Albrecht Dürer (Nuremberg, 21 de maig de 1471-íd., 6 d'abril de 1528) és l'artista més famós del Renaixement alemany, que va anar a Itàlia per estudiar art fascinat per les idees clàssiques, portant els estils i idees renaixentistes italianes a Alemanya, i conegut en tot el món per les seves pintures, dibuixos, gravats i escrits teòrics sobre art, obres que van exercir una profunda influència en els artistes del del seu propi país i dels Països Baixos.
Es conserva una gran quantitat d'informació personal a partir de cartes, escrits i dibuixos que anaven acompanyats amb anotacions minucioses, fet que ha permès una gran comprensió de la seva obra. El seu mestratge com a pintor va ser el resultat d'un intens treball, i en el camp de les arts gràfiques no va tenir rival. Va aconseguir que l'emperador Maximilià I s'interessés per la seva obra i li fes nombrosos encàrrecs. En els seus últims anys va estar ocupat principalment en la realització de tractats sobre la mida i proporció humana. En aquestes obres, publicades després de la seva mort, tractava d'estudiar i raonar la seva manera d'enfocar l'art, basant-se en els estudis italians sobre la teoria de l'art que l'havien precedit.Historia Universal del Arte, Volum X (1984)
Primers anys i context cultural Dürer va néixer el 21 de maig de 1471 a Nuremberg, ciutat a la qual va estar íntimament unit al llarg de la seva vida. El seu pare, Albrecht Dürer el Vell, era originari d'Hongria i orfebre; es va casar amb Bàrbara, filla del seu mestre, Hieronymus Holper, amb la qual va tenir vint-i-quatre fills; Albrecht en va ser el tercer. Com era habitual a l'època, després d'uns anys d'educació escolar, Albrecht va entrar a formar part del taller de son pare com a aprenent en l'art de joieria; segurament és aquí on va fer servir per primer cop el burí. En orfebreria es graven els adorns amb aquesta eina, però es treballa en materials com l'argent i l'or, mentre que en la realització de gravats s'utilitza el burí però sobre una planxa de coure, i posteriorment es fan les impressions en paper mitjançant una premsa. De fet, se sap que els millors gravadors del procedien de l'orfebreria.Panofsky, Erwin (1982) pàg. 32
D'aquesta primera etapa formativa, el jove Dürer va heretar els coneixements de l'art alemany del , llegat en el qual estava molt present la pintura flamenca del gòtic tardà. Els artistes alemanys integraren en la seva tradició l'estil d'artistes flamencs com Robert Campin, Jan van Eyck i, sobretot, Roger van der Weyden. El nexe comú era el concepte empíric del món que té la gent del nord, fonamentat més en l'observació que en la teoria. Durant el l'enfortiment de llaços amb Itàlia pel comerç i la difusió de les idees dels humanistes italians pel nord d'Europa van infondre noves idees artístiques al món cultural alemany, de tradició més conservadora. Per als artistes alemanys resultava difícil conciliar la seva imagineria medieval –representada amb exquisides textures, colors brillants i figures amb gran luxe de detall– amb l'èmfasi que els artistes italians posaven en l'antiguitat clàssica, inspirant-se en temes mitològics i amb figures idealitzades.
La tasca que Dürer es va plantejar era la de proveir d'un model en què els seus compatriotes poguessin combinar l'interès empíric pels detalls naturalistes amb els aspectes més teòrics de l'art italià. En la seva abundant correspondència –especialment en les cartes dirigides a l'humanista Willibald Pirckheimer, amic seu de tota la vida– i en diverses obres publicades, Dürer posava l'èmfasi que la geometria i les mesures eren la clau per a la comprensió de l'art renaixentista italià i, mitjançant aquest, de l'art clàssic. Entre els amics de Dürer hi havia Johannes Stabius, un cartògraf austríac que li va proporcionar els coneixements i detalls sobre la construcció del rellotge de sol.
