La Guerra de l'orella de Jenkins fou un conflicte bèl·lic que va durar de 1739 a 1748, en el qual s'enfrontaren les flotes i tropes del Regne de la Gran Bretanya i del Regne d'Espanya principalment a l'àrea del Carib. Pel volum dels mitjans emprats per ambdues parts, per l'enormitat de l'escenari geogràfic en el qual es produí, i per la magnitud dels plans estratègics d'Espanya i Anglaterra, la Guerra de l'Orella de Jenkins pot ésser considerada com una veritable guerra moderna.
A partir de 1742 el conflicte es convertí en part de la Guerra de Successió Austríaca, la qual finalitzà en la zona americana amb la derrota anglesa i la tornada a lstatu quo previ a la guerra. L'acció més significativa de la guerra fou el Setge de Cartagena d'Índies de 1741, en el qual fou derrotada una flota britànica, formada per 186 naus i quasi 28.000 homes, per una guarnició espanyola composta per uns 3.500 homes i 6 navilis de línia.
Durant el conflicte, a causa de la gran superioritat numèrica i de mitjans d'Anglaterra respecte a Espanya, va esdevenir decisiva l'extraordinària eficàcia dels serveis d'intel·ligència espanyols, que aconseguiren d'infiltrar agents a la Cort londinenca i al Quarter General de l'Almirall Edward Vernon. El pla general anglès així com el projecte tàctic de la presa de Cartagena d'Índies foren coneguts per la cort espanyola i pels comandaments virregnals amb prou temps per reaccionar i avançar-se als britànics.Batista González, p. 348
El nom curiós que té, encunyat per Thomas Carlyle, fa referència a la captura per part d'un guardacostes espanyol d'un vaixell contrabandista comandat pel pirata anglès Robert Jenkins, el 1731. Segons el testimoni del mateix Jenkins, que va comparèixer a la Cambra dels Comuns del Regne Unit el 1738, com a part d'una campanya bel·licista per part de l'oposició parlamentària contra el Primer ministre del Regne Unit Robert Walpole, el capità espanyol, Julio León Fandiño, que va capturar la nau, li va tallar una orella dient-li (segons testimoni de l'anglès): «Vés i digues al teu rei que el mateix li faré, si com tu gosa fer el mateix». A la seva compareixença Jenkins va denunciar el cas amb l'orella a la mà, i Walpole es va veure obligat a contracor a declarar la guerra a Espanya el 23 d'octubre de 1739.
Nomenclatura L'incident que va donar lloc a la guerra va tenir lloc el 1731, a la costa de Florida, quan la brigada britànica Rebecca va ser embarcada a la patrulla espanyola La Isabela, comandada pel guarda costaner (efectivament privat) Juan de León Fandiño. Després de pujar a bord, Fandiño va tallar l'orella esquerra del capità de Rebecca Robert Jenkins, a qui va acusar de contraban (tot i que el 7 d'octubre de 1731, el Pennsylvania Gazette de Franklin, va dir que era el tinent Dorce). Fandiño va dir a Jenkins: "Va i digues al teu rei que jo faré el mateix si s'atreveix a fer el mateix." Al març de 1738, a Jenkins se li va ordenar la seva declaració davant del Parlament, presumptament, per repetir la seva història davant un comitè de la Cambra. Segons alguns informes, va presentar l'orella trencada com a part de la seva presentació, tot i que no hi ha cap registre detallat de l'audiència. L'incident es va plantejar juntament amb diversos casos de "depredacions espanyoles en matèria britànica" i es va percebre com un insult a l'honor de Gran Bretanya i un clar casus belli.James, p. 59
El conflicte fou nomenat per l'assagista i historiador Thomas Carlyle el 1858, cent deu anys després de la finalització de les hostilitats. Carlyle va esmentar l'orella en diversos passatges de la seva Història de Friedrich II (1858), sobretot en el llibre XI, capítol VI, on es refereix específicament a la "Guerra de les orelles de Jenkins".
