Els Sex Pistols foren una banda anglesa de punk rock formada el 1975 a Londres. Tot i la seva curta durada com a grup, de tan sols dos anys i mig, i només publicar un únic àlbum d'estudi, Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols, foren un dels conjunts més influents de la història de la música popular i els corresponsables d'iniciar el moviment punk al Regne Unit i d'inspirar molts músics de punk rock i rock alternatiu posteriors. La banda estava formada originalment pel cantant Johnny Rotten, el guitarrista Steve Jones, el bateria Paul Cook i el baixista Glen Matlock. A principis del 1977, Matlock fou substituït per Sid Vicious en les tasques de baixista.
Amb Malcolm McLaren com a mànager, els Sex Pistols generaren nombroses polèmiques i controvèrsies que els situaren al centre del debat públic britànic. El maig de 1977, publicaren el senzill «God Save the Queen», amb una lletra deliberadament provocadora que titlla la monarquia britànica de «fascist regime» ('règim feixista'); fou censurat per la BBC i pràcticament totes les emissores de ràdio independents del Regne Unit, convertint-se en l'enregistrament més censurat de la història del país.
El gener de 1978, al darrer concert d'una gira mediàtica i tumultuosa pels Estats Units, Rotten anuncià en directe la ruptura del grup. En els mesos posteriors, els altres tres membres gravaren cançons per a la pel·lícula-documental de McLaren sobre els Sex Pistols, The Great Rock 'n' Roll Swindle. Vicious morí de sobredosi d'heroïna el febrer de 1979, poc després de ser arrestat amb acusacions d'haver assassinat a la seva xicota, Nancy Spungen. Rotten, Jones, Cook i Matlock es reuniren el 1996 en una gira mundial i per alguns concerts aïllats en la dècada del 2000.
Història Orígens Els Sex Pistols evolucionaren a partir de la banda londinenca The Strand –també coneguda com The Swankers durant algun breu període–, formada el 1972 per un grup d'adolescents de classe mitjana amb Steve Jones a la veu, Paul Cook a la bateria i Wally Nightingale a la guitarra. Segons confessà Jones més endavant, tant ell com Cook tocaven amb instruments que ells mateixos havien robat. Els nois assistien a concerts i, quan s'acabaven, pujaven a l'escenari i s'emportaven tot l'equipament musical que podien. Inicialment, entre els membres de The Strand hi havia Jim Mackin a l'orgue i Stephen Hayes (i després Del Noones, breument) al baix.; Els integrants del grup freqüentaven dues botigues de roba de Kings Road, al districte londinenc de Chelsea: Acme Attractions, propietat de John Krivine i Steph Raynor, en què Don Letts treballava com a gerent;; i Too Fast to Live, Too Young to Die, propietat de Malcolm McLaren i Vivienne Westwood.
La botiga de McLaren i Westwood obrí el 1971 com a Let It Rock, amb un revival de l'estil britànic teddy boy com a temàtica. El 1972 se'n canvià el nom amb la pretensió d'un altre revival: l'estil rocker associat a Marlon Brando. Com observà John Lydon més endavant, «Malcolm i Vivienne eren vertaderament una parella de farsants: venien qualsevol cosa de qualsevol moda a la què es poguessin aferrar.» La botiga esdevingué el centre del panorama punk rock, reunint artistes en potència com Sid Vicious, Marco Pirroni (posterior guitarrista, compositor i productor), Gene October (que seria el cantant del conjunt de punk Chelsea) i Mark Stewart, entre d'altres. La model i actriu anglesa Pamela Rooke (també coneguda com a Jordan), de la qual destaca la seva feina amb Vivienne Westwood i la boutique SEX, era una assistenta d'estil salvatge a qui s'atribueix el mèrit de «pavimentar la imatge punk pràcticament pel seu compte».