Aproximadament des de 1507 fins a la seva mort va prendre notes i va fer dibuixos per al seu tractat més conegut, Vier Bücher von menschlicher Proportion (Quatre llibres sobre les proporcions humanes), publicat pòstumament el 1528. No obstant això, altres artistes contemporanis seus, amb una orientació més visual que literària, posaven més atenció en l'obra calcogràfica i la xilogràfica de Dürer, que en els seus escrits; és en aquestes publicacions que Dürer donava orientacions sobre la modernització de l'art, apostant per nus de tall clàssic i l'ús de temes idealitzats, característics del Renaixement italià.
Aprenentatge i viatge d'estudis miniatura|esquerra|Autoretrat als tretze anys conservat al Museu Albertina de Viena Quan tenia 15 anys, després d'haver-se format amb el seu pare, Dürer va entrar com a aprenent del pintor i gravador Michael Wolgemut. Entre 1488 i 1493, el taller de Wolgemut es va dedicar a la respectable tasca d'il·lustrar la Crònica de Nuremberg (1493), de Hartmann Schedel, i va fer nombroses xilografies; per tant, és probable que Dürer rebés una instrucció exhaustiva de com fer els dibuixos per a les planxes de fusta. Durant tota l'època renaixentista, el sud d'Alemanya va ser el centre de nombroses publicacions i era habitual que els pintors en fessin xilografies i gravats. Com era costum entre els joves que havien acabat el període d'aprenentatge, Dürer va emprendre un viatge d'estudis i el va fer l'any 1490. El 1492 va arribar a Colmar, on va intentar entrar al taller del pintor i gravador alemany Martin Schongauer; malauradament, Dürer desconeixia que l'artista havia mort el 1491.
Els tres germans de Schongauer, Caspar i Paul (orfebres) i Ludwig (pintor), li van aconsellar que es dirigís al centre de publicacions de Basilea, a Suïssa, i li feren una carta de recomanació dirigida a un altre germà, Georg Schongauer, també orfebre, que tenia un gran taller a Basilea. En arribar, va ser acollit a la mateixa casa de Georg.Panofsky, Erwin (1982) pàg. 33 El 8 d'agost de 1492 l'editor Nicolaus Kessler va publicar una edició de les Cartes de Sant Jeroni; a la portada de l'obra hi havia un retrat del sant fet per Dürer i, malgrat la seva joventut, va obtenir un gran èxit i va rebre altres ofertes de treball.
Primer a Basilea i després a Estrasburg, Dürer va fer il·lustracions per a diverses publicacions, entre les quals es troba Das Narrenschiff (1494) de Sebastian Brant. Durant aquesta primera etapa de la seva vida, que comprèn tot el període d'aprenentatge fins al seu retorn a Nuremberg l'any 1494, el seu art reflecteix una enorme facilitat en el traç del dibuix i una minuciosa observació del detall. Aquestes qualitats són especialment evidents en una sèrie d'autoretrats, entre els quals cal destacar-ne tres: un dels seus dibuixos més antics, de 1484 (Museu Albertina de Viena), quan tenia uns tretze anys, un retrat dibuixat el 1491 (Col·leccions de la Universitat, Erlangen, Alemanya), que mostra una expressió seriosa, i un altre retrat posterior de 1493 (Museu del Louvre), en el qual apareix com un jove ja segur d'ell mateix.
Primer viatge a Itàlia miniatura|La llebre (1502) El 1494, després de casar-se amb Agnes Frey a Nuremberg, Dürer va viatjar a Itàlia. Allí va pintar aquarel·les de paisatges amb una gran minuciositat en el detall com es pot observar, per exemple, en una vista del castell de Trento (National Gallery de Londres); probablement, les va pintar durant el seu viatge de retorn. També, com Leonardo da Vinci, l'atreia molt la natura, i va fer uns magnífics estudis d'animals i plantes que va plasmar en dibuixos i aquarel·les; entre les més divulgades cal citar La llebre, quadre pintat l'any 1502.Historia del Arte Espasa (2004) A Venècia i de l'any 1494 estan datats els gravats: Bacanal, La batalla dels centaures marins i la Mort d'Orfeu, tots còpia del pintor italià Andrea Mantegna, que segurament va fer que descobrís el Renaixement italià.
