miniatura|upright=2|Interior de l'antiga basílica de Santa Sofia (Istanbul), obra mestra de l'arquitectura romana d'Orient Larquitectura romana d'Orient és l'estil arquitectònic que va vigir durant l'Imperi Romà d'Orient des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident al . La capital de l'Imperi d'Orient era Constantinoble (Constantinopolis o ciutat de Constantí), actualment, Istanbul, i això des de l'any 330, moment que altres autors fixen com l'inici de l'arquitectura romana d'Orient. L'arquitectura romana d'Orient s'inscriu dins del marc de l'art romà d'Orient, i abasta doncs un llarg espai de temps, que s'inicia en el i al que posa fi abruptament la caiguda de Constantinoble en mans dels otomans en 1453, ja al . Sol dividir -la en tres períodes diferenciats: el període inicial, l'intermedi i el final.
El marc geogràfic de l'arquitectura romana d'Orient coincideix en línies generals amb l'extensió geogràfica de l'Imperi Romà d'Orient, una zona que va canviar segons les guerres i conquistes. Les zones de major presència de l'arquitectura romana d'Orient es corresponen amb els territoris de les actuals Turquia i Grècia, Bulgària, Romania i àmplies parts d'Itàlia, juntament amb Síria i Palestina. A més, com a resultat de l'expansió del cristianisme entre els pobles eslaus a partir del per l'Església Ortodoxa romana d'Orient, aquest estil es va estendre per les actuals Ucraïna, Rússia i Belarús. Alguns elemen ts arquitectònics (com per exemple les cúpules de ceba) van esdevenir emblemes de l'identitat de les esglésies ortodoxes fins a l'actualitat.
D'altra banda, l'art romà d'Orient va ser un art oficial, en funció de les relacions del poder eclesiàstic amb el poder civil, que se sustentava amb el suport de l'Església. La mateixa existència de l'Imperi Romà d'Orient es va vincular a l'expansió de l'Església Ortodoxa i de l'art romà d'Orient.
Per les circumstàncies històriques i de la zona geogràfica en què es va generar, l'arquitectura romana d'Orient va rebre, sobre una base formada essencialment per l'arquitectura romana, fortes influències d'altres estils arquitectònics, especialment d'estils procedents de la zona de l'Orient Pròxim. D'altra banda, a més de la ja apuntada influència en els estils arquitectònics de països relacionats amb l'Església Ortodoxa, cal destacar que des de la zona de Ravenna, a Itàlia, en el seu extrem occidental de distribució, va influir en l'arquitectura carolíngia i, a través d'aquesta, en l'arquitectura romànica, alhora que des del sud d'Itàlia, especialment a la zona de Sicília, va aportar alguna de les seves característiques a la versió adaptada a la zona de l'arquitectura normanda, que era una de les variants de l'arquitectura romànica.
Algunes de les característiques distintives de l'arquitectura romana d'Orient són, a més de la forma ja indicada de les cúpules, l'ús del maó com a material constructiu en substitució de la pedra, l'ús massiu dels mosaics com a element decoratiu en substitució de les escultures, la major elevació dels edificis com a resultat del realç de les cúpules, i la troballa d'un sistema que permet conjugar l'ús constructiu per a les dites cúpules d'un suport de planta Quadrat però que permet la rematada mitjançant un tambor en una cúpula rodona, en moltes ocasions amb prolongació d'un aler ondulat.
Períodes esquerra|miniatura|Columnes de la galeria superior de l'església de Santa Sofia miniatura|Església de Santa Sofia de Trebisonda miniatura|Església de la Santa Pau, Constantinoble miniatura|Monestir de Studenica, a Sèrbia miniatura|Exemple d'arquitectura romana d'Orient. Tot i que en els primers moments l'arquitectura romana d'Orient no es distingia especialment de l'arquitectura romana. En els seus primers balbucejos, n'era una mera derivació regional, la llarga evolució en el temps de la mateixa va permetre l'emergència consolidada d'un estil arquitectònic distintiu, que quedava d'altra banda molt permeabilitzat davant les influències que rebia de les arquitectures orientals.