Antecedents La fi de la Guerra de Successió Espanyola, amb el Tractat d'Utrecht no suposava només el desmembrament del patrimoni de la monarquia hispànica a Europa. Anglaterra, aleshores ja Regne de Gran Bretanya, a part d'haver evitat la creació d'una potència hegemònica al continent europeu amb la combinació de les monarquies borbòniques de França i Espanya, junt amb les possessions d'ultramar d'aquesta última), havia aconseguit Gibraltar i Menorca i àmplies concessions comercials a l'imperi espanyol a Amèrica com l'«asiento de negros» (possibilitat de vendre esclaus d'origen africà a Hispanoamèrica) durant trenta anys i la concessió del «navili amb permís» (que permetia el comerç directe de Gran Bretanya amb l'Amèrica espanyola pel volum de mercaderies que pogués transportar un vaixell de 500 tones de bagatge), amb la qual cosa trencava el monopoli del comerç amb l'Amèrica espanyola, restringit anteriorment per la Corona a comerciants provinents de l'Espanya metropolitana. Tots dos acords comercials estaven en mans de la Companyia dels Mars del Sud.
miniatura|esquerra|Felip V d'Espanya. El comerç directe de Gran Bretanya amb l'Amèrica espanyola seria una font constant de conflictes entre les monarquies britànica i hispànica. A part d'això, existien altres motius de topada: Problemes fronterers a Amèrica del Nord entre la Província de la Florida, que era espanyola, i la Província de Geòrgia, que era britànica Queixes espanyoles per l'establiment il·legal de talladors de pal de tint en les costes de la península de Yucatán a la regió que actualment correspon a Belize Reclamació constant de retrocessió de Gibraltar i Menorca per part d'Espanya Desig britànic de dominar les mars, cosa difícil d'aconseguir davant la recuperació de la marina espanyola i la rivalitat consegüent entre Gran Bretanya i Espanya, cosa que ja havia ocasionat prèviament una curta guerra entre ambdós països el 1719, en la qual es va enviar un exèrcit a Escòcia en suport de James Francis Edward Stuart com a Jaume III d'Anglaterra, però l'estol va ser pràcticament destruït per una forta tempesta prop de Galícia i l'exèrcit jacobita derrotat en la batalla de Glen Shiel
No obstant això, en el terreny comercial era on les col·lisions van produir un incessant creixement de la tensió. Espanya mantenia el monopoli comercial amb les seves colònies a Amèrica, amb l'única excepció de les concessions fetes a Gran Bretanya, relatives al navili de permís i el comerç d'esclaus.
Sota les condicions del Tractat de Sevilla (1729), els britànics havien acordat de no comerciar amb les colònies de l'Amèrica espanyola (a part del navili de permís), per a això van acordar de permetre, per tal de verificar el compliment del tractat, que navilis espanyols interceptessin els navilis britànics en aigües espanyoles per verificar-ne la càrrega, la qual cosa es va anomenar «dret de visita».
No obstant això, les dificultats de proveïment de l'Amèrica espanyola van propiciar el sorgiment d'un intens comerç de contraban en mans d'holandesos i, fonamentalment, britànics. Davant aquests fets, la vigilància espanyola es va incrementar, alhora que es fortificaven els ports i es millorava el sistema de combois que servia de protecció a la valuosa flota del tresor que arribava d'Amèrica. D'acord amb el «dret de visita», els navilis espanyols podrien interceptar qualsevol vaixell britànic i confiscar les seves mercaderies, ja que, a excepció del navili de permís, totes les mercaderies amb destinació a l'Amèrica espanyola eren, per definició, contraban. D'aquesta manera, no només navilis reals, sinó altres navilis espanyoles en mans privades, amb concessió de la corona i coneguts com guarda costes, podien abordar els navilis britànics i confiscar les seves mercaderies. Tals activitats eren, però, qualificades de pirateria pel govern de Londres.
miniatura|esquerra|Robert Walpole, Primer Ministre britànic al declarar-se la guerra. A part del contraban, hi seguia havent vaixells britànics dedicats a la pirateria. Bona part de l'assetjament constant a la Flota d'Índies requeia sobre la tradicional acció de corsaris anglesos al mar Carib, que es remuntava als temps de Francis Drake. Les xifres de vaixells capturats per ambdós bàndols difereixen enormement i són per tant molt difícils de determinar: fins a setembre de 1741 els anglesos parlen de 231 vaixells espanyols capturats enfront de 331 vaixells britànics abordats pels espanyols; segons aquests, les xifres respectives serien de només 25 enfront de 186. En qualsevol cas, és de notar que per llavors els abordatges espanyols amb èxit seguien sent més freqüents que els britànics.