A principis del 1974, Jones convencé McLaren perquè es convertís en el mànager de The Strand. Glen Matlock, un estudiant d'art que ocasionalment treballava a la botiga, fou reclutat com a baixista. El novembre d'aquell any, McLaren partí temporalment cap a Nova York. Abans d'anar-se'n, McLaren i Westwood havien encunyat una nova identitat per a la botiga, rebatejant-la com a SEX: l'«antimoda» inspirada en el sadomasoquisme, publicitant-se com a «Especialistes en roba de plàstic, roba glamurosa i roba d'escenari».; El maig del 1975, després d'uns mesos com a mànager i promotor informal dels New York Dolls, McLaren tornà a Londres.; Inspirat pel moviment punk emergent al barri de Lower Manhattan –especialment per l'estil i actitud radicals de Richard Hell, en aquell moment membre de la formació Television–, McLaren mostrà un major interès per The Strand.
El grup havia anat assajant amb regularitat, guiat per l'amic de McLaren Bernard Rhodes (que acabaria sent mànager de The Clash) i ja havia tocat públicament per primer cop. Poc després del retorn de McLaren, s'expulsà Nightingale de la formació i Jones, incòmode com a líder, se centrà exclusivament en la guitarra. En conseqüència, McLaren estigué parlant amb Sylvain Sylvain dels New York Dolls per veure si volia liderar la formació. Quan Sylvain s'hi negà, McLaren, Rhodes i la formació començaren a cercar un vocalista local.; Segons explicà Matlock: «Tothom duia els cabells llargs en aquell moment, fins i tot el lleter, així que el que fèiem si algú duia els cabells curts era aturar-lo pel carrer i demanar-li si es veia a si mateix com a cantant». D'aquesta manera es toparen amb Midge Ure (posterior líder de la banda Rich Kids i Ultravox, entre d'altres), que declinà l'oferta; i amb Kevin Rowland (qui tres anys més tard cofundaria Dexys Midnight Runners), que no convencé a cap dels membres excepte Matlock. En vista d'una recerca totalment infructuosa, McLaren li proposà a Richard Hell múltiples vegades, però ell rebutjà la invitació.;
Incorporació de John Lydon L'agost de 1975, Rhodes es fixà en John Lydon, un noi de dinou anys que freqüentava Kings Road, vestint una samarreta de Pink Floyd amb «I Hate» ('jo odio') escrit a mà a sobre del nom del grup i perforada on hi havia els ulls dels membres del grup. En aquest punt de la història, els relats divergeixen: el mateix dia, o al cap de pocs, o bé Rhodes o bé McLaren convidaren Lydon a assistir a un pub proper perquè conegués Jones i Cook.; ; Segons Jones: «Va entrar amb el pèl verd. Vaig pensar que tenia una cara realment interessant. Em va agradar la seva imatge. Duia la seva samarreta d'"I Hate Pink Floyd" posada i la mantenia unida amb imperdibles. John tenia quelcom especial, tot i que quan va començar a parlar vaig adonar-me que era un autèntic cabró –però astut». Quan el pub tancà el grup anà a SEX, on insistiren a Lydon, que encara no havia pensat gaire en el fet de ser cantant, perquè improvisès la peça «I'm Eighteen» d'Alice Cooper a la gramola. Encara que l'actuació féu riure als membres de la formació, McLaren els convencé perquè comencessin a assajar amb ell.;
El periodista de New Musical Express, Nick Kent, tocava amb la formació ocasionalment, però fou expulsat quan Lydon s'hi incorporà: «Quan vaig arribar, vaig fer-li una ullada i vaig dir: "No. Això se n'ha d'anar"». Lydon explicà més endavant que «mai no ha escrit res bo de mi des de llavors».. Vegeu també El mes de setembre, McLaren tornà a llogar un local d'assaig privat pel grup, que fins aquell moment havia assajat en pubs. Mentrestant Cook, que tenia un treball a temps complet, es plantejava deixar-ho. Segons explicà Matlock posteriorment, Cook «creà una cortina de fum», posant com a excusa que Jones no era prou bo per ser l'únic guitarrista del grup. En conseqüència, posaren un anunci a la revista Melody Maker, cercant un «Noi talentós com a guitarrista. No més de 20 anys. Sense pitjor aspecte que Johnny Thunders» (referint-se a un dels representants del punk novaiorquès més importants del moment). La majoria de guitarristes que hi acudiren resultaren incompetents, però segons McLaren, gràcies al procés es generà un nou sentiment de companyonia entre els quatre membres del conjunt. Steve New fou l'únic guitarrista que consideraren prou virtuós d'entre tots els aspirants i la formació el convidà a incorporar-se. Tanmateix, Jones millorà ràpidament i el so cap al qual la formació es projectava era incompatible amb l'estil tècnic de New. Aquest abandonà la formació un mes després.
