alaric els bisbes catòlics van perdre la seva jurisdicció en els litigis civils entre laics (la van tenir fins aleshores si hi havia acord entre les parts). La perduda era per a tots els casos, fins i tot en els casos que hagués acord entre les parts. Els bisbes estaven obligats a acudir com a testimonis als tribunals no eclesiàstics si eren requerits per a això (abans d'Alaric estaven eximits de comparèixer), però naturalment estaven exonerats de les sessions de tortura (a les quals se sotmetia sovint als testimonis per obligar-los a parlar) de la mateixa manera que els capellans (en canvi aquest beneficio no s'estenia al clero inferior). De la mateixa manera que anteriorment Bisbes i capellans podien ser castigats en cas de comprovar-se que havien comès perjuri. D'acord amb el que estableix Alaric el 506, els Bisbes catòlics compareixerien davant un tribunal format exclusivament per altres Bisbes catòlics; ningú podria demandar-los en tribunals públics almenys en casos civils; per contra un Bisbe que fos condemnat per un Tribunal episcopal podia apel·lar a un jutge secular. Probablement aquest dret d'apel·lació al jutge secular s'estenia anteriorment també als clergues condemnats per tribunals eclesiàstics doncs l'any 506 es va establir en el Concili d'Agde que tot clergue que apel·lés a un tribunal públic per evitar el càstig eclesiàstic hauria de ser excomunicat juntament amb el jutge que escoltés la seva causa.
Els Tribunals eclesiàstics tractaven només assumptes eclesiàstics, llevat de les excepcions previstes. Si un laic presentava una acció civil o criminal contra un clergue als tribunals públics, el clergue tenia l'obligació de comparèixer, mentre que els Bisbes sols estaven obligats a comparèixer (el que no implicava ser jutjats) quan es tractava de casos greus. Segons el Concili d'Agde, si el laic perdia el cas contra un clergue o contra l'Església Catòlica havia de ser excomunicat. Posat el cas que un membre del clero presentés acció contra un laic, la causa havi de veure's als tribunals que corresponien al que es defensava llevat que aquest accedís a comparèixer davant un Tribunal eclesiàstic; en tot cas cap clergue podia demandar a un laic davant tribunals públics sense el consentiment del seu bisbe, según va determinar del Concili d'Agde.
Els membres del clero no podien demandar-se entre ells davant Tribunals públics (si podien fer-ho davant tribunals eclesiàstics). No obstant això la prohibició va ser escassament respectada almenys fins a l'any 589 que es va prohibir rotundament. En totes les causes, tant civils com criminals, els bisbes i capellans no necessitaven comparèixer personalment i podien trametre un representant.
Sovint els Bisbes havien d'actuar com mediadors entre les parts litigants. Estava previst que els Bisbes intentessin reconciliar a les parts en els litigis civils; quan els Bisbes actuaven com mediadors i els seus esforços resultaven erms, les parts podien ser excomunicades.
Els Jutges resolien expeditivament els casos relatius a l'Església Catòlica de manera que els funcionaris legals (defensors) de l'Església, no haguessin d'esperar més d'allò degut la sentència.
Les propietats particulars dels Bisbes i dels monjos que morien sense testament i/o sense hereus legals passaven a l'Església Catòlica o al monestir al qual havien pertangut, tal com ja ocorria amb l'anterior llei romana.
El dret d'asil estava regulat. Els criminals podien asilar-se en les Esglésies però havien de deixar les seves armes fora; estava prohibit llançar-los a l'exterior, però els clergues no respectaven aquesta norma quan es tractava dels seus propis esclaus o protegits. Per això el Concili de Lleida (la celebració del qual es discuteix si es va produir el 524 o el 546) va ordenar taxativament als clergues que respectessin el dret d'asil també per als seus esclaus i personas vinculades.
No es permetia que ningú fos ordenat sacerdot contra la seva voluntat; si algun Bisbe incomplia aquesta norma podia ser enviat a Roma per ser jutjat pel papa; però si un home era consagrat Bisbe en contra del seu desig quedava obligat a seguir en el càrrec encara que no volgués.
Els catòlics podien acceptar a l'Església a jueus conversos però aquests devien romandre com catecúmens durant almenys vuit mesos abans de ser batejats.
Els clergues podien conviure amb practicants de la religió judaica, fins que el Concili d'Agde del 506 va prohibir no sols per als clergues, sinó també per als laics, el menjar amb jueus.
També estava permès als catòlics edificar i reparar Iglesias i fundar i dotar monestirs; podien escriure llibres i difondre'ls; als clergues els estava permès escriure al papa i rebre comunicacions d'aquest, i visitar-lo a Itàlia. Els Bisbes catòlics tenien el dret de viatjar lliurement per acudir als seus Sínodes, llevat que estiguessin ocupats en assumptes del rei que tenien prioritat. També la resta del clero podia viatjar lliurement per territori sota control visigot. Els Bisbes a més, no sol podien viatjar, sinó que en el que afectava a la seva diòcesi, estaven obligats a visitar-la regularment (un cop l'any). Fins i tot podien assistir als Concilis, a més dels Bisbes i capellans catedralicis, el clero parroquial i alguns laics (el que ja no es donarà després del 589).
Encara que es permetia als catòlics combatre les diverses heretgies (especialment el Priscilianisme i el paganisme, no podien hostilizar l'arrianisme, que per als visigots no era una heretgia.