Entre 1727 i 1732, va transcórrer un període especialment tens en les relacions bilaterals, al qual va seguir un període de distensió entre 1732 i 1737, gràcies als esforços en tal sentit del primer ministre britànic whig sir Robert Walpole i del Ministeri de Marina espanyol, al que es va unir la col·laboració entre els dos països en la Guerra de Successió de Polònia. Això no obstant, els problemes van seguir sense resoldre, amb el consegüent increment de la irritació en l'opinió pública britànica (a la primera meitat del comença a consolidar el sistema parlamentari britànic, amb l'aparició dels primers periòdics). L'oposició a Walpole, (no només tory, sinó també un nombre significatiu de whigs descontents va aprofitar aquest fet per assetjar a Walpole (coneixedor del balanç de forces i, per tant, contrari a la guerra amb Espanya), començant una campanya a favor de la guerra. En aquest context es va produir la compareixença de Robert Jenkins davant la Cambra dels Comuns el 1738, un contrabandista britànic a qui li havia estat capturat el vaixell, el Rebecca, a l'abril de 1731 per part d'un guarda costes espanyol, confiscant-ne la càrrega. Segons el testimoni de Jenkins, el capità espanyol, Julio León Fandiño, que va capturar la nau, li va tallar una orella mentre li deia: «Vés i digues-li al teu rei que el mateix li faré si al mateix s'atreveix». En la seva compareixença davant la càmera, Jenkins va donar suport al seu testimoni mostrant l'orella amputada.
miniatura|Jordi II de la Gran Bretanya. L'oposició parlamentària i posteriorment l'opinió pública van sancionar els incidents com una ofensa a l'honor nacional i clar casus belli. Incapaç de fer front a la pressió general, Walpole va cedir, aprovant l'enviament de tropes a Amèrica i d'una esquadra a Gibraltar al comandament de l'almirall Haddock, el que va causar una reacció immediata per part espanyola. Walpole va tractar llavors d'arribar a una entesa amb Espanya en l'últim moment, la qualcosa es va aconseguir momentàniament amb la signatura del Conveni del Pardo (14 de gener de 1739), pel qual ambdues nacions es comprometien a evitar la guerra i a pagar compensacions mútues, a més d'acordar un nou tractat futur que ajudés a resoldre altres diferències sobre els límits territorials a Amèrica i els drets comercials d'ambdós països.
No obstant això, el Conveni va ser rebutjat poc després al parlament britànic, comptant també amb la decidida oposició de la Companyia dels Mars del Sud. Estant així les coses, el rei Felip V d'Espanya va exigir el pagament de les compensacions acordades per part britànica abans de fer-ho Espanya.
Tots dos bàndols van endurir les seves posicions, incrementant-se els preparatius per a la guerra. Finalment, Walpole va cedir a les pressions parlamentàries i del carrer, aprovant l'inici de la guerra. Alhora, l'ambaixador britànic a Espanya va sol·licitar l'anul·lació del «dret de visita». Lluny de doblegar-se a la pressió britànica, Felip V va suprimir el «dret d'assentament» i el «Vaixell permès», i va retenir tots els vaixells britànics que es trobaven en ports espanyols, tant a la metròpoli com a les colònies americanes. Davant aquests fets, el govern britànic va retirar el seu ambaixador de Madrid (14 d'agost) i va declarar formalment la guerra a Espanya (19 d'octubre de 1739).
La guerra miniatura|Sàtira britànica de 1738 a la qual apareix el lleó anglès atacant una arada tirada per esclaus que representa el sistema colonial espanyol. Al fons es pot veure a Fandiño tallant-li l'orella a Jenkins i a un vaixell britànic en plena batalla amb un d'espanyol.