Un dels trets que van ser mantingutsva ser l'ús del maó per a l'arquitectura de les esglésies, que va substituir la pedra, que era el material constructiu de l'arquitectura romana, al que s'afegeix una més lliure interpretació dels ordres clàssics, la substitució de les escultures com a elements decoratius dels edificis pels mosaics o el realç de les cúpules, que s'eleven a major altura que en altres estils arquitectònics anteriors.
El període abastat per l'arquitectura romana d'Orient pot dividir a efectes del seu estudi en tres subperíodes ben clarament diferenciats: un període inicial (o Primera Edat d'Or), un període intermedi (o Segona Edat d'Or) i un període final (o Tercera Edat d'Or).
Període inicial miniatura|Monestir de Santa Caterina del Sinaí En el període inicial o Primera Edat d'Or, el moment de plenitud es correspon amb l'època de l'emperador romà d'Orient Justinià I, al , va ser quan es van realitzar les més grandioses obres arquitectòniques que posen de manifest els caràcters tècnics i materials de l'estil arquitectònic, així com el sentit constructiu que caracteritza l'art romà d'Orient d'aquest període. La influència de l'arquitectura romana d'Orient arribà a gairebé cada racó d'Europa.
Les principals obres corresponents a aquest període de l'arquitectura romana d'Orient que han arribat fins a nosaltres es troben sigui a Constantinoble sigui en Ravenna, a Itàlia, a l'àrea més occidental de difusió de l'estil. Així, es troben a Constantinoble l'església de Santa Sofia, l'església de la Santa Pau i l'església dels Sants Sergi i Bacus, mentre que a Ravenna es poden contemplar l'església de Sant Vital o la Basílica de Sant Apol·linar el Nou. No podem oblidar diverses obres d'enginyeria civil, com ara la Cisterna de la Basílica, edificada al 532.
No obstant això, també corresponen a aquest mateix període inicial l'església de Sant Demetri a Salònica (en l'actual Grècia), el monestir de Santa Caterina al Mont Sinaí (en l'actual Egipte), el monestir de Jvari a l'actual Geòrgia i tres esglésies a Vagharxapat (Armènia). Aquestes tres últimes esglésies són de construcció successiva a partir de l'any 600, i mostren un perfecte exemple de l'evolució de l'arquitectura romana d'Orient a les províncies orientals més allunyades de la capital, províncies d'altra banda que van ser ràpidament perdudes davant l'avanç dels exèrcits islàmics.
També han arribat fins a nosaltres diverses edificacions de menor envergadura o importància arquitectònica, disseminades per tot el conjunt de l'àrea general de distribució de l'estil arquitectònic romà d'Orient. Cal tenir present que, especialment en les zones més orientals de l'actual Turquia, moltes d'elles van ser readaptades ja fa segles per al seu ús com mesquites.
Període intermedi miniatura|El Monestir d'Ossian Loukas a Grècia (), representatiu de l'arquitectura romana d'Orient en època de la dinastia macedònia. El període intermedi, o Segona Edat d'Or de l'art romà d'Orient, es caracteritza per la predominança de les esglésies de planta a creu grega amb coberta de cúpules realçades sobre tambor i amb una prominent cornisa ondulada a la base exterior.
A aquest esquema compositiu corresponen, per exemple, la catedral d'Atenes, l'església del monestir de Daphni, que utilitza trompes en comptes de petxines, i els conjunts monàstics del Mont Atos a Grècia.
Aquest tipus nou d'església es plasma en la desapareguda església de Nea de Constantinoble (881), construïda per Basili el Macedoni.
Per a aquest període en l'arquitectura romana d'Orient ens enfrontem amb el problema plantejat per la iconoclàstia, que va arruïnar moltes de les edificacions dels inicis del període. Així, pel que fa a edificacions d'envergadura dels primers temps del període intermedi, a Grècia només subsisteix la basílica de Santa Sofia de Salònica. Una altra edificació d'importància, l'Església de l'Assumpció de Nicea, va sobreviure fins al , encara que va quedar destruïda en la dècada del 1920 en els combats emmarcats en la guerra Greco-Turca, però, almenys sí que han arribat fins a nosaltres diverses fotografies del temple.
