miniatura|400px|Autopistes interestatals en els 48 estats veïns. El Sistema Nacional d'Autopistes Interestatal i de Defensa Dwight D. Eisenhower, anomenada de manera comuna, Interstate Highway System (Xarxa d'Autopistes Interestatals dels Estats Units) és una xarxa d'autopistes lliures (també anomenades expressways) dels Estats Units. Aquesta xarxa és part d'un altre sistema més gran anomenat National Highway System. La totalitat de Sistema d'Autopistes Interestatals tenia, el 2004, una longitud total de 75.376 km.
Tot i que les autopistes interestatals normalment reben molts fons federals i estan realitzades segons els seus paràmetres, la propietat, construcció i explotació la realitzen els estats on es localitzen. L'única excepció és l'estatal Woodrow Wilson Bridge, situat al cinturó perifèric de Washington D.C.
miniatura|400px|Un tram rural de la Interestatal 5 a Califòrnia, amb dos carrils per a cada sentit.
El sistema dona servei a totes les grans ciutats dels Estats Units. A diferència de les infraestructures homòlogues a la majoria dels estats industrialitzats, moltes interestatals passen per l'interior de les zones metropolitanes. Això ha ajudat a facilitar, durant la postguerra, un model de desenvolupament amb preeminència del transport suburbà per carretera, un fenomen que també s'anomena urban sprawl (expansió descontrolada de la ciutat).
El sistema té un paper destacat a la vida diària dels Estats Units. Virtualment, la distribució de tots els béns i serveis es realitza per les autopistes interestatals. Els residents de les ciutats utilitzen aquestes autopistes per a anar als seus llocs de treball. La gran majoria dels viatges de llarga distància, ja siguin de vacances o de treball, utilitzen la xarxa de carreteres nacionals, d'aquests viatges, aproximadament un terç (del nombre total de milles recorregudes al país el 2003) utilitzen el Sistema d'Autopistes Interestatals.
Història miniatura|Senyal commemoratiu presentat el 1993. Com que el Sistema fou establert durant la presidència de Dwight D. Eisenhower, rep el seu nom, i les cinc estrelles representen el seu grau com a general de la Segona Guerra Mundia.. La construcció del Sistema Interestatal d'Autopistes fou autoritzada per la Llei d'Ajuda Federal d'Autopistes del 1956, popularment coneguda com la Llei d'Autopistes Interestatals i de Defensa de 1956.
Fou una petició dels majors constructors d'automòbils dels Estats Units i fou promoguda pel president Dwight D. Eisenhower (influït per les seves experiències com a jove soldat al creuar, el 1919, seguint la ruta de la Carretera Lincoln i coneixent la xarxa d'autopistes alemanyes, que va veure a la xarxa d'autopistes com un component del sistema de defensa nacional. Aquesta xarxa havia de fer possible un millor desplaçament per terra de tropes i subministraments militars.
El disseny d'un nou sistema de noves super-autopistes començà a finals dels anys trenta del , fins i tot abans que un comitè federal es constituís per a construir el Sistema d'Autopistes Interestatals als anys 1950. Als anys 20 del , carreteres com les de la zona de Nova York van ser construïdes com a part dels sistemes locals o estatals. Com que s'anava incrementant el trànsit de cotxes, es va veure la necessitat d'un sistema nacional interconnectat que complementés al que ja existia: la Xarxa de Carreteres Federals dels Estats Units. La publicació dels mapes de la Localització del Sistema d'Autopistes Interestatals es coneix informalment com el "Llibre Groc" (Yellow Book). http://etext.virginia.edu/journals/EH/EH38/Norton.html
Tot i que la construcció de la Xarxa d'Autopistes Interestatals continua, oficialment fou declarada acabada el 1991 (encara que 1,5 milles originalment planejades encara no estaven construïdes el 2005. El cost inicial estimat per a la Xarxa fou de 25 milions de dòlars en 12 anys; el cost final fou de 114 milions de dòlars i va costar 35 anys acabar-ho.
