miniatura|Pastura de muntanya a Suïssa miniatura|Terres de pastura de muntanya a Pennsilvània. Un prat de pastura (del llatí pastus, participi passat de pascere, "per alimentar"), també anomenat past, pastiu o pasturatge, és aquell prat utilitzat com a terra de pasturatge.
Cal diferenciar el prat de pastura del prat de dall, on es dalla l'herba per donar al bestiar, el prat natural que ha sortit espontàniament, el prat artificial sembrat per l'home o una prada, de vegetació més copiosa.
En general, la pastura és d'origen vegetal, encara que el producte que es dona al bestiar domèstic pot ser un derivat processat al qual s'hagin afegit minerals o restes animals. Per a accentuar la qualitat nutritiva de la pastura (per a les vaques, les ovelles o els porcs, per exemple) es busca una naturalesa compensada entre lleguminoses i gramínies, de manera que es produeixi una complementació proteínica.
Característiques generals Les gramínies perennes i anuals, les lleguminoses i les plantes herbàcies tenen diferents hàbits de creixement, que també varien fins i tot dins del grup de les gramínies. El coneixement de les diferències en el mode de creixement de les plantes és important per a dissenyar sistemes de pasturatge que afavoreixin el creixement de les plantes, la formació de sòls sans i la producció de pinsos de qualitat per al bestiar. Lauren Brown, Ted Elliman. Grasses, Sedges, Rushes: An Identification Guide (2020) 272 pag. ISBN 0300236778, ISBN 9780300236774
Gramínies miniatura|300px|Diagrama d'una gramínia típica Les gramínies poden ser plantes anuals, que viuen només una temporada, i perennes, que són plantes que viuen més de dos anys.Manual de Forrajes. Ministerio de Agricultura. República Argentina.
Les gramínies perennes poden ser d'estacions càlides i d'estacions fredes. A les perennes d'estació freda els agrada créixer en condicions fresques i humides, per la qual cosa són més productives en les èpoques fresques de primavera i tardor. Aquestes plantes produeixen la major part de la seva matèria seca farratgera al principi de la temporada de pasturatge. Algunes varietats de les estacions fredes, especialment en llocs amb estius secs i calorosos, poden entrar en letargia durant un període de temps a mitjan estiu. Per contra, les gramínies d'estació càlida creixen millor i són més productives durant l'estiu càlid i sec. Les gramínies d'estacions càlides poden produir rendiments molt elevats de farratge tant per a pasturatge com per a collita en ple estiu. Andre Voisin, Grass Productivity (Conservation Classics). (1988) 384 pag. ISBN 0933280645, ISBN 978-0933280649
Les gramínies perennes inclouen espècies, que estan molt ben adaptades al pasturatge. No obstant això, altres gramínies perennes, com el brom llis o la flèum, són més susceptibles de ser rosegades massa curtes. Això es deu a les diferències en el creixement de les plantes. El coneixement de l'anatomia i la fisiologia de les plantes permet comprendre per què algunes herbes es desenvolupen millor que unes altres en les pastures i per què algunes responen de forma molt diferent de les diferents tècniques de pasturatge.
Cada planta de gramínia és un conjunt de brots o fillols individuals que creixen des de la base o corona. Els brots poden desenvolupar-se a partir de llavors, poden brollar de la base de plantes d'herba existents o poden sorgir d'estolons o rizomes.
Cada tija consta d'almenys una fulla i un punt de creixement. El punt de creixement de cada tija es troba en l'àmbit del sòl o prop d'ell. A mesura que la tija comença a créixer, sorgeixen fulles addicionals. A la primavera, després del repòs vegetatiu, s'inicia un nou creixement a partir del punt de creixement de la tija en l'àmbit del sòl. Més tard, a mesura que la tija s'allarga, serà més fàcil diferenciar els nusos dels entrenusos i veure que cada fulla s'uneix a la tija en un nus. A mesura que la tija s'allarga, els entrenusos (zones de la tija entre els nusos) es fan més llargs i alguns nous punts de creixement es trobaran més amunt en la tija de la planta i en els colls de les fulles.