Respecte de l'època de la dinastia macedònia, que és tradicionalment considerada com el compendi de l'art romà d'Orient, tampoc ens ha deixat grans realitzacions. Es presumeix que la desapareguda Theotokos Panachrantos, o església votiva de la Immaculada Mare de Déu, de Constantinoble, obra de Basili I, que es correspon amb les restes existents sota la moderna mesquita Fenari Isa Camii, hagi servit com a model per moltes construccions amb planta en forma de creu inscrita en un cercle, com la Monestir d'Ossian Loukas (a Grècia, any 1000), el Monestir de Néa Moni (illa de Quios, un projecte llargament acariciat per Constantí IX) o el Monestir de Dafni (Chaidari, localitat a l'Àtica propera a Atenes).
La planta amb forma d'una creu inscrita en un cercle és, d'altra banda, la forma més expandida cap als territoris recorreguts pels missioners romans ortodoxos que en els temps de la dinastia macedònia recorrien els territoris dels pobles eslaus per fer-ne cristianització. La Catedral de Santa Sofia d'Okhrida (en l'actual Macedònia del Nord) o la catedral de Santa Sofia de Kíiv (en l'actual Ucraïna) són testimoni eloqüent de l'ús de la cúpula de tambor, que amb el temps es converteixen en cada vegada més altes i més esveltes.
Període final El període final o Tercera Edat d'Or abasta el lapse de temps comprès entre els segles i XV, coincidint amb les dinasties dels Comnens i els Paleòlegs; -hi predominen les plantes d'esglésies cobertes mitjançant cúpules bulboses sobre tambors circulars o poligonals.
Al període dels Comnens pertany l'Elmali Kilis a Capadòcia; a Constantinoble, l'església del Pantocràtor (avui coneguda com a Zeyrek Camii) i l'església de la Theotokos Kyriotissa (Mare de Déu del Tron) (avui coneguda com a Kalenderhane Camii). Igualment s'han conservat nombroses esglésies en el Caucas, Rússia, Bulgària, Sèrbia i altres països eslaus, igual que a Sicília (Cappella Palatina del Palazzo dei Normanni) o Venècia (Basílica de Sant Marc, Catedral de Santa Maria de l'Assumpció a Torcello).
Al període dels Paleòlegs pertanyen una dotzena d'esglésies a Constantinoble, especialment Sant Salvador de Cora (avui Kahriye Camii) i Theotokos Pammakaristos (Santa Mare de Déu) (avui Fetiye Camii). Una característica de totes elles és la de no accentuar la verticalitat, primant l'estructura horitzontal, el que no les dota de la magnificència d'altres esglésies de Constantinoble. L'única que no compleix la regla és l'església de Santa Sofia de Trebisonda. A aquesta etapa corresponen a Grècia l'església dels Sants Apòstols de Tessalònica, del , l'església de Mistràs, al Peloponès, i alguns monestirs del Mont Atos.
Característiques miniatura|Capella palatina de Palerm. L'arquitectura romana d'Orient va mantenir diversos elements de l'arquitectura romana i de la paleocristiana oriental, com els materials (maó i pedra per a revestiments exteriors i interiors de mosaic), arcuacions de punt, columna clàssica com a suport, etc. Però també van aportar nous trets entre els quals destaca la nova concepció dinàmica dels elements i un nou sentit espacial i, sobretot, l'ocupació sistemàtic de la coberta voltada, especialment la cúpula sobre petxines, és a dir, triangles esfèrics en els angle és que faciliten el pas de la planta quadrada a la circular de la cúpula. Aquestes voltes semiesfèriques es construïen mitjançant filades concèntriques de maó, a manera de corones de ràdio decreixent reforçades exteriorment amb morter, i eren concebudes com una imatge simbòlica del cosmos diví.