La col·locació de l'últim senyal de tràfic a la Interestatal 90, a Wallace, Idaho el 15 de setembre del 1991 es considera com la finalització del Sistema d'Autopistes Interestatals que estava planejat. Tot i això, a causa de la cancel·lació de la Interestatal 95 a Nova Jersey, la I-95 no ha estat completada a Pennsilvània i Nova Jersey, la futura carretera Turnpike-Interestatal 95 completarà la ruta. La majoria de les carreteres han seguit els plans programats el 1947, tot i que algunes no tenen calçades separades per a cadascun dels sentits, tot i que es consideren acabades.
Missouri i Kansas han proclamat que la Interestatal 70 (I-70) en aquests estats fou la primera autopista interestatal (Missouri diu també que la I-44) és una de les primeres). Els tres primers contractes de construcció del programa d'autopistes interestatals foren firmats a Missouri el 2 d'agost del 1956. Kansas reclama que fou la primera a començar les obres de pavimentació després de la firma de la Llei i que un tram de la I-70 d'aquest estat fou el primer a acabar-se completament. Tot i això, la planificació i construcció d'aquestes autopistes ja estaven en curs abans de la promulgació de la Llei. L'autopista Pennsylvania Turnpike, que va entrar en servei l'1 d'octubre del 1940, és la primera autopista amb limitació total d'accessos i amb les calçades separades dels Estats Units. http://www.eisenhower.archives.gov/highway.htm
Paràmetres de disseny L'Associació Estatunidenca d'Administracions de Carreteres Estatals i Transports (AASHTO) ha definit una sèrie de paràmetres que totes les noves autopistes interestatals han de complir, a menys que se n'indiquin de diferents per l'Administració Federal d'Autopistes (FHWA). Aquests paràmetres s'han tornat estrictes al llarg dels anys. Un dels principals paràmetres de disseny és el control total dels accessos a les autopistes.
Límits de velocitat Les Autopistes Interestatals solen tenir els límits de velocitat més alts en qualsevol zona determinada. Els límits de velocitat són determinats per cadascun dels estats. En trams interurbans, aquests varien normalment entre 65 i 80 milles per hora (100 i 130 km/h). En els estats més poblats del nord-est i de l'oest, els límits de velocitat solen ser més baixos. Els límits de velocitat de les Interestatals en les zones urbanes varien entre 50 i 65 mph (80 i 100 km/h) al llarg del país.
Disseny amb doble objectiu A més de ser dissenyades per a suportar el tràfic d'automòbils els vehicles pesats, les autopistes interestatals també ho han estat per a l'ús en les operacions militars i de defensa civil dins dels Estats Units, sobretot per al moviment de tropes.
Un ús potencial en defensa civil, de la Xarxa d'Autopistes Interestatals, és l'evacuació de les ciutats en cas d'una eventual guerra nuclear. La Xarxa d'Autopistes Interestatals ha estat utilitzada per a facilitar les evacuacions ocasionades pels huracans tropicals i altres desastres naturals. Una opció per a maximitzar la capacitat d'evacuació és revertir el sentit del flux del trànsit en un o més carrils de la calçada de sortida. Aquest procediment, conegut com a carrils reversibles, fou utilitzat el 2004 a l'evacuació de badia de Tampa (Florida) quan hi va haver l'huracà Charley i el 2005 durant les evacuacions de Nova Orleans (Louisiana) i Houston (Texas) abans de l'huracà Katrina i l'huracà Rita, respectivament.
Terminologia Tot i que el nom sembla implicar que les Autopistes Interestatals tenen recorregut per més d'un estat, n'hi ha moltes que no ho fan. Hi ha Autopistes Interestatals a Hawaii, finançades de la mateixa manera que a altres estats, però que només passa per la poblada illa d'Oahu. Tenen la denominació de H-X i connecten bases militars. De manera anàloga, Alaska i Puerto Rico tenen Autopistes que reben finançament del programa d'Autopistes Interestatals, tot i que aquestes rutes encara no s'han realitzat i només estan planejades.