A mesura que una tija recentment brollada creix, desenvolupa el seu propi sistema radicular i, amb el temps, podran brollar d'ell més tiges. Així, cada fillol pot convertir-se en una altra planta de pastura autosuficient si se separa de la resta de la planta mare. Mentre els nous fillols romanguin connectats a la resta de la planta, poden compartir les reserves d'energia emmagatzemades mentre tornen a créixer després del pasturatge. Aquesta és una de les característiques que ajuda les gramínies a adaptar-se al pasturatge.
Les fases fisiològiques bàsiques del desenvolupament de les gramínies inclouen la fase vegetativa, la fase d'elongació i la fase reproductiva. Si la planta creix a partir d'una llavor nova, també hi haurà una fase anterior: la germinació. L'etapa de germinació comença quan les condicions de temperatura i humitat del sòl fan possible la germinació de la llavor. És l'etapa en la qual el primer brot emergeix de la llavor.
Durant l'etapa vegetativa primerenca, el punt de creixement roman compacte prop de la línia del sòl, on es troba la corona de la planta d'herba. En aquesta etapa vegetativa es produeix el creixement de les fulles. Més endavant, els entrenusos de la tija comencen a allargar-se. Aquesta és la fase en la qual les tiges creixen i es fan més visibles en la pastura. Això també eleva alguns dels punts de creixement de prop del nivell del sòl a més amunt en el dosser de la pastura.
A més dels punts de creixement que es troben en la corona, on es formen noves tiges en aquestes herbes allargades, també hi ha punts de creixement en el coll o base de cada fulla. Els punts de creixement no es troben en les puntes de les fulles. Quan s'elimina la punta de la fulla, aquesta no torna a créixer. En el seu lloc, les cèl·lules de la base de la fulla (en el coll o meristema intercalar) s'allarguen per a augmentar la longitud dels llimbs.
Els punts de creixement també poden trobar-se en altres llocs de les gramínies, i també poden denominar-se gemmes. Les gemmes en la corona de la planta produeixen nous fillols. Les gemmes també poden trobar-se en rizomes i estolons. En algunes espècies, les gemmes també poden aparèixer en els nusos de les parts inferiors de la tija allargada de l'herba.
Després que el punt de creixement d'una tija passi al mode reproductiu i comenci a formar el cap de la flor, no produirà més fulles. En el seu lloc, la tija s'allargarà per a elevar el cap de la llavor. La flor emergirà i començaran a formar-se les llavors. La part final de la fase reproductiva es produeix quan les llavors maduren i acaben desenvolupant-se per complet.
Quan una planta de pastura està començant la fase vegetativa primerenca, no té molta superfície foliar i el ritme de creixement és lent. Però a mesura que comença a generar més fulles verdes, pot captar la llum solar i créixer més de pressa. El ritme de creixement més ràpid es produeix en les fases vegetatives posteriors. Una vegada que la tija s'ha allargat i la planta passa a la fase reproductiva, el pes sec de la planta no augmenta; gran part d'ell simplement es redistribueix entre les diferents parts de la planta.
Per a jutjar quan les plantes d'una pastura estan llestes per a pasturar, és important distingir si estan en la fase vegetativa, produint molta fulla altament digestible, o si, per contra, estan produint moltes tiges menys digestibles a mesura que es preparen per a florir i produir llavors. Això permet l'agricultor prendre decisions encertades que cuiden de les plantes, que necessiten prou temps per a créixer, així com del bestiar, que necessita farratge digestible d'alta qualitat.
Existeixen altres categories de gramínies amb hàbits de creixement diferents. Entre elles es troben les gramínies que formen tepes, les gramínies de ram i les gramínies que allarguen les seves tiges fins i tot quan no estan en fase reproductiva. Comprendre aquests diferents hàbits de creixement facilita l'observació del que ocorre en la pastura i la presa de decisions de gestió adequades.
