Sir CVO, OBE, Kt fou un explorador angloirlandès, principalment recordat per la seva expedició per l'oceà Antàrtic, de 1914 a 1916, amb el vaixell Endurance. Va rebre l'Orde Reial de Victòria i l'Orde de l'Imperi Britànic per les seves contribucions.
Nascut a Kilkea, al comtat de Kildare (Irlanda), Shackleton va ser membre de les quatre expedicions antàrtiques, tres de les quals va liderar. Després de l'expedició Nimrod (1907–1909) se'l reconeixia per la consecució del rècord d'arribar a la latitud 88° 23′ S, a 180 km del pol Sud. Fou també candidat, sense èxit, al Parlament del Regne Unit i va participar en diversos negocis amb l'objectiu d'obtenir ingressos per les seves exploracions polars.
Shackleton és especialment conegut per dirigir la infructuosa Expedició Imperial Transantàrtica, sovint coneguda com a Expedició Endurance, entre 1914 i 1916. Malgrat que Shackleton va fracassar en l'objectiu de creuar a peu el continent antàrtic, va demostrar les seves qualitats de lideratge —per les quals se'l recorda millor— quan el vaixell Endurance va quedar atrapat al gel i, posteriorment, es va trencar i enfonsar.
Shackleton, conegut pels seus contemporanis com "el Cap", va portar els seus homes a refugiar-se a l'illa Elephant abans de creuar 1.300 km de l'oceà Antàrtic fins a arribar a Geòrgia del Sud, en una barca amb cinc tripulants. En arribar a l'illa remota, Shackleton i dos dels seus homes creuaren un terreny muntanyós molt complicat, fins a arribar a una estació balenera per demanar el rescat dels seus homes abandonats a l'illa Elephant. Tots els tripulants de lEndurance varen sobreviure a un calvari de 22 mesos a l'Antàrtida. Amb tot, tres homes del vaixell de suport, el Ross Sea Party, varen perdre la vida.
Shackleton fou una figura clau en l'edat heroica de l'exploració de l'Antàrtida al costat de Roald Amundsen, Douglas Mawson i Robert Falcon Scott, cada un famós per proeses que captaren l'atenció pública. Recentment, s'ha redescobert la seva figura per la seva capacitat de lideratge, i és tema de molts llibres i pel·lícules que destaquen la seva habilitat per liderar equips davant els reptes difícils.
El 9 de març de 2022 es localitza al fons del mar de Weddell a l'Antàrtida, a uns 3.000 metres de profunditat, les restes del vaixell Endurance. miniatura|<center>Geòrgia del Sud.
Biografia miniatura|esquerra|Ernest Shackleton a la regió polar, circa 1916. Infància Ernest Shackleton va néixer el 15 de febrer de 1874, a Kilkea, prop d'Athy, (comtat de Kildare, Irlanda), a uns 50 km de Dublín. El pare d'Ernest, Henry, i la mare, Henrietta Letitia Sophia Gavan, eren d'origen angloirlandès.Ernest Shackleton, ' ' BBC, Figures HistòriquesJames A. Goodlad, Escòcia i l'Antàrtic, Secció 3: Scott, Shackleton i Amundsen. Royal Scottish Geographical Society. Ernest era el segon dels seus deu fills i el primer dels dos nois. De nen, va ser descrit com "brillant, amable... i de confiança". El 1880, amb sis anys, Ernest es traslladà a Dublín amb el seu pare, que estudiava medicina. Quatre anys més tard, la família marxà d'Irlanda a Sydenham, als afores de Londres; ho van fer per buscar uns millors ingressos i perquè la seva ascendència angloirlandesa els feia témer per la seva seguretat després de l'assassinat de Lord Frederick Cavendish a mans dels nacionalistes irlandesos. Ernest va ser educat per una institutriu fins als 11 anys, quan entrà a la Fir Lodge Preparatory School, a West Hill, per ser posteriorment educat entre els 13 i els 16 anys al Dulwich College, una escola pública per a nois. El jove Shackleton no es distingia com a estudiant i es deia que "s'havia avorrit" amb els seus estudis. Anys més tard comentaria:
Amb tot, finalment aconseguiria un cinquè lloc en una classe de trenta-un alumnes.Mill, pàg. 24, 72-80, 104-115, 150 A més, des de ben petit, Shackleton fou un lector voraç, la qual cosa li provocà una passió per l'aventura.