Lydon rebé el sobrenom de Johnny Rotten ('Johnny Podrit'), ideat per Jones en referència a la seva nul·la higiene dental.; El grup també cercava un nom adequat. Després de considerar noms com Le Bomb, Subterraneans, The Damned, Beyond, Teenage Novel, Kid Gladlove i Crème de la Crème, es decantaren per Sex Pistols, una forma abreujada del nom que aparentment havien adoptat informalment des de feia temps.; . Matlock afirma que el grup escollí el nom quan McLaren encara era als Estats Units, per tant abans del maig del 1975, i Rotten encara no hi havia entrat (p. 65). Jon Savage diu que el nom no s'escollí fermament fins just abans de la seva primera actuació el novembre de 1975 ().
McLaren explicà que el nom provenia de «la idea d'una pistola, una noia de calendari, una cosa jove, un assassí més atractiu». Poc modestament, sigui fals o no, el mànager afegí: «[Jo] vaig tenir la idea d'un grup de nois que podien percebre's com a dolents». El grup començà a escriure material original: Rotten n'era el lletrista i Matlock el principal compositor. Tot i així, les cançons s'acreditaven a tots quatre membres per igual.
Primers concerts esquerra|miniatura|Placa en homenatge al primer concert dels Sex Pistols, a la zona de recepció de la universitat Central Saint Martins (Londres) Matlock arranjà la primera actuació del grup a la universitat Central Saint Martins, d'on n'era estudiant. El 6 de novembre de 1975 els Sex Pistols debutaren; ; com a teloners del grup de pub rock Bazooka Joe, fent ús de la seva bateria i amplificadors. El seu repertori incloïa un seguit de versions, entre elles «Substitute» de The Who, «Whatcha Gonna Do About It» de Small Faces, «(Don't you Give Me) No Lip» de Dave Berry i «(I'm Not Your) Steppin' Stone» de Tommy Boyce i Bobby Hart (popularitzada per The Monkees). Segons els assistents, musicalment el concert no fou res excepcional, encara que tocaren molt fort. Abans que els Pistols poguessin interpretar els temes propis que havien preparat, els membres de Bazooka Joe desendollaren els amplificadors en vista del mal ús que se'n feia. Això desencadenà una breu baralla sobre l'escenari entre els membres de les dues bandes; després d'una disculpa, els Pistols tocaren alguns minuts més.; ; . Strongman afirma que Danny Kleinman, membre de Bazooka Joe, empengué Rotten contra la paret; Robb descriu una breu brega de cops de puny.
Després de l'actuació a la universitat, els Pistols seguiren fent concerts a altres universitats i escoles d'art londinenques. El 9 de desembre, a la Universitat de Ravensbourne a Chislehurst, foren els teloners de Fogg, una formació de Newcastle. Hi tocaven de franc, ja que segons McLaren preveien «tornar-se professionals» l'any següent, encara que la carta de confirmació que enviava McLaren indicava que «s'agrairia cervesa gratuïta per la banda». Malgrat la seva manca de professionalitat, l'equip de so dels Sex Pistols era molt millor que el de Fogg; ambdós conjunts l'empraren pel concert. Com a agraïment, els convidaren a beure per valor de més de 50£. Simon Barker, un amic de Steven Severin que els havia vist actuar, se'n mostrà entusiasmat, per això els anaren a veure al club Marquee el 12 de febrer de 1976. Els seguidors fidels dels Sex Pistols, entre els quals hi havia Siouxsie Sioux, Steven Severin, Soo Catwoman i Billy Idol, rebien el nom de «Bromley Contingent», ja que la majoria d'aquests pertanyien al barri londinenc de Bromley. («Steven Severin on the Bromley Contingent»); La seva vestimenta avantguardista, proporcionada sobretot per SEX, inspirà una nova moda que anaren adoptant els nous fans de la formació.