Entre les gramínies de creixement ràpid es troben el pastura dels horts, l′Andropogon gerardi i la festuca alta, mentre que entre les gramínies formadores de tepes es troben la pastura blava de Kentucky, l'escaiola i la grama. Quan aquestes espècies són presents juntes en una pastura, cadascuna pot estar llesta per a pasturar a una altura molt diferent.
Algunes herbes, com el pastura blava de Kentucky, mantenen els seus punts de creixement al nivell del sòl o per sota d'aquest durant tota la temporada. Unes altres, com el flèum, l'escaiola, el brom llis i el Panicum virgatum, allarguen les seves tiges i eleven els seus punts de creixement fins i tot quan encara no estan en la seva fase reproductiva. Com aquestes plantes produeixen més tija, tendeixen a produir farratge menys digerible. A més, com eleven alguns dels seus punts de creixement, és probable que el pasturatge elimini punts de creixement d'aquestes plantes. Per tant, també requereixen un període més llarg entre defoliacions perquè puguin tornar a créixer noves fulles, fer la fotosíntesi i reposar les seves reserves d'energia emmagatzemades. Aquests tipus de gramínies "articulars" o "elevadores" s'adapten pitjor al pasturatge. Poden prosperar en una pastura ben gestionada, però requereixen una gestió acurada perquè no es pasturin massa poc o massa sovint.Sarah Flack. The Art and Science of Grazing: How Grass Farmers Can Create Sustainable Systems for Healthy Animals and Farm Ecosystems (2016) 240 pag. ISBN 1603586113, ISBN 978-1603586115
Lleguminoses miniatura|Prada d'alfals al Marroc. miniatura|Trèvol maduixer en floració, associat a gramínies en una prada. Les lleguminoses són un altre grup important de plantes en les pastures perquè contribueixen a augmentar la fertilitat del sòl i proporcionen farratge altament digestible i ric en proteïnes per al bestiar. Les lleguminoses mantenen una relació simbiòtica amb uns microorganismes anomenats rizobactèries que viuen en les seves arrels. Aquesta relació permet "fixar" el nitrogen de l'aire perquè les plantes puguin utilitzar-lo en el seu creixement. A canvi, les lleguminoses proporcionen energia de carbohidrats a les rizobactèries. El nitrogen recollit en aquest procés mútuament beneficiós també queda disponible en el sòl perquè l'utilitzin altres plantes de pastura, com les gramínies. Per això, la inclusió de lleguminoses en una mescla de pastures pot reduir o eliminar la necessitat d'aplicar fertilitzants nitrogenats. Les lleguminoses barrejades amb gramínies també ofereixen una qualitat farratgera ideal per al bestiar. En plantar lleguminoses, pot ser una bona idea incloure amb la llavor un inoculant de les espècies adequades de rizobactèries.Dale Strickler. Managing Pasture: A Complete Guide to Building Healthy Pasture for Grass-Based Meat & Dairy Animals (2019) 288 pàg. ISBN 1635860709, ISBN 978-1635860702
Igual que ocorre amb les gramínies, les diferències climàtiques regionals determinaran quines lleguminoses creixeran millor en una explotació concreta.
Les lleguminoses es diferencien de les gramínies en diversos aspectes. A la primavera, les tiges de les lleguminoses comencen a créixer en longitud immediatament; no es passa d'una fase vegetativa a una altra d'elongació com en les gramínies. Les lleguminoses tenen molts punts potencials de rebrot i poden produir flors tant en les branques laterals com en les tiges principals.
Dins de les lleguminoses, algunes espècies són perennes i altres anuals. Algunes són plantes alçades molt altes amb arrels profundes, mentre que unes altres són de creixement baix. Per exemple, l'alfals té un hàbit de creixement alçat, però el trèvol blanc té un hàbit de creixement horitzontal i el trèvol de pota d'ocell té hàbits de creixement intermedis.