Els Bisbes de les províncies es reunien periòdicament en unes sessions anomenades Sínodes. Es coneixen només dos Sínodes del període d'Alaric II (és a dir abans del 507); el primer es va celebrar a Agatha (Agde) el 506; el segon a Toledo el 507. Posteriorment Àquila I (549- 554) va haver de prohibir la celebració de Sínodes als Bisbes catòlics. Els Bisbes estaven obligats a assistir als Sínodes provincials (llevat dels casos motivats) però sembla que aquest deure era omès sovint doncs més tard (516) es van establir severes penes per als que estiguessin absents sense motiu. El Sínode d'Agde establia la celebració d'un Sínode anual, però aquest extrem probablement no arribà a complir-se mai.
Els catòlics que abandonaven la seva religió i acceptaven les creences arrianes devien batejar-se de nou (el baptisme catòlic era considerat no vàlid). Se sap que alguns catòlics batejaven als seus fills com arrians però ells mateixos seguien sent catòlics per evitar la pràctica del doble baptisme que els era tan repulsiva, car abans del regnat d'Alaric estava prohibida pel dret romà. Els batejats dues vegades constituïen una casta especial de la qual la resta dels catòlics s'apartava, havent-se arribat a prohibir més tard (el 516 en el Sínode d'Ilerda) el que un catòlic i un convers arrià (batejat per tant dues vegades) poguessin menjar junts. Els rebatejats o conversos arrians devien romandre almenys set anys entre els catecúmens i dos anys entre els fidels per poder accedir al final a la comunió.
Els catòlics podien ser ordenats capellans després d'haver-se casat, però estaven obligats a deixar a les seves dones. El celibat era obligatori per a tot el clero, però repetidament va haver de condemnar-se a clergues presumptament de rang inferior que es casaven sense consultar al Bisbe; els estava prohibit especialment casar-se amb una vídua, una divorciada o una prostituta; els clergues que abans havien estat casats no podien tornar al llit de la seva dona sota pena de ser privats dels seus llocs i ordres sagrades. Els capellans no podien tenir a casa seva a una altra dona que la seva mare o la seva germana (en algunes zones a la seva filla o neboda); les esclaves o manumitidas havien d'abandonar la llar.
Les rendes de l'Església Catòlica es dividien en tres parts: una per al Bisbe; una per al clero; i una per al manteniment de l'Església; l'assistència als pobres quedava a la mercè de la caritat pública. Anteriorment, en temps de l'Imperi, les rendes es dividien en quatre parts, recaient una d'ells en els pobres.
El Bisbe estava obligat (pel que sembla per un antic costum) a reparar a la seva costa aquelles esglésies parroquials que trobés en mal estat en la seva visita anual, cosa que freqüentment s'ometia. Sembla que a canvi el Bisbe rebia una tercera part dels ingressos de les esglésies parroquials, segons es desprèn de les actes del Sínode de la Tarraconense del 516 (on es fa referència a tal costum).
El Bisbe venia a vegades propietats eclesiàstiques per a fins no sempre eclesiàstics. Des de l'any 506 (Sínode d'Agde), perquè una venda fora valida havia de ser aprovada per almenys dos o tres dels seus co-provincials (que havien de signar l'escriptura). Qualsevol altres sistema de disposición de béns no era vàlid. Els capellans tampoc podien vendre o donar béns de l'Església. En cas de fer-ho les perdudes havien de ser compensades del peculi particular de l'infractor, si ho tenia. Els capellans que fessin desaparèixer els títols de propietat dels béns de l'Església o documents acreditatius dels drets legítims de l'Església, estaven subjectes a excomunió. També estaven subjectes a excomunió aquells capellans que facilitessin als enemics de l'Església documents que d'alguna forma disputessin el dret de l'organització sobre qualsevol bé moble o immoble.
Si un Bisbe manumitía a esclaus eclesiàstics, es mantenia el costum del regal al beneficiat, però des del Sínode d'Agde el 506 tal regal no podia superar els vint sous; si els donés més, a la mort del Bisbe es descomptava del seu cabal particular relicte, com herència per a l'Església, l'excés pagat.
Els arrians durant el regnat d'Alaric II L'Arrianisme va ser originat per un clergue africà (libi o egipci) anomenat Arri, estenent-se més tard a la zona del Danubi on va ser predicat per Úlfila (mort abans del 383), agafant entre els gots i altres pobles. Els ensenyaments arrians derivaven dels acords del Concili de Rimini (359) i de les doctrines de l'esmentat Úlfila. Bàsicament estimaven que dins de les tres persones divines, el Pare era superior al Fill i a l'Esperit Sant. Els Visigots designaven la fe arriana com "fe catòlica" i al catolicismo com "religió romana".
Es coneix molt escassament l'activitat religiosa dels arrians; el primer (i únic) sínode arrià conegut no es va celebrar fins al 580, en temps de Leovigild.
Se sap que els visigots arrians celebraven el seu culte en llengua goda i abans de l'alba; s'usaven dos tipus de calze diferents: un per a la reialesa i un altre per al poble.
No es coneix el sistema de nomenament encara que se sap que en alguns casos (potser a tots) eren de nomenament reial. La tonsura arriana era diferent de la dels catòlics i es limitava a un petit cercle (circulum) al cap, però el pèl es portava igual de llarg que els laics (entre els catòlics els clergues havien de tallar-se el pèl, i si no ho feien ells mateixos els era tallat per l'ardiaca; no obstant això podien conservar la barba).