Rutes primàries miniatura Les Autopistes Interestatals es denominen, de manera comuna, com Interestatal XX o I-XX, on XX és el número de dos dígits de la ruta. A vegades es diu Interstate Highway XX (IH XX) o Interstate Route XX (IR XX). En algunes zones també es fa servir el nom més genèric Route XX o Highway XX.
La nomenclatura de la Xarxa d'Autopistes Interestatals (així com en la Xarxa de Carreteres dels Estats Units) és gestionada per l'Associació Estatunidenca d'Administracions de Carreteres Estatals i Transports (AASHTO). Dins dels Estats Units continentals, les Autopistes Interestatals Primàries (també anomenats itineraris prioritaris o Autopistes Interestatals de dos dígits) són definides per números d'un o dos dígits. La majoria de les Interestatals tenen dos dígits; només n'hi ha tres amb un sol dígit: la Interstate 4, la I-5 i la I-8. Dins d'aquesta categoria, les d'orientació est-oest tenen números parells i la de nord-sud, senars. La numeració senar s'incrementa d'oest a est i la numeració parell de sud a nord. Una excepció a aquesta regla és la I-75, que està a l'est de la I-85, al sud d'Atlanta (Geòrgia) (això no passa al nord d'Atlanta). Les carreteres amb números divisibles per 5 es consideren les Interestatals Primàries i suporten tràfic de llarga distància. Per exemple, la I-5 va del Canadà a Mèxic al llarg de la costa oest (és l'única interestatal que ho fa), mentre que la I-95 va de Miami (Florida) al Canadà. A més, la I-10 va de Santa Monica (Califòrnia) a Jacksonville (Florida), mentre que al I-90 va de Seattle (Washington) a Boston (Massachusetts). Tot i això, no totes les Interestatals Primàries amb número divisible per cinc són de llarg recorregut. La I-45 va de Galveston) fins al nord de Dallas (Texas). És l'única Interestatal Primària amb un número divisible per 5 que no creua fronteres interestatals.
miniatura|Connexió de la I-80 amb la US 101 a San Francisco (Califòrnia). Aquí comença o s'acaba la I-80, segons el sentit del viatge.
Cal destacar que la I-50 i la I-60 no existeixen (i que no hi ha Interestatals amb números parells entre el 46 i el 62), sobretot perquè en els mateixos estats pels que haurien de passar ja existeixen la US 50 i la US 60. La AASHTO té establert evitar que les Interestatals i les US Highways tinguin el mateix número en el mateix estat (tot i que hi ha alguna excepció com la I-24 i la US 24, que s'acaben les dues a Illinois). Altres interestatals no segueixen aquesta norma (la I-24, la I-69, la I-74 i la I-41.
Diverses autopistes amb numeració de dos dígits estan formades per dos trams separats sense continuïtat: la I-76, la I-84, la I-86 i la I-88. Alguna d'aquestes autopistes són el resultat del canvi del sistema de numeració als anys 1970; abans es feia servir una lletra com a sufix per als ramals de les rutes primàries; per exemple, la part oest de la I-84 era la I-80N. Als anys 1970, l'AASHTO va decidir eliminar aquests sufixos; alguns d'aquests trams es van convertir en noves autopistes de dos dígits, mentre que altres es van convertir en autopistes de tres dígits. Actualment només romanen dos parells d'autopistes amb numeració amb sufix: la I-35 (s'escindí en I-35W i I-35E, a les zones de Dallas-Fort Worth i Minneapolis-St. Paul respectivament.
Per aconseguir una major eficiència, algunes interestatals tenen recorreguts concurrents en curts trams, tot i que a vegades ho fan en distàncies llargues. Un exemple d'això són la I-75 i la I-85 que conflueixen a la zona metropolitana d'Atlanta (Geòrgia) per a formar l'artèria principal que travessa la ciutat (Downtown Connector). Un altre exemple és la convergència i la divergència de les Interestatals I-90 i I-94 que s'ajunten diverses vegades en el seu recorregut al llarg del mig-oest septentrional i les grans planes.
Interestatals de tres dígits miniatura|Cartell de la I-205