Carrera marítima Als 16 anys, Shackleton orientà la seva carrera enrolant-se a la marina mercant britànica. Prengué aquesta decisió per dues raons: en primer lloc, la matrícula per entrar de cadet en un vaixell de l'armada reial era massa cara i, en segon lloc, el seu pare li podia aconseguir feina a la North Western Shipping Company a bord del vaixell Hoghton Tower. Aquesta posició permeté a Shackleton experimentar la vida al mar sense la disciplina de l'armada. D'aquesta manera, el jove Shackleton es formà en el món de les relacions personals amb "oficials, enginyers, i també aprenents."Perkins, pàg. 89
Després del seu primer viatge, Ernest va acceptar passar per un aprenentatge de quatre anys, i el 1896 passà els exàmens per ser "segon capità". Dos anys més tard, amb 24 anys, es convertia en capità, rang que l'autoritzava a dur el seu propi vaixell.
El 1900, mentre servia com a tercer oficial en el vaixell de tropes Tintagel Castell, Shackleton va conèixer Cedric Longstaff, fill del patrocinador d'expedicions antàrtiques Llewellyn Longstaff. Shackleton es va servir del seu amic per aconseguir una entrevista amb el seu pare, amb vista a obtenir una plaça en una propera expedició de Scott a l'Antàrtida que s'estava organitzant en aquell moment. Longstaff, impressionat pel seu entusiasme, el recomanà a Sir Clements Markham, responsable en cap de l'expedició. Shackleton va ser ràpidament acceptat com a membre de la British National Antarctic Expedition, més coneguda com a expedició Discovery. També va ser nomenat sublloctinent de la Royal Naval Reserve, una força de voluntaris de reserva de la Royal Navy.
Anys d'expedicions Expedició Discovery (1901-1902)
miniatura|Discovery La British National Antarctic Expedition, més coneguda com l'expedició Discovery, nom del vaixell RRS Discovery (1901-1904), fou liderada per Robert Falcon Scott amb l'objectiu de fer una recerca científica i l'exploració al llarg de la costa del mar de Ross, a l'Antàrtida.
Era la primera vegada que Scott liderava una expedició, i la seva experiència a la Reial Armada en aquest tipus de responsabilitats es limitava al comandament d'una llanxa torpedinera el 1893, que va fer encallar.Crane, pàg. 50Speake a pàg. 1072,1079 A Shackleton se li assignà la funció d'avituallar el Discovery i preparar-lo per a l'expedició. Scott i Shackleton tenien diferents perfils i Scott, que s'havia entrenat a la Reial Armada, preferia una disciplina estricta; la relació entre Scott i Shackleton era tensa.
El Discovery salpà de Londres el 31 de juliol de 1901 en direcció a l'Antàrtida.Turley, pàg. 31 El grup va passar dos estius a l'Antàrtida, i entre octubre de 1902 i febrer de 1903 Shackleton es va reunir amb Scott i Edward Wilson, cirurgià ajudant i zoòleg de vertebrats, en un viatge cap al sud que es feia amb l'objectiu d'aconseguir la màxima latitud possible.Aquesta marxa no era un intent seriós d'arribar al pol Sud, encara que l'assoliment d'una latitud més meridional era de gran importància per Scott. (Fisher, pàg. 58) El viatge es desenvolupà sota unes condicions difícils: el menjar va resultar insuficient, els gossos estaven debilitats pel menjar contaminat, i el grup es va veure obligat a deixar els seus pesants trineus. El 31 de desembre de 1902, l'equip arribà al punt més meridional (82° 17 S), però no van poder continuar més cap al sud a causa del terreny, les severes condicions i un principi d'escorbut. Shackleton també va tenir una afecció de cor i pulmó.Caparrell & Morrell, pages 30, 31, 32, 42, 53, 61, 89, 91, 141. Amb tot, fou notable que arribessin a 869 km del Pol Sud i 386 km més al sud del que cap humà havia arribat.Preston, pàg. 60-68
Scott envià Shackleton a casa a bord del Morning, el vaixell d'auxili, amb l'excusa de la seva malaltia, tot i que gairebé estava recuperat. Roland Huntford, un destacat crític de Scott, ha postulat que a Scott el molestava la popularitat de Shackleton i utilitzà la salut com a excusa per apartar-lo. En efecte, Shackleton havia estat ben acceptat entre els seus homes, mentre que Scott havia reduït racions durant les marxes i exigia disciplina naval, obligant la tripulació a netejar les cobertes, malgrat que l'aigua es congelava.