Durant els deu anys següents, des de 1495 al 1505, va estar a Nuremberg i va produir un gran nombre d'obres que van contribuir a consolidar la seva fama. Entre elles destaca la sèrie d'il·lustracions per a gravats en fusta de lApocalipsi (1498), els gravats de La gran fortuna (1501-1502) i La caiguda de l'home (1504).
miniatura|Els quatre genets de l'Apocalipsi (1498)miniatura|La caiguda de l'home (1504)
Per a l'obra lApocalipsi va fer catorze gravats en fusta, publicats en forma de llibre. Entre totes aquestes xilografies destaca, per la seva gran força, Els quatre genets que mostren les forces de la Mort, la Guerra, la Fam i la Pesta. LApocalipsi va ser l'obra que més renom li va donar, ja que el tema reflectia, d'una manera molt visionària, el clima turmentat de finals del . Aquesta i altres obres d'aquest període mostren, en el seu conjunt, un domini tècnic de l'art de la xilografia i el gravat cada cop més gran, un ús de les proporcions humanes basat en els textos del tractadista romà Vitrubi i una brillant capacitat per a incorporar detalls de la natura en obres que reflectien el seu entorn amb gran realisme.
Retrats miniatura|Retrat de Frederic el Savi El retrat del seu pare de 1490 (Galeria dels Uffizi de Florència) va ser la primera pintura de Dürer, amb una gran minuciositat realista i on s'aprecien les influències de la pintura flamenca; al revers de la taula apareixen els escuts familiars del seu pare i de la seva mare, per la qual cosa s'ha suposat que també va haver de fer el retrat de sa mare. Dürer s'havia fet un Autoretrat el 1484, però va ser fet en dibuix amb la tècnica de punta de plata i el 1493 es va fer el seu primer Autoretrat en pintura, segurament per enviar-lo a la seva promesa: això ho suggereix una flor de ricí que sosté entre les seves mans i que simbolitza la fidelitat conjugal.Fossi (1964) p.2
Establert el 1496 amb un taller propi, el primer client a encarregar-li una obra va ser l'elector de Saxònia Frederic III, conegut com a Frederic el Savi, gran admirador de l'artista. Li va demanar que li fes un retrat i dos retaules per a la Schlosskirche de Wittenberg. Un retaule és l'anomenat Retaule de Dresden, que consta de tres parts; la part central, amb la imatge de la Mare de Déu, i als laterals, les figures de sant Antoni i sant Sebastià. L'altre, el Retaule dels Set Dolors, era un políptic que estava format per una taula central amb una Mater dolorosa i set taules més petites amb els set dolors de la Mare de Déu.Panofsky, Erwin (1982) pàg. 65 miniatura|esquerra|Autoretrat (1500) El Retrat de Frederic el Savi està pintat amb colors a la cola aplicats sobre el llenç, i està fet amb una gran simplificació en l'ús dels colors disposats sobre un fons de color bru. El vestit és negre, amb algun detall daurat i algun petit toc de color verd; la figura té una posició una mica girada per trencar la frontalitat. L'efecte que aconsegueix i per les seves característiques, s'assembla a les obres del pintor italià Mantegna, com s'observa en determinats detalls del tractament del cabell.Panofsky, Erwin (1982) pàg. 66
El 1497 va pintar un Autoretrat, el del Museu del Prado (Madrid), i el 1500 el de la Pinacoteca de Múnic, en el qual es representa amb les característiques que habitualment s'atribueixen a Crist: l'actitud és rígida i en una posició frontal, i la disposició de la mà és la mateixa que la mà dreta amb la qual Jesús de Natzaret fa el gest de beneir. No hi ha dubte que Dürer es va representar semblança de Crist, no solament en la seva composició, sinó que va suavitzar els contorns del seu rostre i va modificar la forma del nas i els pòmuls, així com es va engrandir els ulls, que ell tenia més petits i una mica esquinçats.Panofsky, Erwin (1982) pàg. 68 Aquesta intenció no representava cap blasfèmia religiosa, car a la seva època la Imitatio Christi (imitació de Crist) s'interpretava literalment; per tant, aquesta imitació es podia il·lustrar, com deutor de la bellesa de Déu com única força de la creació.Sureda, Joan (1988) pàg. 361 miniatura|Retrat al carbó de la seva mare Com explica Panofsky:
miniatura|esquerra|Michael Wolgemut, retrat del seu mestre