Diana Preston va publicar una història què havia explicat uns anys més tard Albert Armitage, segon comandant de l'expedició, segons la qual Scott s'havia enfrontat amb el metge del vaixell quan li va dir que Shackleton no estava especialment malalt, tot responent: "Si no se'n torna malalt, tornarà amb deshonra." No hi ha cap altra prova d'aquest fet que l'acusació d'Armitage, que segons Preston era un home amargat. Ranulph Fiennes, biògraf de Scott, opina que hi ha poques proves que els dos estiguessin enemistats i que Shackleton va ser enviat a casa perquè, en efecte, estava malalt. Malgrat tot, Shackleton i Scott continuaven mantenint una correspondència amistosa, encara que l'experiència del Discovery s'ha descrit com "un moment" profundament decebedor "que defineix la vida de Shackleton". Encara que públicament eren amics, Shackleton i Scott continuaren rivalitzant per aconseguir grans proeses i varen competir pels recursos monetaris i les tripulacions.
Entre les expedicions del Discovery i el Nimrod miniatura|esquerra|L'esposa d'Ernest Shackleton, Emily Dorman, i els seus tres fills
Shackleton va deixar el Discovery el 28 de febrer de 1903 aclamat per la seva tripulació, i embarcà al Morning cap a Lyttleton, Nova Zelanda. A mitjans de juny de 1903, tornava a Londres i es trobava una bona recepció, especialment de Sir John Murray, president de la Royal Scottish Geographical Society, i de Sir Joseph Hooker, un botànic de l'expedició antàrtica de James Clark Ross de 1839–1843. El presentaven com la primera persona "lloable" que tornava de l'expedició Discovery.Vuit tripulants del Discovery havien exercit el seu dret a retornar en el Morning després de l'any de servei a l'Antàrtic per al qual havien signat. No queda clar per què els van excloure de rebre el mateix tractament. Shackleton era conscient que els londinencs tenien un desig insaciable de sentir les seves narracions de l'Antàrtida, fet que li era de gran utilitat per posar els fonaments de futures expedicions.
Tot cercant una feina estable, Shackleton sol·licità una missió a l'Armada Reial, però, malgrat el patrocini de Sir Clements Markham, president del Royal Geographical Society i de la Royal Society, no ho va aconseguir. Amb la benedicció de Markham acceptà un càrrec provisional per ajudar a l'avituallament del Terra Nova, el segon vaixell de suport del Discovery, però va rebutjar l'oferta de navegar com a oficial. També va ajudar a equipar el canoner argentí Uruguay, que s'estava preparant per auxiliar l'expedició antàrtica de Nordenskiöld, que estava encallada. Llavors se li va oferir, i va acceptar, el secretariat de la Royal Scottish Geographical Society.
El 9 d'abril de 1904 es casà amb Emily Mary Dorman, de 35 anys, amb qui compartia l'amor per la literatura, especialment la de Robert Browning. El matrimoni tingué tres fills.El més jove dels fills de Shackleton, Edward, es convertiria en membre del Parlament britànic; més endavant rebria el títol vitalici de Lord Shackleton Durant les seves exploracions, Shackleton va escriure llargues cartes a la seva esposa, però també va tenir uns quants afers extramatrimonials, incloent-n'hi un amb l'actriu americana Rosalind Chetwynd.Savours, Ann. "Ernest Shackleton (1874–1922)", Oxford Dictionary of National Biography. Oxford University Press.